En la traducció de Laia Malo, LaBreu Edicions ha publicat El bosc de la nit, de Djuna Barnes (Nova York, 1892-1982), que inclou el prefaci que T. S. Eliot va escriure per a la primera edició i una introducció de Jeanette Winterson, escrita l’any 2007, que en el seu text afirma que El bosc de la nit «és el seu propi món de creació, exòtic i estrany». Un món que no és ni obert ni tancat, s’expressa per ell mateix, rotund, en unes relacions de sentiments grandiosos, però que la psicologia moderna, tan higiènica, potser titllaria de tòxiques.
Cal oblidar-se de conceptuar El bosc de la nit com una obra narrativa en sentit clàssic, tot i que quan es diu que és un clàssic de la novel·la modernista, què es vol dir? El qualificatiu modernista es presta a equívocs en el nostre entorn cultural i, per tant, cal anotar que en el món anglosaxó el modernisme literari és avantguardista, experimental, un moviment de ruptura amb l’herència victoriana, un moviment intel·lectual que va beure de l’expressionisme, el cubisme i el surrealisme artístic. Literatura, doncs, fora de la vella convenció, una revolució estètica feta d’expressions com cops de puny i imatges contundents: «Només som pelleringues al vent, amb músculs contrets contra la mortalitat».
Un cop ens hem situat ni que sigui de manera succinta en aquest marc mental que engloba els anys 1900 fins al 1940, ens podrem acarar a l’experimental proposta literària de Djuna Barnes, escriptora reconeguda i misteriosa: a partir del seu retorn als Estats Units quan va esclatar la Segona Guerra Mundial va viure d’esquena a la gent durant 41 anys, fins a la seva mort l’any 1982. Veritat o llegenda, es diu que quan Susan Sontag va llegir El bosc de la nit, va escriure als seus diaris que no només havia fet una lectura imprescindible per a la seva formació literària i humana sinó que aquella lectura havia estat per a ella com un enamorament, per la qual cosa algunes vegades es desviava del seu camí habitual per situar-se davant la casa de Djuna Barnes per veure si se la trobava, si podia parlar amb ella.
En va. Djuna Barnes, que havia tastat l’èxit i havia conegut els personatges literaris més importants del segle, entre els quals T. S. Eliot, que va emparar la seva trajectòria literària, i James Joyce, a través del qual va arribar amb una carta de recomanació al París de 1921, es va mantenir apartada durant quatre dècades del soroll del món gràcies a la generositat de la seva amiga Peggy Guggenheim. Tan sols escrivia poesia de manera obsessiva, rectificada una i una altra vegada en paperets escampats per tot arreu. Barnes bevia i era molt desordenada, tot i que perfeccionista, tal com explica Phillip Herring al text d’introducció del llibre Poesía reunida 1911-1982, a cura d’Osías Stutman i Rosa Lentini. Es tracta de la primera traducció en llengua castellana d’una selecció de poemes de Djuna Barnes publicada per Ediciones Igitur l’any 2004.
Djuna Barnes s’havia donat a conèixer com a poeta amb la publicació The Book of Repulsive Women l’any 1915, a més de destacar en la vida cultural novaiorquesa a través de les seves publicacions a la premsa, que va recollir a The Brooklyn Daily Eagle. L’any 1921 es va traslladar a París per fer entrevistes als membres de la «generació perduda», que hi vivien atrets pel bohemi i culte ambient cultural de la ciutat. Djuna Barnes, que en la seva figura reprodueix l’estil art déco del moment, va acabar formant part d’aquest grup d’exiliats voluntaris. Barnes, que va viure a París durant vint anys, freqüentava espais nocturns. En un d’aquests espais va conèixer l’escultora d’origen americà Thelma Wood, el gran amor de la seva vida. La ruptura d’aquesta relació va clavar l’escriptora en una depressió profunda que va empènyer-la una mica més cap a la beguda, que ja no deixaria. La història d’amor amb la Thelma s’explica en clau a la seva novel·la més celebrada: El bosc de la nit, publicada l’any 1936 per Faber & Faber, però que havia estat redactada durant els estius de 1932-33 sota la teulada de Peggy Guggenheim, a la seva casa de camp a Anglaterra.
Imatge d’Imanol Buisan “Nasty II”.
A El bosc de la nit s’hi narren les vides amoroses d’un grup d’expatriats nord-americans i europeus que transiten en els dies, però sobretot en les nits, de París, amb les seves glòries i misèries. Si bé és Robin Vote qui atrau com les flors les abelles un fals baró vienès, Felix Volkbein, la jove Nora Flood i l’estrambòtica Jenny Petherbridge, és Nora Flood i el doctor Matthew O’Connor qui captiven el lector, si més no aquesta lectora, per la destil·lació d’una filosofia que amb un nou llenguatge s’aboca a les eternes preguntes: «No has pensat mai en totes les portes que de nit s’havien tancat i s’han tornat a obrir?». La nit, el mar per on sempre s’escapoleix Robin per desesperació de les seves amants. La nit, metàfora i alhora realitat del «París sòrdid de les putes i els bars de mala mort [que] encara no ha començat a canviar. És aquest món que atreu la Robin Vote: el món de la nit, on no la jutjaran i on pot trobar l’anonimat de l’abraçada d’un desconegut. Aquest món el ressegueix i l’escorcolla atentament l’amant de Robin, la Nora Flood, que va cercant el dèbil rastre dels seu amour errant, i de vegades la troba, estabornida pel beure i amenaçada per policies, captaires i dones de mala vida», escriuJeanette Winterson al seu text.
Aquest és el fil conductor d’El bosc de la nit, de Djuna Barnes: amors desgraciats, en aquest cas entre dones, amors narrats amb una poesia del tràgic de la vida, i amb una metafísica dels extrems entre la vida i la mort, entre la bellesa i la putrefacció, que s’expressa en un llenguatge d’imatges estrafetes, picassianes: «Es va girar i se’m va encarar, amb l’expressió d’una cosa bonica que et trobes ofegada al riu».
Diu T. S. Eliot al prefaci d’El bosc de la nit que el va llegir unes quantes vegades i que li va costar «arribar a una apreciació global del llibre». Com tota obra d’art, El bosc de la nit ressona de forma diferent en cada lector perquè cadascú llegeix des de la pròpia sensibilitat i des del cabal dels seus referents. Per a mi el sentit global del llibre va lligat al sentit íntim de l’obra, que queda resumit en la pregunta de la Nora Flood quan precisament de nit va a veure el qui esdevé el confident, el tu al qual adreçar-se, en el fons a la consciència que pren la figura del doctor Matthew O’Connor: «Vigilant, què me’n dius de la nit?».
La nit, el bosc de la nit, metàfora del que no sabem. Djuna Barnes no va escriure cap resposta perquè no hi és més que en la manifestació de la vida, de l’amor i de la mort. En el manifestat hi ha la bellesa i la desesperació, el dolor i la tendresa, el diàleg i el silenci, el que és a dins i el que és a fora, la ferida i el guariment, la realitat i la visió, la ciència i la poesia, la descreença i la fe, l’harmonia i l’horror i la sageta i el bes entrellaçats en la nit oberta tant a la llum com a la fosca.
Teresa Costa-Gramunt a Quadern Fundació Ars (07.06.22)
https://www.quaderndelesidees.press/el-bosc-de-la-nit-de-djuna-barnes/