entrevista a Jordi Valls TRACTATUS DE LA MORT DE LA POESIA CATALANA a LetrasEnVena (08.06.24)

Jordi Valls (1970), de Santa Coloma de Gramenet, publica un nou llibre de poemes: Tractatus de la mort de la poesia catalana (La Breu, 2023), amb un pròleg aclaridor de Lluís Calvo. Ha publicat més de quinze llibres de poesia, un fet que demostra la seva capacitat creadora. Va obtenir el premi Jocs Florals de l’any 2006 per la seva obra: Violència gratuïta (Edicions 62, 2006). Va treballar durant un temps a la mítica llibreria Catalònia i actualment treballa de bibliotecari. També parlarem del seu llibre, Pla 10 de l’espai exterior (Edicions 3 i 4, 2021), que va rebre el premi Vicent Andrés Estellés 2020. Jordi Valls és un poeta de fons amb un gran discurs narratiu. Va basculant entre diverses conceptes, entre referències literàries, arestes d’humor i una dosi experimental, mantenint la formalitat del poema.

El títol del llibre no és gaire encoratjador. O potser és una provocació, amb un cert grau d’humor, o no?

El títol és el poema central del llibre, imito les proposicions de Wittgenstein del seu Tractatus logico-philosoficus. Un dels llibres més influents en el pensament del segle XX. Sempre he pensat que la poesia no ha de tenir barreres. I em permeto la llibertat absoluta de fer servir la tradició, que respecto i segueixo, però des del meu punt de vista. La bona poesia ha de ser sorprenent, aprofundir en el llot del llenguatge i de vegades pot ser hilarant. El treball a partir de certs nivells va més enllà de les intencions del poeta i del que es pot esperar d’allò que entenem per poesia. El poeta senzillament uneix els fils invisibles entre les paraules i els conceptes en el fang primigeni del subconscient.

El primer vers ja és demolidor. “Si la poesia és el tanatori de la paraula, llavors quin sentit té…”.

De vegades s’acusa la poesia de respondre a sensibilitats allunyades d’una realitat reconeixible per la majoria. La poesia és un “rotllo”. Un gènere literari per a minories. Jo em revolto contra aquesta concepció de la poesia, creada pel mercantilisme del llibre. Col·leccions concretes de poesia en la lleixa concreta de  poesia. Un cadàver exquisit. I una merda! Poesia és abans de tot escriptura i mare de tots els gèneres literaris. La poesia no és un gènere més, respira inserida en moltes novel·les, en l’assaig, fins i tot en l’escepticisme demolidor d’un Josep Pla podem trobar poesia. És la mare dels ous de la llengua. Si mor la poesia, mor la llengua. I jo em revolto. No ho puc consentir.

Et planteges el sentit d’escriure poesia. A quina dilació has arribat?

Cada dia, a cada moment. Em demano si és certa l’afirmació que la poesia no existeix, de Francis Picabia. Cada cop que enceto un escrit em demano què és la poesia. I no ho sé. No tinc manera de saber-ho, és un misteri. I per què, escriure? Quin sentit? Al final he arribat a la conclusió que escriure poesia és una qüestió de fe. Escric perquè en el fons hi ha una fe íntima, potser absurda, en la poesia.

El poema “Teatre” és una demostració de la teva tècnica més sòlida, concisa, cap a l’acció poètica.

És molt difícil definir on roman el rastre poètic. De vegades funciona com un truc de màgia, però hi ha d’haver una atmosfera que l’acompanyi. Un teatre previ, un relat preparatori. La poesia és com el llençol d’un fantasma que es desplega en una acció concreta. Hi és i ja no hi és. De vegades passa que és tan subtil que no trobes l’àngel del poema fins a una segona o tercera lectura.

Ens parles de vivències, del dia a dia, d’imatges on es concentra la rutina, d’una discussió, de la plaça de Singuerlín, d’un vol en parapent o d’una gavina amb referències a Sorolla.

Cert. La lliçó dels poetes com Joan Salvat-Papasseit o Vicent-Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol, per exemple, és recordar-nos que la poesia ha d’estar unida a la vida. Nosaltres no som més que vida, de vegades no massa conscient. I tot el que fem conté gotes elementals de poesia. La bellesa és profunda i imperfecta, de vegades exasperant, i és davant dels nostres ulls. Crec que una de les funcions de l’escriptura poètica és emmirallar-nos en la cinètica dels objectes, de les persones, de les seves relacions i com construeixen la realitat a través de la nostra interpretació.

Com caces els poemes?

Vivint conscientment, atent al que ens passa. Amb la sensació que en qualsevol moment això de la vida s’acaba i cada instant pot ser l’últim i per tant, aquest últim és l’únic que ho ha de condensar tot. La intensitat de cada experiència que és la suma de totes les que ens van definint la persona que som i la realitat que tenim davant. L’emoció viscuda amb intensitat però serenament com si fos per primer i últim cop.

Desprens lucidesa, mestratge de captació d’imatges, un enginy a l’hora d’interpretar-les.

Les imatges són fora i dins de la meva ment. Quan captem una realitat hem de relacionar els elements que la determinen. Els elements visibles i els invisibles. S’hi barregen les vivències i les converses de vegades aparentment intranscendents que deixen una petja més profunda de la que en el moment desapareix i torna al cap quan menys m’ho espero. Una de les coses que més m’interessen és saber com discorre la ment.

Tens diverses registres d’escriptura. Hi ha una estructura fonda i travada en algunes de les teves marques lingüístiques: “en el nudisme dels camps sembrats amb les granges disperses i les carreteres com intestins envoltant el mapa de les formigues, pobles com pinyes tancades”.

“Queralt” és un poema que té més d’un nivell de lectura. La literal i la metafòrica, hi ha el treball d’enfocament de la realitat.  També és el marc d’una poètica. Hem de crear la nostra particular atmosfera. Cal entomar la descripció des d’altres estratègies i angles. No seria honest escriure exactament com Salvador Espriu, Carles Riba o Joan Vinyoli. La tradició és el punt de partida, no d’arribada.

Tot i els teus principis poètics, clàssics, formals, mantens una pulsió, amb versos directes, amb un cert humor de tristesa.

La vida em sembla en molts moments una tragicomèdia. Hi ha situacions ben insòlites. Pensem sovint que la repetició no aporta variants d’interès, però hi ha diferències en cada interacció de la vida, hi ha petits elements que equilibren una acció. I les situacions de sorpresa o directament hilarants són a l’ordre del dia. L’escriptura ha de prendre distància amb les accions i les coses, i en última instància fer aparèixer el cor del poeta, que és la darrera bufera que decanta el castell de cartes a una proposta d’interpretació sobre allò que ha passat.

Com es resol l’existència?

És un misteri. Podem palpar la pell del misteri, moure a un costat o a un altre el seu poder d’atenció, però en definitiva, no està a les nostres mans resoldre o desvetllar el bé més preuat. Viure ja és prou.

També fas radiografies socials, sobre tot el que veus pels carrers.

L’experiència amb el tracte de les persones, els fracassos, les frustracions, les alegries. El comerç de la carn humana: tant tens, tant vals. I tots els camuflatges i màscares que inventem per justificar les nostres accions. En el fons volem sobreviure, no estem autoritzats per més. Hi ha un pacte no escrit enlloc on tots  i cadascú de nosaltres té una funció social. Som com formigues o abelles, una societat organitzada, complexa, però clarament organitzada. L’únic element disruptiu és la consciència individual. Això trenca la baralla. El factor humà és influent i el poder –aquella entitat que ens ofereix refugi a canvi de seguretat– fa tots els possibles per eliminar el factor no controlable de l’individu. La lluita és contradictòria i infinita.

En la teva poesia hi percebo una música lenta, que va llaurant lentament la realitat.

Hi ha una dictadura de la rapidesa i l’eficàcia que malmet una observació atenta de la realitat. La música l’hem de posar nosaltres, si alentim el ritme, els matisos es despleguen i la realitat no és la mateixa que ens volem imposar, i parlo en plural perquè tots contribuïm a la visió productiva de la vida. Una vida té sentit perquè haguem produït molt? La música marca la cadència d’una estètica pròpia, la paraula és música i el món es desplega davant dels nostres ulls, només cal preparar el terreny. La simfonia que acompanya aquest tot el creem cadascú de nosaltres.

Com construïm el temps?

El temps és un dels marcs, l’altre és l’espai. El temps resta en funció de com vivim en un espai determinat. I la vida no és gens fàcil. La tristesa, l’alegria, la por, la ràbia, el desig, conformen el nostre pas. A mesura que despleguem els sentiments, els nostres raonaments són més ajustats a la saviesa d’evitar molts conflictes emocionals. En bona part funcionem com autos de xoc. El temps és el compàs de la música que som capaços de construir.

Fas ús de metàfores, i també d’un plantejament metafísic de l’existència.

A la tradició de la poesia hi ha com un haver d’escollir una forma o una altra. És un absurd. La cuina de la poesia és un bon grapat de recursos retòrics, de vegades imaginistes, de vegades retòrics, però el que realment importa és expressar-se. Pensament filosòfic i poesia estan entrellaçats des dels orígens. Llegir des dels presocràtics a Paul Celan, posem per cas. I adonar-te que la poesia navega dins del pensament. Com expressar l’inexpressable? Aquesta és la tasca del poeta, de la persona que pensa i construeix una manera d’aproximació als fantasmes que hi són però que no es poden definir.

El poema “Malgrat Freud” està escrit sense context, a partir de reflexions simbolitzades amb les parets, sobre construccions i vivències que transporten biografies i temples personals. És un poema que s’ha de llegir unes quantes vegades.

Freud és un dels cims d’una certa conclusió del pensament occidental. Aporta una comprensió del comportament humà i això eixampla el camp de la tolerància. El segle XX ha desinhibit les accions i l’expressió dels humans. Potser a partir de Freud tenim consciència de ser constructors no només del present sinó també del passat. Hi ha la necessitat de saber que mou el subconscient, allò incontrolat de cada persona, però també dels col·lectius, que mouen els fets a ser com són, molts cops inexplicables des d’un angle racional. En el camp de la literatura, l’aportació de Freud és de vital importància, tant que fins i tot Harold Bloom es preguntava si seriem capaços de superar la influència de Freud en l’evolució de la literatura.

“Només són poetes catalans els poetes conscients que són poetes catalans”.

Els catalans ens juguem la supervivència com a poble. No podem jugar contínuament el joc de justificar la identitat catalana. Ser català és manifestar-se català. O hi ha la voluntat o no n’hi ha. Les mitges tintes es dilueixen a la pàgina de la revista Destino. Si desapareix la catalanitat, desapareixerà el sentit d’Europa. La crisi deriva del relat de la substitució cultural del català pel castellà. La paradoxa és que si la catalanitat es domestica, Espanya amputa la riquesa que pretén tenir. Un laberint tràgic.

En alguns aforismes que dediques a la poesia catalana ens parles de la tradició. Creus que encara no s’ha superat la qüestió? De fet, Lluís Calvo, que et fa el pròleg, en un dels seus llibres d’assaig ens parla fondament sobre la tradició?

Trobo a la nostra literatura molta covardia. La tradició és la suma de tot allò que anem sumant com a cultura i, en el cas que ens ocupa, com a literatura. Hi ha lectures poc aprofundides i potser interessades dels nostres autors. Un dels poetes més valents de la nostra literatura és Josep Carner, a “Poètica de l’enclaustrament” lamento que a Carner se’l reclogui, molts cops, en un àmbit domèstic, anecdòtic. També lamento la mirada prima a Jacint Verdaguer, o a Joan Maragall. Aquestes són columnes imprescindibles de la nostra tradició que caldria posar al dia.

Admiro la capacitat de la literatura anglosaxona de reinventar els seus clàssics. Nosaltres encara els estem descobrint. D’altra banda, en sabem tan poc que contínuament hem d’anar a revisitar-los i no tenim massa temps per mantenir atenció al que s’està fent ara. Tres-cents anys de repressió i dues dictadures de genocidi cultural al català no han facilitat la nostra normalitat. Aportacions com les de Lluís Calvo ens fan entendre la fondària de la nostra tradició.

Creus que qüestionar la tradició és un tabú?

Qüestionar la tradició és donar-li valor. No parlar-ne és desar-la a la cambra dels malendreços. Sense baules de la tradició nosaltres, com a cultura, no tenim sentit.

Quants tabús hi ha en la poesia catalana?

El primer de tots és la rigidesa mental. Haver de copiar una poètica per agradar, per ser reconegut. Això em recorda a Maria Mercè Marçal, o això a Casasses, o Carner, Sampere, Vinyoli, Martí i Pol, Estellés, Miquel o Calvo. No sortir-se de l’estela marcada, una estela segura, eficaç, transitada. Aquests autors citats són meravellosos, però el poeta ha de construir a partir de les propostes, no en funció d’una lògica d’un patró ofert. I a ser possible ampliar el camp de lectura a totes les cultures possibles. Trobar la pròpia veu o manera de fer sense límits. També hem de ser capaços de moure’ns pel món. La poesia també és carta de presentació d’una cultura. La poesia és un element diplomàtic de primer nivell de la catalanitat. S’ha de sortir al món sense prejudicis.

Parlar de premis també és un tabú?

El premi és tenir lectors i no deixar-los indiferents. El reconeixement del premi pot ser important en una primera fase de donar-se a conèixer. Calen avaladors. El problema és la vanitat i com certes circumstàncies poden fer pujar els fums d’alguns premiats. El premi sol ser la conjunció de molts factors, i molts d’ells de caràcter humà. Les simpaties o fòbies compten entre els jurats de premi, en alguns casos els interessos editorials de promoció d’algun autor. És difícil distingir negoci de literatura.

En el cas de la poesia passarà com amb els càtars sacrificats, Déu distingirà els seus. Mentre el poeta autèntic visqui viurà envoltat d’una gran indiferència social i mediàtica, cosa que va bé per guarir la vanitat. D’altra banda bona part dels escriptors i especialment els poetes són perillosos perquè qüestionen l’estat de les coses.  Els poetes són els enemics número u d’un sistema polític, ara i sempre.

I la gran qüestió: els lectors. La part més oblidada de les queixes i del sistema. Quina estratègia hi ha per buscar més lectors?

Poques coses queden, a no ser fer el ximple a Tik Tok, Instagram o a les altres xarxes. No existeixen mitjans de comunicació afins a la creació literària; sí, al negoci literari. I aquest és un món que es mou per favors i amistat. Si no pots fer vida literària, anar als actes, fer amistat amb els programadors, activar la bona voluntat o simpatia del sistema literari, és difícil que et cedeixin llocs a festivals de poesia catalans, a formar part del sistema literari nostre. Ha tingut més atenció la meva poesia fora del país que aquí: Mèxic, Colòmbia, Argentina, Medana, Bucarest, Nàpols… És paradoxal.

En general, com està la situació de la poesia catalana?

Endogàmica.

Creus que es pot millorar la situació amb criteris i actuacions clares?

Caldria tenir unes institucions fortes que donessin un suport real més que simbòlic. Un mapa de la literatura catalana pel territori, facilitar que els autors ens puguem trobar. Això és feina de qui mana. Nosaltres podem moure petites coses, una lectura en algun bar. Un festival si hi ha algun ajut per part d’alguna entitat privada o algun ajuntament i fent molts esforços personals. Però és difícil i s’ha de tenir molt de temps.

Sorolla, Schubert, Salvador Espriu, Samuel Beckett, Los Chichos, Pere Portabella, Lucian Freud, Carles Hac Mor, Ester Xargay, Vicenç Altaió, Joan Brossa, Sylvia Plath, Philip Larkin… Les referències són abismals.

Tot és material poètic. No puc diferenciar poesia, lectura i vida, temps passat de temps present. Quan es tracta de literatura, la mixtura és diferent que en el món real. Tot es confon i conforma una nova proposta. En el moment que llegeixo i visc aquests autors conviuen amb mi, em són coetanis.

Ens parla d’observacions diàries, sobre els treballs, sobre els actes humans, sobre la memòria. La teva poesia és la teva experiència exacta?

No. La poesia que intento és una gran barreja on el pensament, o el transitar del pensament, acaba donant forma. La ment la componen impressions immediates que remeten a experiències passades i a situacions actuals. També hi ha la suma de coneixements. Em considero persona lectora i vaig col·leccionant diferents enfocaments i vivències prestades. No he estat mai a l’Infern de Dante, ni a l’Elisi de Virgili, ni a Nàrnia, però haver llegit aquestes experiències imaginades m’han tramés un coneixement que aplico al meu transcórrer. Tot això ho transformo en la meva particular mirada.

“Escollim la memòria que més ens convé”. Creus que manipulem la memòria?

Inconscientment, sí. La memòria negativa l’acabem oblidant a no ser que ens hagi causat algun trauma. Tendeixo a recordar les coses bones del passat. El passat com que ja no existeix no pot corregir-nos. Te n’adones, de la manipulació, quan contrastes amb altres persones que han viscut la mateixa experiència. Els oblits són importants per entomar el futur sense excessius deutes.

També hi ha una tendència clara en alguns poemes cap a l’humor, càustic o sarcàstic.

L’humor és una vàlvula d’escapament. O potser és l’essència de la humanitat. La vida molts cops és absurda i ridícula. L’humor està inserit a la les nostres vides. I suposo que és una fórmula humana de supervivència. Sembla que a certes persones de la literatura catalana els molesta cert humor per considerar-lo vulgar. És una qüestió d’educació. Al meu barri l’educació és tota una altra cosa.

Sobre la mort escrius: “No la busquis, car ella roman al lloc on sempre t’ha esperat”.

Convivim amb la mort. I exactament convivim amb la nostra mort. La mort és tràgica perquè se’ns endú la gent que estimem. Però quan nosaltres marxem, no és tràgica perquè ja no és res. És a dir, ja no som res. I què puc fer sinó exorcitzar-la amb l’únic mitjà que tinc, l’escriptura.

La part central del llibre són proses poètiques molt netes que segueixen el to del llibre.

M’agrada fer servir diferents estratègies que serveixin per emmarcar una poètica. Penso que les proses complementen la dimensió lírica del llibre.

“En una caixa de sabates tinc el cordó umbilical i una veu prima que crida “pare” amb la insistència de la metralladora”.

Hi ha ressons dels records evocats i alhora una mirada d’infant d’uns orígens que de forma inevitable per mi són mítics.

Ens parles de la infecció urbana com una realitat, com un laberint.

Visc en una ciutat, Santa Coloma de Gramenet, conurbada amb les ciutats veïnes, Barcelona, Sant Adrià de Besòs i Badalona. Una realitat oprimida, sense possibilitat de respiració visual. Un laberint que és una presó de prejudicis i pobresa. Però alhora és el meu món. L’escenari d’una bellesa que es desplega als meus ulls.

“Els pitjors anys de la vida són els que millor es recorden”. Per què?

Són els que et marquen el caràcter. Encara que oblidis els detalls, l’essència dels canvis que t’han marcat romanen ben endins i de tant en tant fan acte de presència. Els límits d’aquells moments crítics se’t queden marcats com amb un ferro roent.

Hi ha demolicions obscures en els teus poemes. “Així comencem altre cop de nou, encara que el món s’acabi”.

Entenc que estem condemnats a ser, encara que hi hagi les pitjors condicions. I malgrat tot tirem endavant. És paradoxal, però en les pitjors circumstàncies traiem les forces d’on no n’hi ha quan la conseqüència lògica és acceptar la mort. La dificultat ens esperona. I no hi ha cap sentit racional per continuar.

“L’infinit neteja els vidres de la finestra”. És un vers meravellós. Hi percebo, també, tristesa.

La finestra. La presa de consciència que una altra vida podria haver estat possible. L’infinit, com a símbol també d’aquella alternativa que mai no serà, però que podem imaginar.

En el pròleg, Lluís Calvo escriu i afirma que aquest llibre és una obra que perdurarà.

En Lluís Calvo és molt amable. En el moment que el llibre surt editat són els lectors els que han d’opinar. No depèn de l’autor la pervivència d’una obra. Però ho diu en Calvo, ep!

“La poesia no sempre juga net, de vegades, fum un cop baix als ronyons de la realitat”.

Hi ha qui aposta per una poesia adaptada a la realitat, el realisme, i hi ha qui aposta per una poesia que s’envola a partir de la realitat o directament emprèn un viatge abstracte. Totes les possibilitats són bones i com va deixar escrit Màrius Sampere “Tot camí és llum.” I no me n’estic d’afirmar-me en totes sense menystenir cap proposta. Arribar a aquest nivell de desinhibició m’ha portat a diverses crisis creatives. En poesia només es creix saltant-se les normes i no menystenint cap camí. Tan gran poeta és Joan Brossa com Narcís Comadira. Els dos m’enriqueixen com a lector. Negar una poètica és negar travessar una porta d’autenticitat. En aquest vers volia deixar clar que no sempre és la realitat la que imposa les circumstàncies de la vida. L’art, la poesia, també condiciona i té els seus cops amagats.

En el poema “Una nació ocupada” planteges les dificultats per extingir-nos.

Hi ha aquest pessimisme inherent als catalans. Som una nació ocupada des de fa tres segles i no ens hem extingit. Tampoc no tenim una protecció massa clara de la nostra cultura. Hi ha organismes que l’han de garantir, però ho fan a mitges i és per la mancança institucional d’un estat implicat no només en la protecció de la llengua i la cultura catalana, sinó en la seva difusió. Els mitjans de comunicació espanyols es dediquen a implementar la idea de la desprotecció del castellà a Catalunya, les Illes i el País Valencià. És una perversió informativa com la negació dels actes criminals del franquisme o l’existència dels camps de concentració nazis. Hi ha qui acusa al President Companys de nazi. L’únic president d’un país europeu afusellat durant el conflicte Mundial sota jurisdicció franquista i amb la necessària col·laboració del feixisme alemany que va ocupar França. El meu avi és viu perquè Franco és viu. El meu compromís és que mentre jo existeixi existirà la cultura catalana. El poema és un crit a la resiliència dels catalans. No ens hem de rendir.

Parlarem del teu anterior llibre: Pla 10 de l’espai exterior (Tres i Quatre, 2021). Vas rebre tot un premi Vicent Andrés Estellés.

Em va fer molta il·lusió. Vicent Andrés Estellés és el poeta que més m’ha influït, sobretot en els anys d’aprenentatge. Als anys noranta vaig tenir molt contacte amb el País Valencià, vaig ser President de l’AJELC (Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana) i vaig fer diversos viatges culturals d’aproximació a la cultura valenciana. Estellés era pertot arreu. Els companys del País Valencià em van fer de guies i dec gràcies a aquesta oportunitat el meu amor a València. El que més m’interessa d’Estellés és com la vida queda completament unida a la poesia. En Estellés és indestriable.

Hi ha moments que t’inclines per la metapoesia, per parlar del poema, de la funció poètica.

Em plantejo a cada llibre que començo la mateixa pregunta. Què és poesia? I trobo en els marges d’allò que se sobreentén però que mai queda massa clar els fils que m’impulsen a una nova mirada poètica. No puc afirmar que allò que estic escrivint sigui poesia, algú podrà objectar sàviament que s’escapa o que no arriba als conceptes preconcebuts. Això no m’amoïna el més mínim. Miro d’explicar el meu camí. No puc afirmar-te si faig poesia, però sí que puc garantir que estàs llegint un Jordi Valls autèntic. No fujo d’estudi.

“Tots esperem una carícia comprensiva”.

No som millors que el bestiar que sacrifiquem. Els símils que fa servir Jesús als evangelis ja ens tracten de ramat i ell es posa en la situació de pastor. En aquesta relació, potser la més sorprenent, és que el sacrifici canvia de bàndol, el pastor se sacrifica pel seu ramat. Un Déu es sacrificat pel ramat. Un Déu exigeix la reciprocitat de l’acció, una carícia comprensiva, morir per ell.

El poema sobre la ruleta russa és molt dur.

Entre nosaltres –sé que m’entendràs– la poesia és una cabrona de primer nivell. T’ho exigeix tot. De vegades les relacions es malmeten per culpa de les obsessions produïdes pel fantasma d’allò anomenat inspiració. De vegades el poeta també voldria agafar la poesia i fotre-li un parell d’hòsties, posar-se a una mateixa alçada de l’exigència de la creació, de tu a tu.

“La foscor no és absoluta”.

En un llibre anterior, L’illa misteriosa, en una descripció exhaustiva de la llum filtrada per una persiana de finestra –torna a sortir la finestra– recordo que la llum és fosca. Però alhora, com diré més endavant la foscor tampoc és absoluta. No tenim capacitat d’entendre res que sigui absolut, ja sigui l’infinit o el no-res. El nostre lloc és un altre. No podem arribar a desxifrar el que no podem comprendre. Només sentir la fascinació de ser una raresa entre absoluts.

També ens parles de l’amor i del seu oblit.

Oblit o substitució, és pertorbador pensar que l’amor és un ancoratge que mai és igual. Sempre canvia com l’aigua d’un riu. Mai no és el mateix amor, però l’amor ens transforma perquè siguem uns estranys i alhora reconeixibles al mirall de les aigües de l’amor sempre en moviment.

També fas poemes en prosa.

Els poemes en prosa crec que són petits films o, potser més exactament, una poesia cinètica. El moviment dels poemes en prosa posa en qüestió la quietud de la imatge estàtica, fora del temps, la meva funció és situar la poesia en plena transformació d’unes sèries d’interaccions sorprenents.

Un dels teus poemes destacats del llibre és “Film”. És un poema tendre, evocatiu, amb diversos nivells narratius.

És un poema que tracta del punt de vista, com altera la realitat i com fins i tot pot alterar l’evolució d’una història explicada. L’atzar de cada interacció. El cinema és una de les formes de la poesia, no tot, però hi ha moments en cert cinema que em fan pensar que no hi ha límit entre els diferents arts o gèneres. La poesia és pertot.

Hi ha una certa crispació cap als que es queixen. “El present no s’atura per res del món”.

La queixa no serveix de res. Serveix la feina que fas. Ningú no està pendent de ningú. Has de fer la teva. No pots viure de vells èxits, la vida és present continu. Si no et mous i no t’adaptes a la realitat canviant et momifiques en vida.

Hi ha un cert desencant en alguns fets viscuts i superats.

Quan fas balanç t’adones dels fracassos personals. Totes les persones en tenim un armari ple. El més important és no rendir-se mai, sota cap circumstància. La vida empeny cap endavant, és inútil deixar-se endur per la nostàlgia. Però cal recórrer de tant en tant les cicatrius per saber on ets ara.

També ens parles de situacions d’angoixa, potser de la feina o d’altres situacions personals. Pateixes angoixa, sovint?

El món laboral és un subministrador d’angoixa. He tingut la sort de tenir feina sempre. Des de 1992. Primer a la Llibreria Catalònia, on cada any no sabíem si seria l’últim, la crisi era perpètua. I ara, des de 2010, treballo en una biblioteca de Santa Coloma de Gramenet. Les biblioteques són equipaments als quatre vents, desprotegides, has de tenir molta mà esquerra per superar situacions difícils. El carrer és dur. I això es trasllada inevitablement a la poesia, on els sentiments deixen pòsit.

“Un cor que batega resisteix en algun lloc. És una bomba de rellotgeria”.

No sabem mai la força inerta que hi ha en un mateix. Soc una persona tranquil·la, però com tothom de vegades exploto. Em sembla que això ens passa a totes les persones. No tot ho podem controlar.

Descrius de forma bella les lletres que s’escapen d’un quadern. “Això no té sentit. Això és el llenguatge”.

El llenguatge no el controlem. De vegades va a la seva i molts cops ens obre portes insospitades de creació. Cal estar obert a l’atzar que els significants soterrats del llenguatge ens va regalant. Escrivim el que volem escriure o allò que viu amagat dins nostre, però que no sabem desxifrar si no és per una troballa atzarosa que ens obliga a parar atenció en el que sembla que no té sentit.

Quins llibres està llegint?

Molts. No discrimino cap lectura. A la tauleta de nit, Radar americà de Vicenç Altaió. Betúlia de Maria Aurèlia Capmany. Les cendres de Pasolini de Jaume C. Pons Alorda. Nessum dorma d’Eu Manzanares. La llum i la mort. En la poesia de Carles Duarte i Joan Vinyoli de Jat Hatem. Si una emergència de Mireia Calafell.