Des dels marges i cap al centre, el relat com un metrònom —tic-tic— va d’una banda a l’altra. A cada història que ens presenta Cristina Garcia Molina, hi ressona un tic-tic plural, però sense deixar d’anar a ritme en cap moment.

Aquesta obra forma una peça musical a tres temps. L’autora escriu des del tic-tic del metrònom. De la mateixa manera, l’obra es compon de tres moviments que tenen sentit per si sols, però que plegats estableixen un relat. En aquest cas, un relat de la importància d’esdevenir un punt de força encara que formis part dels marges d’una massa de molta densitat.

Des d’un inici, l’autora planteja una pintura de Francis Bacon, els Three Studies for a Crucifixion, en què tres personatges com a criatures antropomòrfiques deformes es regiren sobre si mateixes en un espai íntim d’un color taronja torrat. Segurament no és l’atzar el que fa que les imatges coincideixin amb aquesta estupefacció incòmoda de gust amarg. «Solar», un solar en una escola, «Linòleum» una (no) família i «Moll» un amor que no deixa de ser tan sols un record. El caràcter del tríptic de la crucifixió ja transmet una incomoditat d’on apartar la vista, però alhora per quedar-ne enganxat. Una contradicció de dins cap a fora, un impacte. Com actuarà el teu jo davant un impacte?

Tres realitats paral·leles travessades per l’impacte, perquè, al cap i a la fi, adonar-te que no ets el punt de fuga, de ningú ni d’enlloc, de primeres, sempre suposa un impacte. Ara bé, l’autora ens demostra la importància de no quedar-se esclafat en l’impacte i de fer-lo servir per impulsar-se i engegar altra vegada el metrònom. Impulsar el que queda del no-res, recollir el que trobem per convertir-ho en un epicentre.

La veu narrativa de Moll es diu «La veritat és claustrofòbica, però jo soc el més gran dels acotadors. El més gran dels didascàlics». I no s’equivoca. I no en té cap mena de dubte que és així. Des de la seva realitat rutinària i des del darrere del taulell del Museu Cívico, dins el jubilat creix aquest anhel d’una vida totalment impossible. Sap de sobres que des d’aquesta posició no pot arribar a ser res més del que ja és a l’ull públic. Una imatge absurda, tots pensem que si fóssim els altres ho aconseguiríem, però, la veritat és que mai deixem de ser nosaltres mateixos. Sempre el pes de les quatre parets que ens envolten i el record dels dies de sol on les cames encara no ens pesaven. El món a la punta de la llengua, ens fem creure innocentment.

La família de Linòleum podria ser una de les que visita el museu en el qual un retirat exprofessor passa les hores. Però no ho és. En canvi, és una d’aquelles que podrien viure en una dimensió complementària a la nostra en un altre pla dimensional. La família podria formar part de l’hagiografia dels protagonistes del tríptic de Bacon o de les notes assonants en un intent d’acord dominant al final d’un moviment. Sense cap mena d’antecedent es desenvolupa una divisió d’un llenguatge que unifica i traspassa tots els llindars de la família i de la realitat que vivim la majoria dels lectors. La por de la ignorància i la fe en el pensament com a arma de salvació.

Ara bé, l’impacte directe el trobem quan comencem a llegir les primeres pàgines que ens situen al Solar, pla, tancat per unes mitges tanques i envoltat d’uns blocs de pisos que acumulen un alt nombre de persones per porta. Una realitat que xoca als pocs alumnes que acullen aquests tristos i pesants barracons que són, o més aviat haurien de ser, el lloc de creativitat i aprenentatge d’adolescents en plens dies d’excitació i de cames enfortides. Els barracons, però reafirmen la realitat marginal i recurrent que viuen els estudiants d’aquella escola que encara no té ni un nom, ni una pissarra, ni una biblioteca.

Tots tres relats conformen un moviment amb un simulacre de vides completament arrelades a un marge en constant transmutació i sense cap mena de fons sòlid. Un aprenentatge teatral des de l’extraradi, una família condemnada i la desfeta d’un amor platònic. Totes tres obren una ferida i «irredempten» en el que és la seva veritable vida, i no pas aquella que se sospita. En definitiva, una literatura amb uns espais on es desenvolupen episodis de denúncies, de no-arrelament, de pèrdues, dels motius que superen aspectes socials, familiars i personals. Ara bé, els tres moviments sí que coincideixen en una realitat: la importància de saber sempre d’on venim i de saber qui som. Tots som passatgers del tren dilatat del temps, del tic-tic.