El gran Gatsby
F.Scott Fitzgerald
Traducció catalana: Ferran Ràfols Gesa
Barcelona 2021
Francis Scott Fitzgerald (1886-1940) és un dels novel·listes més coneguts dels “feliços vint”. Tot i publicar en plena modernor d’entre guerres, Scott encara té un to clarament decimonònic en les seves novel·les. Sobretot, tal com es veu a “El gran Gatsby“, el concepte moral, és a dir, allò que el naturalisme porta fins a l’extrem: El destí és el destí, els dolents reben el que es mereixen i ningú no se’n pot escapar. Scott exposa els problemes del capitalisme salvatge, dels diners i dels problemes que comporten (particularment als que en tenen: els rics també “ploren”). La diferència amb els escriptors decimonònics és que Scott no es limita a denunciar i rebutjar sinó que hi aporta un intent modern de descripció de tota una classe social ajuntada per la mateixa mentalitat i una manera de fer particulars. Amb tot no se salven del fatalisme que hem esmentat, ja que la classe dirigent descrita és incapaç, per la força del materialisme, de la ignorància, de la manca d’esperit, de formular alternatives vàlides i justes als sistemes en pugna frontal als anys vint, el capitalisme i el comunisme. L’exemple n’és en Gatsby, que corromp l’ideal del somni americà basat en l’autosuficiència (la força de l’individu) i el “tot és possible a Amèrica”. L’argument podria semblar de novel·la rosa. Nick Carraway viu al costat de la sumptuosa vil·la de Jay Gatsby, un personatge enigmàtic sobre la personalitat i activitats del qual corren els rumors més fantasiosos. Anys enrere, Gatsby va estar enamorat de Daisy, una cosina de Nick, la qual s’havia casat amb el ric i groller Tom Buchanan. A través de Nick, Gatsby retroba Daisy i aconsegueix convertir-la en la seva amant. Al seu torn, Buchanan també té una amant, Myrtle. Daisy atropella Myrtle conduint el cotxe de Gatsby… i ja no en diem més. Tot enmig de grans festes, bandes de jazz i la llei seca, que va fer multimilionaris els mafiosos i els contrabandistes d’alcohol.
“El gran Gatsby” (1922) és considerada entre les millors novel·les nord-americanes del segle XX. Ho trobem exagerat, però explicable gràcies a la perfecció formal, en tots els sentits de l’obra, la seva refinada economia compositiva, on cada detall, cada imatge, cada objecte, esdevenen símbols (de fet, és una novel·la curta).
Felicitem, doncs, LaBreu Edicions per la iniciativa i l’encoratgem, igual que a d’altres, per espolsar-nos una mica la sensació de colonitzats eterns, a donar un cop d’ull a la riquíssima literatura europea del mateix període, sobretot la d’Europa Central.
