Marc Masdeu (Castellar del Vallès, 1976) és periodista, ànima durant molts anys, amb Pere Ejarque, del No pot ser mentida, de Ràdio Matadepera, programa dedicat a la poesia i pel qual han passat la majoria dels grans poetes contemporanis.
Com a poeta, ha participat en tot d’activitats i projectes i ha publicat els llibres El gos autodidacte (Proa, 2003. Premi Josep M. López Picó), Els escalfadors (Proa, 2004. Premi Parc Taulí), Les nanses (Pagès Editors, 2006. Premi Les Talúries) i El carnisser del fred (LaBreu, 2010).
Pel que fa a la narrativa, ha publicat el recull de contes Les tombes buides (Cossetània, 2010. Premi de narrativa Món Rural) i la novel·la Peus de fang (LaBreu, 2013). Fa poc ha publicat, també amb LaBreu, la seva segona novel·la, La bella Europa.
L’obra relata dues històries aparentment deslligades durant tres dies de febrer del 2012. Per una banda, a Mariúpol (Ucraïna), una noia que es fa dir Europa exerceix la prostitució de luxe per escapar del barri decadent on viu amb el seu pare i el seu germà. La mare els va abandonar. L’Europa passa els dies amb dos mafiosos de baixa estofa en un país que manté l’equilibri de relacions amb Rússia. Falten 10 anys justos perquè Putin tingui una nova pujada de testosterona, després de la del 2014, i torni a envair Ucraïna.
Pere Novell és el fill d’un empresari ramader a Soses (Segrià). Alterna la seva ocupació de becari en una editorial a Barcelona amb la feina en el negoci familiar. En la placidesa d’una vida benestant, imagina un futur com a escriptor i continua anant a caçar amb el seu millor amic, l’Edmon, que carrega diversos conflictes i dubtes vitals com els que acabaran enterbolint la vida de Novell.
Els dos drames, realistes i mancats d’èpica, descriuen la fugida endavant dels tres personatges principals. Masdeu fa un minuciós retrat de l’amistat i de la pèrdua, de l’amor i del ritme frenètic d’una societat que resta impassible davant les tragèdies més íntimes. Tot narrat amb un ritme pausat i sostingut, treballat, elegant, amb jocs tècnics variats que no forcen el resultat, amb referents d’alçada, molta poesia que Masdeu no pot contenir i uns personatges que van conquerint el lector. I un homenatge molt personal al poeta sabadellenc Francesc Garriga Barata (1932-2015).
La primera és tòpica, però crec que pertinent: fins a quin punt Pere Novell, el protagonista, és un ‘alter ego’ seu?
Com a punt de partida. A partir del que jo em pregunto, el faig evolucionar cap allà on vull, sovint per terrenys desconeguts i per posicions contràries o variacions del que jo penso. D’alguna manera, el faig servir d’avançada. Una mica suïcida, i també té un punt d’esquizofrènic. Tot i els narcisismes d’un escriptor, vull trepitjar terrenys que no domini. Si no, només escriuria sobre mi mateix. Molt avorrit.
Què va activar la història a Ucraïna, amb la jove i bella prostituta Europa?
Volia escriure sobre algun tema que no em fos proper. Sempre he tingut predilecció per les històries de mafiosos –segurament pel cinema– i era un repte. A partir d’aquí, vaig buscar un escenari possible i que em permetés crear des de zero, documentant-me. Aquesta és la part més divertida d’escriure, la que et permet ser més irresponsable. Ucraïna va ser una casualitat, buscava un punt de l’est d’Europa i vaig topar amb Mariúpol.
Un nom suggeridor, certament. La novel·la suposo que la va començar molt abans de la invasió russa d’Ucraïna…
Sí, el febrer del 2012, coincidint amb el moment en què passa l’acció.
Quan va començar la guerra, què va pensar, amb relació a l’obra?
Quan el febrer del 2022 va començar l’actual guerra d’Ucraïna, no vaig pensar a fer cap canvi. Tot era una casualitat, la coincidència de l’escenari. I la trama ja estava del tot ordida. De fet, intento que l’escenari dels fets també tingui una importància rellevant. Tant per com pot modelar els personatges com les seves accions. És evident que no és el mateix que una cosa passi a Ucraïna o a Soses a que passi a Missouri o a Granollers. De fet, la tensió a l’est d’Ucraïna, on se situen Donetsk i Mariúpol i hi ha una majoria prorussa, queda reflectida, a la novel·la. Quan veia les notícies, reconeixia llocs de Mariúpol i Donetsk i la plaça Maidan de Kíiv. Havia fet un treball de documentació força detallat i em sorprenia la familiaritat que hi trobava. També tenia una sensació estranya quan veia les destrosses, sobretot la desaparició brutal de molts edificis de Mariúpol. Vaig pensar que moltes coses que havia descrit ja no existien.
Els espais d’Ucraïna que descriu, doncs, no els ha visitat mai…
Tot és documentació. També he tingut l’oportunitat –mentre preparàvem les últimes correccions i les galerades– de parlar-ne amb el Cristian Segura, amic meu, que fa de corresponsal a Ucraïna per al diari El País.
De qui també va ser amic és del poeta Francesc Garriga. Les converses amb ell que inclou a la novel·la són inventades o recreades?
El Francesc Garriga va ser el meu mestre literari i, sobretot, amic. Les converses les podríem haver tingut en qualsevol moment, però les que apareixen al llibre són inventades. N’he volgut guardar les maneres, el seu esperit, les seves expressions. Segurament se m’ha escapat alguna veritat.
La novel·la està escrita seguint uns camins intuïtius i creatius, oi?
La novel·la ha seguit un procés d’evolució llarguíssim. L’estructura es va anar fent i canviant mentre anava escrivint. A vegades manava l’escriptura, a vegades intentava manar-la jo. Finalment vaig pensar que funcionaria alternar les trames. No hi ha cap esquelet preconcebut.
Hi ha cap moral que ha volgut donar de manera conscient? O les interpretacions són patrimoni del lector i prou?
Un lema inicial, i que no em comprometia gaire, era intentar descriure la lleu diferència entre els dos mons. Tot i les més evidents, de diferències, la intenció era saber si hi havia coincidències en els temes més profunds dels personatges, més enllà de les seves accions. Les interpretacions, però, sempre són patrimoni del lector. Si no, seria propaganda o alguna altra cosa.
Hi ha molts temes potents, però, mares i pares abandonant la família, el suïcidi, la creació literària (des de diferents punts teòrics), angoixes vitals i ètiques, la caça humana i l’animal…
Al principi volia que la novel·la tractés molts temes i en profunditat. Però hi tenia ben marcats l’amistat i l’amor. Al final, surten els de sempre. Els temes que tenen més pes responen a les trames que viuen els protagonistes. He intentat crear uns bons personatges amb les seves tribulacions. Penso que és el més important en una novel·la.
Fa 10 anys de la seva novel·la anterior. El seu estil acurat és evident que demana molta feina i dedicació. A més s’ha “recolzat” en tot de referents que fa constar en un annex final…
Escric lentament, és veritat. Em costa donar per bona una frase, però penso que el que vull fer ja tracta d’això, precisament. Tots els meus referents venen de lectures, és clar, i de converses amb escriptors. El llegir no ens ha de fer perdre l’escriure, diuen, però un escriptor, bàsicament, llegeix.
Com és que hi afegeix un bloc de poemes finals, suposadament de Novell?
Perquè era un punt diferent per a la novel·la, una extensió del personatge, d’una idea de totalitat. També hi havia uns contes –el Novell també diu que fa contes. A l’editorial em van demanar d’incloure-hi els poemes. Són poemes fets mentre redactava la novel·la, on coincidien temes. Després va anar sortint la idea de l’autoria del Pere Novell i l’adaptació conjunta.
I el joc a l’inici de cada capítol, una mena de citació, de títol, de vers, atribuït a un personatge, d’on surt?
Surt d’una sèrie, The wire. Hi havia una citació al principi de cada episodi. Em va cridar l’atenció perquè trobava que feia de ganxo. Ho vaig provar i la idea va evolucionar fins a fer-ne un poema ajuntant cada citació, que són tots decasíl·labs. Sempre la poesia. Si es llegeix l’índex, es llegeix un poema. Va ser la primera pedra per fer Final feliç.
Per la banda tècnica, fa servir la relació epistolar via correu electrònic…
És l’equivalent a la relació per carta convencional. Ara ja no ho és, de convencional. Però jo em vaig quedar aquí, al correu electrònic. I també em funcionava per la pausa i la reflexió. En aquesta novel·la penso que calia un format més relaxat que els missatges.
I encara en l’apartat tècnic, els diàlegs no van marcats de cap manera, ni amb guions, ni amb cometes. És una opció arriscada, però es llegeixen perfectament. Per què ho va fer així?
Perquè penso que fer bons diàlegs és dificilíssim. Integrant-los en el text, em va semblar que funcionaven. Em va agradar que no tallessin la inèrcia de la lectura. També hi ha això de trencar amb les convencions, de marcar un cert estil.
