L’OFICI de Serguei Dovlatov a Sonograma (26.07.18)

Títol: L’ofici
Autor: Serguei Dovlatov
Traducció: Miquel Cabal
Epíleg: Laura Salmon
ISBN: 978-84-948332-3-6
Editorial: Labreu Edicions

El novel·lista i periodista de l’època soviètica Sergei Dovlàtov és considerat un símbol del tràgic rebuig de l’URSS dels seus millors artistes i talents.

Tot just fa uns mesos –ho explico com a anècdota–, es va presentar al Festival de Cinema de Berlín la pel·lícula Under Electric Clouds (2015), d’Alexey German Jr., que evoca sis dies a la vida del celebrat escriptor rus Sergei Dovlàtov a principis dels anys setanta, a Leningrad.
L’escriptor jueu-armeni evoca un món perdut, el d’una societat autoritària d’una inversemblança absoluta, on els autors vivien en una mísera pobresa, en un ambient repressiu i una manca d’expectatives artístiques i econòmiques. Les dictadures solen tenir la seva tropa de llepaculs i ell ho denuncia amb una llengua de destral.

L’ofici, editat per Labreu Edicions, consta de dues parts: El llibre invisible i El diari invisible. Intercala fragments, petites anotacions rítmiques (lligadures de fraseig), que tenen per títol: Solo per a underwood. Per bé que la segona part del llibre narra el seu exili als Estats Units, tota la seva obra literària està escrita originalment en rus. De fet, ell explica, irònicament –com sempre– que no en sap ni un borrall, d’anglès.

En la primera part del llibre explica les dificultats amb les quals es troba per poder publicar. Sense èxit, per descomptat. L’any 1974, decideix anar a viure amb la seva família a Tallinn (la ciutat vertical), i aconsegueix, per mitjà d’un contacte escadusser, ocupar un lloc de feina com a corresponsal del diari de Tallinn Estònia Soviètica.

L’ofici és un relat demolidor de l’idealisme conservador de Brezhnev. Dovlàtov no es mossega la llengua i, en algun moment, la ironia i l’escepticisme, la comicitat i el sentit de l’absurd esdevenen els arguments de la seva poderosa prosa.

«La desgràcia més gran de la meva vida ha estat la mort d’Anna Karenina.» Només Dovlàtov ho podia haver escrit.

Amb els anys es va convertir en un cronista de l’absurd.

L’autor, alcohòlic com molts altres escriptors russos, parla tot sovint del seu amic i company d’exili, el poeta Joseph Brodsky, potser un dels escriptors més íntegres d’aquella època.
Va ser als Estats Units on va acabar rebent el reconeixement internacional, gràcies a la publicació dels seus relats al The New Yorker.

Text: Carme Miró

http://sonograma.org/art/lofici-serguei-dovlatov/