“Un episodi apocalíptic segons Max Besora” VULCANO a Núvol (12.08.21)

Un episodi apocalíptic segons Max Besora

Amb motiu del desè aniversari de la publicació, LaBreu reedita ‘Vulcano’, de Max Besora, amb il·lustracions de Nino Cabero Morán

L’any 2011, Max Besora (Barcelona, 1980) va publicar Vulcano a LaBreu, la mateixa editorial que ara, amb motiu dels deu anys d’aquell esdeveniment, acaba de publicar l’edició definitiva amb unes magnífiques il·lustracions de Nino Cabero Morán. Vulcano és una crònica de tall apocalíptic, en la qual petits capítols escrits en temps present narren l’epopeia existencial de l’heroi, que discorre com un riu de lava interna: un diàleg interior espill del magma candent que assola la població de Sant Pancraci del Paradís. Amb el seu protagonista sense nom, Besora homenatja Sota el volcà, de Malcolm Lowry.

Solitari fins al moll de l’os, el protagonista només s’acompanya d’un gos petaner. Després de la catàstrofe colossal va improvisant una vida nova, com si es tractés d’un supervivent de Pompeia. Només mirant pel balcó o sortint de la porta de casa, l’espectacle és desolador: una estesa de cadàvers calcinats dels qui no han pogut fugir a temps, les volves de cendra que com papallones grises floten a l’aire i la lava que se solidifica en teulades i murs. Les imatges descriptives d’aquesta destrucció de vida són potents: «Als matins, quan faig ioga al balcó de cara al volcà, puc veure nens calcinats al carrer amb llàgrimes de cristall als ulls». Figures com belles i tràgiques escultures en un museu a l’aire lliure, però que un dia, abans del cataclisme, eren infants que jugaven al carrer. Escruixidor.

«Aquí, a sota la taula de vímet, també tinc temps per als somnis», diu aquest nou Robinson que, amagat al seu búnquer, s’alimenta de llaunes arreplegades. Entreteixits en la narració de la vida quotidiana post-hecatombe, a Vulcano hi desfilen els relats de somnis, records de la vida passada, preguntes existencials –els humans som filòsofs per naturalesa-, i projeccions mentals a tot color, algunes amb vistoses imatges femenines. El protagonista hi parla tot donant-los diversos noms, però sempre hi ha una Beatriu, a l’interior, en tant que figura de l’ànima, sempre hi ha una imatge que s’encarna, o no, de l’etern femení tal com el va conceptuar Goethe.

En la ment del protagonista, Vulcano, la muntanya sagnant de lava que ha petrificat Sant Pancraci, pren una figura antropomòrfica entre amical i paternal: «Em caus bé, Vulcano, podríem ser bons amics si ens ho proposéssim. Fetifotut –multitud de neologismes són presents en tota la narració–, m’agrada estar sota la teva destrucció, tens alguna cosa de paternal…» Podem figurar-nos que després del gran Diluvi, Noè es va dirigir amb termes semblants a Jahvè, que té poder sobre la vida i la mort. El mateix Jahvè que s’apareix a Moisès en una mata ardent al cim del Sinaí i del qual només se’n sent la veu. Aquesta cara del foc que es pot veure com a divina o com a divinitzada, va fer escriure al poeta visionari William Blake: «El Jahvè de la Bíblia habita en el foc flamejant».

En la mitologia romana, Vulcà era el déu del foc i els metalls, la seva farga era sota la falda de l’Etna, a Sicília. Amb el descobriment del foc, la cuita d’aliments i la forja dels metalls, els humans vam fer un pas de gegant en la civilització. Aquesta és la cara benèfica de la deïtat que celebrava la Vulcanàlia, la festa dedicada a Vulcà el dia 23 d’agost. En la seva cara malèfica, els déus del foc poden destruir actuant com a simple fenomen de la natura, si bé a vegades ho fan en cooperació de la mà humana, tal com hem vist de tan a prop aquests dies cremar els nostres boscos, calcinar els nostres arbres i eixugar per una pila d’anys tants indrets ara convertits en una catifa de cendres.

Si bé la novel·la de Max Besora pot tenir, o se li pot donar, una lectura contemporània dels desastres que els mateixos humans provoquem, veiem en Vulcano la fabulació d’un episodi apocalíptic, seguim el relat profètic de l’erupció d’un volcà que destrueix poblacions senceres com Sant Pancraci del Paradís, que deixa de ser un paradís per convertir-se en un infern dantesc seguit d’un silenci espectral, amb paisatges i figures mortes, només trencat pels pensaments d’un sobrevivent: «Tot el que fou llum una vegada, tard o d’hora acaba destruït. Es pot palpar el temps, aquí», exclama aquest fill adoptiu de Vulcano: «No decideixis encara el meu destí, oh Potència Total».

A estones mig adormit per l’efecte dels gasos verinosos en l’ambient, el supervivent d’una destrucció com de fi del món somnia amb la seva donzella. Tant hi fa que la bella es presenti com una deessa, una musa amb un atractiu físic que fa rodar el cap, o inculta com Aldonça, la contra figura de la dama Dulcinea, l’amor platònic de Don Quixot: «És igual, jo l’estimo», diu el protagonista de Vulcano. Sempre hi ha una Beatriu, dèiem, una Dulcinea, una Laura, una Ginebra o una Sofia -l’amor del filòsof o del savi-, totes elles figures simbòliques de la Shekhinah, la saviesa present, la saviesa que ja hi era quan Jahvè va crear el món segons es llegeix a la Bíblia. Per aquest motiu, el supervivent del cataclisme invoca cada dos per tres la donzella que l’ha d’acompanyar a la vida nova. Com diu el professor cordialment fictici del prolegepíleg amb què es clou Vulcano, un llibre experimental sobretot pel que fa a l’estil i a la forma, aquest relat «es resisteix a ser etiquetat i reduït a la crítica literària».

Teresa Costa-Gramunt, Núvol (12.08.21)

https://www.nuvol.com/llibres/un-episodi-apocaliptic-segons-max-besora-199220