ESCRIURE de Marguerite Duras llegit per Eva Vázquez a ElPuntAvui (03.10.22)

Escriure, per Mar­gue­rite Duras, comença en una casa. Però en una casa on esti­guis sola, com ella, deu anys en la soli­tud de Neauphle, per escriure no com ho havia fet fins aquell moment, sinó com ni sabia que era capaç de fer-ho. Deu anys és el temps que va estar espe­rant Robert Antelme, depor­tat a Buc­henwald i Dac­hau, després del retorn del qual, diu, “no he comp­tat res més”. Hi ha la casa buida, doncs, i la sole­dat, “sense la qual l’escrit no es pro­du­eix”, com tam­poc sense una deter­mi­nada fines­tra, una taula amb els teus papers escam­pats, i la cadira vella que et reco­neix el cos i t’aguanta quan ja no saps què més escriure. La major part del temps em sento més a prop de Duras que de Vir­gi­nia Woolf, perquè men­tre ets a l’obra, no pen­ses pas en les gui­nees que et donarà, sinó en aquesta taula, aquesta cadira, el tros de vida que reta­lla la fines­tra, cada dia el mateix i, a pesar de tot, vet aquí la roba estesa que ahir no hi era, i l’espera, sem­pre l’espera, la sen­sació que tot això només té sen­tit si és perquè algú torni, que ho fas perquè tot allò que havia des­a­pa­re­gut es redreci. Però la mateixa Duras admet que hi ha el soroll de la cuina, del tele­vi­sor, dels pisos del cos­tat, d’una mosca que et dis­treu abans de caure morta. I, de fet, quan no vius sol, la soli­tud la bus­ques a fora, que és allà on ella diu que hi ha ocells, hi ha gats i, una vegada, fins i tot un esqui­rol. Men­tre cami­nes, no gar­go­te­ges res, però no dei­xes d’escriure. Aga­fes la sole­dat i la poses a par­lar com si la gramàtica no existís, i quan tor­nes a la teva casa plena de gent, fas una moi­xaina al gat i et poses a fer el sopar.