Teresa Pascual, Ramon Boixeda i Glòria Coll a la tria poètica del 2022 d’El Temps de les Arts (29.12.22)
Dient adeu a l’any amb els versos que ens va deixar
EL TEMPS DE LES ARTS vol acomiadar l’any amb una petita antologia poètica, una tria de poemes de llibres en català publicats durant l’any 2022. Escollits sense voluntat de jerarquitzar, tan sols pel plaer de posar en el mateix espai un cabàs de versos entre els molts que han vist la llum durant el mateix període. A tall de resum o, millor encara, d’experiència plaent. En la qual, en el millor dels casos, trobareu aquell llibre que havia de figurar en les vostres prestatgeries i encara no hi és. Temps encara de fer-vos, de fer, un bon regal.
Massa mare. Teresa Pascual.
Aprengué que la fam
era un tros de pa negre
conformat a la mida
ajustada del sucre;
que el segó era la porga
de la mota més aspra,
la pols de serradura
de les capes del gra.
Aprengué que farina
era un camí de punxes
entre els canyissos d’aigua,
i era un grapat d’arròs
sempre a canvi de res
que no fora duresa
i colps de porta en porta
amb el puny de la nit.
Del poemari Tot passa baix (LaBreu).
A través teu. Glòria Coll Domingo.
No t’he estimat: era un simulacre
d’amor per estimar, en tu, tots els altres.
A través teu he après a fer la carícia fina,
el bes redó, a llepar l’engruna
àcida i blanca, a riure-me’n,
a riure’m del deliri que pessigolleja el coll
i fa la nit més llarga:
m’he rigut de les nostres petitíssimes morts.
No t’he estimat, i no estimant-te
vaig estimar-te encara.
Del poemari A través (LaBreu), Premi Jocs Florals de Barcelona.
El trepitjador de fulles. Ramon Boixeda.
Al parc, vaig trepitjar les fulles
com un ofici que arreplega
viratges de camins batuts
i estorats per vides cruixents
que el vent ha de tornar a escampar.
Al parc, la meva ment s’envola
d’arbre en arbre com un ocell
que no encerta la branca i va
provant-ho com si la seva ànima
anés penjada entre les branques.
Al parc, m’agrada imaginar
que, un cop ja mort i sepultat,
mentre la terra va tastant,
es parlen les arrels: “Aquest
és dels que sempre saludava”.
Del poemari El cel dins d’un pou (LaBreu Edicions).
Xavier Aliaga, El temps de les Arts (29.12.22)
