EL CEL DINS UN POU de Ramon Boixeda a “Quadern de les idees, les arts i les lletres”

La mirada incombustible de Ramon Boixeda

Amb un pragmatisme inspirador —no exempt de reflexió— ens endinsa en un món on conviuen la quotidianitat més palpable i l’excepcionalitat més magnànima, i ho fa amb filosofia, però també amb sornegueria.

La paradoxa és, des dels segles dels segles, una companya difícil —impossible— d’erradicar de les nostres vides. El poeta Ramon Boixeda l’agafa de bracet a El cel dins un pou (LaBreu, 2022) tot parlant-nos d’un reflex contrastable, lluny de tota realitat irrefutable. A la manera d’un Narcís acaparat pel dubte, desplega els seus versos oferint-nos-en la darrera versió (Boixeda no pot escriure dues vegades un mateix poema).

La seva poesia és talment un mecanisme en moviment —i pensament— constant propulsat pel diàleg amb algunes de les veus que l’han precedit i autoaccionat per la pròpia mirada encuriosida. Una mirada que malda per romandre més enllà del «que em fuig: / la mort vivent i la vida morent», per poder «creure en l’estirp que et sobreviu».

Joan Todó, a l’extens pròleg que bé podria considerar-se un breu assaig, ens recorda que «la intriga del seus poemes és, sovint, un joc de mirades, del sentit corporal més distant, del que per això mateix ha pogut arribar a designar metafòricament el coneixement teòric». Ben cert, Boixeda parteix de la pràctica —els ulls— per construir una teoria tan complexa com provisional en què, per tant i per descomptat, tot fa de mal dir.

Amb un pragmatisme inspirador —no exempt de reflexió— ens endinsa en un món —el nostre— on conviuen la quotidianitat més palpable i l’excepcionalitat més magnànima, i ho fa amb filosofia, però també amb sornegueria; amb un polsim de metafísica, però també amb certes dosis de sarcasme i unes imatges plenes de plasticitat («El sol, de posta, una moneda / que entra a la guardiola del mar», «El món / ballava en cercles concèntrics talment / l’aigua d’un pou que mira el cel quan plou»).

La impossibilitat d’expressar tot el que ens envolta («Com dir tot el que abraça la mirada?»), la composició del propi ésser («Què series / sense l’ajut d’allò que no existeix?»), o la indefinició del temps («És temps prestat al temps, la vida?»; «El temps: ens esculpeix o l’esculpim nosaltres?») són algunes de les preguntes sense resposta que vagaregen per la ment d’un poeta que ha fet dels ulls empara.

L’aparent necessitat de mantenir l’equilibri entre allò que es veu, allò que es pensa i allò en què hom creu implica una lluita desigual en què la realitat —la d’aquí i la de més enllà— s’imposa per salvaguardar la premissa segons la qual «l’enigma fa córrer la sang». Però el cel hi és, malgrat que ens sigui inabastable, i el reflex, bé sigui en un llac («cèntims del cel que brillen / com almoina del que perdura»), un mirall (on «no pares / de creure que has vist») o en l’aigua d’un pou («el pes del món al pou de la nineta»), un element que ens interpel·la de bon començament, actua d’intermediari entre un món i un altre: «el reflex dels ulls de l’altre / clavant-se més i més al pou d’esguards…».

El poeta excel·leix en l’art de l’observació per un entorn inhòspit («L’hem matat, el futur, enmig d’un món / que és una travessia entre immundícies») en una recerca eterna («Buscant, arrel endins, algun racó / del veure-hi clar que l’univers reserva / als ulls del cec que estima la foscor») que posa de manifest «que els destins són batecs d’una carència, / llocs familiars dels quals s’ha de partir».

La complexitat del que clissen els seus ulls («Aquests colors de foc / van plens d’alguna cosa / que no sabries dir») el porta, d’una banda, a adoptar un cert to pessimista —sense caure, si més no, no del tot, ni en la desolació ni el conformisme («Avui, als marges certs, / tenir un món propi implica morir amb ell»)— i, de l’altra, a explorar, des de la ment, camins invisibles on poder trobar nous enigmes («I tens / moments en què et cal creure alguna cosa, / que viure és creure en tant que ajuda a viure»).

I quina manera més idònia a l’hora de captar els secrets de l’entorn que fer-ho tot passejant, activitat que s’erigeix en el millor dels mètodes per despertar sentits i excitar pensaments tot «trepitjant les fulles / com un ofici que arreplega / viatges de camins batuts / i esborrats per vides cruixents / que el vent ha de tornar a escampar»; per terres sevillanes («un matí de diumenge en què la imatge / del pas processional et representa»), per capvespres («…la nit agermana / el temps de què disposes / amb el que et toca viure»), al llarg d’un “Viatge iniciàtic” («viatjo per ser nàufrag en mars nous?»),… qualsevol indret, qualsevol moment, pot ser favorable per aprendre del món «a viure al lloc on torni».

El binomi vida-mort té una presència constant a El cel dins un pou. En un dels primers poemes ja ens adverteix que «visc la vida pensant-la en hores mortes» i, més endavant, a “Comiat” reflexiona sobre «l’eternitat que mata». L’existència la trobem al bell mig, entre un cel inexplorat —i inexplorable— i un pou profundament quotidià que, sovint, ens convida a mirar enlaire. Una dicotomia difícil de delimitar que navega entre les raons del cor i la intuïció de la ment i en què no manquen els avisos per salvaguardar-ne les respectives essències: «Cal existir!», proclama un home amb veu canosa a la barra d’un bar; «Que no s’aturi el cor ara mateix», prega el poeta; «No pugis l’aigua vers la llum / perquè s’hi fongui, no», alerta la corriola del pou…

Tal com afirma Joan Todó, «els versos que el Boixeda ha esborrat però que l’han dut fins aquí, les metàfores descartades, els mots desestimats com ulls que no caben en aquesta mirada» ressonen al llarg del llibre: allò que el poeta no fa explícit batega a cada vers, com un eco subtil que no vol —no necessita— fer-se sentir del tot.

Entre la serenor de la mirada i la complexitat del pensament, Ramon Boixeda basteix, amb una retòrica molt estudiada, una obra en què el dubte existencial i la incomprensió del sagrat vetllen per preservar «aquest camí de fulles / que aixafes i esbarries / amb els peus, l’estupor / encès de cada instant» abans no desaparegui el reflex per excel·lència: «Un horitzó tan sols per viure?».

Mar Fontana, Quadern de les idees, les arts i les lletres

https://www.quaderndelesidees.press/la-mirada-incombustible-de-ramon-boixeda/