ELS IRREDEMPTS de Cristina Garcia al Culturas (25.12.22)
L’ambició de descriure sense embuts el món d’ara
Cristina Garcia Molina converteix una escola de barracons, on hi va a parar tot de canalla emigrada, en una representació d’un món sense esperança
Cristina Garcia Molina (Granollers. 1975) ha escrit un dels llibres més destacats de l’any i aquests dies la trobaran a moltes llistes. Qui és aquesta autora? Professora de Llengua i Literatura a Girona i també a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, fins ara no havia publicat gaire: un llibre de contes, un llibre per a nens, uns quants contes més en una revista digital. El que fa remarcable Els irredempts és l’ambició de descriure sense embuts el món d’ara, la vocació culturalista (no com un bolet decoratiu sinó com la floració d’un miceli: una xarxa reticular que tenim sota els peus). Des d’un punt de vista de l’estil hi ha un treball per trobar una manera de dir pròpia, a mig camí de la prosa i de la poesia i amb elements que fan pensar en la llibertat del teatre contemporani. Si mirem l’estructura, està construïda a partir de la idea del tríptic pictòric. No hi ha temes nous en aquest món, però Garcia Molina troba la manera de tractar els temes vells (el vigilant poètic del museu que observa la gent que hi ha a la sala) amb novetat.
En la primera història he subratllat algunes solucions lingüístiques que no em convencen gaire. El solar –ai– s’ubica en lloc d’estar situat, els personatges “mossegarien la pols” (morder el polvo ) i hi surt una colobra on a mi, personalment, m’hauria agradat més trobar un escurçó o una serp. És una llengua que tira cap al concepte abstracte, segons com una mica encarcarada, però amb frases que són versos contundents: “Viure cap endins està bé. Però ell va començar a cicatritzar-se”, “No pots dir al passat què ha de fer”, “És melancòlica. És la veu d’un cantant mort en un accident”.
De les tres històries, aquesta primera, Solar, que és la més diguem-ne realista (tot i que el llibre es mou sempre entre la realitat, el deliri i la malaltia, i té un fort component simbòlic), sobresurt en molts aspectes. El clima, en primer lloc: Cristina Garcia Molina converteix una escola de barracons, on hi va a parar tot de canalla emigrada, en una representació d’un món sense esperança. Els mestres que hi estan destinats lluiten contra la falta de futur, el desànim, la sensació que l’espai urbà perifèric entra dins de la gent i els rossega. Rossega els nens, que fan fortor “d’infància negligida, de sequera, de gana, de guerra, de carrer, d’ablació, de divergència, de pèrdua, de precarietat, d’analfabetisme, de retards, de fondalades, de lleis d’estrangeria”. I rossega els mestres amb l’“olor de prosperitat, de pisos cèntrics, de sopars amb amics, d’angoixes buides, de falsos sentiments de pertinença, de Stravinsky”.
El que fa remarcable ‘Els irredempts’ és l’ambició de descriure sense embuts el desgavell del món d’ara
Amb tot de peces curtes, gens convencionals, Garcia Molina descriu com alumnes i professors s’enfonsen en l’apatia i en la resignació. Una noia excepcional dins del grup, l’Ípsilon, veu la gent de fora en els rombes que fa el filferro de la tanca. “Volíem fer-nos justos sota paràmetres injustos”, dispara contra el sistema social i educatiu la narradora. La manera com es podreix el llenguatge, l’amenaça d’una llei superior que desmantella l’escoleta robant el material per endur-se’l a una escola amb una millor ratio. Garcia Molina passa del món de fora al món de dins, de la realitat concreta a l’univers filosòfic i simbòlic, de la història viscuda a la història sabuda (l’assassinat de Pier Paolo Pasolini és una referència d’aquest primer text i del que clou el llibre). És esplèndid. I té un tornaveu adequat en les altres peces del tríptic: ensenyament, família i cultura. L’afany de trencar amb l’abúlia, la solitud, la incomunicació, la intel·ligència com a obstacle per viure una vida conformada, la creació com un crit desesperat, la por a la regressió, la malaltia que porta al trencament de la relació amb els altres, uneixen les tres parts. “La barbàrie comença en un mateix”.
Els irredempts
Julià Guillamon, Culturas (25.12.22)
https://www.lavanguardia.com/encatala/20221225/8654365/els-irredempts-garcia-molina.html