A TRAVÉS de Glòria Coll Domingo a La República (05.08.22)

TRAVESSAR EL TEMPS

Glòria Coll escriu una poesia desperta, amb una gran tècnica, hàbil, que diu coses. Dir coses no és el mateix que dir paraules

El pri­mer poema és reve­la­dor. Neix del plaer de l’autora mateix, del plaer de lle­gir, del plaer d’escriure un gran poema. És un poema demo­li­dor que segu­ra­ment li ha resul­tat sufi­ci­ent per obte­nir el premi Jocs Flo­rals de Bar­ce­lona 2022. Parla d’una ossera que ha tro­bat al bosc, fent lli­gams arqueològics entre els som­nis, les pedres, les ero­si­ons i les vides estron­ca­des. Ella sap que neces­sita els seus ossos per viure. Els ha neces­si­tat tant que els ha dei­xat sense carn ni pell. La imatge és elèctrica. Et parla i et diu el que fa. Furga el man­tell, l’escorça i des­co­breix que les fati­gues huma­nes, que les arrels que s’han enfon­sat esde­ve­nen els nos­tres som­nis. Men­tre el lle­gia una i altra vegada, anava pen­sant que si tots els poe­mes man­te­nien aquest nivell, ja no estaríem par­lant d’un altre premi més: estaríem par­lant d’una obra colos­sal, amb una gran influència dels grans poe­tes euro­peus i de les grans poe­tes ame­ri­ca­nes de la segona mei­tat del segle XX.

El següent poema, sobre la rea­li­tat gro­tesca, més curt i limi­tat, agafa un altre per­fil, com la resta de poe­mes que el van seguint, una vari­ació molt més sub­jec­tiva i més opi­na­ble. De fet, quan un poema es torna opi­na­ble, els impac­tes can­vien i el risc es fa evi­dent. Són poe­mes que et toquen, que emo­ci­o­nen perquè toquen la rea­li­tat. Glòria Coll escriu una poe­sia des­perta, amb una gran tècnica, hàbil, que diu coses. Dir coses no és el mateix que dir parau­les. El verb tra­ves­sar és el verb que con­juga el temps de tot el lli­bre. A mesura que el lli­bre avança, van can­vi­ant l’enfo­ca­ment i l’ambició. Hi ha un altre poema extra­or­di­nari sobre l’ani­ver­sari del seu pare, un poema que ens acaba inqui­e­tant perquè no ho explica tot. És un poema sin­cer i molt dur.

En diver­sos pas­sat­ges, té la tendència als sig­ni­fi­cats con­tra­ris, amb algu­nes esclet­xes iròniques quan parla de l’amor. Ens parla del desig, del desig de pos­seir el desig, amb com­po­si­ci­ons con­tra­po­sa­des i línies que sal­ten i espais tex­tu­als en blanc. L’autora valora l’amor com un simu­la­cre, per bé que expressa el plaer que evi­dent­ment li dona. Pot sem­blar una para­doxa, però no. La post­mo­der­ni­tat enfoca la rea­li­tat d’aquesta manera. Hi ha una acti­tud dis­sol­vent, crítica i con­va­les­cent davant el món, un punt de sutura dolorós, amb referències a la música (“hi ha el so: som música”), a la família (“Mare, treu el cali­dos­copi de l’ull amorós”), a les seves històries amo­ro­ses (“En una mà el cor, en l’altre el sexe”), a la seva ado­lescència (“el pèl púbic encara no arris­sat”), a la cul­tura (“No hi ha audiència, no hi ha tea­tre en el tea­tre”).

La imatge esca­brosa de com el cor li va bom­bant fins a tenir-lo a la boca i posar-li els dits i la mà sen­cera és impac­tant: “Inten­tava dibui­xar un cor i em sor­tia un puny”. A mesura que vas lle­gint, et vas endin­sant en una tris­tesa estruc­tu­ral, en la tris­tesa que molts dies pots veure pels car­rers. El desig d’obli­dar l’empeny i, per tant, esdevé una pri­o­ri­tat, una obsessió. Glòria Coll plan­teja tocs sur­re­a­lis­tes, molt ben escrits, engi­nyo­sos, que poden sem­blar cínics, però que no ho són, perquè tenen molta càrrega. El poema sobre la balena, amb remi­niscències de Maria Mercè Marçal, acaba deri­vant cap a la queixa. L’autora neces­sita expres­sar-se i demana ajuda en el poema Ben­ga­les. Té des­crip­ci­ons dures que es podrien enten­dre com històries vis­cu­des, dolo­ro­ses. El dubte com a lec­tor que sem­pre tinc amb el dis­curs de la tris­tesa és si el relat té fona­ment exis­ten­cial o no. La tris­tesa plan­teja un altre debat: es pot ser hon­rat amb la poe­sia? Es pot ser hon­rat amb la tris­tesa? Es pot ser con­seqüent amb la infe­li­ci­tat expres­sada?

https://www.lrp.cat/lrp-arts/article/2174855-travessar-el-temps.html?cca=3
Autora Glòria Coll Domingo Editorial: LaBreu Edicions, 2022

Pàgines: 85 Preu: 14 euros

Santi Borrell, LaRepública (05.08.22)

Subscriu-te a la nostra newsletter