ELS BURGESOS DE CALAIS de Michel Bernard al Diari de Mallorca (desembre 23)

Omer Dewavrin, notari i alcalde de Calais, viatja a París per conèixer Auguste Rodin, està cercant l’artista que executi l’obra que immortalitzarà l’acció exemplar dels grup de burgesos al s. XIV. Rodin acceptarà l’encàrrec, interessat des del primer moment; com un autodidacta aplicat l’escultor llegirà les cròniques de Froissart, visitarà Calais, coneixerà a Léontine Dewavrin, de qui ens diuen:
“Aquella dona sabia mirar. Era una cosa que no s’aprenia, que no es treballava, un do que es concedia a alguns éssers triats a l’atzar.” Pàg. 63

A partir d’aquest moment aquesta dona es converteix en algú decisiu, la seva determinació ajudant a mantenir l’ànim i la força necessàries perquè el projecte de l’escultura arribi a bon port; enfrontaments polítics, els radicals que havien estat escollits per obrers no serien mai partidaris d’un monument dedicat als burgesos i promogut per burgesos dels s. XIX “Les enemistats de classe superaven l’abisme del temps.”

Dewavrin ha de fer front a epidèmies, a fallides de la banca que recolzava el projecte, a totes les tempestes que podem imaginar als despatxos de l’administració. Mentre les seves visites als diferents estudis de Rodin a París, i els desplaçaments de Rodin a Calais, fan que el projecte no perdi mai força. Reparen en la figura de Camille Claudel:
“Concentrada en la tasca, el pensament li feia tanta força com les mans sobre la matèria.” pàg. 84
Quan Rodin entrega l’escultura, ha de cedir que es mostri sobre un pedestal, això no era la idea primera de l’artista, ell volia que els burgesos caminessin al mateix nivell que els vianants i és així com són presentats en l’actualitat a Calais i als diferents indrets on s’ha reproduït el grup escultòric. De Rodin ens diuen:
“El barret de copa, el folre de setí del seu trajo, el bastó rematat en un pom i les xifres que tenia al compte bancari confirmaven la seva condició d’artista d’èxit de la civilització del carbó i l’acer. Ell no esculpia d per a Déu, no tenia prou fe, s’acontentava amb els diners i els elogis dels homes.” pàg. 127
Assistim al final d’Omer Duwavrin, Leóntine i el seu fill viatgen a París, visiten Rodin, aquest els mostra la ciutat des d’una posició que permet senyalar els monuments principals i els indrets que havien acollit els tallers del Mestre:
“Léontine Dewavrin va agafar el braç del seu fill. El noi se’n recordaria, d’allò. Res podia igualar aquell llegat que devia al seu pare.” pàg. 147

Les darreres pàgines ens ofereixen algunes de les cartes que es van creuar Dewavrin i Rodin. Som davant d’una obra molt important, una crònica de l’època, un retrat de l’artista i el seu entorn, i un retrat de Dewavrin, un home apassionat, una persona amb capacitat per exercir el seu càrrec sense cedir a les baixeses que, de vegades, podem pensar que el poder porta implícites; no podem deixar d’admirar l’actitud valenta i pràctica de la senyora Dewavrin, quan en un dels moments més crítics en l’execució de l’obra, maig del 1887, escriu a Rodin, es lamenta de no poder fer front a les despeses amb diners propis, li demana que no perdi l’ànim, que escrigui una carta per llegir-la al consell municipal, cal lluitar fins al final, en aquesta carta Leóntine, en nom de la seva família esmenta la relació d’amistat que els uneix.
Michel Bernard, un autor que vàrem conèixer quan ens va acostar a la figura de Maurice Ravel Els boscos de Ravel, més tard ens va ajudar a aprofundir en Monet Els dos remordiments de Claude Monet. No podem deixar de manifestar la nostra fidelitat a l’autor i la gratitud a La Breu ed. que ha tingut el gran encert d’incloure aquestes obres en el seu catàleg, sempre de la mà del traductor Ferran Ràfols Gesa. Una recomanació del tot segura.