EL BIGOTI d’Emmanuel Carrère al Núvol ressenyat per Núria Juanico (21.09.14)
L’escriptor Emmanuel Carrère (París 1957) torna a les llibreries amb una de les seves primeres novel·les, El bigoti, que recuperen LaBreu (en català) . L’obra, que més tard es va convertir en una pel·lícula, és una història inquietant creada per l’autor de La classe de niege (1995), Un roman russe (2007) iLimónov (2011). Dissabte vinent es presentarà el llibre amb un vermut a la una del migdia a la Llibreria Calders.
El bigoti és el de menys. Un dia qualsevol ell decideix afaitar-se’l, mig juganer mig encuriosit amb la reacció que tindrà l’Agnès, la seva parella, quan el vegi sense els pèls de sota el nas. I d’aquesta acció, a simple vista absurda i intranscendent, en neix un malson sense aturador que desequilibra la realitat i ho qüestiona tot. El declivi comença quan l’Agnès li assegura que ell mai ha portat bigoti i les seves amistats no ho desmenteixen, sinó que se sumen a l’afirmació de la dona. A partir d’aquí, tot són dubtes i sospites: des de la creença que el seu entorn li està gastant una broma de mal gust fins a la convicció que ella (o ell) ha embogit.
Precisament, El bigoti brilla per l’evolució mental d’un home a qui la vida se li desmunta en qüestió d’hores. De la conjectura d’una mentida a la suposició d’una conspiració amorosa només hi ha un pas i poques pàgines, però estan tan ben lligades que la història s’enfonsa en la demència sense patir cap sotrac. En part, això és gràcies a una narració en tercera persona que se submergeix de seguida a la ment del desbigotat, i que no mostra al lector l’altre plat de la balança, deixant sempre a l’aire quina de les dues parts sosté la veritat. També hi ajuda la proximitat descriptiva d’escenes destacables, com el moment en què ell es desfà del bigoti i en què el lector gairebé pot palpar la pell lletosa amagada sota el pèl, o com la hilarant topada amb una mare que li assegura fermament que pot veure el seu mostatxo.
Els límits de la realitat, tan sòlids en un inici, es deformen a mesura que la història avança. I ho fa seguint un doble joc: la voluntat aferrissada d’ell per racionalitzar-ho tot s’ha d’enfrontar a situacions cada vegada més surrealistes que, com en un laberint del terror, el turmenten sense ensenyar-li la sortida. La versatilitat narrativa de Carrère i la imprevisibilitat de l’argument, que no es guia per cap lògica aparent, transformen El bigoti en un relat perturbador i, alhora, farcit d’un humor negre sense artificis. Com no podia ser d’una altra manera, el final ostenta esquitxos de truculència no aptes per a tots els estómacs.
Però la novel·la de Carrère no és només això. Rere aquesta capa (prou gruixuda) d’inquietud lectora hi ha fragments molt interessants que escampen qualsevol dubte sobre les habilitats narratives de l’autor. Per exemple, són impagables les diferents visions que ell té de l’Agnès i com aquestes van canviant en funció de les seves conviccions. La percep esporuguida, mentidera, traïdora, confusa i distant en una pluja emocional que no aconsegueix passar per sobre del sentiment d’unió de la parella. Malgrat les circumstàncies, ell mai deixa d’estimar-la. Més enllà d’aquest vincle emocional,El bigoti ho qüestiona tot i no permet que res s’aguanti. Els límits entre el propi seny i el dels altres, la manca de certeses on agafar-se i les males passades que juga la ment fan trontollar un petit món i demostren que la realitat s’erigeix sobre una terra de fang. I que qualsevol acció, per supèrflua que sigui, pot capgirar-ho tot.
