Dos animals nocturns, com dos tòtems, donen nom a les dues seccions en què es distribueixen els poemes de Fosca negra: grills i òlibes. Això va de nocturnitat i de bèsties que surten a rondar després del crepuscle.Presideix el llibre la cita “La por de la pesta m’ha fet”, un lema que es pot llegir a l’entrada de l’ermita de Santa Margarida de Vinyoles (Girona), que fou edificada per un vot popular mentre s’escampava una epidèmia de còlera.El llibre es presenta, doncs, com un discurs esperonat per la por. Fosca negra serà un refugi, un lloc on guardar-se d’un perill, de moment desconegut. El primer poema del llibre té un to de text fundacional, pràcticament bíblic. Es planteja l’origen del llenguatge i conclou acceptant-ne les limitacions que li són inherents: “I tot el que abans era/sols fou anomenat” (pàg. 13). El llenguatge suposa un esquinçament de la plenitud de l’existència. Quan comença a ser anomenada, la realitat deixa de ser un tot amb l’ésser, passa a ser un altra cosa, només serà verb.Aquest conflicte iniciàtic marca l’existència dels primers habitants, d’un temps immemorial, incert. L’ús de la llengua els separa de la natura, els ha transformat en una altra cosa. I, és clar, ser una cosa altra comporta riscos i perills. A un poema darrere l’altre, la veu que hi sentim parlar ho fa en nom de l’espècie, planteja l’encaix d’una humanitat que parla amb la resta de la natura. Es va desenvolupant aquest conflicte fundacional fins que es comencen a posar portes al camp i s’inventa l’urbs.Llenguatge, domesticació del ferotge, tecnologia, civilització. Però a dins de tot el progrés hi nia la salvatgia. Gairebé al centre del llibre, el poema “A toc d’oració” n’explica el títol. A pesar de tot el que els humans hem aconseguit, l’existència segueix sent en molts sentits inhòspita, desconeguda, amb moltes parts del planisferi encara agrestes. Perquè al cap i a la fi, el llenguatge és “només una escletxa/ on s’hi escola/ la llum ressacosa” (pàg. 23); “dins el foc,/ dins la refulgència/ única del deliri,/ la nit/ era closa./ I la fosca/ negra” (pàg. 31).La primera secció s’acaba amb un enfonsament absolut cap a l’oblit. Els dos poemes que conformen “Òlibes” funcionen com una mena de post scriptum, una coda per la simfonia de devastació que acabem d’escoltar. Us agradarà si us agrada la poesia que s’apropa a la filosofia i esteu disposats a endinsar-vos en una lectura que planteja i remou conceptes i idees incòmodes. Ho fa amb austeritat d’imatges i amb gran riquesa lingüística.
