“Marguerite Duras, ferides d’una guerra” sobre EL DOLOR de Marguerite Duras ElTemps(20.09.19)
El dolor, nova publicació en català de l’obra de Marguerite Duras, ens transporta als traumes i records de l’escriptora associats a la Segona Guerra Mundial: la deportació i retorn d’un marit i la lluita en la resistència contra els nazis. Una lectura dura i punyent, que raciona l’oxigen al lector. Un itinerari necessari i revelador alhora.
En la molt intensa i convulsa existència de l’escriptora Marguerite Duras (Gia Dinh, 1914 – París, 1996), hi podem trobar fases ben diferents. I gairebé totes, començant per la molt cèlebre i confessional novel·la L’amant (1984), al voltant d’una tòrrida relació quan era adolescent, han tingut reflex literari. Obres sobre les quals podríem discutir al voltant del grau de literaturització i manipulació narrativa o, fins i tot, sobre els demolidors efectes del temps transcorregut sobre la nitidesa i fiabilitat dels records. Amb tot, prescindint de disquisicions amb un interès relatiu, la sensació que deixen els seus escrits —justificada o no— és que Duras no es guarda res ni tracta d’ensucrar els fets. La seua obra d’orígens autobiogràfics és descarnada, crua, sense obturadors. Per això resulta tan impactant i poderosa. I per això són tan valuoses les traduccions recents al català de dos volums força significatius.
Si a La vida material, publicada l’any passat per Club Editor amb traducció de David Llig [mireu EL TEMPS número 1809], ens trobàvem amb les commovedores confessions d’una Marguerite Duras en l’ocàs, amb la terrible dependència de l’alcohol com a escenari troncal, El dolor, publicada per LaBreu Edicions el 2019, amb traducció a quatre mans d’Arnau Pons i Blanca Llum Vidal, ens transporta als mesos finals de la Segona Guerra Mundial i els primers temps de la postguerra.
El més rellevant del volum és el relat que dona nom al llibre, “El dolor”, reescriptura dels diaris que l’autora escriu mentre tracta de trobar el seu marit, l’escriptor Robert Antelme —referenciat en l’escrit com Robert L.—, detingut per la Gestapo i deportat successivament als camps de Buchenwald i Dachau. Al mateix temps, treballa en la Resistència contra els nazis. Quan Duras, el 1985, recupera el text —del qual diu, literalment: “No tinc cap record d’haver-lo escrit”— per ser publicat, decideix afegir a Le douleur quatre relats més. Dos són textos d’un interès i profunditat relatius, “L’ortiga trencada” i “Aurélia París”. Però “El senyor X., anomenat aquí Pierre Rabier” i el díptic “Albert del Capitales/Ter el milicià”, són relats de nou de gran tonatge literari que ens mostren la cara més amarga i fosca de l’activitat subversiva de Duras, el vessant ambigu del personatge que també es visible en les pàgines d’“El dolor”.
Marguerite Duras havia arribat el 1932 a París per estudiar ciències polítiques, dret i matemàtiques, després d’alimentar la motxilla vital i literària a l’aleshores colònia francesa d’Indoxina. Tenia 18 anys. I encara era molt jove quan l’any 1939 es casa amb l’escriptor Robert Antelme. Amb ell va tenir un fill que va morir el 1942. Són els anys de l’ocupació alemanya, a la qual el matrimoni fa front formant part de la Resistència. Antelme és capturat pels nazis i enviant al lager. Duras se’n salva. I dedica llavors els seus esforços a trobar el seu marit. Malgrat estar enamorada d’un altre, Dionys Mascolo, amic íntim d’Antelme.
Desamor en temps de genocidi
En aquest brou convuls es mouen les primeres pàgines del relat, quan París ja ha estat alliberat i l’escriptora busca el seu espòs. Els esdeveniments al camp de batalla auguren la quasi segura derrota de Hitler. Hi ha esperança als carrers de París. A Duras, però, l’envaeix l’angoixa pel que es va sabent del que passa als camps de concentració. Mentre les tropes aliades travessen el Rin, l’escriptora imagina el seu marit com un dels esquelets de Buchenwald. “Per la carretera, al seu costat, passen els exèrcits aliats que avancen. Fa tres setmanes que és mort. Això, això és el que ha passat. N’estic segura. Camino més ràpid. Té la boca mig oberta. És el vespre. Ha pensat en mi abans de morir. El dolor és tal, que ofega, no té més aire. El dolor vol que se li faci un lloc”.
Primeres pàgines esquemàtiques, directes, amb un punt estrany de fredor, en les quals Duras reflecteix unes muntanyes russes emocionals al mateix temps que hi aboca reflexions polítiques: “La dreta. La dreta és això. Tot el que vostè veu és el personal de De Gaulle que es va fent lloc (…) Ocuparan tot França. Es pensen que són els tutors i els cervells de França. Enverinaran França durant molt de temps, caldrà que ens hi avesem”. Allò substancial, però, és el relat de l’angoixa compartida de la gent que espera la difícil supervivència dels seus. De vegades, un tèbia esperança s’esmicola entre línies: “Sis-cents mil jueus han estat detinguts a França. Ja es diu que tornarà un de cada cent. Per tant, en tornaran sis mil. Encara s’hi pot creure. Ell podria tornar amb els jueus”.
En altres ocasions, cauen com lloses les notícies dels supervivents executats pels nazis abans de l’alliberament dels camps. Sent el cervell perforat per les notícies que no hi arriben. Cau malalta. S’indigna amb De Gaulle per no mostrar interès pels deportats polítics. “El tres d’abril, De Gaulle va dir aquella frase criminal: ‘S’han acabat els dies de plors. Tornen els dies de glòria’. No l’hi perdonarem mai”.
Per moments, Duras prefereix tancar pàgina, creure que Antelme és mort. “Què és tota aquesta història? De què va? Què és Robert L.? Cap més dolor. Estic a punt de comprendre que ja no hi ha res en comú entre aquest home i jo. Més val esperar-ne un altre”, etziba.
Llavors, uns camarades confirmen que el seu marit encara és viu: Mitterrand, àlies François Morland en la Resistència, l’ha trobat en una zona de Dachau on s’acumulen els morts i els casos sense remei. Tot es desboca. Disfressats de militars francesos, Beauchamp, un camarada, i el mateix Mascolo, marxen a buscar-lo. Confirmen que Robert ha sobreviscut, però està en un estat penós, gairebé terminal. El vesteixen de militar i se l’emporten, però no garanteix que puga sobreviure al viatge a França des de Dachau, interromput repetidament per la disenteria. Ho aconsegueixen, malgrat tot. I el xoc emocional que narra Duras és tan brutal com contradictori. Quan Antelme arriba, l’escriptora no vol veure’l. “No vaig poder evitar-ho. Vaig baixar al carrer per fugir”, escriu. “Jo no sé ben bé què va passar després. Em devia mirar i coneixe’m i somriure. Vaig xisclar que no, que no ho volia veure. Vaig tornar a entrar, vaig pujar l’escala. Jo xisclava, d’això sí que me’n recordo. La guerra sortia a través dels xiscles”, rebla.
El relat de la lenta recuperació de l’escriptor, a qui es vol evitar la sort d’uns altres deportats morts per ingerir aliment massa aviat, és devastador, sense concessions. Duras parla d’un estómac esquifit que no pot suportar el pes de l’aliment. I d’un cor que batega tan a pressa “que no hauríem pogut dir pròpiament parlant que bategava, sinó que tremolava per efecte de l’espant”. Les descripcions són esgarrifoses: “Devia pesar entre trenta-set i trenta-vuit quilos: l’os, la pell, el fetge, els budells, el cervell, el pulmó, tot inclòs: trenta-vuit quilos repartits per un cos d’un metre setanta-vuit”. I encara més: “A dalt, el coll penetrava a dintre de l’esquelet, s’enganxava a dalt de les mandíbules, s’enroscava al voltant dels lligaments com una heura. A través seu podies veure les vèrtebres, les caròtides, els nervis, la faringe i passar-hi la sang: la pell s’havia tornat com paper de fumar”.
El marit de Duras passa disset dies alimentant-se amb brou, devorat per la febre, defecant un fluid infecte. “Un dia la febre para. // Al cap de disset dies la mort es cansa. Dintre del cubell ja no borbolla, es torna líquida, continua de color verd però fa una olor més humana, una olor humana”.
Ambdós sobreviuen a l’experiència i van recuperant les forces. Resten comptes pendents, tanmateix: Duras li ha de dir en algun moment que la germana de l’escriptor ha mort en un lager. I que està enamorada de Dionys (D., en el text) i vol tenir un fill amb ell. Arriba Hiroshima, la bomba devastadora que marca el final definitiu de la guerra. Per a la parella, i per a milions de persones arreu del planeta, es fa present el primer estiu de pau, el 1946. Arriba el moment de llepar-se les ferides. “Va ser en una platja d’Itàlia, entre Liorna i La Spezia. // Fa un any i quatre mesos que va tornar dels camps. Ja sap allò de la seva germana, ja sap allò de la nostra separació des de fa molts mesos”.
Una història amb epíleg. Antelme escriu “un llibre sobre el que creu [la cursiva és nostra] haver viscut a Alemanya: L’espèce humane. Una vegada aquest llibre ha estat escrit, fet, editat, ja no ha parlat més dels camps de concentració alemanys. Mai no pronuncia aquests mots. Mai més. Mai més tampoc el títol del llibre”.
Duras, la resistent
“El dolor”, el relat que dona nom al volum, és la narració nuclear, la més devastadora. Però no l’única amb substància. Cronològicament, “El senyor X., anomenat aquí Pierre Rabier”, narra fets anteriors, de l’any 1944, encara durant l’ocupació nazi. Antelme ja ha estat empresonat. L’escriptora s’ocupa en objectius col·lectius de la Resistència i a obtenir informació sobre el parador del seu marit. La via és mantenir el contacte amb un agent de la Gestapo, Pierre Rabier, el nom que l’escriptora escull per al “Senyor X”. En un joc ambigu, com de partida d’escacs, Rabier la cita cada dia en restaurants clandestins, la festeja, mostra la seva preocupació per la primor de la jove. Duras, malgrat la repugnància per compartir taula amb un agent de la Gestapo, li segueix el joc. “És el període de la por, cada dia, atroç, aclaparadora”, escriu.
Amb les tropes aliades ja desembarcades a Normandia, la por va canviant de bàndol. “En Rabier tenia por dels seus col·legues alemanys. Els alemanys tenien por dels alemanys (…) Els alemanys feien por com els huns, els llops, els criminals, però sobretot com els psicòtics del crim”. Uns psicòtics que no volen veure la realitat: “Alemanya és invencible”, dirà Rabier, qui s’esforça en la sinistra tasca de trobar resistents. En les converses amb Duras furga, li proposa alliberar el marit si l’ajuda a trobar François Morland: per la informació, els nazis ofereixen una recompensa de dos-cents cinquanta mil francs.
Xavier Aliaga, ElTemps (20.09.19)
