CONTRACANT de Susanna Rafart a Núvol (10.09.24)

Un crit ofegat, el plor lila, la veu

Susanna Rafart presenta nou llibre de poesia, ‘Contracant. Dos poemes dramàtics’ (La Breu) aquest dimarts 10 de setembre a la Llibreria La Impossible a les 19h.

La trajectòria de Susanna Rafart (Ripoll, 1962) em sembla una de les més ambicioses de l’actual panorama literari català. També de les més rigoroses i coherents. Rafart no fa concessions de cap mena, no n’ha fet mai: el guany que obtenim dels seus llibres ha de merèixer el nostre esforç. L’esforç, també, de relacionar un nou llibre amb els títols precedents. I requereix un coneixement de l’escriptura simbòlica de l’autora, de la seva capacitat per temptar l’inefable (i per fer-ho amb unes imatges d’una bellesa, a vegades, terrible, feridora). Només si es considera amb molta atenció el seu itinerari  se’n podrà apreuar la fondària.

Contracant, aquest nou títol, està compost de dos poemes dramàtics: “La dona i l’arquitecte” i “Orfeu a Lesbos”. Tots dos tenen un fil argumental, però el més greu en l’un i l’altre és, a parer meu, el propòsit. El tema (o temes), per entendre’ns, per sobre del pretext (de l’argument) amb què s’articula: grosso modo, el desig trobar un fonament per al viure, i el de trobar, també, una veu que ens representi. Sobretot aquest darrer, una constant de tots dos poemes.

El primer dels dos poemes dramàtics, “La dona i l’arquitecte”, ens presenta una mare i el seu fill (aquest, però, in absentia). Ella seu en una cadira de balca, guaita carrer enllà. Parla per a nosaltres, el públic-lector. Reflexiona. Espera el fill. Però hi ha alguna cosa, des dels primers compassos del text, que ens fa sospitar que el jove no tornarà. Mai més. Un ocell caigut del niu constitueix un fosc averany: “Els seus intents de vol arran de terra em van fer pensar que no sempre els joves troben el camí de tornada”.

La mare recorda quan el fill era petit, i s’entretenia jugant en un bosc, a tocar de la casa d’un enterramorts, un home que tenia quatre filles més aviat emmusteïdes. Un bosc, ca l’enterramorts, les noies esblaimades: sembla l’escenari i tot de figurants per a una novel·la gòtica. Però a Rafart no li interessa gens el decorat, sinó el que hi ha més enllà del cartó pedra de la superfície (o la interfície). El sentit del poema gira al voltant de dues idees molt poderoses: la del retorn impossible (i, doncs, la de la construcció d’una casa, el recer perdurable, per a la qual no hi ha fonament possible) i la de l’escriptura, també com a refugi: “La casa que ell construeix: pilars entre bosquina espessa que eleven una llar”. La dona rememora dies i fets, és una veu ferida en la seva quietud isolada: “Sóc una dona vella i no tinc crit”. Com una Penèlope que espera no pas l’amant, sinó el fill. O com aquell guardià de la Llei, de Franz Kafka. La dona se sent en perill: el perill de la no significació, de l’aboliment de tota transcendència. El perill de no ser, en definitiva, el de no haver estat mai: “L’espai que ocupa una dona no és mai un espai lliure”. La dona descriu una societat confinada, que encara la reclou més a ella. Quan ja s’ha superat aquesta etapa, els seus congèneres han adoptat uns hàbits que tendeixen a l’entotsolament: “Vivien immersos en uns quadrats lumínics que duien a les mans i que els guiaven en tot”. La presó alienadora de la interfície.

El noi està projectant una casa a banda de sa mare, del tot aliè a aquesta. Una casa inspirada en els postulats de Le Corbusier. La dona espera algú que és, en realitat, una entelèquia, i s’abandona a un crit ofegat, a la seva impotència. Estèrilment oferta, aquesta mare: “I tota jo sóc porta per quan tornin els que van marxar”. No és el mateix veure que mirar, com tampoc no ho és habitar i viure: tot de reflexions van precisant el sentit d’una realitat dual, complexa. L’espera de la mare resulta infructuosa. El lirisme tan característic de l’autora apunta, ara i adés, en uns versos que van molt més enllà de la descripció decorativa, perquè creen un sentit nou: “S’arrapen les sargantanes rere el llorer i les abelles brunzen sobre l’espígol tan lila com el plor”.

El segon poema dramàtic, la segona part del llibre, “Orfeu a Lesbos”, comença amb un bosc (un altre bosc, l’espai incògnit: el de la revelació o l’esglai) i amb el concurs de cinc dones que van alliberant el fil de sengles troques de llana. Són les suplicants, les ànimes que s’adrecen a Orfeu. El lliguen amb la seva teranyina: l’hi inclouen (l’embolquen amb el seu prec). Una d’elles diu: “T’ho hem exigit, Orfeu, ens cal la veu”. Una altra fa de contracant a la dona del primer poema: “D’una cadira, en va esberlar les potes. Ja no hi seuen les ombres. I no en volem els fills”. I una tercera encara va una mica més enllà: “Per a quina llar reconstruir un desfici?”

Orfeu és un convidat de pedra en l’assemblea de les cinc dones que el cerclen amb la seva expressió suplicant. En un segon moviment del poema, “Eurídice al Raval”, la malaurada es plany davant Orfeu (en tots dos poemes, només parlen les dones, només actuen elles, només l’ànima femenina té un ressò memorable): “He vist morir les veus, el dol s’obria al repic de les bombones de butà i la ciutat, la vella serp arbrada, les hores consumia sense fam”. Són dos personatges mítics traslladats a la grisa realitat d’una ciutat deprimida, a l’escenari d’un bar pobre, sense pretensions. Eurídice, esforçada, escarràs de feina i campiona del dolor, s’exclama: “Jo vaig furgar en l’arrel i els seus reixats […]. Així s’excava en la dificultat”.

L’últim moviment del segon poema, “La vida futura”, ja no passa a la ciutat, sinó en un camp erm. La primera poesia ens mostra l’enginy d’una campana (Heidegger ho aplaudiria!). Una campana és veu i esfera (que ben dit!). Un mateix personatge —en aquest cas, masculí— va rebent  diferents noms: el Constret, l’Intrús —aquest “buida els ulls de les estàtues”—, el No-nascut, l’Únic a perdre, el Mig Nascut. Molts noms i una única identitat escàpola. Potser perquè “ningú no pot anomenar el nascut del no-res”.

Susanna Rafart es pren la literatura molt seriosament. Com un projecte vital molt fondo, no com un mer esplai. És un nom majúscul de la nostra literatura.

Contracant. Dos poemes dramàtics, de Susanna Rafart. Labreu Edicions, 142 pàgines. Barcelona, 2024.

Jordi Llavina a Núvol (10.09.23)

https://www.nuvol.com/llibres/un-crit-ofegat-el-plor-lila-la-veu-395780