EL TOT SOLITARI de Joan de la Vega a nosaltreslaveu (18.07.20)

‘El tot solitari’, de Joan de la Vega

Joan de la Vega, a banda de ser editor de poesia, n’ha escrit diferents llibres en castellà i català i els seus poemes han estat recollits en diverses antologies.

El tot solitari és el seu darrer poemari, on l’escriptura densa i alhora alliberadora permetrà accedir al coneixement més íntim. Cal aclarir, en primer lloc, que hi ha un tret que determina l’autor: la seua passió per les muntanyes i per la natura. No es pot entendre El tot solitari sense considerar aquesta dèria, que va molt més enllà de la contemplació. Aquells paisatges que es transmutaran en dermis, en escorça. Aquells sentiments seran cudols, branques i cel. La natura en un sentit litúrgic.

Potser la manera més senzilla de descriure El tot solitari és pensar que és un cant a les muntanyes. Potser sí. Perquè les pedres, les valls, els rius o els arbres ens acompanyen al llarg del llibre, ja siga com a paraules que conformen els poemes, ja siga com a topònims que evoquen els paisatges del poeta. Tanmateix, caldria fer-ne una lectura que remunta vessants i carenes, perquè els poemes t’endinsen en un panteisme que identifica solitud amb la realitat més íntima, la que fa l’home un element contingent de la natura, la que el fa acceptar-se’n com una part–“l’home, petja a petja, sobreescriu el dolor, l’olor del dolor, el pes de la deriva. El riu, el flux conflent: l’arpegi de la muntanya”, “…més enllà de l’estel, que sura fugaç en la nit, una muntanya cega i insenescent” –. Per tant, és un camí iniciàtic que comença amb la percepció de la petitesa –“…la muntanya es fa gran quan l’home es capbussa a les seves arrels”– i que es transforma en la simbiosi amb la natura:

deixeu-me doncs

quatre parracs de boira

el llamp de la por

un glop de cel

la remor de la llum

i un taüt de terra

És a dir, el poeta fa entendre la sacralitat en difuminar-se com un àtom en un maremàgnum.

El panteisme, però, com a manera d’evidenciar la relació amb el paisatge, aconsegueix determinar un ars vivendi –“Malgrat el brut de cendra no s’ha marcit la condemna, ni han envellit els enigmes. Encara el risc, encara el viure”– en què l’amor, el desconsol, l’oblit o la plenitud tenen sentit perquè la natura et fa brollar com a ésser:

La memòria s’agenolla

als peus del vertigen

esbocina graons tèrbols

pel delit de l’oblit

El fet d’apamar la solitud és un símptoma de reconeixement i la natura deixa de ser un mirall on identificar-se. Ell és natura i cal reafirmar-se:

però no és cert

no és cert que hagi aterrat

per escoltar la meva sola veu

coronada sobre els llims dels verbs

perquè he esclatat entres suors

com una dona d’aigua

per a la son i la pau

de tota la fageda

Fins i tot, hi ha una identificació amb els éssers que habiten la muntanya i el camp:

Hi ha corbs

que pacten

en secret

amb el vent…

corbs cardinals

que desfullen dialectes

en cada pujol…

Un home minúscul i contingent que es considera un element més de la natura, lluny del predador que intenta trencar-ne l’harmonia.

Hem de felicitar a La Breu per presentar-nos una edició amb guardes verdes i quadernets, molt adient per a un poeta que alhora és impressor.

Romà Seguí, NosaltreslaVeu (18.07.20)

https://www.nosaltreslaveu.com/noticia/32697/el-tot-solitari-joan-de-la-vega#.XxKZ9CVRTEc.twitter