TOT PASSA BAIX de Teresa Pascual a ElQuadern (10.02.24)

Tot passa baix’, de Teresa Pascual: Els límits del llenguatge

Pascual prescindeix de noms propis, de referències temporals, de circumstàncies històriques, per deixar pas a una veu, a vegades impersonal, a vegades en primera persona del plural, que constata la radical solitud de l’individ

Teresa Pascual DAVID ARQUIMBAU SINTES (EFE)

Teresa Pascual (Gandia, 1952) ha rebut l’últim premi Lletra d’Or per aquest seu desè títol de poesia, publicat el 2022; al cap de tres dècades llargues de creació, significa també el reconeixement d’una trajectòria, que inclou altres premis com el Senyoriu d’Ausiàs March 1987, el Vicent Andrés Estellés el 1988 i el Crítica Serra d’Or de poesia el 2003. Un detall significatiu de la seva biografia és que hauria volgut estudiar filologia, però en no trobar aquesta carrera a la Universitat de València va optar per la de filosofia. La seva poesia, encara que lluny de cap debat filosòfic, és en bona mesura poesia del pensament. Diu George Steiner que “l’objectiu de la poesia és reinventar el llenguatge, fer-lo nou” i que “la filosofia s’esforça a fer que el llenguatge sigui rigorosament transparent, el vol depurar de tota ambigüitat i confusió”.

El llenguatge que fa servir Pascual prescindeix de noms propis, de referències temporals, de circumstàncies històriques, per deixar pas a una veu, a vegades impersonal, a vegades en primera persona del plural, que constata la radical solitud de l’individu, la insuficiència del llenguatge i la impossibilitat de conèixer la realitat en què estem immersos i davant la qual no parem d’interrogar-nos: “Els límits del llenguatge han ajornat el món”. En certa manera tota poesia entaula una lluita contra els límits del llenguatge, però això és més visible quan se situa en un terreny ple d’interrogants. A diferència de llibres anteriors, en què el paisatge tenia un protagonisme secundari i les relacions humanes contribuïen a donar sentit a l’existència, ara assistim a un grau de despersonalització més gran, fins al punt que elements naturals —”el camí d’eucaliptus / que s’allarga amb l’oest”, “el rosa descobert / de les últimes llums”— passen al primer pla i esdevenen sintagmes d’un nou llenguatge críptic, personal, que prova de donar sentit enmig del caos.

Una de les virtuts que té Pascual és fer els poemes a base de versos, al més sovint de la mateixa mesura. En llibres anteriors predominaven els decasíŀlabs; en aquest són freqüents els versos més curts, sobretot hexasíŀlabs, cosa que facilita un discurs menys expansiu i més concentrat en la successió d’imatges. Amb aquesta mínima estructura formal i certs recursos retòrics, sense els quals no es pot dir que existeixi el poema, aconsegueix convertir el que en principi és una divagació de mal desxifrar en una peça plena de suggeriments que el lector està convidat a fer-se seva; no sense esforç, perquè no se li dona tot fet. Aquest és el hàndicap del llibre en conjunt, que acabada la lectura resta la sensació de no haver sabut o pogut desxifrar tot el que l’autora ens ha volgut dir. El punt de partida sembla ser la consciència de la dualitat, entre la vida i la mort, entre el jo i els altres, entre el cos i l’ànima —”l’ànima es queixa / de no haver sigut carn”—, i la impossibilitat de superar-la; i també la consciència de la desorientació, de la pèrdua de referents: “Les empremtes del bosc / queden lluny de nosaltres; / no sap tornar ningú”. En aquesta situació d’incertesa, en què hi ha molt de contemplació i un punt de temor, pren sentit el títol: “Hem acotat els braços, hem reclinat el cos, / hem copsat les raons del fons des de l’altura”. La mirada pugna per elevar-se però al capdavall s’imposa la resignació que “tot passa baix, / i tot es veu menut / i res no importa més”.