ELS IRREDEMPTS de Cristina Garcia Molina a el Diari El Segre (gener 23)
ELS IRREDEMPTS de Cristina Garcia Molina a el Diari El Segre
A mode de tríptic de Francis Bacon, la Cristina Garcia Molina dibuixa tres històries. Tres escenaris, a primera vista desvinculats, però, com si observéssim una de les obres pictòriques de Bacon, connecten la seva narrativa i els perquès dels seus personatges.
Aquest llibre publicat a La Breu edicions és tanmateix un tríptic, que no és novel·la, ni són relats, però són tres històries (Solar, Linòleum i Moll) tan poètiques que el lector s’endinsa i es capbussa en cada una d’elles i hi identifica les seves pinzellades pròpies.
A Solar, ens parlen aquells que venen dels marges, l’alumnat en la seva diversitat que recerca la mateixa escalfor, l’igual supervivència. On el professorat té cura de que no desapareguin més cadires, on el llenguatge és important, com ho són les espatlles carregades. L’escola són uns barracons, extrapolem-ho tot allà: la manera de viure, de relacionar-se i també d’aprendre.
A Linòleum, vivim el dol pels morts i també pels vius. De manera excepcional explica la història d’una família. Com són les famílies? Hi ha quelcom normatiu en elles? Aquesta és de les que creuen que “mentir no sembla gaire diferent d’estimar. Estimar no sembla gaire diferent de resistir”. Perquè sovint quan una mare deixa notes als fills en paraules de Txékhov (en paraules de Txékhov????!), una ha de resistir per descobrir quina part és de l’equació.
A Moll, trobem l’esperança i el contrari, l’exercici de la desmemòria per sobreviure, la il·lusió de la tornada. Per què? Doncs perquè “obligar-se a somiar és la màxima de les perversions” i només així un pot continuar vivint, treballant i transitant pel món.
Relats aparentment desconnectats, però que es teixeixen amb un mateix fil. On hi apareixen, amb una narració magnífica i ben cosida d’un vocabulari riquíssim, les relacions entre persones des de l’amor, la por, el desarrelament, la necessitat i la mort. On la set de saber i de trobar els perquès és un continu.
Cameos d’excel·lència fan que aquest poema plural s’arrodoneixi amb un repartiment de luxe. Es nodreix de Pasolini, de Rilke, de Txékhov, de Stravinsky, de Wojnarowicz, de Shakespeare, dels Pet Shop Boys!, entre d’altres. I tots, amb els protagonistes i amb nosaltres els lectors, acaben al moll. Perquè als molls és on tot pot succeir. Veniu?
Esther Riba, El Segre (26.01.23)