Biel Mesquida ENCARNACIONS a Núvol (17.03.22)

Biel Mesquida, vencent resistències
L’autor mallorquí, premi Trajectòria 2021, publica ara ‘Encarnacions’ (LaBreu), un recull de narracions sobre la Mallorca d’avui

Recordo el dia que vaig conèixer en Biel Mesquida, l’any 1999 a la seu del Grup 62, al Peu de la Creu. Jo era un redactor ras i estava assegut al meu escriptori cisant errates, quan de sobte vaig veure passar per davant meu un gran ram de roses vermelles. Era en Biel, que venia a trobar-se amb l’Anik Lapointe, l’editora que s’havia de fer càrrec de la publicació de Vertígens, la novel·la amb què havia guanyat el premi Ciutat de Palma. En Biel i l’Anik encara no es coneixien gaire. Les roses van servir per trencar el gel, les flors són la millor arma per vèncer qualsevol resistència.

Mesquida ha hagut de vèncer moltes resistències al llarg de la vida. En una entrevista recent a Núvol ens explicava la seva lluita contra la censura franquista, que va entrebancar de mala manera la publicació de la seva primera novel·la, L’adolescent de sal; com a homosexual ha hagut de plantar cara als prejudicis d’una societat homòfoba; com a activista, ha hagut de bregar per la llengua i el paisatge en una Mallorca cada dia més globalitzada. I com a escriptor, sap que escriure i llegir de veritat consisteix a vèncer les trampes de la superficialitat i pastar l’idioma amb esforç i paciència. Sí, la llengua també ofereix resistències i cal pastar-la com el fang abans que es faci massa dura. Com diu Nicolau Dols al pròleg d’Encarnacions, “la llengua de Mesquida no és trencadora, sinó eixampladora, amplificadora”.

Els personatges que poblen Encarnacions, el seu darrer llibre de narracions que ara publica La Breu amb una magnífica edició il·lustrada per Miquel Barceló, també han de vèncer resistències constants. Així al conte ‘La casa del temps’, la Clara, afectada de meningitis, ha de vèncer la força d’un cos que es resisteix a morir. A ‘Fites de passatge’, les germanes de Pere Bernat, que es troba en coma cerebral, han de vèncer la resistència de la mare a donar els òrgans del seu fill.  A ‘Fins al darrer alè’, Maria del Carme ha de vèncer la seva pròpia incredulitat davant l’amor immerescut que li professa un home més jove que ella. A “Pudor d’arrencat”, na Bet, ecologista convençuda, venç la resistència i denuncia la mala praxi del seu pare, alcalde d’un poble que s’ha lliurat a la corrupció urbanística. Totes aquestes resistències són també lluites interiors per veure les coses tal com són, som davant una baralla amb la veritat: “Les coses no han passat mai com ens les imaginam. (…) Si tu les protagonitzes, no les pots veure mai com si fossin certes. Llavors fes com tothom i decideix que són el que tu creus que veus o t’imagines, i decideix que això realment és així com ha passat”.

Després d’aquell ram de roses i la publicació de Vertígens (1999), Biel Mesquida va anar renunciant a la novel·la i es va dedicar a treballar formes més breus. A Empúries Mesquida va publicar cinc reculls de contes, des de T’estim a tu (2001) fins a Trèmolo (2015), llibres d’un alt voltatge poètic, on desplegava amb una prosa sanguínia un mostrari de personatges de tota edat i condició, sempre en una Mallorca rabiosament actual. En tots aquests llibres, i especialment a  Acrollam (2008), un recull de contes publicats prèviament al Diari de Mallorca que vaig tenir la sort de triar i editar, Mesquida descrivia la devastació del territori mallorquí en la seva dimensió més tràgica, sempre partint de la vida íntima per obrir-nos un gran retaule coral de personatges. Encarnacions és la culminació d’una recerca literària que va començar fa molts anys i que ara arriba a unes cotes de virtuosisme excepcionals. Els contes de Mesquida són com pastilles concentrades, càpsules que et transporten a una experiència vertiginosa i intensa, “moments multiplicats d’una gramàtica del sensible”, com diu Sebastià Perelló a l’esplèndid epíleg que tanca el llibre.

Encarnacions és, doncs, la darrera entrega d’aquesta recerca desficiosa de Mesquida. El llibre ha passat per la mateixa destil·lació editorial. Els editors de LaBreu han llegit un ampli ventall de contes i n’han fet una tria acurada. La novetat és que aquesta vegada Mesquida ha reescrit els textos i ha encapçalat cada narració amb una breu reflexió metaliterària adreçada a Dàior, que sembla una figura de l’antiga Grècia però que és el nom d’un colom, un personatge que l’autor recupera del primer conte que va escriure, ‘Tendra duresa del cel’ (1964). En aquests epígrafs, que es poden llegir també com a invocacions o consells a un jove escriptor, Mesquida va desplegant tota una poètica: “Mostrar sense demostrar. És el que fan les bones ficcions. El narrador ho sap. Per això no analitza, acumula: els fets, les notes, les mirades, els colors, els detalls. No interpreta o tan sols un poc”, llegim en un d’aquestes màximes. Mesquida ens n’ha comentat uns quants en la conversa que podeu veure gravada al peu d’aquest article. L’autor hi parla del paper de l’atzar en la literatura: “L’atzar és una altra forma d’ordre, amagat dins els laberints d’un lògica que no ha volgut investigar ningú”. També investiga en la relació entre literatura i pintura: “Les grans obres són aquelles que saben preservar el no aparent sota l’aparent, l’amagat a l’interior del manifest”. De tot això i de més ens en parla el mateix autor en aquest vídeo. Us convidem a fer un cafè amb Biel Mesquida. L’autor ens demana que disculpeu el lapsus calami. Quan parla del tríptic d’El jardí de les delícies es refereix al Bosco, no a Brueghel, com diu al vídeo.

Bernat Puigtobella, Núvol (17.03.22)