“Els excrementicis tanatoris de la paraula” TRACTATUS DE LA MORT DE LA POESIA CATALANA de Jordi Valls a AraBalears (24.02.24)
Els excrementicis tanatoris de la paraula
Amb El desertor en el camp de batalla, Julià de Jòdar va fer veure que s’acomiadava, ja que torna amb la monumental La casa tapiada a Comanegra, a través d’una novel·la escrita per a una època que el mateix autor bateja com “l’Era de la Dislocació”, en què la memòria col·lectiva s’ha fragmentat en experiències individuals divergents i contradictòries. Com Pier Paolo Pasolini, De Jòdar entén que hem entrat de ple en la Posthistòria. Tenint en compte aquest canvi de paradigma, quins versos seran capaços d’immortalitzar el caòtic esperit del temps? Amb contundència afirm que el poeta que millor descriu el nostre ara més immediat, amb tendresa i nostàlgia i mala llet corrosiva, és Jordi Valls. Amb el seu nou títol, el wittgensteinià Tractatus de la mort de la poesia catalana a LaBreu Edicions, fusiona totes i cadascuna de les seves capacitats expressives, la de realisme líric i la surrealista, per fer-nos estremir amb un llibre extraordinari, la seva indubtable obra mestra fins al moment.
Si amb Guillem Tell, que va veure la llum al segell calongí AdiA Edicions, Jordi Valls va perpetrar una sèrie de proses poètiques que acabaven convertint-se en dinamita combinatòria i que desembocarien en el festival delirant de Pollo, amb el Tractatus de la mort de la poesia catalana l’escriptor nuclear de Santa Coloma de Gramenet plasma una escriptura capaç d’executar psicogeografies territorials i literàries des de Cadaqués fins a Bangkok. Sota les influències de Màrius Sampere, Carles Hac Mor o la recentment finada Ester Xargay, l’autor ens proposa una brutal partida d’escacs contra la merda de la mort enmig d’una autèntica i gloriosa dansa escatològica farcida d’humor negre i de refulgències absolutament genials. Perquè Valls aposta per abolir l’estrenyiment textual, el que es prodiga en “versos amables, / els poemes encartonats i falsos”, i arbora una defensa decidida per l’imprevist, per les associacions inesperades, per les conjuncions que fan reverberar els mil i un sentits, tot a favor del fulgor que sorgeix dels racons que ningú no havia considerat dignes de versos. Tot plegat és un projecte estilístic i filosòfic colossal que subverteix les convencions.
El volum s’enceta amb un lúcid i extens pròleg de Lluís Calvo que a partir d’ara serà de referència obligada per comprendre les claus de l’atrevida obra de Jordi Valls, una de les més contundents i ambicioses en llengua catalana però també en el convuls marc comunitari europeu. Perquè, en efecte, aquest Tractatus de la mort de la poesia catalana de Jordi Valls és “una de les propostes més radicals i lluminoses” de l’escriptura actual, un veritable antídot contra la mediocritat i una altra prova que la poesia, en mans adequades com les de Valls, continua essent capaç de reinventar-se malgrat les incerteses del món.
Jaume C Pons Alorda, Ara Balears (24.02.24)
