Títol: Els irredempts
Autor: Cristina Garcia Molina
I.S.B.N.: 978-84-125774-0-2
Editorial: Labreu Edicions
Els Irredempts és un llibre estructurat en tres històries de vides irredemptes que s’enfronten a la precarietat, la pèrdua i la incomunicació. La primera és la història d’una escola condemnada nodrida per immigrants que viuen al marge de la societat. La segona història és la de dos germans bessons que perden els pares. La tercera història és la d’un amor que no pot ser.
Cristina García Molina (Granollers, 1975) és professora de llengua i literatura catalana. En l’actualitat viu a Girona. Ha guanyat el Premi Ciutat de Badalona. Amb Els irredempts ha estat finalista del Premi Finestres 2022 i guanyadora del Premi Llibreter 2023.
Els irredempts és un llibre que es caracteritza per les frases curtes, les enumeracions i les repeticions. Un llibre contemporani, amb un lèxic actual i amb multitud de referències culturals. El llibre està dividit en tres narracions curtes, dividides en quinze, dotze i nou capítols, tots ells molt curts. Cristina Garcia crea una atmosfera en la qual, sobre un fons que es percep real, es crea un món paral·lel terriblement fosc, estrany i distòpic.
La primera de les narracions està escrita en primera persona del plural i dona veu als professors de l’escola condemnada.
“Poc a poc ens aniríem assimilant, seríem estrangers com ells. Lentament, a cop de dies duríssims, ens convertiríem en nàufrags, analfabets, alcorànics, infibulades, en precaris, en morralla, com ells. A poc a poc, ells s’anirien assimilant a nosaltres”.
La segona història és contada per la filla bessona: “El meu estimat pare eufòric, melòman i genial. El meu estimat pare nociu, obsedit i hipermetrop. El meu estimat pare malgastador, mag i autòcrata”.
“Als homes bons els fascina la crueltat”.
“Deia que escriure en l’anonimat era la millor manera d’escriure, perquè l’anonimat l’alliberava de la indiferència”.
Finalment, la darrera de les narracions és la història d’un amor rebutjat.
“Sota els ulls hi tinc amfiteatres”. “Si jo fos Raimund Hogue, hauria fet de la dansa, i no de la queixa, la meva manera de viure”.
Un llibre hipnòtic i captivador.
Josep Masanés, Sonograma (29.6.23)
