ELS IRREDEMPTS de Cristina Garcia a LRP (15.10.22)

Aforismes de l’estupor

En un gremi en què les edi­to­ri­als cada set­mana pre­sen­ten un bon gra­pat d’obres mes­tres, sobta al lec­tor tro­bar nar­ra­ci­ons sense afany comer­cial i amb l’únic objec­tiu de la qua­li­tat i la intros­pecció. Aquest és el cas d’Els irre­dempts, de Cris­tina Gar­cia Molina, un nou des­co­bri­ment de l’edi­to­rial literària laBreu. Molina, nas­cuda a Gra­no­llers el 1975 i resi­dent a Girona, ja havia obtin­gut el Premi Ciu­tat de Bada­lona pel recull de con­tes Silenci a taula, que també des­ta­cava com a exer­cici for­mal pel tre­ball de síntesi, l’ela­bo­ració amb paciència i l’eco­no­mia de llen­guatge. Amb Els irre­dempts fa un pas enda­vant i se’ns pre­senta, encara jove per a la novel·la, com una de les rea­li­tats més esti­mu­lants de la nar­ra­tiva actual.

Què és Els irre­dempts? Difícil sin­te­tit­zar-ho sense xocar con­tra un mur de parau­les. La novel·la, en la línia d’escrip­tors d’alt vol­tatge com Peter Handke i Tho­mas Bern­hard, s’inter­roga sobre la vida des de la mateixa arrel del llen­guatge. Això ens ho pre­senta a través d’una prosa sintètica, en què la frase breu se sus­tenta amb l’al·lite­ració per cons­truir una mena de poe­mes en prosa sobre l’angoixa de viure i la des­es­pe­ració. No s’alar­min perquè tot això ho fa amb una gran natu­ra­li­tat i domini de l’espai temps. Mai no resulta car­re­gosa, mai cansa, perquè la seva pro­posta és un exer­cici de llum en què els per­so­nat­ges dava­llen i s’ele­ven.

Divi­dit en tres parts, el lli­bre és ple d’estam­pes quo­ti­di­a­nes de gran bellesa, en què les des­crip­ci­ons s’aca­ben con­ver­tint en el reflex d’una lent mullada o les llums en un ull miop. Hi ha, però, l’ele­ment dis­tor­si­o­na­dor, la pulsió de la bru­ta­li­tat de l’espai, que con­trasta amb la recre­ació de l’afo­risme enmig de les situ­a­ci­ons, en què els per­so­nat­ges poden volar o sim­ple­ment caure: “Car­re­gats de psi­codèlia, de drama i de comèdia bufa, de des­ba­lles­ta­ment de totes les coses que coneixíem i con­trolàvem d’abans.” Les imat­ges pode­ro­ses obren els clímaxs, com quan ens ofe­reix aquest vers pes­cat, res­ca­tat dins la prosa: “Córrer per anes­te­siar el dolor de l’esquer cla­vat a la llen­gua.” Només pels llam­pecs poètics, els tex­tos, apa­rent­ment incon­ne­xos de Gar­cia Molina ja ens omplen els pul­mons, ja ens per­me­ten de nou sen­tir-nos orgu­llo­sos de lle­gir. La nar­ra­dora en pri­mera per­sona es con­fessa contínua­ment, ens posa a l’abast les seves cui­tes i vicis­si­tuds, sobre­tot dins la mateixa lite­ra­tura, que és, en defi­ni­tiva, el tema del lli­bre: “He lle­git molt. També he obli­dat molt. Podríem dir que no m’ha ser­vit de res. El món és el que és. Un exer­cici con­tinu de des­memòria. Impos­si­ble supor­tar el pes de tan­tes cons­truc­ci­ons sobre nos­tre for­mant piles…” Tot és així, incan­des­cent, ple de racons on l’ànima prega des­es­pe­rada com als relats de Bern­hard. Molina ens ofe­reix un relat esfi­la­gar­sat, però embas­tat amb cura. L’argu­ment és el mateix dring de les parau­les, o el seu xoc fatídic con­tra la rea­li­tat, sem­pre per sobre del lament.