LA BELLA EUROPA de Marc Masdeu a Núvol (05.10.23)
Quan cal fugir perquè la vida no t’escalfi
Els personatges de la novel·la de Marc Masdéu simbolitzen un esfondrament global a escala individual al vell continent europeu.
El poeta i periodista Marc Masdeu (Castellar del Vallès, 1976) autor, entre d’altres, del poemari El gos autodidacta (2003, Premi Josep Maria López Picó-Vila de Vallirana) acaba de publicar a LaBreu Edicions La bella Europa, un recull de dos relats sense aparent relació que tenen lloc durant tres únics dies de la primera quinzena del mes de febrer de 2012. Es tracta de dos drames realistes amb un parell de temes en comú. Primer, la fugida endavant de dos protagonistes en crisi que viuen en un món devastat. Segon, la indiferència a què ens hem acostumat. L’amistat, la pèrdua, la manca d’empatia contemporània i l’amor són els conceptes universals que també planen per sobre totes dues històries.
El primer escenari és el poble de Maríupol, a Ucraïna, i coneixem l’Europa, una prostituta d’un luxe «mentider» que va decidir escapar del barri marginal on vivia amb el seu pare pudent i el seu germà fumeta, després que la mare poeta, la Vera, els abandonés perquè «tenia una ànima lliure». L’Europa està permanentment envoltada de dos secundaris de traca: l’Iaroslav Pyatov (el tartamut que fa anys ja es va fixar en l’Europa) i l’Oleksandr (el cervell del negoci), dos mafiosos de baixa estofa que semblen trets d’una pel·lícula de sèrie Z. L’Helena Fiódorovna Karàvaiev —que es diu així quan no fa de puta— mira la CNN per satèl·lit des de l’hotel on treballa, perquè no vol saber res de la ciutat ni del país. Esnifa cocaïna abans d’atendre els clients.
El segon escenari és el poble de Soses (on actualment viu Marc Masdeu), al Segrià, on en Pere Novell, fill únic d’un empresari ramader, viu amb els pares, va estudiar Humanitats a la Pompeu Fabra i fa de becari en una editorial de Barcelona (quelcom que li provoca malenconia quan s’allunya de la plana) i alhora ajuda al negoci familiar. En Pere vol ser escriptor i dedica el seu temps lliure a anar a caçar amb un altre secundari important de la novel·la, l’amic Edmon (de fet el relat comença el dia de l’enterrament de l’amic, el 12 de febrer de 2012), un esperit lliure, «un animalet silvestre», una mica com la Vera, la mare de l’Europag. Fins el dia que es cansa de tot plegat i comença a dubtar si la seva vida rutinària té cap sentit. Inclosa la relació que té amb la Roser, que viu en un pis d’estudiants a Barcelona. El poble de Soses també va ser la localització escollida per Masdeu a Les tombes buides (2010), un recull de vuit relats curts escrits com a monòlegs interiors que van de l’esperpent al melodrama.
La bella Europa juga, evidentment, amb la coneguda expressió «la vella Europa», que se sol utilitzar per a referir-se amb condescendència a Europa, que fa quatre dècades qie creix a nivell econòmic a un ritme inferior al d’altres parts del planeta. És un continent amb coses bones però peca d’autocomplaença: la debilitat del creixement econòmic, i en especial de la productivitat del treball, és una continua font de disgustos i de pèrdua d’oportunitats. Els personatges de la novel·la de Marc Masdeu simbolitzen aquest esfondrament global a escala individual. L’estructura en trenta-nou capítols es completa amb una darrera part, Final feliç Pere Novell, un poemari sobre la derrota, la rendició i, en definitiva, sobre la recerca d’escletxes de felicitat.
Amb un llenguatge poètic marca de la casa i els fragments dialogats sense guionet, La bella Europa esmenta el poeta Francesc Garriga (1932-2015) —referent indiscutible de la generació de l’autor, que va fer de curador, juntament amb Marc Romera del volum Cosmonauta (2017), la poesia completa de Garriga—, i compagina el relat en tercera persona del narrador omniscient amb alguns monòlegs interiors dirigits a una segona persona absent com a manera de tornar a reviure relacions entre personatges, fent-los presents. Un ritme lent i descriptiu fa avançar la novel·la i permet a Masdeu crear uns protagonistes rodons que salten endavant i enrere en el temps i que precisament per això són rodons. Al poema Fosc com aquell cel del poemari Les morts d’Octavià (2015), Marc Masdeu ja escrivia sobre el desengany de la humanitat: «Viatjo per la bella Europa / amb el soroll de motors incapaços, / eixordadors, com si res existís / fora de les presons que edifiquem».
Anna Carreras, Núvol https://www.nuvol.com/llibres/quan-cal-fugir-perque-la-vida-no-tescalfi-342950
