Veus que s’allunyen
‘El que sabia la Maisie’ de Henry James (LaBreu) és una novel·la que acompanya la mirada limitada de la petita Maisie, convertida en la víctima indirecta del divorci entre els seus pares
El que sabia la Maisie (1897) de Henry James (traduït per Ferran Ràfols i editat per LaBreu) narra la història de la petita Maisie, convertida en la víctima indirecta del divorci entre el Beal i l’Ida. El llibre inclou el prefaci que James va escriure en el volum onzè de l’edició de Nova York (i que ens contextualitza el llibre, la gènesi de la història i alguns dels seus atractius) i un assaig, a mode d’epíleg, de Cynthia Ozick que enriqueix la comprensió de l’obra literària de Henry James. Pel que fa a la història, podríem resumir-la indicant que és un desencís; un desengany rere un altre. Els pares de la Maisie se l’aniran passant com si fos un partit de tennis; desfent-se d’ella per tal de molestar a l’altre i ignorant-la quan està amb ells. Pare i mare, tot i la distància que els separa i l’odi que els uneix, actuaran com miralls i sovint ens trobarem amb accions i decisions similars (nous interessos romàntics, trobades amb la seva filla en els moments més inesperats, la decisió final de què fer amb ella…). Aquests seran, per excèntrics, els capítols més interessants del llibre; ja que és on, com a lectors, tindrem més material per conèixer l’egoisme que envolta a la petita. Això obligarà a la Maisie a buscar refugi en altres figures: les institutrius (la senyora Wix i la senyoreta Overmore) i les noves parelles dels seus pares absents (Sir Claude i, precisament, la senyoreta Overmore; que es convertirà en la nova senyora Farange), però això comportarà nous problemes. La Maisie, abans rebutjada, es convertirà en un objecte de delit; quasi en una joguina de la que dos germans estiren en direccions contràries tot lluitant per la seva propietat exclusiva.
El gran encert de Henry James va ser la modernitat del narrador, una veu omniscient que acompanya la mirada limitada de la Maisie, incapaç de conèixer, deduir o entendre (tot i sotmetre a constants preguntes els seus interlocutors, fer les seves indagacions i, especialment, reflexionar tant des del silenci com d’una buscada posició d’aparent minoritat) tot el que passa al seu voltant. Nosaltres, com a lectors, omplim els seus silencis, allò que no comprèn i els detalls que se li escapen. Diu Henry James: «Així doncs, les paraules de la Maisie tenen el seu paper, perquè les conclusions senzilles a què arriba en depenen íntimament, però el nostre comentari les acompanya i amplifica constantment. Tant és així que en algun moment pot semblar que ens fiquem tan «darrere» dels fets del seu espectacle que exagerem el paper actiu que hi té. La diferència és purament de matís: és la seva relació, la seva activitat espiritual, el que determina tot el que ens interessa; passa només que en traiem més partit que n’hauria pogut treure ella» (16). James juga amb les absències (les cartes que no arriben), les mentides (els ‘viatges’ dels pares), la fragmentació (la discussió entre l’Ida i Sir Claude, mentre ella està amb el capità), els dobles sentits (la primera trobada entre la senyora Farange i Sir Claude) o les manipulacions (el Beal intentant desfer-se de la seva filla quan vol marxar amb la seva nova amant). Sovint són els seus interlocutors qui li acaben detallant converses on no ha estat present o descrivint-li qüestions i sentiments que no és capaç d’entendre. En d’altres ocasions, però, els lectors som capaços de llegir entre línies i arribar a certes resolucions abans que ella:
«—El pare va continuar sent igual de simpàtic amb tu, després que jo me n’anés? —va preguntar, recordant la rotunditat amb què el favor patern s’havia expressat en presència seva […].
—I ara, ruqueta meva, què vols que faci, quan no hi ets, sinó estimar-la? […]. Pare i institutriu van tenir una petita escaramussa enriolada […].
La Maisie no acabava d’entendre per què eren horribles les paraules del pare, que no feien altre cosa que demostrar un afecte que antigament la seva companya mateixa havia definit com a “immens” […].
Els ulls de la Maisie anaven saltant entre els seus dos acompanyants, era el començament més alegre i despreocupat que havia viscut mai fins ara, però tenia una por tímida de no poder-se creure del tot el que li deien.»
Aquesta mirada de Henry James (que es complementa amb constants explicacions, reflexions i diàlegs) és anàloga a la de moltes altres creacions, on sovint ens trobem narradors o protagonistes amb una percepció distorsionada o incompleta. Per buscar un exemple recent, només cal citar el còmic Trufa (2024) de Glàfira Smith, on es confronten dues mirades (quelcom ja perceptible amb l’ús, o no, dels colors): la de la gossa i la dels personatges. Les vinyetes les van enllaçant, ja sigui tot observant una realitat des de perspectives oposades (una porta vista amb la mirada humana des de l’exterior, però percebuda des de l’interior —a la seva alçada i ben pròxima al pany— per una gossa) o complementàries (les dues maneres, per exemple, de percebre què està passant a la sala d’estar).
La Trufa té una mirada farcida de colors, pura. També la té —per raons diferents, tot i que caldria preguntar-se fins a quin punt hi podríem trobar certes notes d’egoisme o d’una incipient maldat— la Maisie. Tot i els crits, insults, abandonaments, negligències o pors; és curiós pensar que ella sempre buscarà suport, companyia, amor i, a través de la senyora Wix, moral. Aquest darrer punt potser és el més carregós del llibre, que dilata el desenllaç de la història i ens pot allunyar, com a lectors, de les decisions que s’acaben prenent. Per suposat, han passat més de 100 anys des que James va escriure El que sabia la Maisie (1897), i moltes de les reaccions o pors que s’entreveuen ja no ens semblen tant terribles, però sí que són ben actuals els comportaments d’alguns personatges. Per molt que avui en dia defensem l’existència de molta més flexibilitat, aquestes separacions i ‘reconfiguracions’ familiars continuen mantenint relacions ‘adultcentristes’. Henry James, però, va prioritzar (tot i alguns matisos) la veu de la Maisie. Així, la seva ‘visió limitada’ potser tingui més a veure amb la complexitat de la seva percepció i mirada com a nena al no ser presa en consideració.
Lluís Bastida, Núvol (17.10.25)