Ricard Martínez Pinyol ha tret a Labreu, editorial que ja havia recollit la seua poesia inicial a Arrels d’aire, el títol El capbussador. Ricard Garcia publica a Pagès Les hores ferides. Afirmar que la poesia martinezpinyoliana és sobretot imatgística i la ricardgarciana lírica i sentimental seria d’un reduccionisme injust però dir que El capbussador és un llibre «solar», marítim i feliç mentre que Les hores ferides és capvespral, terral i trist sí que ho creguem encertat. Tots dos són bons llibres amb una important dosi mística o almenys espiritual, són paisatgístics i tracten l’estiu com a un període de plenitud en el passat, el primer associat a la joie de vivre a Formentera («illa de forment i sal») i el segon al conreu i caliu familiar (“sucre i estiu”; vegeu també “Resurrecció” i “La figuera de l’avi” de La llum més alta). Els tractarem per separat.
El capbussador de Ricard Martínez Pinyol
El capbussador (Labreu, 2025) és un altre bon llibre “lluminós”, com ja va qualificar la poesia de Martínez Pinyol encertadament Joan Todó al pròleg a Arrels d’aire. El capbussador s’obri amb un “Liminar”, que és una poètica escrita en cursiva, pretenciosa com qualsevol poètica, però que es veu ratificada en el llibre sencer amb la praxi de la sinestèsia (destaquem “mudar el silenci” i “El so nu”). Els “orígens” tanquen circularment el segon i el darrer poema del llibre. L’uterí segon poema anomenat “Qui està viu ara” caldria relacionar-lo amb “Falguera” d’Els ulls fecunds, títol anterior de l’autor. S’alternen com sempre en Martínez Pinyol poemes en prosa i en vers. Potser la novetat del llibre siga l’enumeració i acumulació d’imatges, eixos “eixams verbals”, més abundants que en obres anteriors, sobretot sota la forma del símil i de la metàfora A és B. Creiem també observar que hi ha menys “vols” i “ànimes” o potser siguen menys explícites.
Si enllacem les dues seccions finals d’El capbussador podem suggerir que viure i fer l’amor, somiar i “Escriure” equivalen a “Saltar”, a quedar “en suspès”: “El parpelleig d’un món flotant, a punt de ser o d’esvanir-se”. El text de “La desconeguda” ens remet a Nerval, als romàntics alemanys, al Joan Navarro de Bardissa de foc i, és clar, als somnis pròspers de Martínez Pinyol. Trobareu a El capbussador clics d’ulls a Andreu Vidal, a Celan, i també a aquells i aquelles partidaris de “defensar l’imaginari”. No cal dir que el també artista Pinyol, com anunciava al “Liminar”, continua reflexionant sobre l’art i les “formes” i el color. Trobem l’ècfrasi de l’obra d’art conscient (per exemple a l’exposició i reflexió al voltant de Klee – artista que ja havia aparegut en llibres anteriors -, el “Truffatore” del paestum que titula el llibre..) i de l’art inconscient com la ratlla del vailet a una paret de Xauen. Hi ha menys poemes eròtics a El capbussador; entre aquests vos recomanem el preciós “Genets de pell”, que acaba així: “Som un mateix llenguatge/ al trapezi de l’ànima.” Quin paper hi té la mística? Qui té “pietat” per “Ofèlia”, ofegada a Els ulls fecunds? Per què l’autor associa el sexe a la transparència al llarg de la seua obra?
A la duplicació dels espills i els seus “Codis romputs” li succeïx la fusió – que no la reducció – mística i eròtica del “doble paper japonès” en “un” de sol al text “Estampació”. Cal saltar cap al passat del jo líric, cap al segle anterior: cal capbussar-se en la llum de la memòria “submergida en la boira” i associada al paisatge ebrenc (com en “Al Delta”), edem infantil de l’autor, allí on hi ha “el temps sense temps”. El capbussador és un poema d’aigua i el poeta és ausiasmarquianament “Com el saurí” a causa de “la seua natura nadadora”, que “contra la mort braceja”. En Martínez Pinyol tots “naveguen”: el vent, els dies i el pensament. En llibres anteriors el jo líric deia açò: “bussejo cap al sol” i “soc un nadador que travessa lentament un somni.”
Cal assenyalar la importància de la respiració en Martínez Pinyol, que estampa amb imatges sonores el batec del cor com a batall-percussió. Les “abelles” isotòpiques de Pinyol són “invisibles” en aquest El capbussador però brunzen subliminalment en el ritme i en “l’espill de la veu”, és a dir, en les paraules. No debades Martínez Pinyol és un dels nostres surrealistes actuals, un d’aquells a qui “l’oníric em parlava” i per al qual el món exterior “s’esmunyia, de forma màgica”. Malgrat que “Això ja no és allò” i som un segle després del 1924, el surrealisme sempre torna a “renàixer i navegar” perquè la “bellesa” o serà “estranya” o no serà, i del que es tracta és d’“invocar un nou llenguatge”.
Com en tot bon poeta que “imanta Imatges”, en Martínez Pinyol el misteri sempre roman inefable, com a la fi del preciós text “El so nu”. El misteri esdevé lúdic quan veiem que falta la quarta anàfora i frase al text “Quatre” i es mescla amb l’humor com a la fi d’“Epitelis”: “probablement, les cigales són sordes.” Per acabar amb aquest El capbussador copiem el poema “Llindar”:
“Ets llindar, estrella i carícia,
trànsit entre memòria i oblit,
cos d’imatges a l’abric d’arbres i astres,
mar immemorial,
deixalla de la llum i del so,
animal invisible que respira,
instant, ésser i nom sense nom.”
Les hores ferides de Ricard Garcia
Amb Les hores ferides (Pagès, 2025) Ricard Garcia ha guanyat merescudament el premi de poesia Maria Mercé Marçal. El llibre s’encapçala de nou amb una cita d’Illa Flaubert de Miquel Àngel Riera, i al primer poema apareix el xiprer que ja protagonitzava el seu primer llibre (Els contorns del xiprer) i el text “De xiprers” d’El llibre que llegies. El jo líric de Garcia és eminentment contemplatiu: “per què tanta pressa de viure/ quan la tarda ja és morta?” Garcia des fa ja uns quants llibre ha eliminat i/o camuflat algunes anècdotes viatgeres i ècfrasis pictòrics per centrar-se en l’essència del que és “a tocar de la mà” i que configura “l’eix del món” dominat pel pas del temps, les absències dolents i el paisatge familiar, caminat i visitat: conreus, arbres fruiters, cementeris i “deixants d’avions”. Potser al jo líric li cal ara horacianament “Tornar a viure/ una vida senzilla”. Per primera vegada, al seu poemari anterior, La llum més alta, Garcia incloïa poemes polítics i ara, a Les hores ferides, descriu la injustícia escolar; però no és un tema, el social, central en la seua obra fins ara.
Les hores ferides és molt ben cohesionat. Alguns motius recurrents d’anteriors llibres eren el mite d’Ulisses, els castells de cartes a De secreta vida i la fugissera i llampant guineu de La llum més alta. A Les hores ferides reapareix un misteriós revolt i un accident de cotxe com en obres anteriors: a la pàg. 29 d’Els contorns del xiprer i a la 32 de De secreta vida. Hi ha poemes d’estructura circular ben resolts sobretot en vers. Les anàfores cohesionadores abunden i també trobem el símil ausiasmarquià (“Així tu” i “Com tu mateix”); lèxicament també abunden els estrips temporals, que afecten la camisa, l’ànima i el matí, el vent, la pluja etc…
Si a El llibre que llegies i a la part darrera de La llum més alta de vegades també s’alternaven poemes en vers i en prosa és ara, a Les hores ferides, quan Garcia ha optat per una estructura fixa i simètrica que dota el text d’un equilibri clàssic: “Els nínxols endreçats i les vinyes llaurades”; potser el que li cal al jo líric després de la sotragada de la mort del pare descrita i sofrida a La llum més alta. Les hores ferides té tres parts i cadascuna consta de huit poemes en prosa en pàgines parelles i a les senars huit poemes en vers amb nombres llatins per títol. Per tant, 24 poemes dobles, en mirall; és aquesta una altra forma de diàleg, concepte destacat amb lucidesa per Ramon Moix de la mà de Heidegger al seu “Epileg” de Les hores ferides. Hi ha poemes que s’amplien, com la “Defoliació” al poema següent (el III), i el “Sense” i el seu successiu XVII; hi ha altres que calquen fins i tot l’estructura (“Rostoll” i X).
Els poemes en vers són isosil·làbics, amb una immensa majoria de decasíl·labs. El poema en prosa té enumeracions sense persones verbals, tret que compartix amb Joan Navarro; el text més navarrià és “Calcificació”. Curiosament, és en els dos poemes en prosa amb noms propis, “Núria” i “Albert”, quan apareixen oracions amb verbs en forma personal. També de vegades, com a VIII, el poema en vers es contamina de la no-persona de l’infinitiu del text anterior en prosa.
Els títols, com sempre en Garcia, són breus i la majoria té sola paraula diegètica, és a dir, inclosa en el propi text. Els poemes titulats consten d’un sol paràgraf entre 8 i 10 línies. Si enllacen els mots finals i solitaris llegim açò: “l’endemà. […] morts. […] fosqueja. […] l’ànima. […] estranya. […] exhala. […] gràvid del cos. […] cremar-nos-hi. […] Només mar, només blau.” Com veieu el to de Les hores ferides és pregon i seriós, i és que Garcia treballa sobretot el pas del temps.
Garcia destaca des del seu primer llibre pel treball amb el paisatge tardoral i sobretot en “el traç de la tarda” , eixa “hora estranya”. Les vesprades s’enreden – com a “Les hores mortes ” de La llum més alta i i d’”Aula” de Les hores ferides – sovint rere la pluja i anuncien el gel de la fi de tardor: “el passat, molt trencadís,/ ja és finíssim com un vidre de gel al desembre.” Voldríem destacar els capvespres descrits subtilment com aquests: “Encara algunes traces de claror a la fusta molla” i “La fosa de les formes en la teranyina del vespre.” Un altre exemple magnífic del capvespre és el següent poema surreal de De secreta vida, que copiem sencer: “Viure en una casa feta de parets de pluja, /i quan la travessin tots els colors d’aquesta tarda…” La nit en Garcia s’associa al perill, als “cristalls del temps” i al fred: “Ara contemples la nit quiet, ben quiet. És de vidre i se’t podria trencar”. La nit i el somni en Martínez Pinyol ens semblen, en canvi, alliberadors.
La poesia de Garcia és senzilla però rica en recursos. Treballa l’epítet, mai innocent, sobretot la “fosca nit”. Fònicament destaquen les al·literacions com a la fi d’”Escorça” on les laterals són tallades per les oclusives. Trobem alguna paradoxa com “les llagues del desig” i sobretot l’antítesi, com la bonica que copiem a continuació:
“Dansen al brocal del pou,
una veritat ingràvida
i el repic greu d’una pedra.”
Un dels recursos que millor domina Garcia és la sinestèsia; en copiem algunes: la “reverberació del tic-tac”, el “silenci cendrós” (associació que també cloïa On la sang), “un perfum endolcit, com de vellut” i fins i tot un passatge amb rima interna: “Els colors massa esmolats de tant de fred com fa.” Garcia domina el símil i les metàfores A és B; també hi ha algunes metàfores B d’A com “el flamar dels xiprers” i “les tenalles de la por”.
Des de fa poemaris, la pluja i la fullaraca “encoixinen” la terra ricardgarciana. Mentre el jo líric patix fragilitat de la “vida gastada” i les “il·lusions perdudes”, “trencadissos com cargolins, els records” esdevenen els “fantasmes de sempre”. Entre la pèrdua abunda el “tanta vida” – sintagma ricardgarcià per excel·lència- i en general els intensificadors “tan” i “tant”. És preferible “No dir res, no pensar res, no ser res…” i, com el “Dichoso el àrbol” de Darío, “I ara voldries ser pedra. […] Només pedra de silencis.”
Què ens ensenya la vida? Se’n pot aprendre alguna cosa, si s’aprén “tard i malament” (com escrivia el seriosament irònic Gil de Biedma) si “res no és, [i] tot passa”? Si “Se’ns ha mort el present” i “S’esqueixa el futur” què ens queda, el passat? De “l’endemà de tot […] Em quedarà, de tot, només la cendra/ a recer d’un marge’, l’”ésser fòssil” en “soledat càlcica”.
Poemes com “La transparència” i sobretot “Dissolució” de De secreta vida concorden també amb el desig de fusió de l’ésser en Martínez Pinyol, si bé intuïm que el déu de Garcia és cristià. Almenys apareixia un Déu tel·lúric a “Déu és” de La llum més alta i un àngel a Les hores ferides; també hi ha “troncs” a la deriva, “miratges” de la calor a inicis de setembre i la “resurrecció” dels fruits estiuencs a la boca a La llum més alta. En Garcia la fusió es dona també a la mar, com en El capbussador de Martínez Pinyol. Garcia escriu: “Transcendir la mirada i ser, també, l’horitzó que mires.”, “No et mous, el mar és dins teu, ets la duna”, “I al sor-/ral ser sorra.” i “Entre les pedres/ del mur, la pedra”.
Com en altres poemaris, l’erotisme apareix a la fi del llibre, sovint associat a la mar i al blau; per exemple, als textos” Cremar” i XXI. Com el capvespre, com en la mística, com en Martínez Pinyol, en l’erotisme la frontera del cos, del tu i jo es transforma en “El món en suspens”. En Garcia també l’erotisme és escriptura i a l’inrevés: “carnals, les paraules” i “ja ho saps, sóc silencis/ que engendren tot el que dic,/ paraules, amor”.
A Les hores ferides passem de la “fissura” i “els traus” de la part segona a la “sutura” i “el temps recosit de la memòria” de la tercera part. El llibre es clou amb dos textos amb l’escriptura com a salvació de la memòria compartida; també la metaliteratura i el dir/anomenar cloïa “Intrús”, part inicial de La llum més alta. A la “torrentada de dolor” de La llum més alta li succeïx una “torrentada de viure” i d’amor a Les hores ferides; al capdavall caldrà resignar-ser i acceptar que “el present és orfe i tot se t’escapa” i que “el pare ja no hi és” i manca a taula. Creiem que a Les hores ferides s’ha superat la preocupació del jo líric pel que hi haurà després d’ell que trobàvem a les pàg. 66 i 67 de La llum més alta. En conclusió, amb Les hores ferides el discurs de Garcia s’ha asserenat.
* * *
Pere Císcar (Bellreguard, 1975). Professor de valencià a secundària. Doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València amb la tesi La poesia catalana dels anys setanta al País Valencià. El primer Joan Navarro (1973-1989) (consultable al Roderic). Ressenya llibres a Caràcters, Núvol i La lectora i només puntualment ho ha fet a El temps, Caplletra i Reduccions. Ha publicat els següents poemaris: Ara és de(mà) (Ajuntament de Mislata, 2000, premi local 1999), A plec dispers (Edicions 96, 2008) i Anit sempre (Edicions del Buc, 2017). Recita dins del Grup Comboi deslíric amb els poetes Josep Vicent i Pau i au.
