EL SETEMBRE I LA NIT de Maica Rafecas a El Temps (07.03.22)
Encara hi ha llauradors que reguen a manta
Per Martí Domínguez
Camine per un camp de tarongers, deixant la marca dels meus passos sobre la catifa vegetal. Aquests dies de finals de l’hivern, l’agret està florit, amb l’esclat groc de les flors vacil·lants. És una planta molt agraïda, que a l’hivern protegeix els camps de les gelades i conserva la humitat del sòl. Abans, quan encara era habitual regar a manta, es beneficiava de l’aigua abundant, i a l’hivern de les rosades, que la propiciava. Amb l’arribada del reg amb degoteig, i amb la pèrdua de les treballades del camp i la compactació de la terra, ha anat desapareixent dels camps. Ara, els cicles de la terra han canviat, però, en el fons, tot ha anat a pitjor. Com l’agret, cada vegada més escàs.
Un bon coneixedor del camp em deia que enguany s’abandonaran moltes terres, perquè no sols és que no són productives, és que afecten a l’ànima. “Quin sentit té que un cafè valga més que un quilo de creïlles?”, em preguntava. Hi ha camps de taronges navelines que han hagut de pagar perquè les colliren, perquè no es quedaren a l’arbre i no afectaren la collita de l’any vinent. Altres han venut la taronja per a la “peladora”, és a dir, per a fer suc. L’arbre necessita descarregar-se del fruit, és un ésser viu que pateix. Aquest coneixedor m’explica que la taronja vinguda de Sud-àfrica i d’Egipte, comprada a molt bon preu, ha col·lapsat els comerços i que ara sols adquireixen “lo just”. Per a reposar alguna partida. Aquest home també té camps de caquis a La Ribera, que no li han collit i m’explica els motius, amb una veu de sonsònia funerària. Al remat, entre els caquis i les navelines, el camp valencià s’enfonsa.
Pense en “El setembre i la nit” (LaBreu edicions), la novel·la de Maica Rafecas que fixa la seua mirada lúcida i poètica en els camps de ceps d’El Penedès, i com la vella vinya familiar va a expropiar-se per tal de construir un polígon. El cultiu ja no és rendible, i apareixen els destructors del patrimoni, creant tota mena de monstre industrial i malbaratant la terra. Rafecas exposa amb claredat la visió d’aquella última generació de pagesos, superats pels preus tan baixos, i per l’augment dels costos dels adobs, del gas-oil, de la mà d’obra. Per les dificultats, cada vegada més inaprensibles i insuperables. Quan aquests pagesos es jubilen, no hi haurà reemplaçament generacional, i els camps es quedaran erms, amb els esquelets de les vinyes amb els braços en alt. I escriu Rafecas: “Asseguda a terra sota el garrofer, donava voltes al cap mentre dibuixava espirals a la terra amb un branquilló. Aquell sector condemnat s’esfondrava, però a la gent se li en fotia, el govern ho volia expropiar tot per construir polígons gegantins de naus logístiques”.
Ho diu molt bé, Maica Rafecas: a la gent se li en fotia. I, tanmateix, la bellesa consubstancial del nostre paisatge prové en bona part d’aquells camps familiars, llaurats amb cura i estima, formant un mosaic de colors i cultius. I, precisament, quan més ho necessitem, degut als efectes del canvi climàtic, més ho ignora la ciutadania. “Ella sabia que els culpables de tot eren uns altres i que, en el fons eren els mateixos que paguen poc pel raïm, i els mateixos que pensaven en grans infraestructures de formigó sense importar-los el futur de la pagesia”. Immenses infraestructures on posar tota mena de grans magatzems, que trafiquen amb productes vinguts de ben lluny, amb una petjada de carboni insostenible, agreujant el desequilibri climàtic.
Quin llibre més tendre i senzill ha escrit Maica Rafecas! Ho pense mentre camine per aquell camp de tarongers, una mica abandonat. El llaurador que el conrea és un home molt gran, i ja no li queden forces per a superar tots els entrebancs del cultiu. Potser siga l’últim any que aquell camp es rega a manta. I que l’agret floreix esplendorosament.
Martí Domínguez, El temps (07.03.22)
https://www.eltemps.cat/opinio/16464/encara-hi-ha-llauradors-que-reguen-a-manta
