“Els fracassos de Stendhal” RECORDS D’EGOTISME a Núvol (06.12.24)
Els fracassos de Stendhal
LaBreu Edicions i Cal Carré publiquen dos llibres inèdits de Henri Beyle, altrament conegut com Stendhal.
L’altre dia, mentre a classe parlaven de la balança comercial dels Estats Units, em vaig distreure responent a un test de personalitat d’aquests que corren per internet. «Descobreix quin dictador genocida ets», deia l’enunciat. No vaig saber-me resistir. Després de respondre quaranta-cinc preguntes de caràcter més aviat íntim, l’algoritme va decidir que l’autòcrata a qui més m’assemblo és Moammar al-Gaddafi. Es veu que, a més del somriure radiant i el gust per les americanes de colors, amb l’autòcrata libi comparteixo una certa tendència a la dispersió i a no acabar els projectes que començo. Em va passar amb l’alemany, amb el judo, amb una banda de grunge adolescent de la qual vaig ser vocalista durant poc més de dues setmanes i, tot sembla indicar, que aviat em passarà amb altres afers.
Stendhal © Olaf Johan Södermark/Wikimedia
Algú pot pensar que és un problema, un error de caràcter. No hi estic d’acord. Sovint recordem als homes per allò que han fet, però crec que per entendre’ls de veritat és necessari fixar-se en les coses que van deixar a mitges, en els camins que, per mandra o falta de temps, no van recórrer fins al final. Aquesta veritat em sembla especialment aplicable als escriptors, que, en les seves obres inèdites, acostumen a explicar-nos més de la seva forma de ser i de treballar que en els textos que envien a les impremtes, dotats sempre d’una capa d’artifici. A Henri Beyle, per exemple, crec conèixer-lo una mica millor després d’haver llegit dos textos que va deixar inacabats i que han tingut la virtut d’arribar, de forma més o menys paral·lela, a les llibreries del nostre país.
Parlo de Records d’Egotisme i de Féder o el marit potentat, dos volums d’estructura i contingut radicalment diferents que, tanmateix, comparteixen la virtut de ser d’allò més útils per aquells que, sense temps per llegir La cartoixa de Parma o El roig i el negre, vulguin aproximar-se a la figura de Stendhal. El primer, traduït per Lluís Maria Todó i publicat per LaBreu Edicions durant el passat maig, és un dietari, o un intent de dietari (perquè, arribat un cert moment, l’autor va cansar-se d’escriure’l) que pretén narrar-nos la vida de Beyle des del moment en què va ser expulsat de Milà, l’any 1821, fins que van nomenar-lo cònsol a Civitavecchia després de la Revolució de 1830.
Tot i estar dividit en capítols, cosa que, en principi, ens faria suposar l’existència d’un cert ordre argumental, aquests records inacabats són un bon testimoni del nivell de caos que podia trobar-se al cervell de l’escriptor. Durant les seves 150 pàgines, Beyle s’interromp, rectifica, salta de tema en tema i es lamenta, més sovint del que caldria esperar, de ser un escriptor «avorrit». La veritat, evidentment, és que no ho és, i que tot i estar-nos parlant del moment més intranscendent de la seva existència, lluny de les aventures militars que va viure en temps de Napoleó i dels seus famosos viatges per la península Itàlica, Records d’Egotisme és un llibre fàcil de devorar.
A això últim hi ajuda (i molt) el sentit de l’humor de Stendhal, que entre anècdotes sobre duels avortats a última hora, intrigues amoroses i passejades per Londres, ens fa recomanacions tan poc convencionals com aquella, segons la qual, en arribar a una ciutat, un ha de preguntar-se sempre «quines són les dotze dones més guapes»; «quins són els dotze homes més rics» i «quin és l’home que podria fer-me penjar». Llegint-lo és fàcil riure, potser sense grans riallades, però sí esbossant un lleu somriure, elegant, irònic, molt francès. És una reacció natural, que, tot i ser força plaent, no ens hauria de fer oblidar el rerefons dramàtic de la ironia stendhaliana, pròpia dels escriptors que, amb un cert grau de cinisme, miren de camuflar el dolor causat per les il·lusions perdudes.
Militant de la causa napoleònica, a qui va dedicar gran part de la seva joventut, Beyle esdevé el cronista d’una època en què qualsevol esperança revolucionària sembla enterrada per sempre. Som a l’Europa del Congrés de Viena, on homes com Klemens von Metternich (canceller austríac a qui Henry Kissinger va dedicar la seva tesi doctoral) fan mans i mànigues per convèncer el món que els fets produïts entre 1789 i 1814 van ser poc més que un incident momentani, un episodi increïblement sanguinari, però incapaç de trastornar les bases d’un Antic Règim que havia de durar per sempre. Stendhal creu (o vol creure) que s’equivoquen, malgrat que sap, també, que la següent revolució pot arribar en un any, en cinc dècades o en un segle.
M’atreviria a dir que aquesta condició d’incertesa, procliu a la frivolitat i a l’oportunisme, és la principal protagonista del llibre, mirall d’una societat on els generals de Napoleó es venen a Lluís XVIII, un rei obès i covard que encarna a la perfecció la banalitat del París de la restauració Borbònica. Es tracta d’un ambient putrefacte, «esgarrifós» en paraules de Beyle, i que, en el seu afany per no dir les coses pel seu nom, recorda d’igual manera a la Transició espanyola o el postprocés català. En contextos així, on mantenir la integritat moral pot semblar difícil, escriure grans novel·les esdevé una tasca molt més senzilla, especialment quan aquestes se centren en la psicologia dels seus protagonistes, tan trastornada i fascinant com el Zeitgeist que els envolta.
Exemple d’això el trobem a Féder o el marit potentat, novel·la apareguda tretze anys després de la mort de Stendhal i que Georgina Solà Sellés ha tingut a bé d’adaptar a la nostra llengua. Publicat per Cal Carré (cansaladeria de Terrassa que, de vendre llibrets de porc ha passat a vendre llibres) el roman ens explica la història d’amor entre Féder, un pintor llibertí i fanfarró, i Valentine, una jove educada en un convent de monges i casada amb un burgès amb molts diners i poques llums. Es tracta, altra vegada, d’un llibre interromput, que inclou notes on l’autor ens diu que «aquí potser s’hauria d’acabar aquesta nouvelle», que, de fet, s’atura unes pàgines després, al bell mig d’una escena absolutament intranscendent en què se’ns parla sobre el comerç de sucre.
Tot i que no se sap en quin moment va ser escrita, algunes referències històriques, com la menció al quadre Cleòpatra i camperol (exposat per Delacroix al saló de 1839), ajuden a situar el text en els darrers anys de la vida de Stendhal, que marxaria a l’altre barri el 1842. Aleshores els Borbons ja eren lluny del poder i l’autor tornava a comptar amb les simpaties del govern imperant, la monarquia liberal de Lluís Felip I. Els temps havien canviat, però a Paris s’hi seguia respirant el mateix ambient falsari, hipòcrita, propi d’un règim condemnat a fer equilibris impossibles entre la tradició monàrquica i el llegat liberal de la revolució, entre allò que havia estat i allò que havia d’arribar.
En aigües com aquestes, relativament espesses, hi suren bé personatges com Féder, hàbils en la gestió de l’única mena d’intrigues en què val la pena entretenir-se quan la política és morta, és a dir, les intrigues amoroses. Hi ha qui, per això, l’ha comparat amb el Julien Sorel d’El roig i el negre, tot i que, a diferència d’ell, Féder no sembla cultivar una ambició gaire concreta. Del seu èxit com a pintor, que assoleix gràcies a la seva relació amb una actriu famosa i poc atractiva se’ns parla força al principi, però la major part del llibre (i la més brillant) és la que Stendhal dedica a explicar-nos els seus estratagemes per seduir a Valentine i per cobrir-se les espatlles davant el seu marit.
L’èxit o fracàs d’aquestes maquinacions, que impliquen omplir el cap del senyor Boissaux d’absurdes idees per construir-se una reputació en els cercles socials més notables de París, no el sabrem mai, però a les nostres mans queda gaudir del plantejament i el nus d’una història un xic esquemàtica on un home més aviat frívol comença a deixar-ho de ser per culpa de l’amor. Quin missatge vol enviar-nos l’autor? Quina lliçó n’hauríem d’extreure? No sabria dir-ho i, potser, Stendhal, tampoc. De la mateixa manera que als homes se’ls pot conèixer millor a través de les coses que van deixar a mitges, sovint és interessant fixar-se en les respostes que no van saber-nos donar. Crec que és maco o, si més no, interessant.
Joan Simó Rodríguez (06.12.24)
https://www.nuvol.com/llibres/els-fracassos-de-stendhal-408077
