Segle quart abans de Crist. Dos homes comencen a caminar cap a Atenes des del Pireu, el port traci de la polis —vénen de celebrar i d’orar a una deessa lunar. Vespreja. Poc després d’haver emprès el camí de tornada, un grup de persones els detura. Polemarc, que és qui encapçala el grup, els convida a casa seva: els proposa d’anar junts a la cursa d’antorxes i la festa nocturna. Els dos homes accepten. Tot esperant, conversen sobre la vellesa i sobre la riquesa; sobre l’amor i sobre la justícia.
En aparèixer aquest darrer concepte —la justícia— el vell dels dos homes, que es diu Sòcrates, fa una comparació. «Si hi ha una justícia pròpia de la ciutat i una justícia pròpia de l’humà, parlem de la ciutat, que és més gran. Així, resseguint les similituds, podrem arribar a conèixer l’home». És d’aquí que neix la filosofia: d’un home que, després d’haver adorat la lluna a prop del mar i abans d’anar a una festa, equipara l’ànima humana amb la ciutat.
Aquesta és l’escena que em va visitar quan estava a punt d’acabar el Breviari mediterrani. Potser es deu al fet que la trobada dels dos homes (Sòcrates i Glaucó) amb el grup d’amics de Polemarc no només desencadena un dels textos que fa de la filosofia un gènere literari —La República de Plató— sinó que ho fa a través de l’isomorfisme: el fet de parlar d’un objecte a través d’un altre que li sigui semblant i més amable d’abordar. Crec que Predrag Matvejević (Mostar, 1932 – Zagreb, 2017), tot servint-se de l’isomorfisme platònic, parla del Mediterrani per tal d’aproximar els silencis de la gent mediterrània.
Claudio Magris, al pròleg, el defineix com «una narració que fa parlar la realitat i que insereix la cultura en l’evocació fantàstica». David Guzmán, a l’epíleg, diu que és l’activador d’un «arquetip cultural amb la capacitat de declinar el sentiment de pertinença d’un poble que en són molts». Abans que res, però, el Breviari mediterrani és això, un breviari: un llibre litúrgic que conté els textos de l’ofici sagrat.
L’ofici de Matvejević, però, no és diví sinó que és, més aviat, el de la litúrgia de la divisió —el de donar-se a allò que, formant l’espai entre l’exili i l’asil, separa i uneix d’un mateix gest: el llenguatge, la parla. És per això que, si bé la versió que Pau Sanchis Ferrer tradueix (la sisena edició croata) es divideix en tres apartats (Breviari, Mapes i Glossari) el que el lector rep és la qualitat del moviment d’un escriptor que consulta el paisatge com qui consulta una pàgina.
«Amb els diferents components del Mediterrani es forma, amb més o menys fortuna, un mosaic», «el Mediterrani és igual i diferent al principi i al final», «les tombes dels actors, com les dels mariners, no surten als mapes. El Mediterrani és el seu Panteó». Trio a l’atzar alguns dels epifonemes —les frases amb les quals es clouen les entrades, autònomes però complementàries, del Breviari— per tal de dir que si Plató, per boca de Sòcrates, fundava la casa del llenguatge a la polis de terra ferma, Matvejević escriu l’aigua que n’erosiona els fonaments.
No seria precís parlar d’una prosa trencada, però sí que cal dir que, oscil·lant entre la dada historiogràfica o etimològica i la intuïció i l’autoficció del mariner solitari, el Breviari mediterrani ens fa errar —ens fa llegir a la deriva. Potser, en lloc d’allò que Magris anomena una filologia del mar, Matvejević el que fa és realment una escenografia del mar, un isomorfisme marítim. Qualsevol element mencionat al seu llibre s’eleva, immediatament, a la categoria de signe compartit —com si el calze d’on va beure Sòcrates mentre pensava la ciutat fos el mateix que, amb la seva mica d’aigua al fons, va fer que Sant Agustí recordés casa seva.
Permeteu-me un últim apunt. Llegiu el Breviari mediterrani de Predrag Matvejević (LaBreu Edicions, 2025) i la Quarta dimensió de Iannis Ritsos (Adesiara Editorial, 2024) alhora. Crec que és una bona manera d’arribar al que l’autor de Mostar anomena poètica de la moderació mediterrània: per la via del silenci públic i diürn, al Breviari; per la via del silenci íntim i lunar, a la Quarta dimensió. Ambdós, evidentment, radicalment marítims.
Pol Vouillamoz, Núvol (23.09.25)
https://www.nuvol.com/llibres/assaig/una-mica-daigua-al-fons-dun-calze-451749
