VIDES POTSER DE Joan Vigó al Bloc del Senyor Dolent (27.09.21)

Em va agradar molt el darrer llibre de Joan Vigó, el seu Haiku a Brooklyn, però molt, per això m’he llençat de cap amb aquest nou llibre, aquest Vides potser. A veure què em trobo en les seves ben bé 270 pàgines de lletra atapeïda.

Ja de bon principi ens trobem una petita menció, si es vol un homenatge a Haiku a Brooklyn, quan es parla d’un home que vol ser enterrat en un Lincoln Continental, com aquell on anava Kennedy quan va ser assassinat. M’agrada que els autors tractin les seves obres com una mena de tot orgànic.

Una presentació ràpida del protagonista ens el mostra com un home gris, desenganxat de la poca família que té i en una feina de vigilant de seguretat en un museu, res fa presagiar que d’aquí en pugui sortir res interessant. Però fa anys es va treure la llicència de detectiu, va posar un anunci especificant la seva nul·la experiència i, mesos després, rep una oferta, amb passatges que recorden el hard-boiled més clàssic.

Era dilluns vespre quan vaig rebre la trucada de la Dora. Va presentar-se com a advocada. Representava un possible client que no volia ser identificat. La veu de la Dora era amable, convincent, tranquil·la i segura. La veu de la Dora desprenia classe i tabaquisme. La veu de la Dora era un negoci capaltard. La veu de la Dora podia acaronar-me l’orella tant com volgués. Va dir-me que era millor veure’ns per explicar els detalls de la proposta del misteriós client i vam quedar l’endemà al seu despatx. El nom del bufet, l’adreça i l’alçada de la planta eren auguri de diners i privilegis.

Un encàrrec: vigilar una persona, sense dir el per què, que m’ha recordat molt Fantasmas, la segona novel·la de la Trilogia de Nova York de Paul Auster (crec que es mereix ja una relectura). Ha de vigilar Orson Mur, l’enterramorts de Santa Marta.

Ara calia decidir com podia investigar la vida d’Orson Mur amb la discreció que hom atribueix a l’ofici de detectiu. Però passar desapercebut a Santa Marta era impossible.[..] No calia amagar-se. Tenia un any per davant i això ho canviava tot. Al contrari. La meva presència a Santa Marta havia de ser evident. Per tant, havia d’anar a viure al poble i empadronar-m’hi. Ser un veí més.

El protagonista s’hi instal·la, i coneix l’Orson i la Maria de l’Estanc. Un d’aquests noms de poble que són una definició. La Maria li lloga un pis. És un personatge molt interessant, amb una primera entrada al llibre a l’altura.

Uns minuts més tard va entrar la Maria de l’Estanc. Era una dona de físic rotund. Atractiva. Vaig fixar-me que coixejava una mica, la qual cosa feia que els seus malucs ritmessin agradablement. El cabell negre, llarg i deixat anar. Potser tenia els quaranta o s’hi acostava. Duia texans i una samarreta negra on una llegenda que s’arrapava als seus pits contundents deia TSUNDOKU. L’Orson la va presentar i jo vaig trencar el gel, comentant, mentre la mirava als ulls, que jo també comprava llibres, que s’estaven en una pila pendents de llegir. Es va sorprendre que conegués el significat del concepte japonès.

L’Orson és el cinquè d’una nissaga d’enterramorts i destil·ladors d’aiguardent de brisa, amb la maledicció que tots han enterrat la seva dona, per això l’Orson no es casa i es desfoga amb les senyoretes de la Whiskeria Las Vegas.

Sabrem coses de l’Orson, de les senyores del Las Vegas, del mossèn del poble… uns personatges que podrien semblar els típics però que no en tenen res, d’això, tenen profunditat, relleu, arestes… vida, en general. Cap a meitat de la novel·la la història es ramifica cap a l’obsessió de l’Orson per una presentadora-cuinera-famosa, la Solange Andreu i el protagonista s’hi acostarà sota el nom d’Orson, compartint amb ell la seva obsessió però duent-la molt més enllà.

La novel·la es va ramificant, i no seria ben bé gènere negre, ni detectivesc, perquè deixa moltes coses obertes per resoldre. M’és igual. En molt poques pàgines em queda clar que gaudiré del viatge independentment del destí, perquè la gràcia no està pas al punt d’arribada. El protagonista agafa això com una feina però acaba significant molt més. L’entrada en un petit i ric univers on quedar-s’hi sembla la més lògica de les decisions, paradoxalment. Un llibre molt recomanable sobre com ens construïm una vida com qui es fa un vestit, i com ens pot anar millor que el que ja portàvem, perquè de vegades, per gaudir de la festa, l’únic que ens cal és anar vestits de la manera que toca.

Llibres del Senyor Dolent (27.09.21)

https://www.llibressenyordolent.cat/vides-potser-joan-vigo/