FERIT DE MORT de Raffaele La Capria a El Trapezi (16.09.26)

Poques vegades l’esplendor és absolut, com tampoc la decadència és un estat perenne i sense interrupcions. En els primers capítols de Ferit de mort, Sasà és un tipus espavilat i captivador que es rifen els potentats perquè amenitze les vetlades sumptuoses que organitzen —inaccessibles per a la resta de la colla—, que sedueix les dones i que els homes volen tenir a prop, perquè la vida amb ell al costat és un punt més intranscendent i més divertida. En la cinquantena, sense ofici ni benefici, Sasà encara aconsegueix fer-se invitar a alguna copa, però els coneguts del gran món d’altres temps a penes si el saluden. Amb tot, en els moments més baixos, quan no té on passar la nit i accepta l’oferiment de quedar-se a casa de Massimo, Sasà encara embadaleix la minyona amb la seua desimboltura i prepara un sopar exquisit per als tres. És curiós que aquest personatge siga precisament el que, amb els anys, freqüentarà Massimo de Luca, el protagonista, algú fascinat pels estius de Nàpols i, alhora, ferit pel provincianisme i la immobilitat d’aquesta ciutat.

Amb una veu prodigiosa, que no pertany a ningú però que incorpora el bellugueig de les consciències, les converses al cafè Middleton, els passejos en la barca de rems amb què els xavals recorren la costa fins a Posillipo, els monòlegs interiors i les descripcions d’estampes estivals marines i urbanes, Raffaele La Capria enfoca la figura de Massimo, un jove que fluctua entre el rebuig al profund localisme napolità —ciutat immadura, al marge de la Història— i l’atracció magnètica per la mar, pel sol sobre la pell morena, fins i tot per les escenes mundanes del club Circolo que reuneix el bo i millor de la classe benestant i els caiguts en desgràcia per deutes de joc o per negocis tèrbols i ruïnosos. Ell i els seus companys representen l’ambigüitat del napolità «amb l’antítesi de misèria i comèdia, de vida i teatre». Massimo és un individu plenament conscient de les ocasions perdudes, tant amb el fusell en la pesca submarina com amb les xiques o els amics, posseeix la capacitat de desdoblar-se i observar-se viure com en un somni. Té el cap als núvols, segons la mare; per a Gaetano —el més intel·lectual, seriós i pitjor vestit del grup, el més allunyat del tarannà napolità—, és desig d’evasió, perquè el protagonista no té prou amb una vida que és com unes vacances ininterrompudes, com una «paròdia de l’adolescència». Tanmateix, Massimo avorreix aquests discursos sostinguts sobre tòpics, «aquesta Nàpols usada com a al·legoria moral».

Una gran part de la novel·la succeeix en un sol matí d’estiu durant una eixida a mar en què Massimo, el seu germà Ninì i Glauco —«tot ample de pit, com els crancs, t’esperes veure’l caminar lateral»— pesquen a pulmó lliure i reposen sobre «els lloms bruns dels esculls escampats com ramats». És un llarg i lent passatge interromput pels records i els pensaments dels germans De Luca en què es retrata l’apogeu d’aquesta joventut feliçment indolent. A pesar d’un principi estrany en què el lector encara no coneix els personatges i li costa entrar en un text entretallat i amb escenes superposades, com un fragment de negatiu fotogràfic en què s’hagueren impressionat solapadament dues imatges, l’obra de Raffaele La Capria s’ha convertit en un clàssic modern no solament per la veu narradora i la tonalitat mediterrània, com tocades per la gràcia dels déus dels escriptors, sinó perquè en els últims capítols contraposa la visió, trenta anys més tard, d’aquests mateixos individus. Massimo exerceix d’advocat a Roma, Ninì ha seguit els passos del seu admirat Sasà, Glauco ha tornat de Veneçuela sense diamants ni riquesa però conserva la mateixa «cara taurina». Els cossos gràcils i atractius d’abans ara són calbs i panxuts, marcats amb les cicatrius de les decepcions. Tots canvien, envelleixen i, alhora, conserven alguna cosa d’aquell passat gloriós d’antany que es reflecteix en la mirada de Massimo sobre els antics companys de bregues. En un moment donat, Massimo i Ninì parlen de gravar en una llosa el nom de les dones i l’any en què la seua bellesa fou exultant, una insinuació que la degradació conté ni que siga el batec d’una plenitud aparentment extingida: aquelles preciositats ja no hi són, però ells en recorden la fascinació que els provocaven.

En Ferit de mort destaquen les imatges sensorials que retraten els matisos i les formes de la superfície del mar —els reflexos solars sobre les roques— i la sensació de submergir-s’hi i admirar els peixos esquius: «Sota l’aigua t’oblides fins i tot d’haver nascut, oi?». Són situacions reconeixibles des del nostre costat del Mediterrani, la mateixa fauna marina, les barquetes, els pescadors, els velers, els focs d’artifici a la nit prop d’una platja. La plasticitat de les descripcions s’estén als carrers, els edificis, els encontres als cafès i els xafardejos del veïnatge; resulta reconeixible també la manera en què els grans esdeveniments gairebé no afecten la quotidianitat d’una localitat xicoteta, o la percepció de l’hivern com una estació quasi inerta. Raffaele La Capria és respectuós amb els personatges que crea —més amb els homes—, els estima i els dibuixa amb una humanitat desbordant, aconsegueix que el lector se’ls mire de la mateixa manera que Massimo diu que es viu a Nàpols, «sota el signe de la indulgència: la mateixa que els fills exigeixen de les mares, els marits de les dones, els amics dels amics, els alumnes del professors, i cadascú de tots els altres».