L’escriptora Jèssica Ferrer recull el testimoni de la poesia a Eivissa
És la primera autora illenca que guanya el premi Francesc Garriga, amb l’obra ‘Som aquí’, en què reflexiona sobre la identitat i el pas del temps
EIVISSAL’eivissenca Jèssica Ferrer Escandell (1993) s’ha convertit aquest mes en la primera escriptora illenca que guanya el premi Francesc Garriga de poesia –convocat per les editorials LaBreu Edicions, Edicions del Buc, AdiA Edicions i Cafè Central per a poetes inèdits– i ho ha aconseguit amb Som aquí, un poemari que presenta dia 13 a Barcelona. Aquest guardó es convoca anualment des del 2016 i les obres guanyadores es publiquen a la col·lecció Francesc Garriga.
Ferrer confessa que gairebé sempre ha gaudit escrivint. “A l’institut ja feia poemes. Era la típica que es presentava als premis de poesia”, diu. En el seu primer llibre reflexiona sobre la identitat. “És un poemari que parla de la terra i de qui l’habita, de feina i d’aliments, dels cicles: com naixem, ens nodrim, creixem, ens relacionam, morim, ens descomponem. I de com des d’aquí tot torna a començar”, descriu. En conversa amb l’ARA Balears, explica el perquè del títol: “‘Som’ pot ser primera persona del singular i del plural, i pot significar romandre o trobar-se en un lloc, o existir. Aquest ‘aquí’, en les tres parts del llibre, és la terra, els corrals i la carn, espais que contenen moltes vivències i idees. El títol, doncs, vol englobar tot això, amb la intenció de veure què és el que passa en aquest ‘aquí’ i entendre quines coses vivim i ens passen per conviure amb nosaltres mateixos, en parella, en societat i amb l’ecosistema”. Apunta que amb aquests poemes intenta comunicar tot un procés de creixement, d’observació de la vida, de la mort i del pas del temps. Declara que, inconscientment, escrivint sobre això està mirant de cercar una identitat. “Les persones que hem nascut i crescut a Eivissa tenim necessitat de trobar aquesta identitat. No ens sentim realment identificats amb cap de les que hi ha al nostre voltant perquè el nostre univers és molt particular”, apunta. Així conclou que hi ha “diferents Eivisses” que coexisteixen però que no es creuen, i aquesta situació li resulta una font d’inspiració per escriure poesia.
La poeta i traductora Nora Albert (1947) celebra que Ferrer rebi aquest premi i que sorgeixin, així, noves veus en l’àmbit literari
Ferrer ha exercit de professora de llengua, cultura i literatura catalanes a la São Paulo, ha traduït el poeta gallec Lois Pereiro i ha estat performer al festival Territori Eivissa. Ara té diferents projectes en marxa, alguns relacionats també amb la poesia.
Llegat i futur
Aquest reconeixement cap a Jèssica Ferrer és la demostració que aquest gènere literari, tot i que continua lluny de ser un fenomen de masses, encara és ben viu a Eivissa, i prova d’això és precisament el relleu generacional que s’està donant a l’illa.
En aquest sentit, la poeta i traductora Nora Albert (1947) celebra que Ferrer rebi aquest premi i que sorgeixin, així, noves veus en l’àmbit literari. El futur el representa Núria Ros (2006), que amb només 16 anys acaba de publicar un poemari.
Albert (pseudònim d’Helena Alvarado i Esteve), també assagista, traductora i crítica literària, destaca que “la poesia mai no ha deixat d’existir”. “Crec que està en un estat de molt bona salut, només cal mirar la quantitat d’editorials que publiquen poesia. Però no dona fruit crematístic, i això probablement vol dir que la poesia és necessària encara ara”, afegeix Albert destaca que es tracta d’un gènere “més portàtil”, ja que pot acompanyar el lector en qualsevol moment. “Pots llegir un sol poema en un moment determinat, no necessites una llarga continuïtat, pots retornar-hi, t’hi pots aturar i rellegir”, diu.
Tant ella com Ferrer coincideixen que s’ha d’apropar d’una altra manera la poesia als estudiants. En aquest sentit, Albert proposa que els autors puguin anar a les aules a mostrar el que fan i recitar els seus textos, perquè, “si no, tot queda en cercles molt reduïts”.
De fet, hi ha qui es descobreix com a poeta durant l’adolescència. És el cas de Núria Ros, qui, amb només 16 anys, concep la poesia com una manera d’expressar els seus sentiments, i, per tant, de fer teràpia amb el seu món interior. Ros va apropar-se a la poesia gràcies a les xarxes socials. “De ben petita, més o menys a vuit anys, escrivia microrelats de terror. Eren treballs de classe. Als 14 vaig començar a llegir molts textos de poesia a Instagram i Internet”, explica. El mes passat va presentar el seu llibre (¿Cómo vivir sin sentir?, Círculo Rojo) a Vila i continua escrivint avui dia. A la seua obra tracta l’amor, el desamor, la societat i experiències personals.
Ja ha començat un nou poemari, de manera que continuarà amb aquest gènere. Quant al seu procés d’escriptura, afirma que s’hi posa “quan ve la inspiració”. “És millor esperar que arribi perquè et surtin millor les idees”, assenyala.
Canal de protesta
Alguns dels poemes de Nora Albert i Jèssica Ferrer tenen un to directament reivindicatiu. En el cas de Ferrer, en són un bon exemple ‘Pedrada i mos de ca’, ‘Espipellar’ o ‘Benirràs’, on escriu: “Llauràreu camps de conreu, els piconàreu i en diguéreu progrés. Mirau aquest estiu: les feixes més fèrtils són aparcaments”.
Djuna Barnes treballa la seva prosa de maduresa amb un estil que recorda les descàrregues elèctriques d’alt voltatge
Philip Herring, autor d’una biografia de Djuna Barnes (Nova York, 1892-1982), explica que l’atracció per la vida d’aquesta autora li va néixer a partir del moment en què va adonar-se que totes les aproximacions per captar justament una novel·la com El bosc de la nit (1936) eren només uns intents frustrats, com si hi hagués alguna mena de trampa o clau secreta que impedís al lector innocent aclarir-se.
La causa d’aquesta impotència, segons Philip Herring, s’havia d’anar a buscar en el fet que Djuna Barnes descarregava les amargors i els ressentiments privats en els textos que escrivia, convertint-los en un camp de batalla on passava comptes de les traïcions i les humiliacions de què era objecte. Potser sí que el lector d’El bosc de la nit pot agrair, com una pista de caràcter secundari, com una tafaneria il·luminadora d’algun racó extremament obscur, la informació que l’assabenti que Djuna Barnes va transformar en matèria literària els avatars que van anar configurant la turbulenta relació sentimental que va mantenir amb l’escultora Thelma Wood, i de la qual Robin Vote, la protagonista de la novel·la, n’és una transposició –al cap i a la fi, tant el cognom real de l’amant de l’escriptora com el de la protagonista en anglès tenen una pronunciació semblant al bosc que apareix en el títol–, de la mateixa manera que els altres personatges són també unes representacions més o menys fidedignes dels amics i coneguts que Djuna Barnes va freqüentar al París dels anys vint.
Però és també lícit posar en dubte que aquestes dades extraliteràries arribin a explicar en cap moment els elements que fascinen de debò els lectors d’El bosc de la nit, una novel·la feta d’una suggestiva matèria esmunyedissa, rebel a la concreció de la lògica i servida amb una prosa que no es deixa ni dominar ni reduir als simples paràmetres argumentals. Qui vulgui explicar què hi passa només podrà quedar-se aturat sobre la superfície, i no és estrany que cap cineasta no s’hagi atrevit a posar en imatges el que en un altre cas seria una atractiva proposta cinematogràfica.
El pròleg d’un dels grans valedors de Djuna Barnes, T.S. Eliot, a la primera edició d’‘El bosc de la nit’, ha acabat sent tan famós com la novel·la. En rigor, la tragèdia que es representa a El bosc de la nit no presenta cap mena de complexitat i se la pot considerar com una variació més sobre el tema de l’amor i la gelosia i que desemboca en una indòmita trama sentimental viscuda com una condemna d’horror i fatalitat. L’escenari és el París de l’any 1927 –i Viena i Nova York–, i l’atmosfera és tan violàcia i al·lucinada com si al fons hi respirés Dostoievski.
La protagonista és Robin Vote, una ànima captivada per una irreprimible i voluntariosa tendència cap a l’autodestrucció, i al seu voltant hi pul·lulen els tres personatges que lluiten per atraure-la i aconseguir mantenir-la al costat: un fals aristòcrata, Fèlix Volkbein, Nora Flood, que presenta unes clares coincidències biogràfiques amb l’autora, i Jenny Petherbridge, una dona orgullosament madura que ajunta en la seva personalitat els laberints de la perfídia i el glamur de l’histrionisme.
Monòlegs dialogats
Com a testimoni de la història i confident dels anteriors personatges –en un dels seus discursos diu que «tota la gent de la meva vida que m’ha amargat la vida ha vingut fins a mi per saber sobre la degradació i la nit»– hi ha el doctor Matthew O’Connor, una mena de Pepito Grillo amb llicència per dissentir, imprecar i malmetre-ho tot a una velocitat tempestuosa. I certament, la nit, presentada d’una manera fantasmagòrica, com una selva plena d’amenaces insalvables i amb un ritme propi i enigmàtic on res no és el que aparentment pot semblar, com si tot fos un circ on tothom és el que no pot ser en la vida diürna, es converteix en el necessari coprotagonista de la desesperança que experimenten tots plegats, anant sempre amunt i avall i penedint-se en tot moment de la seva fugida constant i de les paraules pertinaces que diuen sense assolir cap mena de comunicació, com si proclamessin una mena d’inquietants i tensos monòlegs dialogats a la recerca vana d’una cuirassa verbal que els protegeixi de la intempèrie i de la fredor de la mort, com si sabessin que en deixar de parlar la mort s’abatria sobre ells.
En el pròleg que un dels grans valedors de Djuna Barnes, T.S. Eliot, va escriure per a la primera edició d’El bosc de la nit, i que ha acabat sent tan famós com la novel·la, es feia la distinció entre l’estil de la majoria de les novel·les contemporànies que es publicaven, o bé escrites com una reproducció exacta dels sons que les persones feien diàriament per entendre’s, o bé escrites amb la prosa funcional característica dels redactors periodístics o dels funcionaris competents, i l’estil que Djuna Barnes es va inventar com si visqués en el privilegi d’un estat de gràcia, una prosa que algú va descriure com de «prosa poètica» però que «té el ritme propi de la prosa i un fraseig musical que no és el del vers».
Djuna Barnes treballa la seva prosa de maduresa amb un estil que només pot fer recordar les descàrregues elèctriques d’alt voltatge –són unes frases que sembla que busquin a propòsit l’impacte dolorós, com si esdevinguessin uns forats negres que absorbeixen i repel·leixen tota la llum del relat, o com si tracés amb fils luctuosos un teixit carnívor capaç de devorar-se a si mateix–, aconseguint un enlluernament verbal sinuós i brusc que tot sovint emmascara, o simplement destrueix, el sentit argumental que demana el lector acostumat a les novel·les concebudes com a relat d’una peripècia entretinguda.
Barnes crea un ritme impetuós que distreu, aclapara o derrota el lector que s’acosta per primera vegada a El bosc de la nit, i pot sentir-se incapaç d’assimilar què és el que s’està narrant, què és el que ressona d’una manera tan opaca rere el repertori d’imatges que la veu narradora xiscla, barboteja i plora com en el deliri extrem d’un alcohòlic que empunya un got que sap per sempre més buit.
El que és innegable, però, és que des de les primeres pàgines de la novel·la el lector no podrà deixar d’escoltar un alè febril de tragèdia, un sentiment dolorós de pèrdua i abandonament, una tristesa i una nostàlgia que no volen caure en la malenconia i sí, en canvi, en la ràbia de l’enuig com si fos una malaltia. Djuna Barnes va escriure en una carta a la seva amiga Emily Coleman que El bosc de la nit era el resultat – el lector se la creu al peu de la lletra– «d’una ànima que parlava amb ella mateixa enmig de la nit».
Un altre biògraf de Djuna Barnes, Andrew Field, explica que l’any 1937 l’escriptora va desaparèixer de la vida social i que, com que no responia les trucades de ningú, dos amics van anar a l’edifici on vivia i que, d’amagat, a través d’una claraboia, van veure-la quan estava a punt d’entrar al seu dormitori, molt maquillada, vestida amb un déshabillé i duent una ampolla de ginebra a la mà, però al llit no hi havia ningú que l’esperés, només una escampadissa enorme de papers i estris per a escriure, com si es disposés a dormir amb la seva única amant, la Literatura: així era Djuna Barnes i així és El bosc de la nit.
ANTIGUITATS de Cynthia Ozick a l’Irradiador d’Icat llegit per Míriam Cano
«Ozick revisita aquesta postura que a mi m’agrada molt que és la consciència de ser diàspora… és més propera al ritual en aquesta quotidianeitat de lo jueu que de la pesantor d’aquest pessimisme que veiem en altres escriptors. aquí ho explora en diversos contes, explora els contraris: la qüestió de l’èxit a «La saga dels Alkana», la qüestió de la mirada a «Pecat»… Aquest llibre es diu ANTIGUITATS però es podria haver dit facilment relíquies, perquè hi ha molts dels personatges , i molts dels objectes que surten en aquest llibre que prenen aquesta forma de relíquia, de contenir alguna mena, de relat, Cynthia Ozick tant a les seves novel·les com als contes, sempre acostuma a fer narracions de personatges sols, personatges amb molt de pes, que s’expliquen respecte l’altre, i crec que el conjunt d’aquestes narracions al final el que acaba dient és «sí, ens podem emmirallar en els altres però al final el relat que contenim és el nostre de cadascú»
No és massa difícil per a tu, ni massa lluny de les teves possibilitats. No és al cel perquè puguis dir: ‘Qui pujarà al cel i ens l’anirà a buscar perquè nosaltres puguem escoltar-lo i posar-lo en pràctica?’ Tampoc no és a l’altra banda del mar perquè puguis dir ‘¿Qui farà la travessia i ens l’anirà a buscar perquè nosaltres puguem posar-lo en pràctica?’ És una paraula que tens molt a prop teu, a la boca i al cor, per posar-la en pràctica.
Tot just començada la presentació d’ ‘Antiguitats’, Dolors Udina, que n’ha fet una traducció extraordinària, va agafar la paraula per dir tres coses clau. Primer, que la pròpia Cynthia Ozick deia en una entrevista que ‘ningú, ningú, ningú, ningú’ havia entès de què anava la novel·la. Que tot estava a la cita inicial del llibre, del Deuteronomi. Però, senyalava Udina, per entendre bé la cita calia el versicle anterior: ‘quan obeeixis a la veu de Jehovà el teu Deu per guardar els seus manaments i els seus estatuts escrits en aquest llibre de la llei; quan et converteixis a Jehovà el teu Deu amb tot el teu cor i tota la teva ànima’. És a dir, la paraula que tens a la boca i al cor és la llei de Deu. El camí a la salvació. I, vist així, si el tema central de ‘Antiguitats’ és aquesta llei de Deu que tenim (o tenen els personatges) tan a prop però que potser no saben o no poden, o no volen, posar en pràctica, caldria tornar a llegir la novel·la, ara sota aquest punt de vista.
Dit i fet. Cynthia Ozick va publicar ‘Antiquities’ l’any passat. Vaig llegir l’edició anglesa de Widenfeld and Nicolson i em va semblar una gran novel·la. De les millors de Ozick, compartint podi amb ‘The Puttermesser papers’. La Breu tenia signada l’edició catalana i també anava a ser publicada com una nouvelle quan una segona edició anglesa va ampliar-la amb quatre contes d’Ozick escrits en l’ última dècada i que finalment han convertit ‘Antiguitats’ en un volum de poc més de dues centes pàgines. Val a dir que les històries no desmereixen (rarament ho fa res d’Ozick) i que engreixen el valor literari de l’obra, que tanmateix segueix tenint com a text central ‘Antiguitats’. Si que, en canvi, no aporta res l’erràtic pròleg de Jordi Nopca, més ocupat en demostrar que s’ha llegit la majoria de l’obra d’Ozick a base de citar i explicar els arguments que en aportar-ne a la lectura de l’obra que prologa.
‘Antiguitats’ és la historia, narrada en forma de diari, de Lloyd Petrie, un novaiorquès de la tercera edat de classe alta a finals dels anys quaranta, retirat amb alguns col·legues a l’edifici de l’antic internat on va viure i estudiar d’adolescent. Tenen l’encàrrec d’escriure una mena de memòria dels seus anys a l’escola, però sembla que ell és l’únic del grup que s’ho pren seriosament. Tan seriosament que treu a la llum la historia de la seva amistat amb un altre intern, en Ben Zion Elefantin, un adolescent aïllat, genial i d’origen incert. La relació entre ells dos és una barreja d’atracció, repulsió i un munt de barreres socials, culturals i personals, que acaben resultant un obstacle massa gran per a una amistat, tot i que l’afecte entre ambdós és més que notable. La relació entre en LLoyd i en Ben va mediatitzada pel paper que hi juguen tant les famílies el·líptiques com uns objectes (antiguitats) que el pare del Lloyd va portar d’un estiu arqueològic a Egipte i que per a ell, el seu fill, son poc menys que divinitats, mentre que per a en Ben, en una de les escenes centrals del llibre, no son més que idolatria pagana.
Hi ha molt més. Les estranyes relacions d’en Lloyd amb l’únic fill, la cuinera austríaca lectora de Heine o els seus col·legues novaiorquesos. O com s’apaga el seu mon, on encara reflexa la vella i bona América. Però si, fent cas a Udina, llegim ‘Antiguitats’ a la llum de la llei del Deu de l’Antic Testament, la clau és aquesta relació frustrada entre en Lloyd y en Ben. En Lloyd és un cliché d’americanitat WASP, i així Ozick ens mostra el pòsit del seu antisemitisme cultural de baixa intensitat (però antisemitisme) en diverses d’ocasions (‘sempre hi ha un pinyol de veritat en aquestes denigracions tan comunes’). Aquesta cultura protestant que ha anat a excavar les piràmides en busca de ‘la veritat’ i que ha tret quincalla, un dia te l’oportunitat, es troba cara a cara amb l’hereu apòcrif d’aquesta mateixa tradició. El xoc és massa gran i la incomprensió massa extensa com que per que aquesta América (pseudo) moderna pugui entendre’s amb la complexitat i l’hermetisme dels marginats de la religió. Totes dues cultures (i aquí probablement Ozick s’hi inscriu), o maneres d’entendre la cultura, son com nens que confien cegament en els seus pares. Que lloen les seves quincalles, les antiguitats. Tanmateix, estan condemnats a no entendre’s, en part per que per la resta del mon son uns freaks perdent el temps, però en part també per la seva pròpia incapacitat d’entendre allò de la cita, que no cal travessar el mar, que la paraula, com deia Kant, es dins de cadascú.
Es cert que el gran tema d’Ozick és el xoc entre la tradició i la modernitat mitjançant la religió i el judaisme. Ja ho desenvolupa extraordinàriament en un dels seus escrits fonamentals, ‘Envy or Yiddish in America’, que es pot trobar als ‘Cuentos reunidos’ de Lumen. Però aquesta exegesi és tan potent que sovint oculta una de tant o més interesant; els personatges d’Ozick, son molt americans. Americans, sector Nova York i rodalies, no gaire més. La protagonista de ‘El txal’, es troba a Miami com es podria trobar a Mart. I aquesta americanitat, en el cas d’Antiguitats, la treu en una variant que fins ara no havia trobat en la obra de Ozick i que li dona encara més volada a la obra. El protagonista, sobretot en el text en anglès, em recorda als personatges de les novel·les americanes de Nabokov. Aquells senyors llegits, més o menys cretins segons la novel·la, però que tots tenen en comú semblar homes del segle XIX vivint perduts al segle XX. Tots pensen que tenen el control del mon que es mou al seu voltant quan de fet, aquest mon ja fa estona que s’ha enfonsat i ells segueixen fent com si res.
Deia també en Borja Bagunyà a la presentació que Ozick sempre presenta dicotomies i fa una tria pel camí del mig. No sembla la lliçó d’ ’Antiguitats’, on més aviat ens condemna al fracàs. En tot cas, tant si sou optimistes com pessimistes, ‘Antiguitats’ és una gran novel·la d’una de les grans escriptores contemporànies, algú que si veritablement existís la justícia divina que proclama el text de la cita tindria, no un Nobel de literatura, sinó dos o tres.
Cynthia Ozick, Antiguitats, La Breu, 2022, Barcelona.
Sempre he sentit dir que Delmore Schwartz és l’autor d’un dels millors contes que s’han escrit, En els somnis comencen les responsabilitats, però que després no va aconseguir fer res millor. Ara, gràcies a la feina de rescat feta per l’editorial i el traductor, he pogut tornar a llegir aquest conte i verificar-ne com n’és de bo, però també haig de dir que la resta de contes que conformen aquest llibre m’agraden tots, i m’agraden molt.
Es recorda Schwartz, conegut també com «el conversador més brillant de la ciutat», com el geni maleït que es va consumir esperant que la seva genialitat esclatés, però el que va rompre va ser, en paraules seves, un «monstre autodestructiu», barreja d’ambició, deliri i desengany. Tot i això (o potser precisament per això), un munt d’artistes, ara i llavors, en reconeixen el mestratge, com fa per exemple Lou Reed en el pròleg que s’inclou en aquesta edició.
La seva és una prosa diàfana que va escalant la tensió narrativa amb una fluïdesa cinematogràfica, atenta a les possibles derives més burletes i oníriques; amb un rerefons complex on els somnis esdevenen el lloc de projecció dels conflictes, i on es captura la intensitat emocional d’una generació que s’enfronta a la tradició familiar i s’enamora de la vida urbana; i on trobem un Delmore (o els seus personatges) sovint perplex, però emparat sempre per la seva immensa cultura i el seu tarannà d’intel·lectual novaiorquès.
Convençut que el món es pararia per escoltar-lo, va quedar engolit per les seves paraules borratxes, bullint d’ira i festejant la indigència, però va copsar l’essència de la vida en cada relat. Per responsabilitat, hauríem de seure una estona i llegir-lo, i després somiar.
Jèssica Ferrer Escandell (Eivissa, 1993). Prové d’una família pagesa, però ha estudiat, viscut i treballat també a Barcelona, São Paulo i Montevideo. És graduada en Filologia Catalana (UB), va ser professora de llengua, cultura i literatura catalanes a la Universidade de São Paulo (Brasil) durant quatre anys, i ara continua en l’ensenyament. Va traduir el poeta gallec Lois Pereiro (Poesia última d’amor i malaltia, Edicions del Buc), i ha participat a diversos recitals i trobades com el Solstici d’Estiu (2011) o l’Illanvers (2022). Amb la performance ha aprofundit en la investigació sobre el cos i la identitat, ha estat integrant del Núcleo Experimental de Butô (São Paulo), ha actuat al Festival Territori (2021) i a Illes d’Art (2022). Ara, des d’Eivissa, també es dedica a l’agricultura, i és integrant del duet de poesia i música Ses Honorables Virtuts Il·lògiques.
El Premi Francesc Garriga de poesia és un guardó de poesia per a poetes inèdits. Creat el 2016, es convoca anualment per les editorials LaBreu Edicions, Edicions del Buc, AdiA Edicions i Cafè Central. L’obra guanyadora es publica en la col·lecció Francesc Garriga.
entrevista a Cristina Garcia Molina ELS IRREDEMPTS al Més 324 de Xavier Graset
«hi ha molt de Trieste, hi ha molt de Joyce en aquesta història, és una de les meves obsessions de fet, tant la ciutat de Trieste com Joyce, el que passa és que em va fer una mica de por i també una mica de mandra, et diré la veritat, escriure sobre personatges històrics, perquè no saps mai on hi ha el límit entre la traició i la fabulació, és molt difícil… aquell nucli, aquella família es va convertir en una altra família, i hi ha certes similituds i la pèrdua del llenguatge per mi té molt a veure amb Finnegans Wake»
Cynthia Ozick i l’ombra de la tradició LaBreu Edicions publica ‘Antiguitats’, un tast de la narrativa de l’escriptora jueva nord-americana Cynthia Ozick
LaBreu publica Antiguitats de l’escriptora nord-americana Cynthia Ozick, un recull de quatre contes: “La nissaga dels Alkana”, “Una sibil·la hebrea”, “Pecat” i “La costa de Nova Zelanda”; i una novel·la breu que dona nom al recull. Aquesta traducció de Dolors Udina s’acompanya d’un pròleg de Jordi Nopca que presenta una figura desconeguda per a molts lectors catalans.
Antiguitats es presenta com unes memòries de la vida de Lloyld Wilkison Petrie a l’Academy of Boys, un espai que s’ha convertit en una espècie de Temple on conviuen estudiosos. El text ens situa l’any 1949 quan la dona del protagonista ja és morta i el seu fill, amb qui té una relació freda i distant, viu a Los Àngeles amb una idea de vida centrada en el cinema que fuig de la memòria. De manera que es troba sol en un espai on els seus companys el tracten des de la burla i el menyspreu. Pietre, per tant, té com a única companyia el record i la màquina d’escriure de la seva antiga secretària.
Chyntia Ozick, com ens mostra Nopca al pròleg, és una escriptora per a la qual el judaisme, la seva història i la seva gent, conforma quelcom clau en el desenvolupament de les seves narracions, com podem constatar a la resta de relats, i a Antiguitats és clau per entendre el veritable fons de tot plegat. L’antisemitisme és l’arrel del conflicte dins la nouvelle, l’autora revela la realitat jueva als Estats Units de finals del XIX i principis del XX i ho fa des de la quotidianitat, des de la memòria individual d’un pobre infeliç que no ha significat res per al món.
L’antisemitisme té moltes maneres d’expressar-se al llarg del text. L’escola és confosa pel seu nom, el Temple, amb una antiga sinagoga i veiem com el protagonista i la resta d’habitants es veuen obligats a netejar uns vidres que s’han trencat per error. També es pot veure com el Petrie s’allunya de la tradició amb certa hostilitat cap a Greenhill, un dels pocs companys jueus de l’escola, que l’acollirà en un nou espai, i pel seu propi fill, que vol dedicar-se a la indústria cinematogràfica, dominada per jueus. Igualment és rellevant com ressona l’Holocaust i les conseqüències d’una Segona Guerra Mundial en la memòria d’un personatge de 1949.
El més rellevant, però, és la relació del narrador amb Ben-Zion Elafantin, un estudiant jueu del Temple. Petrie sent fascinació per un personatge exòtic amb qui comparteix un cert origen, el pare del protagonista es va dedicar a l’estudi de peces de l’antic Egipte. Les converses, els jocs i aquesta estranya connexió produeixen en ell un viatge al passat, cap al seu pare, a qui venera pel seu heroisme, però que va ser una presència absent.
La figura del pare, l’Holocaust i la cultura hebrea són fils connectors amb la resta de relats, que donen al lector una visió molt general del que és Cynthia Ozick, per a molts lectors una autora per descobrir. La seva escriptura, pausada i precisa ens embolcalla en bocins d’una vida passada, en el camp arqueològic de la memòria i el redescobriment. Llegiu Antiguitats! Llegiu Ozick!
Vespre Literari Celebrem Jordi Cussà amb Ester Andorrà, Llorenç Capdevila, Jordi Estrada, Jaume Huch i Sara Serrano a La Papasseit de Manresa (17.11.22)
Els irredempts, de Cristina Garcia Molina: Tallant i incisiu
El protagonista s’enamora de la seva dona davant del tríptic de la crucifixió de Francis Bacon.FERNANDO DOMINGO-ALDAMA
“Aquests fulls són navalles”, diu la narradora al final de ‘Linòleum’, el segon dels tres relats que Cristina Garcia Molina (Granollers, 1975) inclou a Els irredempts, en referir-se als papers escrits pel seu pare i que troba després de la seva mort. Però també podria ser que es referís a la voluntat manifesta que l’autora mostra al llarg del llibre per elaborar una prosa tallant i incisiva, minimalista i a la vegada sobrecarregada, però no de paraules, ja que la seva escriptura és rígidament concisa, sinó de sensacions, de cops mortals que busquen sacsejar amb ràbia les entranyes i el cervell del lector. També són tallants i incisives cada una de les tres trames el·líptiques i d’una rara descomposició, intuïtives i hieràtiques i com suspeses en un món de silenci i gel que no oculta la presència del dolor i l’angoixa.
A ‘Linòleum’, el relat més rodó d’Els irredempts, una filla recupera la vida tràgica dels seus pares: ell és un erudit “impetuós i infatigable”, que “feia servir paraules desgraciades”, que “també llegia llibres desgraciats” i “contemplava obres desgraciades” —es va enamorar de la seva dona davant del tríptic de la crucifixió de Francis Bacon—, i que mor afàsic, i ella una dona hermètica i severa i amb una “gràcia inaccessible”, “una corona feta de peces provisionals”, que acaba els dies desposseïda de la raó, viatja en autobús amb un ganivet amagat a l’abric i que fuig de la vida domèstica familiar deixant com a record als fills una frase de Txékhov: “Un gos afamegat només pensa en la carn”. El lector no se sorprèn del món claustrofòbic que ha visitat perquè ja el tenia recorregut en el primer relat, ‘Solar’ —un pamflet social bellament estilitzat que sembla flotar en un temps i un espai mig somiat i mig viscut, o en el buit i entre tenebres—, ambientat en una escola de construcció precària on uns professors i els seus alumnes immigrants, com si fossin una versió nova dels nois de la vida de Pasolini, marginats en els seus propis inferns, obsessions, secrets i desesperacions, es troben immersos en l’absurd quotidià, probablement una metàfora catastròfica del que deu ser la realitat pedagògica que s’escenifica cada dia a les aules.
Menys atractiu, en canvi, potser perquè s’hi respira en excés l’obediència al manierisme de Marguerite Duras, és l’últim relat d’Els irredempts, ‘Moll’, on un jubilat que col·labora com a voluntari en un museu sembla que s’enamora a distància, o sembla que desitja desitjar-la —”obligar-se a somiar és la màxima de les perversions”, diu—, com un joc per intentar alleugerir el rancor de la seva vida, d’una visitant habitual: “És freda com un racisme nou. És melancòlica. És la veu d’un cantant mort en un accident. És un bus que busseja sense escafandre. Algú que ha après a comunicar-se sense paraules sota l’aigua”, escriu Cristina Garcia Molina, i el lector agraeix que en moltes altres pàgines del llibre —no en totes: la trampa de la prosa poètica és un horitzó que a Els irredempts sempre es veu o se sent com el desvari d’una intimitat massa íntima— hagi evitat la temptació de fer transitar la prosa pels racons dolços de la sentimentalitat.
fragment del llibre de relats EN ELS SOMNIS COMENCEN LES RESPONSABILITATS de Delmore Schwartz a Vilaweb:
Acaba d’arribar a les llibreries l’aplec de contes En els somnis comencen les responsabilitats, de l’escriptor nord-americà Delmore Schwartz, un llibre traduït per Andreu Gomila i publicat per LaBreuEdicions que recopila la seva narrativa breu i que inclou un prefaci del músic Lou Reed. El primer relat, que dóna títol al volum, narra la història d’un jove que assisteix a una sessió de cinema en què projecten un documentari sobre com es van conèixer els seus pares. La peça porta al límit el concepte de realitat, de somni, i fa aparèixer, en forma d’espectres, tot un seguit de personatges: els seus pares, l’acomodador del cinema, la resta de públic… “El món és un casament”, “La nit de Cap d’Any”, “El dia del discurs de graduació”, “El campionat d’atletisme”, “El fill dóna sentit a aquesta vida” i “Screeno” són la resta de relats que s’inclouen en el volum.
Delmore Schwartz va néixer el 1913 a Brooklyn i es va morir el 1966 a Nova York. Els seus pares, tots dos jueus romanesos, es van separar quan Schwartz tenia nou anys i el seu divorci li va causar un efecte profund. Just després de graduar-se a la Universitat de Nova York, va escriure el seu relat més famós “En els somnis comencen les responsabilitats” (1937). L’any següent, el recull de relats amb el mateix títol va tenir una rebuda excel·lent. La seva obra rebé l’elogi d’alguns dels literats més reconeguts, incloent-hi T. S. Eliot, William Carlos Williams i Ezra Pound, i va ser considerat un dels escriptors més prometedors de la seva generació. Es va casar dues vegades, el músic de rock i ex-alumne seu Lou Reed va ser dels pocs amics que va tenir i Saul Bellow també ha reivindicat l’escriptura de Schwartz.
Andreu Gomila, traductor dels contes de Schwartz, ens en parla:
“El responsable que hagi traduït In dreams és David Castillo. Me’n va parlar un dia i jo sabia de l’existència de Delmore Schwartz perquè havia llegit El llegat de Humboldt, de Saul Bellow, però poca cosa més. Així que em vaig comprar el llibre en anglès i vaig quedar aclaparat, sobretot pel primer conte, el que dóna títol al recull.
Més tard, vaig investigar una mica, i vaig conèixer la seva relació amb Lou Reed, l’admiració que sentien per ell John Ashbery (traduir els poemes de Schwartz estaria molt bé) o Robert Lowell, que li va dedicar un poema inclòs a Life Studies. I que va ser el ‘típic’ poeta maleït nord-americà, de carrera fulgurant i mort en l’anonimat en un hotel de Nova York per generar, un cop desaparegut, una mena d’idolatria… Bé, en aquest aspecte, vaig trobar que podria ser ben bé qualsevol poeta català.
Traduir-lo ha estat una tasca àrdua. És el primer llibre que traduesc de l’anglès i m’ha costat molt, ja que Schwartz no és un autor fàcil. Admirava Joyce i això es nota. Escriu frases llargues, complexes, i alhora té un gran sentit de l’oralitat. Defineix molt bé els personatges per així com parlen… De fet, l’he hagut de traduir dues vegades. La primera, penosa. La segona, la que surt finalment al carrer, espero que digna. Els poetes Melcion Mateu i Xavier Mas Craviotto han ajudat força a la forma final del llibre.
Tampoc no ha estat fàcil de trobar un editor. El vaig passejar uns quants anys per diferents editorials fins que vaig topar amb els editors de LaBreu, que van ser els únics que es van llegir el llibre, i van saber valorar-lo. No el coneixia ni Déu, al bo d’en Delmore. I mira que el llibre és extraordinari. D’entrada, té un dels millors contes de la literatura nord-americana del segle XX, segons els experts, i la resta són autèntiques perles que descriuen els anys de la Gran Depressió, cosa que fa que els relats ens siguin molt pròxims. Descriu famílies jueves de Nova York, els seus somnis avortats, l’esperança en un futur millor estroncada. Són contes sovint tristos amb moments hilarants. Per mi, el millor és ‘El món és un casament’, que és pràcticament una novel·la breu, en què explica la relació i vivències d’un grup d’amics que es troben cada dissabte nit a casa de la germana d’un d’ells. És d’una brillantor esclatant.” Andreu Gomila
El cap de setmana del 3 i 4 de desembre ens trobareu a la Fira Indilletres de La Bisbal d’Empordà amb les novetats i els nostre fons editorial. i hi celebrarem aquests actes:
Dissabtes 3, a les 18 h, farem entrega del Premi Francesc Garriga 2022
Diumenge 4, a les 13 h, presentació d’ELS IRREDEMPTS de Cristina Garcia amb Marc Salgas a la Biblioteca Lluïsa Duran.
presentació del llibre EN ELS SOMNIS COMENCEN LES RESPONSABILITATS de Delmore Schwartz amb el traductor Andreu Gomila, David Castillo i la lectura d’Iván Morales a l’Atzavara (22.11.22)
Cet instant où la beauté, après s’être longtemps fait attendre surgit des choses communes, traverse notre champ radieux, lie tout ce qui peut être lié, allume tout ce qui doit être allumé de notre gerbe de ténèbres. (René Char, «À une sérénité crispée», dins Recherche de la base et du sommet, Gallimard, 1955)
Un grapat de pedres d’aigua s’encén a l’instant de l’alba. Els epígrafs inicials, de Calvino i René Char, obren la possibilitat d’interpretar el llibre com un gest de recerca de la bellesa en les tenebres, o d’allò que no és infern enmig de l’infern. Davant la disjuntiva del final de Le città invisibili de Calvino entre «acceptar l’infern i fer-se part d’ell fins al punt de no veure’l més» o trobar-hi allò que «no és infern, i fer-lo durar, i donar-li espai», el jo poètic d’Ollé batalla incessantment per decantar-se cap a la segona opció.
La forma del haibun, ja treballada a Catalunya per autors com Francesc Prat o Abraham Mohino, connecta Un grapat de pedres d’aigua amb la tradició oriental, i especialment amb Camins d’Oku1, de Bashō —el diari de viatge compost entre el detall narrat i la il·luminació del haikú— a qui se cita al tancament del llibre. Com Bashō, Manel Ollé descriu un recorregut per llocs, temps diferents i estats d’ànim amb la combinació del haikú i la prosa aparentment més explicativa. Les proses d’Ollé, però, beuen molt d’occident: el surrealisme sui generis de Foix, pintures, metàfores de Bachelard, motius de Paul Celan —també ens en recorda alguns que no es fan explícits: motius de Bauçà al Carrer Marsala, algun vers de Ferrater…—. No només les proses; alguns haikús s’allunyen de la il·luminació de Bashō i ens recorden més aviat algun Foix, o William Carlos Williams, fins i tot Celan, entre d’altres.
Les proses descriuen un món fosc, que sovint pren la forma d’un setge: «fa mesos que no pots sortir de la ciutat» (p. 38) —literalment o metafòrica. El setge no és determinat —tot i que s’esmenten uns guerrillers. Pot simbolitzar la pandèmia, durant la qual fou escrit el llibre, i alhora qualsevol mal històric, individual o col·lectiu, o l’experiència angoixada de l’entorn del subjecte postmodern i postpostmodern —o com en vulguem dir—: l’excés de pantalles, imatges, soroll, la immediatesa i el desdibuixament entre presència i absència2 També hi ha un sentiment de setge personal, encarnat en un jo poètic que veu el món a través de persianes que es tanquen: la pèrdua del passat, del sentit i de la connexió entre el mot i la cosa, un cert sentiment de degradació, la presència d’un fet tràgic inexplicable, les tenebres. Sovint és difícil veure-hi o adonar-se de la vida —«quan s’encén l’alba | rere la persiana: | no n’ets al cas» (p. 11), fa el primer haikú del poemari, que sembla contraposar-se expressament a Cambra de tardor de Ferrater: «La persiana, no del tot tancada, com | un esglai que es reté de caure a terra, | no ens separa de l’aire». S’arriba a esmentar la presència d’uns «fils invisibles d’un joc travat que de lluny creus que t’exclou» (p. 41), quelcom que, com a l’últim de Les irreals omegues de Foix, «No ens deixa veure la llum». Hi ha, però, moments de llum: la imatge d’un personatge femení estimat en el passat, el color blau, el negre, els canvis de llum, les «pedres d’aigua», instants concrets, els propis haibun.
El ritme del llibre és complex, molt particular, a causa en part del xoc entre els poemes sense majúscules, sovint amb una sintaxi inacabada —a la manera més acumulativa dels ideogrames xinesos—, i la correcció lingüística de les proses que, paradoxalment, més que aclarir, amplien les possibilitats de significació dels poemes. A això s’hi suma la impossibilitat de saber quan el haikú anirà d’acord amb la prosa o si la contradirà o n’alterarà el simbolisme dels motius —hi entrarem més endavant. Més enllà, podem considerar que l’alternança entre frases llargues i curtes, les pauses i la manca de connexió estilística directa entre un haibun i l’altre són significatives per a la proposta complexa de reflexió sobre el temps que presenta el poemari.
El temps és un dels eixos que estructura el llibre. Tenim, d’una banda, un passat que retorna, ja sigui idealitzat a través dels records agradables, sovint associats a un «ella» o en forma de miratge dolorós, com una ombra traumàtica que les paraules no saben referir. De tot, en resta la sensació que «entres i surts del temps» (p. 64). El present, amb poca projecció cap al futur, es construeix des de la sensació onírica, la consciència efímera de l’entorn —com el «món flotant» de la tradició japonesa del segle xvii— i la memòria recuperada.
Podem establir un diàleg amb la temporalitat que proposa el llibre partint de la distinció entre els tres temps de la cultura clàssica. Cronos —el temps que avança— seria el setge, l’avenç del llibre i el pas del temps indeturable que crea una escissió entre passat i present. Hi ha, també, Aión, un temps cíclic que es manifesta en la rutina, en la impossibilitat de resoldre la batalla entre llum i foscor, o de progressar d’alguna manera i en el retorn constant del passat: hi ha matins immòbils, «un cercle de fang negre (on fas entrar) la por que hi ha amagada dins dels calaixos del pis» (p. 74), l’encapsulament en un «temps giratori» (p. 74). També la recuperació, el retrobament amb el passat. Tots dos convergeixen, finalment, en Kairós, l’instant precís, oportú, que predomina en moltes de les proses, en els moments de llum, i en molts haikús —l’ús dels quals ja duu implícita una filosofia vital molt arrelada a l’instant—: «just ara i just aquí la música glaçada del metall incandescent del temple de l’instant insospitat» (p. 38). Aquest instant és el que sol contenir els canvis de llum, la memòria involuntària, la bellesa cercada —«Ara que ja no et pertany l’hora, en dius en veu baixa tots els colors sota la ventada nòmada» (p. 47)—, i cristal·litza en el moment de l’escriptura. No venç, però, l’instant —tampoc la bellesa—; no hi ha una redempció possible més enllà dels petits parèntesis: «No l’atrapa l’instant: n’escapa per fer-ne un de nou» (p. 60). Tampoc l’escriptura no pot captar l’instant sinó tan sols el buit que deixa: «El fred esvaneix l’ideograma de l’instant, però l’absència en roman» (p. 65). Retrobem la idea amb què Ollé havia tancat Bratislava o Bucarest (Edicions 62, 2014) —i en què ressonen uns versos d’Ausiàs March—: «de camí cap a casa | a la pràctica dels vius | només el ressò en perdura» (p. 49).
En aquesta tensió existencial, res no es resol, tot roman heraclitianament contradictori, en tensió. Presenciem constantment l’oscil·lació irresolta entre llum i foscor, entre visió i ceguesa, blanc i negre, solidesa i liquiditat, presència i absència, il·lusió i record. Hi ha uns motius que retornen —alguns, d’obres anteriors del mateix Ollé—: una arma esmolada, el vidre, el glaç, la llum, els núvols, el foc, la lluna, la música quotidiana, frases com «El món vol imaginar-se a través teu i t’hi resisteixes» (p. 11, 74). El llenguatge quotidià és incapaç de donar sentit a un món on «res vol dir res» (p. 33, 34, 74), i els símbols poètics només poden apropar-s’hi des de l’ambivalència, la impossibilitat, l’oxímoron: el foc líquid, el casc rovellat, els miralls negres, les ales fòssils dels àngels. En aquest sentit, les pedres d’aigua del títol s’omplen de significacions: hi ha pedres blanques i negres —les negres no estan connotades negativament— en el riu, en la platja, pedres que reboten en la superfície de l’aigua i hi dibuixen ones, i pedres figurades, símbols que s’hi associen. La descripció dels «imperceptibles replecs tectònics de les ones» (p. 60) que dibuixa en l’aigua un grapat de pedres llançades reprodueix l’estructura del llibre; els poemes emergeixen com cercles el·líptics a partir del cos que s’entrega a escriure, els records emergeixen com miratges efímers des d’un element del present que en desperta la memòria involuntària. Sovint, però, tot pren la forma d’un miratge. Com els cercles de l’aigua, el món esdevé reiteradament inaccessible per al jo poètic: no el pot dir, ni entendre, ni veure, i ni tan sols hi és del tot (p. 49, 62) —llavors, xoca amb si mateix. L’oxímoron entre la solidesa de les pedres i la fluctuació de l’aigua s’extrapola a altres motius del llibre: la recerca de solidesa o un punt de gravetat en la transitorietat i el caos absolut —«el centre de l’univers» (p. 66), encara que sigui al fons d’un bar del passat—, la unió en el present del record entre allò que s’esvaeix i allò que roman, els mots fossilitzats que fluctuen de significat i de simbologia.
El canvi de significació dels objectes que fan de metàfora ens recorda la importància atribuïda pel pensament oriental —més que l’occidental— a allò que fluctua. L’instant efímer, el dao com un esdevenir constant o el joc de contradiccions en la sospita taoista cap al llenguatge podrien servir com a claus de lectura d’aquest llibre. El mateix Manel Ollé, en el pròleg a la seva antologia de poesia xinesa traduïda Pedra i pinzell, hidescriu la importància que aquells poemes donen a les imatges i a allò sensorial més que a la claredat dels mots, el desdibuixament gramatical que permet noves relacions rítmiques i texturals entre les paraules de la composició —«Un poema és bo quan l’últim vers fa que el pensament s’estengui sense fi» (Wang Changling, citat a Pedra i pinzell, p. 14). És clar que també podem relacionar-ho amb filosofies que van des del «panta rei» d’Heràclit fins a la idea d’«esdevenir» tal com la defineix Deleuze. L’ambivalència de l’espai literari, de fet, o la concepció del llenguatge poètic com aquell que escapa a les definicions fixes, és un tòpic que entronca amb autors que van des de Nietzsche, Bakhtín, Blanchot, Foucault, Kristeva i Zambrano fins a la teoria literària implícita en tantes obres al llarg de la història de l’escriptura.
Una recurrència d’Un grapat de pedres d’aigua que ens remet tant al taoisme com al budisme és al motiu de la buidor. Malgrat que sovint s’ha associat a una idea de pau mental, en Ollé sol associar-se a la manca de sentit i a un cert distanciament entre el jo poètic i el món. Si per al taoisme la buidor és la condició necessària per deixar fluir el curs de l’ésser i per al budisme és essencial en la naturalesa de tot, Ollé hi atorga una ambivalència. La buidor es fa present en diverses imatges del llibre: en el miratge sense matèria, en el llenguatge sense referent, les coses sense sentit, la mà que no pot aferrar quelcom, o una «bossa buida» (p. 70) que —com en la bella escena d’American Beauty— ens recorda la bellesa del detall, la seva llum o color en la forma fràgil d’un material pobre. Al haikú final d’Un grapat de pedres d’aigua, els «canvis de llum» emergeixen quan és «buit el món de buits». El buit, si bé a vegades angoixant, pot ser creador. En aquest sentit, sí que podem veure-hi punts en comú amb, per exemple, François Cheng quan a La escritura poètica china (2007, Pretextos) veu el buit com el punt d’unió entre l’art i la matèria: «Por la presencia del vacío, suerte de la quinta dimensión, el pintor aspira a unir el tiempo y el espacio, lo exterior y lo interior y, a fin de cuentas, el sujeto –de quien procede por cierto el verdadero vacío– y el mundo.» (p. 28) De la mateixa manera, la buidor de les paraules o dels sentits incapaços de veure-hi no remet sempre a una percepció angoixada sinó a una altra forma de consciència del món. No hi podem veure sempre, però podem escriure encara que res no vulgui dir res.3. El buit i la negror no són negatius sinó els complements que equilibren el blanc i la matèria. Aquí és on se situen els haibun.
L’ús de la tradició oriental que, com diu el mateix autor al final del llibre, es mescla del tot amb l’occidental, dona una veu molt singular al poemari. El jo poètic fa palpable la contradicció que descriu Chantal Maillard a Contra el arte y otras imposturas: «me confieso occidental y asumo mis contradicciones: aspiro a la simplicidad del haiku, pero abogo por la lucidez hiriente de la conciencia postmoderna» (p. 298). Un grapat de pedres d’aigua presenta una certa voluntat d’elidir els pronoms personals —en aquest aspecte, es diferencia dels haibun de Francesc Prat i es mostra més pròxim a la tradició poètica xinesa— i de disgregar el jo, operació que es materialitza precisament en la fusió de diferents tradicions: surrealisme foixià, orientalisme, visionarisme proper a René Char… Predomina, però, l’ús de la segona persona —que ja vèiem en el poemari anterior d’Ollé Bratislava o Bucarest—, que permet expressar l’experiència d’un «jo» menys tancat en el cercle narcisista que el de gran part de la tradició lírica occidental. Hi ha una voluntat de desaparèixer, de fondre’s amb el caos —de ser, potser, pedra d’aigua— en tensió amb l’angoixa davant del caos i la desaparició d’allò més personal. La segona persona, des de la particularitat d’un cos que es perd per Barcelona, que rememora la seva història d’amor i que ens presenta la seva rutina, ens convida a buscar els canvis de llum d’allò que ens és més quotidià a cadascun de nosaltres. Així, l’intent de permanència, el record i la tristor del «jo» ajuden a apropar al lector la part més impersonal i filosòfica. No es parla a les pedres; és el subjecte particular, que llegeix des de la seva circumstància concreta, qui trobarà en el llibre el reflex del seu propi setge.
Aquesta segona persona és un altre dels elements que diferencia el llibre d’Ollé dels Camins d’Oku de Bashō,en què el poeta descriu el seu viatge circular per una zona concreta del Japó. El recorregut que descriu Ollé per Barcelona no està tan estructurat; és accidental, caòtic. D’una banda, hi trobem clares reminiscències del surrealisme: les imatges de Dalí, les proses de Foix al Diari de 1918 o els versos de Lesirreals omegues. No caiem, però, en l’abstracció: els espais de Barcelona són recognoscibles —la Plaça dels Indians, la Meridiana, Glòries, La Sagrera, Sant Andreu, el Tibidabo… també Formentera i altres espais de fora de Barcelona, com la visita a Hualian—, i la sedimentació de temporalitats es refereix a records concrets i a subjectes concrets. La màxima universalitat a què s’aspira, doncs, només pot sorgir de la particularitat d’unes circumstàncies i d’un temps concret, del qual sembla emergir proustianament el subjecte.4 És significativa, aquí, la figura de la noia, que fa emergir en l’instant una epifania del passat (p. 63) i introdueix llum enmig de la tenebra del protagonista. L’escriptura permet plasmar la bellesa en el record d’un subjecte que s’escapa constantment.
El mapa espacial pren la mateixa forma que el temporal. Saltem d’un episodi a un altre, d’un temps a un altre, d’un lloc concret a l’altre: «La nit desplega estels: dir i desdir mapes no és cosa teva» (p. 51); «Si algun dia vas esgrafiar un mapa, ja no el recordes, ni saps on és» (p. 52). L’experiència actual, sembla dir-nos Ollé, no permet un relat ferm associat al progrés individual d’un subjecte racional perfectible; som petits cossos que inscriuen el seu recorregut caòtic enmig dels recorreguts planificats per la divisió del treball, l’excés de referències i de setges culturals, físics, temporals: «La música et mena endavant sense que trobis res a dir que faci el pes. Se t’endú el cos i la mirada cada cop de mar, però no hi confies prou, en les paraules (…) la música que es pon | no signa onades» (p. 57)5 El subjecte es mou per Barcelona i hi troba no-llocs —definits, segons Marc Augé, com espais intercanviables en què el subjecte es mou anònimament i, per tant, lluny de la lògica productora d’identitats. De la mateixa manera, el poemari dibuixa una temporalitat humana, oposada a la lineal i progressiva dels grans relats filosòfics, historiogràfics o ideològics que busquen atribuir externament un sentit a les nostres vides —probablement accidentals. El subjecte que en resulta, doncs, no és ni l’autorealitzat satisfet ni el romàntic, i resta allunyat del mite del progrés individual —fet que també es reflecteix en l’estructura no resolutiva del llibre.
La voluntat de passar la pròpia veu en segon terme i defugir el jo líric fort —ja sigui el romantitzat de certa tradició lírica o el racional del mite il·lustrat— es materialitza també en el gest de recuperar —«plagiar», com, juganerament, proposa el propi Ollé a Plagia millor! (Arcàdia, 2022) i explica Boixeda a l’article dedicat a aquest llibre— «imatges, paraules, motius o girs» (p. 79) d’altres autors. Ollé en cita 31 al final del llibre, i probablement podríem afegir-n’hi d’altres. A través de la inclusió de veus, de no-llocs i de records personals, el llibre reactiva tot d’imatges passades i les fa presents altre cop, les canvia de llum —dono per entès que, ja des de la postmodernitat, el paradigma de l’originalitat romàntica ha quedat desplaçat i que el retorn a la tradició no implica la caiguda en el folklorisme passat de moda ni és una mostra de pedanteria per part de l’autor; a Plagia millor! el mateix Manel Ollé exposa el tema de manera acurada i amb abundants exemples.6 Si bé el recurs de la citació fou típic de la postmodernitat literària, Ollé se’n diferencia pel to més humanitzat, adolorit i queixós —recordem l’acusació que David Foster Wallace et. al. van fer dels postmoderns, especialment Barth, d’haver caigut en la hiperracionalitat deshumanitzada. Si en el poemari anterior, però, les cites hi eren referenciades, aquí l’autor llança un grapat de noms al lector com si busqués dibuixar noves corbes en la superfície de les seves interpretacions. La seva tasca ens recorda la del «transcreador» que descrivia Haroldo de Campos: aquell qui agafa elements de les altres cultures i de contextos aliens i els absorbeix per reactualitzar-los des de la seva circumstància concreta. El viatge de la transcreació seria, en aquest cas, el d’algú que traça un recorregut no lineal, no resolutiu, que parteix sempre d’un punt fix i hi retorna incessantment.
Un grapat de pedres d’aigua sembla buscar, amb la voluntat de defugir els clixés o els mots fossilitzats, un punt de gravetat, una pedra contra la qual neixen les onades. I aquesta pedra no és, em fa l’efecte, el mateix poeta, ni cap metàfora pre-estructurada, sinó la composició del llibre. Els haibun transformen en matèria poètica tot allò que altrament romandria perdut en el caos. Els instants descrits cristal·litzen en l’escriptura i existeixen, potser, gràcies a ella. La mà pot trobar el grapat de buits que busca en l’espai que hi ha entre la prosa i el haikú, en el pas de l’escriptura a la lectura, en el salt de la pedra a l’aigua. El poemari repeteix l’acció del grapat de pedres que, en impactar contra l’aigua, la fan present.
Em vaig embarcar altra vegada (Bashō, Camins d’Oku)
El tenim traduït per Jordi Mas López a Edicions de 1984 amb el nom de L’estret camí de l’interior (2012), i per Vicent Sanahuja a CCG Ediciones com Viaranys d’Oku (2008).
A Calla i paga.Encontres entre política i psicoanàlisi (Periscopi, 2022), Inés Garcia López descriu aquesta experiència del present. Veu, des de la psicoanàlisi, com el procés de construcció del Simbòlic —és a dir, del llenguatge i del sentit— per part del subjecte passa per saber distingir entre la presència i l’absència —del pare, de l’objecte de desig. El desdibuixament entre aquests dos termes arran de les pantalles, en què tot és present perquè estem connectats amb tot, i alhora és absent físicament, és un dels símptomes de la dificultat actual de trobar un sentit al món, i un dels setges figurats a què podria referir-se Un grapat de pedres d’aigua.
De nou, Un grapat de pedres d’aigua ens recorda la filosofia del llenguatge d’algunes branques del taoisme: «Lo que oímos son palabras y sonidos. Para su desgracia, las gentes se imaginan (…) que esas palabras, que esos sonidos les hacen captar la realidad de las cosas, lo cual es un error. Pero no se dan cuenta de ello porque cuando se percibe, no se habla, y cuando se habla, no se percibe.» (Zhuangzi, a Billeter, Jean François, Cuatro lecturas sobre Zhuangzi, Siruela, 2003, p. 34)
L’anàlisi proustiana del temps enriqueix la lectura del llibre. Podem llegir, per exemple, el fragment de La rechèrche: «Du moins, si elle m’était laissée assez longtemps pour accomplir mon oeuvre, ne manquerais-je pas d’abord d’y décrire les hommes (cela dût-il les faire ressembler à des êtres monstrueux) comme occupant une place si considérable, à côté de celle si restreinte qui leur est réservée dans l’espace, une place au contraire prolongée sans mesure — puisqu’ils touchent simultanément comme des géants plongés dans les années, à des époques si distantes, entre lesquelles tant de jour sont venus se place — dans le Temps». Molts elements d’Un grapat de pedres d’aigua es podrien llegir sota la llum d’aquesta i d’altres oracions de Proust.
Deleuze i Guattari, a Mile Plateaux, anomenen «espai estriat» aquell que està planificat, teoritzat, calculat pel sistema —sigui el del treball o del mercat i el consum. S’hi oposaria el llis, més lliure, no quadriculat. Tanmateix, depenen l’un de l’altre; no podem pensar el llis sense l’estriat, i seria absurd connotar-ne un dels dos més positivament. Actualment, a més, l’espai estriat funciona com un espai llis, i la lògica del treball entra sense límits en la majoria dels aspectes de la vida quotidiana; els espais es confonen i les normes reguladores queden deslocalitzades. Contra el setge que aquesta lògica suposa pel jo poètic, el cos d’Un grapat de pedres d’aigua intenta inscriure l’accidentalitat dins d’aquesta lògica. Hi traça un camí localitzat en el cos d’un subjecte particular que, angoixat perquè no pot escapar, es nega també a participar del joc de producció d’identitats controlables que el seu entorn practica.
Hi ha un poema de Wen Fu (261-303d.C.), «El procés», un manual clàssic de poesia xinesa, que reivindica la recuperació de la tradició i la connecta amb la possibilitat de viure l’instant: «Haz acopio de palabras y de frases no usadas por más de cien generaciones. Escoje rimes perdidas y olvidadas desde hace miles de años. | Desdeña las flores marchitas, ya abiertas, del amanecer, y quédate con los brotes tiernos, aún cerrados, de la noche. | Así, verás pasado y presente en un único instante, y abarcarás los inmensos mares en tan sólo un abrir y cerrar de ojos.» (dins Lu Ji, Wen fu. Prosopoema del arte de la escritura, Catedra, 2010, p. 65).
divendres 25 de novembre, a les 20 h, a la XVIII Festival de Poesia d’Oliva recital amb Teresa Pascual, Josep Pedrals, Raquel Lanselos, Raimon, Aurora Luque, Mario Obrero, Luís García Montero, Maria del Mar Bonet.
entrevista a Cristina Garcia ELS IRREDEMPTS a Ràdio Silenci de Ràdio La Garriga
«el llibre que en són tres també és un cop de puny, també és un balsam pel cos ferit, i escrit en una llengua bellíssima…» Jordi Costa
«m’hi he barallat molt amb l’estructura d’aquest llibre, jo diria que durant anys hem estat enemistats… la intuïció em deia que no podia ser una novel·la tradicional si no que el que jo volia explicar ho havia d’explicar en tres temps… mai dius el que vols dir exactament, mai expliques la història que vols explicar perquè el que funciona dins el teu cap quan es transporta al paper té una forma diferent… va haver un moment que vaig veure que era molt lògic que aquesta novel·la, tríptic, barreja de coses que el que feia era presentar-nos uns personatges que són com figures atrapades en espais claustrofòbics havien de ser aquests irredempts del títol » Cristina Garcia
alabatrada de tardor a l’Horiginal amb TOT PASSA BAIX de Teresa Pascual, INSUFICIÈNCIA MITRAL de Jordi Vintró, EL CEL DINS UN POU de Ramon Boixeda a LaRubia Horiginal (16.11.22)
de l’homenatge a Jordi Cussà amb la lectura de FORMENTERA LADY i CAVALLS SALVATGES a la Deskomunal de Sants, organitzat amb La Ciutat Invisible (15.11.22)
de la lectura del díptic novel·lesc de Jordi Cussà FORMENTERA LADY (LaBreu Edicions) i CAVALLS SALVATGES (Edicions de l’Albí) a La Irreductible (11.11.22)
‘Els irredempts’, de Cristina García Molina
Irredempt. “No alliberat”. Això són els protagonistes que Cristina García i Molina (Granollers, 1975) ens presenta a la seva primera novel·la. Personatges captius, atrapats en llocs físics o simbòlics, que intenten alliberar-se, tot i que no sempre ho aconsegueixen. ‘Els irredempts’, una de les novetats de tardor de la LaBreu Eidcions és un tríptic, és a dir, un llibre construït amb tres històries, espais i temps diferents, que aparentment no tenen res en comú però que connecten en aquesta idea de captivitat dels seus protagonistes.
A ‘Solar’, professors i alumnes es troben captius en un solar convertit en escola de perifèria; a ‘Linòleum’, uns fills se senten empresonats en una família superada pel llenguatge i la pèrdua dels seus progenitors; i a ‘Moll’, i tal i com explica la mateixa autora en diferents entrevistes, és l’empresonament que vivim nosaltres mateixos. Tres històries que parlen de desarrelament, del dol, d’aquells que busquen el seu lloc a la societat, dels que no ho aconsegueixen,…
Tot plegat amb un llenguatge depurat. Molt depurat, on cada paraula, coma, punt… tenen el seu lloc. Res fa falta. Res sobra. Una veu narrativa molt pròpia i identificativa i que a mi, personalment, m’ha encantat. De fet, per a mi, és el més destacable de l’obra. La mateixa autora reconeix, en les entrevistes que ha fet aquestes darreres setmanes, que quan escriu busca allò essencial, “tenir poques frases, però que siguin molt directes”. I ho aconsegueix. Molt. Llegint, m’he imaginat a Cristina -que va ser professora meua al Curs de Narrativa de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès- escrivint i reescrivint, editant, buscant la paraula justa. Eliminant allò superflu. I deixar aquests irredempts amb allò essencial. Fent un relat intens. Impactant. És això el que fa aquestes 144 pàgines una petita gran joia literària que us recomano llegir si voleu gaudir de la bellesa de la forma.
Una altra de les coses que més m’ha captivat de la lectura han estat les nombroses referències literàries que hi ha en els tres relats. Passolini, Bacon o Txèkhov són alguns exemples.
Tot i que ‘Els irredempts’ és la primera novel·la de Cristina García Molina, el primer llibre que va publicar va ser el recull de contes ‘Silenci a taula’, premi literària Ciutat de Badalona i publicat per Viena Edicions el 2014. Un recull que tinc pendent a casa i que caurà ben aviat.
presentació dels llibres EL SETEMBRE I LA NIT de Maica Rafecas (LaBreu Edicions) i DONES AL MARGE d’Ivet Eroles (Editorial Fonoll) al Casal Popular La Gueralda (04.11.22)
✨ recital de Mireia Calafell, Pol Guasch i la música d’Adriano Galante dins el cicle Edicions Musicals Limitades de la Ciutat Invisible de Sants (06.11.22)
Els irredempts de Cristina Garcia Molina (Granollers, 1975) tiene un referente plástico explícito, los trípticos de Francis Bacon, en concreto Tres estudios para una crucifixión, de 1944. En él se ven (en el panel de la izquierda) dos figuras masculinas de pie y bien vestidas al lado de dos trozos de carne como expuestos en una carnicería, una cama con sangre y dos cuerpos unidos y contorsionados (en el panel central), y un tórax desollado –medio humano y medio animal– colgando boca abajo y de resonancias rembrandtianas (en el panel de la derecha). Una virtud de los trípticos de Bacon es que funcionan como cuatro obras en una. Cada panel es autónomo en términos plásticos y expresivos, pero los tres paneles juntos –homogeneizados por un mismo estilo pictórico, una misma furia existencial, una misma visión desesperada y violenta del mundo y de la vida– forman una obra coherente y de sentido y expresividad superiores.
Lo mismo vale para el libro de Molina, que funciona como tres relatos independientes que están cohesionados por un mismo estilo de prosa, unos escenarios distintos pero con puntos en común y unos personajes que ocupan un lugar similar en el mundo. Es cierto que no podemos decir que Els irredempts sea una novela, pero tampoco es un libro de cuentos al uso. Es, digámoslo baconianamente, un tríptico: sobre el desarraigo, sobre las derrotas morales y anímicas, sobre la perplejidad impotente que genera ser víctima de la fatalidad (ya sea socioeconómica, ya sea existencial, ya sea física).
Tres partes, un lenguaje, una cosmovisión
La primera parte, titulada Solar, está ambientada en un instituto del extrarradio, tiene un narrador plural –un nosotros no mayestático sino solidario, compungidamente solidario y casi desesperado: la voz de los profesores del centro– y describe con una perspicacia y una fuerza expresiva tan insidiosas como pesimistas un paisaje humano –los alumnos– marcado por todas las crisis y defectos de una sociedad desigual.
Es un relato, un texto, un artefacto de lenguaje, que tiene el mérito enorme de funcionar igual de bien como propuesta poética que como radiografía sociológica. En este sentido, no hace concesiones. Explica las diferencias que hay en muchos institutos de secundaria multiconfesionales y superbabélicos –los adjetivos son de la autora– entre un alumnado atravesado por todo tipo de pobrezas, de traumas, de depresiones, de adversidades, y un cuerpo de profesores instalado en el privilegio precario de un cierto bienestar. Explica lo fácil que es que incluso los mejores alumnos se extravíen y no consigan construirse un futuro sólido y prometedor. Explica la negligencia, la indiferencia, de las autoridades. Y explica también el desánimo inextirpable que todo esto genera: “Necessitaríem fumigar-nos cada dia el desànim per continuar”.
Cuando digo que el relato “explica” todo esto no le hago justicia en términos literarios. Nada más lejos de la literatura realista sociológica que Els irredempts. Garcia Molina ha optado por abordar y reconstruir una realidad sucia y extremadamente prosaica con las herramientas del lenguaje metafórico, de las imágenes que sugieren en vez de decir, de un ritmo que tiene algo de desvarío hipnótico, de letanía amargada pero fascinante. Es un lenguaje lleno de anáforas y recurrencias, de frases cortas como cuchillos. Esto es lo que se nos dice sobre una alumna brillante pero condenada: “tenia la lucidesa dels que viuen amb unes tisores obertes a la cara”.
Diría que unos de los referentes de Els irredempts ha sido la Mercè Rodoreda de La mort i la primavera, ya casi un cliché de tanto como ha influido en la literatura catalana reciente, pero Garcia Molina ha tenido la astucia y la brillantez de aplicar la fórmula rodorediana –símbolos, sugestiones, profecía y alegoría, insinuaciones, ambigüedades, laconismo lírico–, no a un escenario natural y atemporal como el de Rodoreda, sino a un entorno urbano y realista. Fenomenal. Incluso diría que, en el modo de alimentarse de la tradición de un modo genesíaco y no seguidista, es ejemplar.
Familia, cuerpo
Si el espacio físico, mental y moral del primer relato es un instituto (o una escuela), los del segundo y el tercero son una familia y un cuerpo (y una ciudad), respectivamente. La familia está en descomposición –abandono de la madre, relación de amor-odio entre hermanos, padre carismático y monstruoso– y el cuerpo está contrahecho. Más breves que el primero, menos lúcidamente públicos, son también poderosos y están llenos de frases buenísimas. Garcia Molina también consigue con ellos algo literariamente muy difícil: dramatizar y narrativizar unos hechos, unas situaciones, unas emociones, a través de la poesía. Els irredempts ha sido publicado por Labreu Edicions.
recital de Raquel Pena LA BREU HISTÒRIA DELS ESTATS UNITS i Silvie Rothkovic ALS LLACS amb Marc Marginet i la música de Les Veus de Gironella al VIII Festival de Poesia Vila de Gironella.(04.11.22)
de la presentació d’ESCRIURE de Marguerite Duras a la Llibreria Foster&Wallace de Vic amb l’escriptora Míriam Cano i l’editora Teresa Florit (28.10.22)
Divendres 4, a les 20 h, recital de Raquel Pena LA BREU HISTÒRIA DELS ESTATS UNITS i Silvie Rothkovic ALS LLACS amb Marc Marginet i la música de Les Veus de Gironellaal VIII Festival de Poesia Vila de Gironella.
18.30 h Projecció del documental ‘El paisatge sempre és interior‘d’Antoni Moreno
19 h Conferència inaugural de Sebastià Portell
20 h Recital d’Antònia Vicens amb Joana Abrines, Maria Antònia Massanet, Ester Andorrà i Laia MaLo.
Dissabte 5 de novembre
10 h Conversa: «Cures, afectes i violències en l’obra d’Antònia Vicens». Amb Lluïsa Julià, Maria-Antònia Massanet i Maria Palmer.
11.30 h Conversa: «Traduir Vicens». Amb François Michel Durazzo, Pere Joan Tous i Gabriel S.T. Sampol.
12.30 h Conversa: «(Re)editar Antònia Vicens». Amb Maria Muntaner (Lleonard Muntaner, Editor), Pau Vadell (AdiA Edicions) i Ester Andorrà (LaBreu).
Dimecres 9 de novembre
Teatre Principal de Palma
20 h ‘Paraula roent‘, espectacle sobre l’obra d’Antònia Vicens produït per Òmnium Cultural per a l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Títol_ EL CEL DINS UN POU
Autor_ Ramon Boixeda
Pròleg_ Joan Todó
Pàgs_ 96
Preu_ 13€
Isbn_ 978-84-125774-6-4
RAMON BOIXEDA (Sant Julià de Vilatorta, 1981) és llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, Arquitecte Tècnic i màster en Filosofia i Cultura Moderna, i és autor dels poemaris La pell fina (2013), El sedàs (2015) i Les beceroles successives (2019). Col·labora en diverses revistes literàries i està establert a Sevilla.
Com els altres llibres de Boixeda, aquest és el primer i l’únic. El cel dins un pou convoca els temes essencials que sacsegen la condició humana, sense que hi hagi una trama temàtica que treni el llibre, perquè la trena la lliguen els motius formals: les apropiacions que sampleritza buscant la complicitat del lector, la resemantització, i una subjecció a la mètrica que el vincula a una tradició que, des de Sevilla i al segle XXI, eleva el repte d’escriure en català. I com més elevat el repte, millor, perquè si cal caure, que sigui de ben amunt.
«O clava-me’l a les conques / i fes-ne parpella», diu el poema «Estima’m com la Barbra». El primer llibre de Raquel Pena (Barcelona, 1985) fa emergir una poètica ombriva i esberlant que, travessada per les múltiples històries i personatges que la trenen, parla des de les veus desfetes del segle passat. Escindit i alhora teixit en quatre parts (ʻEstepicursors’, ʻNeighbourhood’, ʻCartes a Carl Sagan’, i per últim, ʻAlenar’), es tracta d’un poemari nocturn, vertebrat com un cos híbrid que va revelant-se a manera d’un negatiu fotogràfic, d’un continu fet de fragments d’imatges, ciutats i nostàlgiques màscares. Un cos que s’esqueixa en fragments de cançons trencades, i serà tan sols en aquest trencament —de la història, del relat— on l’escriptura es fa possible creixent a força de solc i menant la lectura on s’inscriuen les veus dels cossos que prenen la paraula.
Les veus de les dones i dels subjectes que queden als marges s’assimilen amb la màscara de la feminitat i la manera de performar el gènere «amb mitges tornassolades / mirada feréstega i llavis grillats». La careta col·lectiva, trenada des del relat històric, duu a múltiples desvetllaments, sempre oriünds de l’ombra, com afirmava Hannah Arendt en un dels seus poemes d’exili: «Unsere Heimat sind die Schatten» («La nostra pàtria són les ombres»). Una llar obaga que el poemari desclou —la llar esquinçada del relat històric—, les ombres de la qual s’escolen pertot fins a tenyir les pròpies imatges: «l’anonimat quedà amagat rere el somriure de Buster Keaton». Reverbera l’escriptura automàtica i el collage: allò grillat, les flames que s’enrosquen, les parpelles de l’amor i el cos a destemps, els batecs a deshora —coetànies del Charleston dels anys vint. A l’inici de la segona part, ʻAscensorista nocturn’, el temps del treball s’inscriu en una cal·ligrafia impensada. Mrs. Lauper s’erigeix com una crítica que reverbera al text de Happy days de Beckett: la bellesa com a artifici, les formes i el relat fent caure el revers del vestit, per força, per sostenir —tan sols— el pes de la imatge. Pestanyes postisses, fermall, perles: tot allò que s’enrosca simbòlicament, tot allò que en cau i es despenja com gotes d’artifici. I enmig de l’artifici, creix l’amor com una molsa de cendres dolces: «Estima’m com la Barbra / que ho tenia molt clar / i lliga’m un record al son / o clava-me’l a les conques / i fes-ne parpella».
La guerra freda, el polsim de lluna. Un silenci que raja: white noise, el cor i les parpelles i el cos fet fragment que es desplaça a través dels solcs que es desvetllen: «I de tant ajuntar les parts caigudes, segons l’ordre d’apropament, ens vàrem quedar sense tu i jo». El jo poètic és col·lectiu, no s’encarna en un subjecte ni en un ésser concret, sinó que és efímer: transita per espais i navega endins del fossar de la història per arrencar-ne les fulles més fosques i les més tendres, les imatges i les contraimatges d’una nació que es pensa a si mateixa com una veu fragmentada. El desdoblament lingüístic es duu a terme en cada poema, dibuixa una figura. La cita de Jackie Kennedy ja assevera «I want to live my life, not record it» i s’endinsa en el rerefons de la història, un relat que es vela i que es trena en una escriptura fotogràfica que es vincla i s’esquinça. La poeta escriu com a cant a la reescriptura de la història des del concret, i sobretot, des d’un nosaltres possible, des de les cançons empeltades de silencis i d’una remor llunyana que oneja més enllà de la pròpia terra d’Estats Units. Si Adrienne Rich afirmava sobre la mirada que «uns nous ulls s’obren / dessota les parpelles», La breu història dels Estats Units es vincla, esgarrinxa i recull aquestes visions i les versa, recordant i advertint del pes de la memòria i de la brevetat fúlgida de poder-la escriure.
Mireia Casanyes Dalmau, Revista Caràcters (18.10.22)
‘Una bona estona’ amb una estupenda protagonista passejant per París
La novel·la de Mavis Gallant va publicar-se el 1970 però sembla escrita abans-d’ahir
Una bona estona Mavis Gallant
LaBreu Edicions
Traducció d’Ignasi Pàmies
Barcelona, 2022
357 pàgines. 22 euros
Una bona estona és una novel·la estranya, fascinant i estranya. Moderníssima tenint en compte que data del 1970 i explica una situació de principis dels anys 60. La fascinació prové de la protagonista, una jove quebequesa de llengua anglesa a París. Una noia ingènua; tanmateix, decidida i supervivent. Un dia es troba que el seu segon marit no és a casa (l’anterior és mort) i aquí comença l’excusa argumental que, a base d’anar acumulant situacions, va desenvolupant el to general de la novel·la. Surt a buscar el marit, que dona senyals de vida estranys, ara hi és ara no hi és. El cas és que la noia es passa uns quants dies amunt i avall de París. Frenètica, absorbida per la situació insòlita. Després, el temps passa ràpid, els mesos, les estacions. El marit no torna, no reapareix, i ella va fent, amb calma, sense rancúnia, en un París clarament previ al 68, conservadoríssim, estranyíssim, lletgíssim, amb cases inhòspites i famílies estranyes, amb parisencs supremacistes que la menyspreen.
La protagonista recorre zones perifèriques, el centre, es troba amb coneguts, coneix desconeguts, s’embolica amb un veí… París, i això és un dels grans mèrits, no apareix gaire, almenys el París de postal. Com que l’acció podria passar a qualsevol ciutat gran europea, l’autora no es preocupa gaire de l’entorn i se centra en la seva protagonista. Val molt la pena seguir-ne l’evolució com a personatge fins a arribar al final del seu viatge iniciàtic. El viatge iniciàtic, en literatura, ha donat grans obres literàries. Per esmentar la més gran, si es vol, El Quixot. Explica la història d’algú que es troba en una situació adversa (o és molt jove) i que després d’enfrontar-s’hi més o menys, al llarg d’un trajecte, físic o moral, on viu diverses peripècies, si se’n surt, acaba per prendre consciència d’ell mateix i veu modificat el seu caràcter, normalment per millorar. Aquí, tenim una protagonista típica d’un relat d’aquesta mena. Fins i tot en el sentit estricte de la paraula, ja que en molt poc temps va amunt i avall per París, sense parar, vivint experiències diverses.
Personatges secundaris molt ben dibuixats
Mavis Gallant (Mont-real, 1922 – París,2014) fa que la seva estupenda protagonista, amb el seu humor, amb el seu enfocament de la realitat, de vegades surrealista, de vegades ingenu, amb un punt de follia, però alhora ple de determini, vagi a la deriva sense angoixa per un París, fins i tot, desacostumadament asfixiant. Això fa que el lector no se separi mai d’ella perquè l’autora ja s’encarrega de fer-nos veure que no ens trobem pas davant d’una llunàtica extravagant. El centre de tot és, doncs, ella, la Shirley, i els personatges secundaris, molt ben dibuixats, imprescindibles, que l’envolten: té amics, amigues, té la mare al Canadà, amb qui manté una relació ambigua, i amigues de la mare que la visiten a París…
No cal dir que totes les anades i vingudes de la Shirley inclouen un punt de crítica social, cap a França, cap al Canadà, cap als seus, cap al mateix model familiar, que no es pot negligir. Una bona estona té cinquanta-dos anys i sembla feta abans-d’ahir.
Avançament editorial: ‘Antiguitats’, de Cyntia Ozick
LaBreu presenta aquest volum, que conté cinc contes traduïts per Dolors Udina, amb un pròleg de Jordi Nopca
L’escriptora Cynthia Ozick.
L’escriptora Cynthia Ozick va néixer el 1928 a Nova York en una família bielorussa d’origen jueu i actualment, a noranta-quatre anys, viu a Manhattan. Es va llicenciar a Nova York i després a la Universitat d’Ohio es va especialitzar en les novel·les de Henry James. La qualitat de la seva obra (relats, assaig i novel·la) n’ha fet un clàssic contemporani de la literatura anglosaxona. Ha estat descrita com “l’Emily Dickinson del Bronx”.
Sobretot ha destacat pels seus contes, cinc dels quals LaBreu Edicions ara presenta aplegats sota el títol Antiguitats, que és també el títol del primer conte. Els altres quatre: “La nissaga dels Alkana”, “Una sibil·la hebrea”, “Pecat” i “La costa de nova Zelanda”. La seva obra descriu les ombres de la immigració, les cicatrius de l’Holocaust i la construcció de la identitat individual quan tot està perdut.
Antiguitats forma part de la col·lecció la Intrusa, és traduïda per Dolors Udina i conté un pròleg detallat i extens de l’escriptor i periodista Jordi Nopca. Arribarà a les llibreries la setmana entrant. Fins ara, en català, tan sols s’havia traduït El xal (Viena, 2010) i totes dues traduccions les signa Dolors Udina.
Els editors de LaBreu expliquen als lectors de VilaWeb:
“Antiguitats, títol del primer relat del llibre, se situa en un context antisemita; el protagonista, Lloyd Wilkinson Petrie, escriu un dietari en el qual reviu la seva estada al temple Academy for Boys. Els patiments del passat i els fantasmes de la joventut se situen en primer pla en un relat tenyit de certa ironia, que connecta amb la dimensió més universal de memòria, llegat i les renúncies d’ell com a jove. Recordant a les paràboles kafkianes, o a les narracions d’Hugo Von Hofmannsthal, pel que fa a la forma, i amb un estil destil·lat i impressionista.
Aquest volum que presenta LaBreu, inclou quatre relats més: ‘La nissaga dels Alkana’, ‘Una sibil·la hebrea’, ‘Pecat’ i ‘La costa de nova Zelanda’. En els relats, Ozick situa sempre l’acció en les veus més joves, que observen la decadència de l’estructura familiar, i sempre representant la figura paterna absent. En l’escriptura d’Ozick s’hi narren els dubtes i les pors dels protagonistes, que confonen el seu context més proper amb les maldats intrínseques del món.
L’art i la col·lectivitat per davant de la legitimació del talent individual. El passat en la seva dimensió més material, i la compassió que exigeix en el lector d’aquests diaris són aspectes clau per a comprendre l’estil d’Ozick. Autora clau del postmodernisme literari americà, porta al límit el gènere de la nouvelle i la forma.
Entre les seves novel·les destaquen The Cannibal Galaxy (1983) i The Messiah of Stockholm (1987), però Ozick és coneguda principalment per contes com els de The Pagan Rabin and Other Stories (1971), Levitation: Five Fictions (1982), Puttermesser Papers (1997) o El xal (1989). Ha fet crítica literària i ha escrit i traduït poesia. Ha estat guardonada amb prestigiosos reconeixements a la seva carrera, entre els quals destaquen el Rea Award for the Short Story (1986), el National Book Critics Circle Award (2000) i el PEN/Nabokov Award (2008).”
Cristina Garcia Molina és professora de batxillerat en un institut de Girona i també imparteix classes d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès QUIM PUIG.
No m’imagino els meus personatges en una pel·lícula o al carrer, sinó en un teatre, que és allà on passen les coses
Fa vuit anys, Cristina Garcia Molina (Granollers, 1975) va guanyar el premi Ciutat de Badalona amb els contes de Silenci a taula (Viena), destinats, com tants altres debuts condecorats, a passar sense pena ni glòria. No va ser així: el llibre no només era boníssim, sinó que va alimentar les expectatives d’una segona obra que es creia imminent. L’espera ha estat llarga, quasi torturadora, i per fi arriba Els irredempts (LaBreu), una novel·la en tres parts de no més de 140 pàgines que és més que la confirmació d’un talent: és la urpada d’una bèstia literària.
Hi ha certa dificultat a definir ‘Els irredempts’ com a novel·la, la mateixa que hi ha a definir què és una novel·la.
Ja havia escrit un llibre de contes i tenia claríssim que ara tocava la novel·la. Des del principi volia jugar amb veus diferents, superposant dues històries que anaven de bracet. I llavors en va sortir una tercera, i va ser quan em va explotar el cap. Jo era la primera que no sabia identificar el que tenia a les mans. M’hi vaig haver de barallar molt de temps. Si he trigat tant a publicar és perquè no sabia què estava fent. No era un llibre de contes, ni tampoc una novel·la en el sentit estricte, però necessitava posar-hi un nom: al final sempre busquem els noms per acollir-nos a alguna cosa. La meva amiga Silvana Vogt em deia que era igual, que em deixés d’orgues. I de sobte va aparèixer la idea del tríptic. Estava explicant Èdip rei en una classe i vaig projectar un quadre de Bacon; no era un tríptic, però les figures ja hi sortien molt desmembrades, i la lectura d’un llibre que li va dedicar Jonathan Littell em va servir en safata la idea. El que fa Bacon, al capdavall, és no perdre del tot la lògica narrativa però desmembrar les històries. A partir d’aquell moment, el llibre ja em funcionava, sense saber com funcionaria per als altres.
La forma del tríptic és tan antiga com l’art mateix. El que hi afegeix Bacon és la deformació. Hi ha també la voluntat d’esbudellar una certa realitat?
També respon a això, Els irredempts. Té una forma de con cada vegada més descarnat, fins i tot visible pel fet que l’extensió de cada part es va estrenyent. Va ser molt visceral també per a mi: quan vaig arribar a les últimes pàgines, ja no podia més. “Solar” és un món social, la veu és en plural, i m’encanta que hi siguem tots, a la narració. A “Linòleum”, aquest món queda acotat en el nucli familiar, i “Moll” és una part molt críptica, molt tancada, la més eixuta. Per tant, hi ha moviments successius cap a alguna cosa que rebenta i que s’esbudella.
Rebenta però també hi ha una resistència, tots s’arrapen a alguna cosa.
Quan vaig publicar Silenci a taula, tothom em deia que eren contes molt tristos, però per mi no ho eren. Jo no soc una persona trista; més aviat com Bacon: una nihilista optimista. La veritat és que no sé el que soc, però la tristesa segur que no és el que mou la meva narració, ni tan sols quan he parlat de la mort d’algú que estimo. Per tant, el títol és importantíssim: estem atrapats però resistim, que ho sapigueu. No diré que el llibre sigui vitalista, però no és trist ni derrotista. Al contrari, el que volia era posar-hi una força que empenyés des de sota.
Té molt a veure amb la literatura, aquesta força, com en la carta dels mestres de “Solar”, que invoquen Txékhov, o quan diu que “parlem molt de la mort però ningú no ens prepara per a la poesia”.
En el fons sempre estic parlant de literatura. Sempre. Sense que vulgui defensar una idea salvífica, és el que em fa viure, és el que respiro. La meva vida no té cap sentit sense aquest element. La majoria de sacrificis, també en l’àmbit personal, han sigut per la literatura, encara que hagi tardat anys a escriure. Els irredempts homenatja el que m’ha donat l’art, la literatura, tot allò que fa que siguem aquí i que ens hi vulguem quedar.
L’estil és molt més cisellat que als contes, una concentració radical de la frase.
Evidentment hi ha hagut un canvi, perquè si no m’ho hauria de fer mirar. De tota manera, amb Silenci a taula ja apuntava en aquesta direcció, però tenia por, ara ho veig claríssim. Tenia por de dir les coses com les volia dir. Ja m’hi aproximava una mica, però aquest és més destil·lat, i la frase, més densa i directa, més descarnada, tot i que encara podia haver anat una mica més enllà. Hi ha tingut a veure la maduració personal, però també les lectures que s’hi han afegit i que m’han permès acceptar que les coses es podien dir d’aquesta manera i que no t’havies de sentir culpable per voler complicar o condensar massa una idea. Al final, he après a respectar la meva escriptura, cosa que no sempre havia fet. Sovint he dubtat molt i he eliminat textos perquè no em respectava, perquè em pensava que s’havia de fer diferent. I quan he acceptat que aquesta és la meva manera de veure el món i d’expressar-me, m’he quedat molt més tranquil·la.
Requereix un esforç no només trobar la veu, sinó també deixar-la parlar. És el dilema de sempre, entre els que escriuen fàcil i els que hi pateixen?
Jo hi he patit, i molt. Em puc estar anys pensant alguna cosa abans d’escriure-la.
Potser hi ha un respecte sagrat per la paraula escrita?
Sagradíssim! I hi ha aquell sentiment de vergonya, que és horrible. Quan dones a llegir alguna cosa teva, et voldries fondre. És una mica un mirall deformador, perquè soc molt exigent i molt crítica amb mi mateixa: mai no en sé prou ni he arribat prou lluny. L’original d’Els irredempts només l’havien llegit l’Ester Andorrà, l’editora, i la Silvana Vogt; ningú més en va saber res fins que ha sortit. Tampoc volia tenir l’opinió de molta gent, perquè et pot saturar. Un cop ha sortit, la gent hi busca el lligam de l’argument, que és inevitable, ja ho entenc, però relaxeu-vos, no passa res si no hi és.
Ben mirat, també hi ha unitat d’acció, i conflicte, i una resolució.
És clar, hi són tots, aquests elements, però en lloc de lligar-los amb l’argument, la trama és Txékhov, Shakespeare, l’art, la música. El fil és aquest, perquè per mi són essencials. Si ets pagès i escrius un llibre sobre la pagesia parlant de plantes i adobs, ningú no t’ho discutirà; en canvi, als escriptors ens diuen que som esnobs i pedants si esmentem referents literaris. No he posat aquests referents per tirar-te’ls pel cap, sinó perquè aquesta és la meva terra, el material que llauro. No els puc evitar ni que volgués.
A “Linòleum”, la figura del pare és el dipositari del llenguatge i la mare no té una vida visible. Per què?
Quan moc els personatges, m’engruno en ells. Soc a trossets a tot el llibre. Que sigui la mare la vaporosa i el pare el fort no significa res. Ho podia haver girat, però sí que partia d’una història real. Al principi, jo volia parlar de James Joyce i la seva família, però m’imposaven tant que ho vaig deixar. “Linòleum” d’alguna manera reprodueix la relació entre Joyce, Nora Barnacle i els seus dos fills. Em va atrapar tant aquest món, que vaig anar dues vegades a Trieste, per fer la ruta de Joyce i d’Umberto Saba, i per visitar el Museo Civico, que surt a la part final. M’ho vaig passar molt bé però no em vaig documentar gaire. Sí que me’n vaig endur la imatge del moll, i el cafè San Marco, pensant que m’hi trobaria en Claudio Magris. Tinc una foto meva allà, esperant que comparegui… Tot aquest món és a la gènesi de “Linòleum”, però com que volia fer una cosa més meva, allò va anar tancat en un armari i em vaig quedar amb el substrat de la història per barrejar-hi la maternitat, la creació, la culpabilitat, la incapacitat de dir, una certa infelicitat.
I el teatre, com en l’humor negre amb què els dos germans escenifiquen la conversa que tindran quan es mori el pare. En el fons és assajar com posar paraules a allò que no en tindrà. L’art serveix en part per a això?
“Linòleum” tenia un altre final, però se’m va morir el pare al febrer, quan estava acabant el llibre i no podia deixar-lo. El vaig tancar en ple dol, i per això està modificat, perquè ell hi pogués entrar. És molt curiós: tenia un pare de ficció, i de sobte perdo el de debò. Vaig haver de matar-lo també en el llibre.
La famosa frase de “matar el pare” no està dita perquè sí, i no implica necessàriament odiar-lo.
Quan va morir la meva mare, fa tretze anys, va ser molt fort, però la buidor que m’ha deixat no tenir el pare és desoladora. És un sentiment d’orfandat molt bèstia. Tan exagerat, que a vegades tens la sensació que ningú no t’estima, perquè, és clar, les dues persones que segur, seguríssim que t’estimaven ja no hi són.
A “Moll”, el cos sofrent, el que no és normatiu i no encaixa, com tampoc els alumnes de “Solar”, és una paràbola sobre el desig?
Sí, sí, és això. És un procés molt feridor: com fer que l’altre em miri com jo vull que em miri. Barthes en parla bastant. No havia pensat mai que l’amor no correspost fos tan absolutament estrangulador. Acaba amb tu. Si ja ets un monstre, com el meu personatge, o t’aferres a alguna cosa, que és el que fa, o sucumbeixes. Sempre podem fer alguna cosa amb el que tenim. També se n’ha d’aprendre, a pensar així, a aprofitar el que tens, com el ballarí Raimund Hogue.
La seva deformitat podria no ser ni tan sols real, sinó tal com es veu a través dels ulls de la dona que estima. Quan no et volen, en efecte ets un monstre.
Si no et miren, no vals res. Per això la seva és una deformitat que potser els altres no veuen, però ell sí. I no hi ha res al món que et convenci que no ets aquest cos deforme que et retorna el mirall.
Quin pes té el teatre en la seva narrativa?
En la meva imaginació, els personatges es mouen dalt d’un escenari, encara que potser no es percebi en la narració. No me’ls imagino en una pel·lícula o al carrer, sinó en un teatre, que és allà on passen les coses. No és que sigui un recurs, és que penso en el teatre tot el temps. M’he format en dramatúrgia a la Sala Beckett, on he tingut dos professors brutals, Simon Stephens i Sergio Blanco, i a tots dos els he explicat que anava a classe a vampiritzar tot el que pogués per a la meva narrativa. M’enduc moltes coses del teatre, moltíssimes. Sergio Blanco també és de frase densa i curta, i m’ha ajudat molt també pel seu atreviment a dir coses, a estripar-te en escena.
En el marc d’això que en diuen la “nova literatura femenina”, com encaixa un llibre com el seu?
No hi encaixa. Evidentment que soc una dona, però la meva mirada és de lectora, i davant de l’art i la literatura projecto una mirada asexual. No em dedico a comptar quants homes i quantes dones llegeixo a l’any. Com tampoc he volgut tenir mai una carrera literària. Suposo que s’ha notat. El meu compromís és amb el fet literari, no amb l’èxit. Si volgués ser famosa, ja vaig tard, molt tard, i estic contenta que sigui així, perquè m’hi sento més còmoda. Si d’aquí a un temps tinc un altre llibre que considero que és honest, doncs endavant, i si no escric res que valgui la pena, doncs que no surti i ja està. Durant tots aquests anys molta gent em preguntava per què no estava escrivint, i la veritat és que sempre escric, fins i tot quan no escric.
Molt més que una promesa.Li poses un focus al davant, i es retreu com la banya d’un cargol. Si li parles de llibres (o de teatre, que l’atrau fins a l’obsessió), surt de la closca, però només una mica, perquè allà on Cristina Garcia Molina respira millor és dins de la literatura, forcejant amb la resistència d’una frase o llegint les que ja han abatut els autors que admira, es diguin Txékhov, o Anne Carson, o Pascal Quignard. Professora de literatura a l’institut Sobrequés de Girona i a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on ella mateixa va formar-se, encaixa amb humor haver-se convertit en “la jove promesa de més edat de la temporada”, perquè ben mirat no se’n sap mai prou, no, d’escriure amb respecte per les paraules que poses en moviment? A “Els irredempts”, ha donat a cada una de les seves una densitat i una exactitud tan meditades, que molts lectors se l’han pres com un llibre d’aforismes (la brevetat és també una forma d’intel·ligència), dels quals n’hi ha, és veritat, de memorables: “els contes infantils només reforcen la injustícia”, “cada mudança és un regne perdut”, “als homes bons els fascina la crueltat”, “domèstic és un adjectiu ple d’odi”, “no pots dir al passat què ha de fer”, “que dòcils que ens acostumem a les coses tortes”. Però si algú necessita encara alguna raó més per entrar en el fulgor glaçador d’aquest llibre, la mateixa autora l’adverteix: “Aquest text ondulatori no és una història senzilla que agradi a la gent. Parla de les abdicacions de la vida.” I no s’abdica en línia recta.
dins el cicle LECTURES EN RUTA NIT CUSSÀ amb Jaume Huch (Edicions de l’Albí), Ignasi Pàmies (LaBreu Edicions) Eva Sánchez (Anònim de Teatre) i Pep Espelt. al Konvent amb col·laboració amb Tramoia (21.10.22)
Silvie Rothkovic entrevistada a «Tots els matins del món»
«La poesia jo crec que està molt més emparentada amb la música que la prosa en el sentit que supera el llenguatge racional…la poesia trenca una mica més aquesta barrera d’haver d’entendre les coses i t’arriba per aquesta vessant més de meravella… meravellar-se sense haver de desxifrar una història o el tema més racional.
La música d’Arvo Pärt m’ha servit per crear atmosferes on escriure»
‘Els irredempts’, de Cristina Garcia Molina: un tríptic elegíac i desbordant
L’autora catalana serveix tres relats independents marcats per la foscor de Bacon i la melancolia de Txékhov
En el panorama de noves veus de la narrativa catalana sobresurt per la seva contundència la de Cristina Garcia Molina (Granollers, 1975), professora de llengua i literatura amb relativament poca obra publicada, contes en antologies i a la revista digital ‘Paper de vidre’, els textos infantils ‘Plou…pero quin sol!’(La Meceua, 2013) i també va guanyar el 2014 el premi literari Ciutat de Badalona amb el volum de contes ‘Silenci a taula’ (Viena Edicions, 2014). Ara presenta no una novel·la a l’ús sinó el que defineix com un «tríptic», ‘Els irredempts’, que els editors de LaBreu comparen amb bon ull amb un de pictòric de Francis Bacon. La forma de la narració reflecteix una aproximació personal a la literatura i adopta un caràcter de tipus experimental. L’autora juxtaposa de fet tres relats que funcionen de manera independent, però que comparteixen una mateixa paleta de colors: ‘Solar’, ‘Linòleum’ i ‘Moll’.
Estem davant tons foscos i vermellosos, amb algun traç de blanc, una gamma àmplia de la desesperació i la descomposició de les formes. Els personatges de cada un d’aquests plafons literaris, tal com marca el títol, són irredimibles, estan perduts, sense salvació possible, atrapats en una existència hostil en la qual el llenguatge es dona per derrotat. A ‘Solar’, el relat que obre el tríptic i el més extens, Garcia Molina situa en una escola uns professors que han d’acollir en unes condicions deplorables uns alumnes que tenen noms de lletres. Només tenen el solar, que és pura intempèrie, i a poc a poc les dificultats pedagògiques es fan insuportables. No s’ha de pensar en un relat realista, sinó més aviat apocalíptic, gairebé elegíac. Garcia toca allà on dol, l’escola símbol del progrés il·lustrat, per descriure una societat desintegrada i sense esperança.
Un prodigi de llenguatge
A ‘Linòleum’, els irredempts són dos germans. Ella explica la història de l’«estranya» família que transita pel tríptic de La crucifixió de Bacon, amb un pare erudit que es queda afàsic i una mare embogida que els deixa amb «el que fa més mal»: una cita d’Anton Txékhov. L’autor rus habita aquestes pàgines com una divinitat per la qual es jura com per Al·là, Déu i Rama. A ‘Moll’ pren la veu narrativa un voluntari del Museu Cívic, que s’enamora a distància d’una visitant, un testimoni de la impossibilitat de l’amor platònic en un entorn envoltat d’art. Aquest «moll» de ciutat sempre convida a fer un pas més.
Fins aquí tenim, de manera sintètica, el què. I el que destaca en aquest llibre és el com, és la força magnètica que aconsegueix emanar amb una prosa hiperbòlica, amb un llenguatge que es retroalimenta de manera prodigiosa. Anàfores, enumeracions, el·lipsis, hipèrbatons i metàfores, la prosa de Garcia Molina, professora també a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, és també lúdica amb el mateix llenguatge, conscient del joc de significats i d’insignificats, una prosa que esgrimeix amb agilitat el tall de les frases. Frega la poesia. «Parlem molt sobre la mort, però ningú ens prepara per a la poesia» diu amb lucidesa un dels personatges.
Jordi Vintró (Barcelona, 1943) és autor del llibre de relats Eugeni i altres (1986) i dels poemaris Cançons per a en Jaume (1985), Ludwig (1992), Poemes (2001), Cartes de sotamà (2006), La bassa de les oques (2010) i Poesia Laica, en coautoria amb Aleix Cort (2015).
El 1996 va guanyar la IV Convocatòria del Premi Aula de Poesia de Barcelona amb Insuficiència mitral (Lumen, Barcelona, 1997), que de seguida es va convertir en un dels llibres de culte del canvi de mil·lenni. L’edició requeria una versió en castellà que es converteix en un germà ja inseparable de la versió catalana, amb la que avancen plegades i dialoguen oferint al lector un joc exquisit de saviesa, destresa poètica i genialitat creativa. 25 anys després del naixement d’aquest desbordament verbal esdevingut un clàssic modern, és el moment de celebrar-ho tornant al lector aquesta grandesa que encara perdura i ens emociona i desafia a la vegada.
Títol_ En els somnis comencen les responsabilitats
Autor_ Delmore Schwartz
Prefaci_ Lou Reed
Traductor_ Andreu Gomila
Col·lecció_ la intrusa, 33
PVP_ 22 euros
Pàgs_ 294
ISBN_ 978-84-125774-4-0
Delmore Schwartz va néixer el 1913 a Brooklyn. Els seus pares, ambdós jueus romanesos, es van separar quan Schwartz tenia nou anys i el seu divorci li va provocar un efecte profund. Just després de graduar-se a la Universitat de Nova York, va escriure el seu relat més famós «En els somnis comencen les responsabilitats» (1937). L’any següent, el seu recull de relats amb el mateix títol va tenir una excel·lent acollida. La seva obra rebé l’elogi d’alguns dels literats més reconeguts, incloent T. S. Eliot, William Carlos Williams i Ezra Pound, i va ser considerat un dels escriptors més prometedors de la seva generació.
En les següents dues dècades escrigué relats, poemes i teatre; i edità les revistes Partisan Review i The New Republic. Es casà i divorcià dues vegades. El 1959 guanyà el Premi Bollingen pel seu poemari Summer Knowledge. Donà classes d’escriptura creativa a Princeton i Kenyon College. Va morir el 1966 d’un atac de cor, alcoholitzat i amb problemes de salut mental, en una habitació d’hotel on vivia aïllat del món feia temps.
Els vuit relats de Delmore Schwartz, un dels més importants intel·lectuals del Nova York dels anys 30 i 40, són una joia oblidada i fins ara inèdita en català. El llibre s’obre amb el relat que ha donat fama a Schwartz: en un cinema un noi mira una pel·lícula en què els protagonistes són els seus pares abans de ser els seus pares, el fill és testimoni de l’enamorament de la parella, de les seves il·lusions i dubtes davant el compromís; i veu com es descompon la parella davant la impotència i el perill de no existir.
Schwartz captura els conflictes generacionals, la sornegueria dels joves educats a Amèrica, en desacord amb els seus pares immigrants de la vella Europa. Retrata amb una qualitat quasi cinematogràfica la intensitat emocional d’una ciutat en plena era del canvi. Traça una mirada domèstica i onírica cap els ancestres i les falses esperances que provoquen la desil·lusió en les famílies. Esdevé el cronista de les ombres dels destins fracassats i l’abisme de la relació amb els altres. Una obra sobre el reconeixement de la pròpia individualitat entesa com a ficció, amb una escriptura lluminosa i de gran alçada poètica.
Cynthia Ozick va néixer el 1928 a Nova York en una família bielorussa d’origen jueu i viu a Manhattan. Es va llicenciar a Nova York. A la Universitat d’Ohio, s’especialitzà en les novel·les de Henry James. La qualitat de la seva obra —relats, assaig i novel·la— n’ha fet un clàssic contemporani de la literatura anglosaxona. Se l’ha descrit com «l’Emily Dickinson del Bronx».
Entre les seves novel·les destaquen The Cannibal Galaxy (1983) i The Messiah of Stockholm (1987), però Ozick és coneguda principalment per contes com els de The Pagan Rabin and Other Stories (1971), Levitation: Five Fictions (1982), Puttermesser Papers (1997) o El xal (1989). Ha fet crítica literària i ha escrit i traduït poesia. Ha estat guardonada amb prestigiosos reconeixements a la seva carrera, d’entre els quals destaquen el Rea Award for the Short Story (1986), el National Book Critics Circle Award (2000) i el PEN/Nabokov Award (2008).
La seva obra descriu les ombres de la immigració, les cicatrius de l’Holocaust i la construcció de la identitat individual quan tot està perdut. Cynthia Ozick teixeix uns enigmàtics relats, amb un estil virtuós, sobre la naturalesa efímera de la memòria i la fugacitat de la vida.
Antiguitats són cinc relats tocats d’una ironia inquietant que capturen els significats canviants del passat i com la nostra experiència els acoloreix de matisos: un vidu rondinaire escriu unes memòries que indaguen sobre una capsa de tresors egipcis i l’enigma familiar que amaguen; dos poetes pivoten entre la competitivitat, l’èxit efímer i l’enveja; una sibil·la atea d’antany transforma els seus orígens en un ideari; el magnetisme d’un secret compartit per un artista i una jove; la necessitat de companyia d’uns individus aparentment adients de qui més valdria fugir corrents. Situacions amb el sabor d’una paràbola kafkiana amb la veu brillant i singular d’Ozick, trenant mite i mania, història i il·lusió.
«Antiguitats», el primer relat que dona títol al llibre, se situa en la plena decadència institucional d’una acadèmia que amb el pas dels anys està en ple declivi. El protagonista, Lloyd Wilkinson Petrie, escriu un dietari en el qual reviu la seva estada al temple Academy for Boys. L’enveja manifesta cap a Ben-Zion Elefantin, en un exercici d’expiació vinculat a l’herència de pertànyer al llinatge llegendari dels elefantins. El context antisemita connecta amb la dimensió més universal de memòria i llegat d’aquest ascendència menystinguda. Com diu, al pròleg, Jordi Nopca, «[Lloyd] Viu presoner d’una doble negació: la de pertànyer al poble estigmatitzat i perseguit per excel·lència durant segles, i la de no ser reconegut com a tal pels seus». En els altres relats, vistos des del punt de vista dels fills, els pares envejosos cerquen validar el seu talent, a través de l’art que és sempre un eix temàtic dels personatges d’Ozick. L’art i la col·lectivitat per davant de la legitimació del talent individual. El passat en la seva dimensió més material, i la compassió que exigeix en el lector d’aquests diaris són aspectes claus per comprendre l’estil d’Ozick.
Autora clau del postmodernisme literari, porta al límit el gènere de la nouvelle i la forma, i és recurrent en certs temes com l’herència present en tota l’obra de l’autora. Aquest volum que presenta LaBreu, inclou quatre relats més: «La nissaga dels Alkana», «Una sibil·la hebrea», «Pecat» i «La costa de nova Zelanda».
En els relats, Ozick situa sempre l’acció en les veus més joves, que observen la decadència de l’estructura familiar, i sempre representant la figura paterna absent. En l’escriptura d’Ozick hi destil·la gran tècnica per narrar els dubtes i les pors dels personatges que focalitza la narradora. Elements mitològics, així com bíblics, jueus i clàssics, s’entrellacen amb els personatges i les seves històries.
LA TRADUCTORA
DOLORS UDINA és traductora literària i professora de traducció. Per la seva tasca ha rebut el Premi Crítica Serra d’Or (2014), Premi Ciutat de Barcelona (2017) i la Creu de Sant Jordi (2018). Al català havia traduït El xal de Cynthia Ozick l’any 2010.
EL PROLOGUISTA
JORDI NOPCA és periodista i escriptor. Actualment, redactor del Diari Ara. El 2012 va publicar la seva primera novel·la, El talent, amb LaBreu Edicions. Ha publicat 6 llibres, el darrer dels quals és La teva ombra (Proa, 2019).
«En tot el que escriu, Cynthia Ozick es mira el seu país amb el recel de qui la sap llarga» Ali Smith
«Indiscutible és l’exquisit art d’Ozick de representar un altre relat reverberant i inquietant.» The Washington Post
En un gremi en què les editorials cada setmana presenten un bon grapat d’obres mestres, sobta al lector trobar narracions sense afany comercial i amb l’únic objectiu de la qualitat i la introspecció. Aquest és el cas d’Els irredempts, de Cristina Garcia Molina, un nou descobriment de l’editorial literària laBreu. Molina, nascuda a Granollers el 1975 i resident a Girona, ja havia obtingut el Premi Ciutat de Badalona pel recull de contes Silenci a taula, que també destacava com a exercici formal pel treball de síntesi, l’elaboració amb paciència i l’economia de llenguatge. Amb Els irredempts fa un pas endavant i se’ns presenta, encara jove per a la novel·la, com una de les realitats més estimulants de la narrativa actual.
Què és Els irredempts? Difícil sintetitzar-ho sense xocar contra un mur de paraules. La novel·la, en la línia d’escriptors d’alt voltatge com Peter Handke i Thomas Bernhard, s’interroga sobre la vida des de la mateixa arrel del llenguatge. Això ens ho presenta a través d’una prosa sintètica, en què la frase breu se sustenta amb l’al·literació per construir una mena de poemes en prosa sobre l’angoixa de viure i la desesperació. No s’alarmin perquè tot això ho fa amb una gran naturalitat i domini de l’espai temps. Mai no resulta carregosa, mai cansa, perquè la seva proposta és un exercici de llum en què els personatges davallen i s’eleven.
Dividit en tres parts, el llibre és ple d’estampes quotidianes de gran bellesa, en què les descripcions s’acaben convertint en el reflex d’una lent mullada o les llums en un ull miop. Hi ha, però, l’element distorsionador, la pulsió de la brutalitat de l’espai, que contrasta amb la recreació de l’aforisme enmig de les situacions, en què els personatges poden volar o simplement caure: “Carregats de psicodèlia, de drama i de comèdia bufa, de desballestament de totes les coses que coneixíem i controlàvem d’abans.” Les imatges poderoses obren els clímaxs, com quan ens ofereix aquest vers pescat, rescatat dins la prosa: “Córrer per anestesiar el dolor de l’esquer clavat a la llengua.” Només pels llampecs poètics, els textos, aparentment inconnexos de Garcia Molina ja ens omplen els pulmons, ja ens permeten de nou sentir-nos orgullosos de llegir. La narradora en primera persona es confessa contínuament, ens posa a l’abast les seves cuites i vicissituds, sobretot dins la mateixa literatura, que és, en definitiva, el tema del llibre: “He llegit molt. També he oblidat molt. Podríem dir que no m’ha servit de res. El món és el que és. Un exercici continu de desmemòria. Impossible suportar el pes de tantes construccions sobre nostre formant piles…” Tot és així, incandescent, ple de racons on l’ànima prega desesperada com als relats de Bernhard. Molina ens ofereix un relat esfilagarsat, però embastat amb cura. L’argument és el mateix dring de les paraules, o el seu xoc fatídic contra la realitat, sempre per sobre del lament.
Els irredempts, de Cristina Garcia Molina (LaBreu Edicions)
«La nostra escola era un solar. Un rectangle a l’extraradi. Un paisatge de fuita. El croquis d’un desert». Així comença el primer dels tres espais que trobarem a Els irredempts, de Cristina Garcia Molina (Granollers, 1975), publicat per LaBreu Edicions. Dic espais, però també podrien ser tres temps, tres episodis, tres mirades, tres maneres de moure’s i de ser al món. Quan llegeixes aquest llibre, tens la sensació d’estar en un univers híbrid, un lloc on batega la poesia, el relat, fins i tot la novel·la, però sense tancar-se del tot sota cap d’aquestes etiquetes. De fet, la pròpia autora va explicar, al diari digital Núvol, que va ser treballant i llegint sobre Francis Bacon que va tenir clar el que tenia entre mans: un tríptic. «Si considerem com funciona un tríptic pictòric veurem que tenim tres panells amb tres imatges on apareixen personatges. Aquests estan atrapats en el seu espai, però tots junts conformen un tot. Potser no és una narració sencera, però construeixen una narració sense que la relació entre ells hagi de ser lògica…».
Aquestes tres narracions potser no entren dins del clàssic concepte que podem tenir d’una narració, però ens expliquen tres històries que ens conviden a acompanyar tres personatges, tres maneres de ser, d’entendre el món, el llenguatge, l’art, la poesia. Tres espais, el solar, el linòleum, el moll. Tres llocs físics que són paisatge i en molts moments també metàfora, indret que s’escola entremig de les històries per impregnar-les del que ells també representen. La simbologia del solar es pot respirar en el conjunt del relat que porta aquest títol, aquest espai on la cruesa de la realitat es mostra de moltes maneres, perquè la veiem així, nua, sense construccions, directe, com aquest desert que apareix al principi. «Necessitaríem fumigar-nos cada dia el desànim per continuar. Circumcidar-nos cada dia la memòria. El futur reculava i s’aclofava sobre els nostres peus», ens diu la veu que ens porta pels passadissos en construcció i en destrucció d’aquest solar.
Les tres parts del tríptic estan escrites amb un estil de frase curta, contundent i poètica; frases que ens donen informació, però que no ens ho expliquen tot i ens demanen que hi entrem, que ens deixem portar per aquest ritme que genera cadència i alhora dibuixa un quadre pictòric i social, un retrat d’una realitat que ens deixa veure les seves inicials i ens convida a observar-la, a trencar-nos amb aquells que l’habiten. Són aquests irredempts del títol, personatges que estan en lluita amb el món, amb ganes d’enfrontar-s’hi, però també de fugir, perquè estan atrapats en una realitat que ofega, hostil, però on hi ha escletxes; personatges que es mouen pels marges, que observen les línies, que viuen i lluiten i fugen, encara que sigui entre paraules, per amagar-se o sortir, per imaginar, per crear, per continuar.
Les tres històries que conformen Els irredempts es mouen, com deia al principi, en tres espais. El primer és “Solar”, un lloc físic i emocional, però també social en la seva manera d’exposar el món que batega entre els barracons escolars que intuïm a poc a poc entre les línies que dibuixa la Cristina Garcia. En aquest solar en construcció, com ho estem tots en realitat, veiem la falta de mitjans, els problemes socials, les condicions d’alguns nens i joves, les vivències dels professors, les ganes de crear alguna cosa… «A la força vam crear entre tots una ràfega de família. La ràbia i l’abandó poden ser molt cohesius». També trobem alumnes amb inicials, mai amb nom, que poden plantejar reflexions que ens diuen molt sense necessitat de dir-ho obertament: «Els de fora vistos a través de la reixa són romboides, va escriure una vegada, però quan nosaltres sortim al carrer, tenim quaranta-dues possibilitats més que ens pari la policia: això vol dir que les figures amb angles desiguals no són ells, som nosaltres».
A “Linòleum” l’espai és físic, però sobretot relacional, perquè ens movem entre les parets d’una família i els seus vincles. Curiosament, comença davant d’un tríptic de Francis Bacon, i ens porta a un viatge íntim pel dolor i la pèrdua. Aquí batega una relació molt interessant amb la creació i el llenguatge, la poesia i la paraula. «Parlem molt sobre la mort, però ningú no ens prepara per a la poesia», llegim en un moment, i la paraula es torna una manera de rescatar, de recordar, de recollir el que queda.
L’últim espai, “Moll”, ens presenta un lloc físic, però l’espai en el fons és més personal, íntim, amb un vigilant de museu com a protagonista que ens proposa un petit viatge per les trampes que ens posem a nosaltres mateixos per no moure’ns. «Jo li parlo com si sempre estigués venint, però ella em parla com si estigués sempre marxant. M’emplaça al futur. Ja es veurà. Un dia t’ho diré. Ho descobriràs quan torni. És amarg. Tota ella és parcial. Fugitiva». El cos i el desig ens saluden entre aquestes pàgines: «… i es pot ferir amb el cos que desitja i no és desitjable i amb el cos que és desitjable i que no desitja. Els cossos són això. Són per a això».
Estem davant d’un d’aquells llibres on hi pots tornar, llapis en mà, conscient que amb cada lectura et fixaràs en una frase diferent, perquè totes elles tenen alguna cosa interessant. Entre les seves línies, a més, trobem referencies a autors i artistes. Txèkhov apareix, i també ho fa Pier Paolo Pasolini, Shakespeare, o el ja esmentat Francis Bacon. No sé com classificar el llibre, no crec que calgui. És un viatge fascinant, un petit tríptic on el llenguatge i la poesia estan molt presents, però on la realitat física i palpable també ens saluda entre solars, linòleums i molls… «Arribem als molls i fugim pels molls. La resta és estupor».
Bon dilluns i bones lectures!
Inés Macpherson, ENCUENTOS Y DESENCUENTOS (17.10.22)
La poesia de Pascual és una reflexió sobre la ferida del viure, la ferida mortal
Les primeres poesies d’aquest llibre –aplegades sota el títol Amb la punta dels dits– posen l’accent en “una franja on la llum / decideix la fractura”. No són gaires versos, però sembla com si la poeta hi hagués volgut deixar l’esquelet d’una ontologia personal: “Ens hem permés el món / sobre una superfície / que no hem triat.” Es tracta, doncs, de l’espai on es produeix i desplega l’ésser (els versos m’han dut a la memòria un aforisme de Ramón Andrés: “La tierra acoge y el mundo expulsa”). La suite inicial aprofundeix, encara, la comesa de l’ésser humà en aquesta franja, on té lloc el miracle del llenguatge: “En ella hem completat / l’escriptura dels llavis; hem pressentit el so.” A tots aquests versos, hi escau la citació de Josep Maria Esquirol del frontispici, que lliga “reflexió i vulnerabilitat”. Hi ha dues citacions més, de Marina Tsvetàieva i Gilles Deleuze. La poesia de Pascual sempre s’ha desenvolupat a la riba del pensament.
L’entrada en l’obra, per tant, demana un cert esforç. La valenciana fa una poesia d’una gran densitat, en què el concepte sempre sembla a punt d’esdevenir símbol. La següent composició, Forn, magnífica, ens parla del pes de la mort: “Ho sabíem tu i jo, que estaves morta.” Més que saber-ho, se’n té el pressentiment: “Ens hem mirat, t’arrimes al meu muscle; / va ser-ne a penes un, un sol segon. / Res diferent. Però sí el pes, el pes.” El títol ens recorda, d’una manera extrema, la consumpció. Les dues protagonistes de la poesia es troben habitualment en una fleca, però el pes final ens permet d’imaginar l’opció del crematori. Efectes es refereix a la consciència de la desaparició: el color lila en sembla un avís (“aquell lila / que pren alguna cosa de les flors”), però, sobretot, els tres versos finals: “I la terra de sobte entre els cabells, / i de nou encegar-te com la terra / que es desborda i se n’entra dins dels ulls.” Imatge diàfana de la mort, aquesta terra evoca uns versos de Quasimodo, traduïts per Ponç Pons, que tinc sempre molt presents: “Et veig: tens violes entre les mans / creuades, tan pàl·lides, i líquens / devora els ulls. Per tant, ets morta.”
La poesia de Pascual és una reflexió sobre la ferida del viure, la ferida mortal. Tornem a la filosofia d’Esquirol –de manera particular, al seu darrer llibre: Humà, més humà– i, abans que a la del penedesenc, a la de Levinas: “Si hagués tingut ferida […] / amb uns punts de sutura / hauria unit les capes. // Però l’ànima es queixa / de no haver sigut carn”, escriu Pascual. On, una altra de les peces majúscules del llibre, dibuixa un encadenament per la darrera paraula de cada estrofa, que insinua, a parer meu, l’atzarosa sintaxi de la vida i la memòria. Aquest procediment es reprèn –però ara les baules s’ajunten vers a vers– en el sonet blanc, final, titulat Coda: “Cada lloc, els espais i una llibreta; / la llibreta, l’escala i un retorn; / cada retorn, la casa i la morera.”
La gravetat dels assumptes tractats troba una expressió allunyada de recargolaments barrocs. En un article sobre el llibre Vertical (2019), definia la poesia de Pascual com a “essència de l’inefable”. Aquí, però, els versos sobre la mort són d’una concreció més severa. A vegades, una extrema senzillesa sembla abeurar-se en la tradició oriental: “Amb el sol de novembre, / el llampec de les fulles / és d’un roig avellana.” El vermell –el roig, tota la gamma de terres– és el color definitori d’una obra que aborda la claror crepuscular: “Les rectes vermell òxid de les bigues”, llegim en Pantalà a la casa del riu.
En un assaig recent –Inclinacions. Crítica de la rectitud–, la filòsofa piemontesa Adriana Cavarero sosté que la història de la filosofia s’ha fonamentat en la verticalitat, autàrquica i orgullosament masculina, mentre que la inclinació representa el tarannà femení, sol·lícit, que té cura de l’altre. Pascual sembla respondre-hi amb De l’infinit al plec, tot defensant la línia corba. Tornar a casa parla, de bell nou, de la mort: “Hui tornen ells, / els nostres morts.” Com el títol, tan suggeridor, Tot passa baix, que jo llegeixo d’una manera similar al de Màrius Sampere Ens trobarem a fora. En tots dos, els conceptes espacials prenen una volada transcendental.
Entrar al clos del desconegut amb Marguerite Duras
‘Escriure’, publicat per LaBreu i traduït per Blanca Llum Vidal, és el testament literari de l’escriptora francesa
BARCELONAMarguerite Duras tenia una presència inquietant: la mirada inquisidora i un punt desconfiada, el rictus horitzontal, desafiant, la barbeta aixecada, amb una certa arrogància. Si en sou lectors, sabreu que aquesta cuirassa amaga tot el dolor per les barbàries del segle XX, per la mort, per la pobresa i pels amors perduts; i, alhora, tota la determinació que cal per tirar endavant amb tanta fermesa com sigui possible.
Escriure va publicar-se el 1993, només tres anys abans de la seva mort i és, en certa manera, el seu testament literari més conscient, malgrat que a C’est tout (P.O.L., 1995), Yann Andreás hi recolliria algunes de les converses que va mantenir amb ella durant els últims anys de la seva vida, quan Duras ja estava molt malalta.
Tot i que Escriure és només el primer dels cinc textos que conformen el llibre, és, sens dubte, el que dona sentit al llibre. Duras hi presenta l’espai de l’escriptura des del lloc físic de casa seva a Neauphle i el trena amb l’espai íntim del pensament per tornar de nou a la materialitat del propi cos. En tots tres àmbits, l’escriptora hi desgrana l’experiència necessària, deliberada i de vegades dolorosa de la soledat, un tema sempre present a la seva obra. És, segurament, des d’aquest clos tan particular que es pot entendre el gest desafiant de Duras que descrivia al principi: la memòria acumulada sota la pell converteix el cos en una mena de baluard des d’on explica el món alhora que se’n protegeix. La casa és la constatació física, el refugi, la segona pell evident als altres.
A Escriure Marguerite Duras hi expressa la soledat des d’un lloc que té poc a veure amb la malenconia i molt amb construir a consciència un estat des d’on poder enfrontar-se a la incertesa del full en blanc. Ho fa des del gest i l’observació conscient i minuciosa del seu entorn –»s’escriu per veure com mor una mosca»– i des de l’assumpció de l’escriptura com un ofici que demana una voluntat ferma –s’ha de dir: no es pot. I s’escriu.
Un espai des d’on mirar-se el món
Arribar a la resta de textos que componen el llibre després de llegir detalladament des de quin lloc escriu Duras pot ser un bon exercici per copsar, de manera pràctica, totes les particularitats que introdueix Escriure. I, tot i que la preocupació pel procés creatiu continua a Mort d’un aviador anglès i el seu estil particular ressona en tots els textos, és difícil deixar anar el text que obre el llibre i es fa gairebé impossible no enyorar-lo mentre llegim la resta. I és normal, el que se’ns ha donat no és poca cosa: Duras ens ha fet partícips, amb una franquesa devastadora, d’una ètica de l’escriptura que acaba sent una ètica vital sobre el lloc que algú decideix ocupar al món i tot el que hi ha posat d’ell mateix per bastir l’espai per ocupar-lo i des d’on mirar-lo.
Potser també per aquesta ètica de l’escriptura que diria que la traductora, Blanca Llum Vidal, comparteix, i que ha expressat tan bé en els seus propis llibres, Duras sona en català tan tallant, tan macada i tan cairada com en el francès original. Fràgil i determinada, conscient del seu gest i de la potència d’un pensament i una mirada profundament femenins. Escriure és un compendi del saber acumulat durant anys, que barreja el més prosaic i natural de la vida amb la solemnitat, amb la imperiosa necessitat d’asseure’s, quan cau la nit, i endinsar-se en el desconegut d’un llibre obert o una pàgina per estrenar.
Dissabte 22, a partir de les 17 h, Joan Vigó SAURÍ DEL NOM participarà a la «vetllada apoteòsica» recital col·lecció poetes i músics (in)acabats, trobada de poetes i músics i l’art de Jordi Pagès
Dimecres 19, a les 19.30 h, conversa al voltant de LaBreu Edicions amb l’editora Ester Andorrà a la Llibreria Fahrenheit 451, on som l’editorial del mes.
Dilluns vinent, 17 d’octubre, a les 19 h, Club de Lectura amb Jordi Sánchez FORMENTERA LADY de Jordi Cussà
tota una oda a una generació crescuda als marges.
a La Gralla (Plaça dels Cabrits,Carrer de Santa Elisabet, 5 Granollers)
inscripcions a activitats@lagralla.cat
conversa al voltant de CAVALLS SALVATGES (Edicions de l’Albí) i FORMENTERA LADY (LaBreu Edicions) de Jordi Cussà amb l’escriptor Pere Maruny i l’editora Ester Andorrà a la Siglantana (08.10.22)
Duras, al rodatge de ‘Nathalie Granger’ (1972) LRP.
Greu problema per als que ens agrada subratllar els llibres. Amb l’últim de Marguerite Duras, Escriure, o no podrem o l’haurem d’empastifar totalment. Presentat com un testament, el volum, dividit en cinc capítols, és una poètica plena d’encerts, no només sobre el fet literari, sinó sobre la dificultat de viure; en definitiva, el tema que va tocar Duras en la majoria de les seves novel·les, amb un peu en l’existencialisme, l’altre en el nouveau roman i, sobretot, amb aquest estil despullat característic que va esdevenir la seva marca. Si no ha estat la narradora més important del segle XX, que ens diguin qui ho ha estat.
Signat el 1993, tres anys abans de la seva desaparició, Duras explica en una introducció breu que tres dels textos procedeixen de quaderns preparats per fer pel·lícules. No hem d’oblidar que al costat de la cinquantena de llibres que va publicar, també va participar en més de vint films. L’estil fragmentari, les notes, revelen que eren quaderns d’idees, però també amb notes de dietari i reflexions a prop de l’aforisme i l’epigrama. El fet central és la soledat i l’escriptura, eixos vitals d’una creadora que ho va sacrificar tot per tirar endavant el seu projecte. O que el projecte la va fer tirar endavant: “Vaig entendre que jo era una persona sola amb la meva escriptura, sola molt lluny de tot.” El testimoni és com sempre impactant, amb els mateixos recursos de la ficció no ficcionada que va proposar en llibres de xoc com L’amant, que no va deixar indiferent cap lector.
Les referències que fa a llibres o pel·lícules ens permeten situar-nos en períodes determinats, amb colpidors comentaris sobre el preu de la independència de l’escriptor, lluny dels escriptors de fireta que es passen el dia de festa en festa: “La solitud no es troba, es fa. La solitud es fa sola. Jo la vaig fer. Perquè vaig decidir que era allà que havia d’estar sola, que estava sola per escriure llibres.” En una societat ridícula, en què la soledat es presenta com un dels grans mals, el testimoni de Duras té encara més valor. Presenta dolor, plaer, soledat i creació dins d’un paquet indissoluble, un xoc per a la nostra societat anestesiada.
El mètode per aconseguir-ho té les instruccions adequades: “Trobar-se dins un forat, al fons d’un forat, en una solitud gairebé total i descobrir que només et salvarà l’escriptura.” Aquest salvament va més enllà de la vida. Duras ho presenta d’una manera dramàtica, tal com és ella, però la confessió té efectes terapèutics, i sabem el que implica estar sol per als partidaris del plaer d’escriure. Cela deia que la soledat és el preu de la independència. I Duras la descriu en el que ella anomena “un estat de dolor sense patiment”, sense que comporti cap contradicció. La ferocitat i l’esperit llibertari del llibre es manifesten quan diu “un llibre obert també és la nit”. Els capítols vinculats als guions són més fluixos, però també resulten una mina. Escriure és de lectura obligatòria no només per als solitaris.
Temps per pensar: això demana la prosa de Cristina Garcia Molina, tant de temps com puguis, que no el perdràs
“Llegir no és resoldre enigmes, és més aviat… enlairar-se” (collage de ZikkiArt).
M’agrada molt quan un llibre em deixa sense paraules, quan em deixa sense paraules i alhora amb totes les ganes de dir-ne coses, quan es crea aquest buit de mots perquè els he de trobar, perquè no és fàcil, perquè el que acabo de llegir ho tenia (gairebé) tot. I he posat el gairebé entre parèntesis, és un gairebé tènue, difuminat, petit i domesticat, li he dit que es posi aquí perquè després ningú em vingui a renyar perquè exagero.
No exagero si dic que Els irredempts de Cristina Garcia Molina (LaBreu, 2022) ho té (gairebé) tot. Hi ha tot el que ha de tenir un llibre perquè m’agradi, m’interessi, tingui ganes de parlar-ne. No parlo de tenir-ho tot com a sinònim d’assolir la perfecció –la perfecció no m’interessa, no estem fabricant res–, parlo de tenir-ho tot en el sentit de no sobrar-hi res, per exemple, o de trobar-hi més coses de les que l’autora hi ha posat explícitament, de poder-m’hi entretenir a buscar i remenar sense por de quedar-me amb les mans buides per molt que hi torni i hi torni.
Que si Els irredempts són tres relats o tres nouvelles o un tríptic o un trio de contes o què, mira, tant me fa, de veritat, qui vulgui etiquetes que se les pensi. I amb això no vull pas endinyar a Cristina Garcia Molina el gomet d’inclassificable, eh, que això sí que deu ser una condemna, com quan et diuen que tens una prosa ambiciosa, que sempre té aquell deix perdonavides ni que sigui al fons del fons del got on t’ho serveixen, o quan et diuen que el que fas és molt personal, que és com venir a dir, no sé quina etiqueta posar-te però et vull elogiar i tiraré pel dret perquè no tinc temps per pensar. Temps per pensar: això demana la prosa de Cristina Garcia Molina, tant de temps com puguis, que no el perdràs.
Una altra cosa que podem fer per intentar classificar-la és buscar-li parents. És inevitable pensar en Tavares i les seves Breus notes sobre literatura Bloom i no seré la primera que l’emparenti amb Thomas Bernhard o Fleur Jaeggy. Si això et serveix per llançar-t’hi, doncs endavant. Si això et fa girar cua, doncs enrere. Però si pots fer el salt dins del text sense encomanar-te a res ni ningú, millor, perquè crec que com que hi ha de tot, dins d’Els irredempts, hi trobaràs la teva lectura. I arribaràs a la pàgina 113 i llegiràs: “perquè en una narració no s’ha d’entendre sempre tot”, i si fins llavors contenies la respiració perquè anaves acumulant buits, respiraràs, que aquest llibre no és fàcil però és accessible, només hi has d’entrar decidit a dedicar-hi temps, ment i una certa resignació.
Resignació perquè no ho entendràs tot, o ho entendràs però d’una manera que només serà la teva, perquè Garcia Molina a banda de confiar, com ja hem apuntat uns quants cops per aquí, en la intel·ligència del lector, també sap que hi ha tantes lectures com lectors i llegir per a ella no és resoldre enigmes, que és més aviat… enlairar-se. Ho diu a la pàgina 87: “Llegir m’enlairava”, i en acabat amb aquelles seves pinzellades impressionistes convertides en lletres, en paraules, deixa anar una descripció d’una mena de timidesa que a mi personalment m’ha enfrontat a un mirall que no tenia cap ganes de mirar. No m’agrada la literatura mirall, o més ben dit: no m’agrada la literatura que vol ser mirall. Garcia Molina no va per aquí, i si tu ensopegues amb un mirall, és cosa teva. Llavors, si ets com jo, que no llegeixes per sentir-te identificada, que no llegeixes per entendre què et passa, que no llegeixes per veure que hi ha més gent que està com tu, sinó que llegeixes precisament per trobar altres maneres de dir el que tu sents o penses o vius, Els irredempts és (gairebé) el que busques: seguiràs sense entendre què et passa però hauràs trobat noves maneres de dir, i no serà gens terapèutic ni balsàmic ni et permetrà parlar d’empatia fins que et surti escuma per la boca, però serà benzina per al cap, perquè Garcia Molina dibuixa escenes fent parelles de paraules que mai no s’havien trobat juntes en una pàgina i descobreix colors nous, colors nous que ja teníem a la vida real, però que damunt d’un full ningú no havia estat capaç de capturar-los.
I a hores d’ara potser pensaràs, però no en penses dir res, del llibre? Si has pensat això, deixa’m que em posi categòrica i et digui que Els irredempts no és per a tu. Ja ho he mig apuntat més amunt que són tres relats o contes o nouvelles, que tenen en comú el que he intentat explicar fins ara, però entrar a detallar de què va cadascun dels relats seria com esborrar tot el que he escrit fins ara i, cosa que és més greu, fer que et perdessis la millor manera d’entrar en el llibre de Cristina Garcia Molina: sense saber-ne gaire res del Què i absolutament preparada per entomar un Com que a la pàgina 117, quan llegeixis “Parlem molt de la mort, però ningú no ens prepara per a la poesia”, et farà fer que sí amb el cap amb devoció i amb aquell pòsit de resignació que et deia abans, perquè ningú no està preparat per llegir aquestes 144 pàgines i tots els que intentem parlar-ne fracassarem irremeiablement, i quin plaer llançar-se a escriure sabent que el més possible és que no te’n surtis (gairebé).
Tillie Olsen va escriure sobre els silencis forçats que t’impedeixen escriure
Il·lustració: Eva Armisén
“Com que jo escrivia, calia evitar parlar de llibres. Els homes no ho suporten: una dona que escriu. És cruel per a l’home”. Són frases de l’autora francesa Marguerite Duras. Com aquestes: “Tot i així, malgrat el desesper, escriure. No: amb el desesper” (Escriure, LaBreu, traducció de Blanca Llum Vidal). S’escriu per veure com mor una mosca. S’escriu perquè la mosca ja és morta però qui ho explica encara no. “La mort d’una mosca és la mort. És la mort fent camí cap a una determinada fi del món, que amplia l’àmbit del darrer son”.
“Sempre he volgut escriure com si no hi hagués de ser quan publiquessin el que he escrit –admet una altra escriptora francesa, Annie Ernaux–. Escriure com si m’hagués de morir a l’acte i ja no hi hagués jutges”.
Evitar parlar de llibres. Escriure com si no hi hagués jutges. “Jo mateixa he arribat a emmudir i he hagut de deixar morir una i altra vegada l’escriptura que portava dins”, confessa la nord-americana Tillie Olsen. Una autora que no va publicar el primer llibre fins als cinquanta anys. Abans va criar quatre filles mentre treballava fora de casa a jornada completa.
En el volum Silencios (Editorial Las Afueras, traducció de Blanca Gago), Olsen va escriure sobre els silencis forçats que t’impedeixen escriure. Va escriure per recordar tantes i tantes dones que mai van arribar a escriure res. Ella es considerava una supervivent: malgrat tot, havia escrit. I se sentia cridada a ser testimoni de les altres, les que s’havien enfonsat, les que havien hagut de callar.
“Encara al nostre segle, els llibres escrits per dones, per més valuosos que resultin, continuen catapultats cap al desconeixement general o bé, en el millor dels casos, cap a un eclipsi peculiar que supera de llarg la xifra dels textos escrits per homes que tenen un destí similar”.
Costa molt convertir-se en escriptora. Creure-s’ho, domesticar les pors, procurar-se temps, capejar el menyspreu. I posar paraules a la mort d’una mosca.
Escriure, per Marguerite Duras, comença en una casa. Però en una casa on estiguis sola, com ella, deu anys en la solitud de Neauphle, per escriure no com ho havia fet fins aquell moment, sinó com ni sabia que era capaç de fer-ho. Deu anys és el temps que va estar esperant Robert Antelme, deportat a Buchenwald i Dachau, després del retorn del qual, diu, “no he comptat res més”. Hi ha la casa buida, doncs, i la soledat, “sense la qual l’escrit no es produeix”, com tampoc sense una determinada finestra, una taula amb els teus papers escampats, i la cadira vella que et reconeix el cos i t’aguanta quan ja no saps què més escriure. La major part del temps em sento més a prop de Duras que de Virginia Woolf, perquè mentre ets a l’obra, no penses pas en les guinees que et donarà, sinó en aquesta taula, aquesta cadira, el tros de vida que retalla la finestra, cada dia el mateix i, a pesar de tot, vet aquí la roba estesa que ahir no hi era, i l’espera, sempre l’espera, la sensació que tot això només té sentit si és perquè algú torni, que ho fas perquè tot allò que havia desaparegut es redreci. Però la mateixa Duras admet que hi ha el soroll de la cuina, del televisor, dels pisos del costat, d’una mosca que et distreu abans de caure morta. I, de fet, quan no vius sol, la solitud la busques a fora, que és allà on ella diu que hi ha ocells, hi ha gats i, una vegada, fins i tot un esquirol. Mentre camines, no gargoteges res, però no deixes d’escriure. Agafes la soledat i la poses a parlar com si la gramàtica no existís, i quan tornes a la teva casa plena de gent, fas una moixaina al gat i et poses a fer el sopar.
Cristina Garcia Molina confirma, a ‘Els irredempts’, que és una veu personalíssima que cal tenir en compte
BARCELONAEls llibres petits i exquisits són un una mena de subgènere literari. Si, a més, són d’una autora com Cristina Garcia Molina (Granollers, 1975), que ja va causar una molt bona impressió amb el recull de contes Silenci a taula (Premi Ciutat de Badalona 2014) i que no havia publicat res des d’aleshores, les ganes de llegir-los es multipliquen. I no hi ha decepció, sinó confirmació que és una veu personalíssima que cal tenir en compte, una autora que es pot posar en consonància amb noms com els de Flannery O’Connor, Thomas Bernhard o, sobretot, Fleur Jaeggy . Sota un títol que ja és tot un resum de l’esperit del llibre –Els irredempts– trobem tres històries de lluita col·lectiva contra un monstre vaporós i subtil que a vegades s’assembla perillosament a aquest turbo-capitalisme que ens té a tots aferrats pel coll i, a vegades, a les tragèdies que són les famílies o les feines: “Tinc una feina de monstre que em va com un guant”.
Tots tres estan escrits en un estil cisellat, de frase curta i contundent, molt difícil de mantenir sense caure en el retop de tambors o, directament, en el ridícul. No ho fan perquè el substrat és ferm: hi ha una idea del món i de les persones que l’habiten. Hi ha frustració, també, i un discurs gens complaent amb les capacitats i virtuts de la literatura: “He llegit molt. També he oblidat molt. Podríem dir que no m’ha servit de res. El món és el que és”. Els personatges i els narradors de les tres històries són com les estàtues d’un soterrani inundat que mantenen indemne la part superior del cos mentre la de sota se’ls està florint.
En el primer dels tres relats, un grup de persones ha de fer front a un seguit d’inclemències i contrarietats. Són en un solar, en una construcció que a poc a poc anem identificant amb uns barracons escolars. Podrien no ser-ho, també: el mecanisme literari funciona de manera perfecta per preservar l’ambigüitat necessària per al lector. La falta de mitjans materials, les ordres incoherents provinents de les autoritats, les desastroses condicions en les quals viuen alguns dels nens, els intents de rebel·lió del grup de suposats professors… Tot es descriu de forma el·líptica i a la vegada claríssima. El segon, un retrat familiar que comença davant d’un tríptic de Francis Bacon i que en podria ser la versió literària, és una baixada brutal a l’infern d’una petita família on la tragèdia ha decidit instal·lar-se de forma quotidiana. El tercer és el de ressonàncies més bernhardianes, i tothom que hagi llegit Mestres antics no podrà sinó recordar el mític vigilant de museu quan es topi amb el personatge que treballa al Museo Cívico. “Aquest text ondulatori no és una història senzilla que agradi a la gent”: a la gent en general potser no, però a la gent que entén la literatura com una de les ondulacions més apassionants del llenguatge sí que els agradarà, i força.
Cristina García Molina. Carnage: los desposeidos, por Gema Monlleó
“Una herida despide su propia luz
dicen los cirujanos.
Si todas las lámparas de la casa se apagaran
podrías vendar esta herida
con el resplandor que de ella surge.”
La belleza del marido, Anne Carson
Hay libros-trama, hay libros-estilo y hay libros-bisturí. Cristina García Molina (Granollers, 1975) no sólo ha escrito un libro con Els irredempts, ha practicado una operación a corazón abierto a la literatura cuyo resultado es un tríptico de historias que bombean felices ante la mirada del lector, a pesar de la aflicción y la casi-total-desesperanza que contienen.
El hilo que une las tres historias es la condición común de sus personajes, los irredentos del título (del latín in y redemptus, participio pasado de redimĕre: “redimir”): los no liberados, los que permanecen sin redimir. Personajes en los márgenes (voluntariamente o no), cautivos que no se conforman con su condición, que no llegan a rendirse pero tampoco consiguen despegar(se) de un-su mundo-entorno asfixiante. Personajes en los que permanece una constante mirada de extrañeza, como si palpasen lo raro-inquietante y quedasen irremediablemente marcados en la piel por pigmentos baconianos deformados.
Solar, Linòleum, y Moll son los tres títulos del tríptico (del griego τρίπτυχος tríptychos “plegado tres veces’), denominación-homenaje para “1.Pintura, grabado o relieve distribuidos en tres hojas, unidas de modo que puedan doblarse las de los lados sobre la del centro. 2.Libro o tratado que consta de tres partes.” (“Els meus pares es van conèixer davant d’un tríptic de Francis Bacon. Era un tríptic sobre la crucifixió. Primer es van trobar al panell dels carnissers. Després al llit on el cos en contorça. Després al tórax invertit que davalla de la creu”). La contorsión baconiana es una constante en las historias, la contorsión para encajar o para escaparse, la contorsión para deformar(se), la contorsión-transformación en un continuo non-stop.
Solar (“La nostra escola era un solar. Un rectangle a l’extraradi. Un paissatge de fuita. El croquis d’un desert”) contiene intrínseca una polisemia maldita: el solar en el que se puede edificar, lo relativo al sol (luminosidad), y el solar del linaje (casi cinismo en un texto sobre desarraigados: “érem pura provisionalitat (…) Fills de setembres roncs. Fills de setembres repetits”). Una historia social, el solar con módulos prefabricados para una escuela-frontera, la escuela de los inmigrantes recién llegados, los que son inventariados en los informes administrativos con la misma frialdad que Bolaño inventarió los nombres de las mujeres muertas en el desierto de Sonora (2666): “material combustible, material inflamable, còssos pneumàtics, però només eren nens”. Un estallido contenido (“infart categòric”) en el que profesores y alumnos, impotentes (“vam caure de genolls a la banda de la impotència”), mienten como Pino Pelosi (el asesino de Pasolini) intentando construir una realidad a medida (“no érem capaços de sobreviure tots precisament perquè cada día perpetràvem una plétora de mentides?”) desde la que resistir (“Fora de nosaltres, els llimbs. Els afores. L’univers larval”). Profesores y alumnos irredentos, pero que como el rinoceronte de Ionesco (ese Solar como teatro del absurdo), deciden que no capitularán y se conjuran para ello: “Ho jurem. Per Al·là, per Déu, per Rama. I per Txékhov”.
En Linòleum (“1.tela fuerte e impermeable, formada por un tejido de yute cubierto con una capa muy comprimida de corcho en polvo amasado con aceite de linaza bien oxidado”) el nudo de argamasa es la familia, la familia por acción, la familia por omisión. El Padre (“impetuós i infatigable, feia servir paraules desgraciades: ataraxia, moral, impertorbabilitat. També llegia libres desgraciats. Contemplava obres d’art desgraciades (…) Als homes bons els fascina la crueltat”), la Madre (L’hermetisme i la severitat del rostre. La gràcia inaccessible. Una corona feta de peces provisionals. Un nucli de silenci. Un cos fluid. Imprevisió. Emergència”), y dos hijos gemelos: Bosco (“Va arribar al món inmadur i boquejant. Era un Vell precoç, un discordant. Va costar mesos amarrar-lo a la vida”) y ella, la innominada que cuenta, la que habla, la que recuerda, la que de niña “llegia per anèmia i per manca d’oxigen”, la que quería salvar y salvarse con/a-través-del conocimiento. Una familia extraña (“Nosaltres podíem arribar a ser fastigosament realistes. No ens agradaven les llegendes. No ens agradava la fantasia. No érem els seus destinataris. Només sabíem que l’existència podía pesar. Amb això n’hi havia prou”), lastrada por el abandono materno: cometa al viento con cita de Txékhov (otra vez Antón Pávlovich) en la cola: “Un gos afamegat només pensa en la carn”. Una familia (“tragedia àtica”) tan deforme como los personajes del tríptico de Francis Bacon frente al que se conocieron los padres (“no pots dir al passat què ha de fer”).
Moll, otro juego polisémico entre “1.Obra de piedra, hierro o madera, construida en dirección conveniente en la orilla del mar o de un río navegable, y que sirve para facilitar el embarque y desembarque de cosas y personas. 2.Pieza elástica dispuesta de modo que pueda utilizarse la fuerza que hace para recobrar su forma natural cuando ha sido modificada por presión. 3.Adorno compuesto de varios relicarios que las mujeres de distinción llevaban pendiente a un lado de la cintura”. Moll, la historia de un jubilado voluntario en el Museo Civico (“Soc un cos marginal. Un cos en combustió. La meva esquena és una paissatge circumflex. Sota els ulls hi tinc amfiteatres. Davant el mirall, saludo al còmic depressiu”) quien, a través de la contemplación de una mujer (“L’observo. Soc un fanàtic. Intento desarticular l’artefacte. És freda com un racisme nou. És melancólica. És la veu d’un cantant mort en un accident. És un bus que busseja sense escafandra”), lucha contra su mismiedad, en un deseo de cambio, de ser otro, de modificar su vida (“obligar-se a somniar és la máxima de les perversions”) consciente de sus infértiles paranoias (“la barbàrie comença en un mateix”). Ella, triptinómana, (“Visita el Civico una estona cada matí. Mira els tres passis del documental, un després de l’altre, en els tres idiomas”), con un relicario invisible a la cintura, ajena al anonidismo vital de él, es sólo una excusa, un motivo para palpitar, un deseo de deseo: el de él por germinar, por alejarse de cierto animalismo básico y gritar “Rilke ens estima!”.
Tríptico de anhelos incumplidos en el que los momentums se intensifican hasta rozar la (auto)combustión. Microcosmos de plomo, de pesos que lastran pero no ahogan. Radicalismo sutil en esta Bíblia baconiana venerable. Lectura sensorial, en la que el mundo del arte se desborda sigilosa y discretamente (con referencias explícitas e implícitas a Matisse, Pasolini, Derek Jarman, David Wojnarowicz, Pina Bausch, David Bowie o Nick Cave) provocando un impacto estético más allá del literario. Prosa lírica en la que la exactitud, el mínimum expresivo, la condensación, son la singularidad del libro y, a la vez, rasgos que la autora reconoce como propios (Solar: linaje). “Cristina escribe como quien huye” (en palabras de su editora), y sí: el houdinismo es empíricamente palpable en la obra.
¿Novela, relatos, actos teatrales, poesía? Regreso al principio: libro-bisturí, libro-afilado, libro-disección-continua: “Parlem molt de la mort però ningún no ens prepara per la poesía”. Después de leer Els irredempts, yo me siento un poco más preparada para ambas.
(*) Definiciones extraídas del Diccionario de la lengua española de la RAE.
L’escriptora Sílvia Jané entrevista Cristina Garcia al podcast ‘Dones de paraula’ de Ràdio Tordera
arran de la publicació d’ ELS IRREDEMPTS
«escrita sota la noció de tríptic, un conjunt pictòric que s’organitza en tres panells diferents… la desubicació és un dels temes recorrents en el que escric… aquest llibre té aquest títol perquè els personatges que viatgen en les tres històries són una mena de captius, és a dir persones que viuen en l’adversitat, que porten una càrrega, ja sigui social, familiar o personal, que viuen en un context dèbil o difícil, però mai són desesperançats del tot…neix en ells un impuls de solució o superació»
«La felicitat d’un amic ens encanta. Ens fa créixer». Ho va escriure el francès Jean Cocteau a La dificultat de ser (trad. d’Antoni Clapés. Quid Pro Quo Edicions, 2018) i és una màxima que he pogut demostrar, molt afortunadament, amb una mica de temps. Fer l’amistat i que arreli ja és difícil entre, posem-hi, botigueres i electricistes o advocades i infermers –que les gelosies i els egos viuen a totes les cases–; però és que en el món dels escriptors, els músics, els artistes, hi sol haver una dosi extra d’aquestes tares que fa que, com diu Antonina Canyelles, «si hi haguessin doblers, hi hauria punyalades». La llengua esmoladíssima de la poeta palmesana, que aquesta setmana celebra 80 anys, esculpeix versos d’on broten rialles com aigua fresca, pensaments fondos com el pou i una sensació meravellosa de no estar sols en aquesta absurda existència.
Canyelles no està d’acord a donar la importància transcendental al fet d’escriure que se sol estilar avui dia: escriure és com fer qualsevol altra cosa, és una activitat com qualsevol altra, diu. D’escoltar-la, em ve al cap una altra mestra de l’ofici, Marguerite Duras: «Puc dir el que vull, mai no arribaré a saber per què s’escriu i com no s’escriu». A l’assaig Escriure (trad. de Blancallum Vidal. Labreu Edicions, 2022), Duras desplega una altra reflexió que l’agermana amb Canyelles: es planteja que potser si hagués continuat estudiant música –tocava el piano– no hauria escrit mai, així com n’Antonina especula si s’hauria o no lliurat a la paraula, en cas d’haver acabat els estudis de violí. Com Duras i com Marina Tsvetàieva, gairebé l’única recança que de tant en tant els retorna com un all mal paït és aquest abandó de l’art més màgica; i tanmateix, en totes tres autores, el ritme, la melodia i els silencis trenen els poemes (els componen) amb una naturalitat que fora impossible en escriptores sense sensibilitat musical. La francesa i la russa teclegen mots; la mallorquina, els frega. «Jo som un Stradivarius./ Jo, un Guarnerius. / Jo, un Amati./ Sense dues mans sàvies / sou tres merdes».
L’any 1979, Antonina Canyelles va guanyar el Premi Marian Aguiló amb Quadern de conseqüències. Tot i que el jurat del premi estava format per alguns dels escriptors amb més influència d’aleshores –Miquel Bauçà, Vicent Andrés Estellés, Josep Maria Llompart, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover–, cap d’aquests poetes il·lustres no li va estendre una mà per a aconseguir de publicar el llibre. Això no va aturar la poeta, que gràcies a Rafel Jaume –llibreter de Cavall Verd i, això ja en dona fe, activista cultural i cor gegant–, va sortir-se’n d’autopublicar l’obra guanyadora. Aquesta mala experiència va curar-la d’espants, li va adobar la pell (que tornà de cocodrila); d’una manera semblant a com el cel fastigós de Barcelona –metàfora d’un món literari aviciat– va repel·lir la jove Antònia Vicens, quan acabava de guanyar el Premi Sant Jordi de novel·la. Talment totes dues escriptores, llestes com són, haguessin intuït rapídissimament l’única necessitat vital que té l’escriure: la solitud.
D’ençà d’aquell primer llibre, Canyelles ha construït una obra amb fonaments sòlids i una mena d’arquitectura minimalista de marès i paret seca, elegant com n’hi ha ben poques. Una casa habitable, que tothora és plena de lectors ben diversos amb un tret comú: tothom és bona gent. Basta veure la munió de persones que es van aplegar a la seva festa d’aniversari, aquesta setmana, a Can Balaguer, organitzada pels seus llibreters de confiança (na Glòria i en Xesc d’Embat), uns quants amics de birres i cigarros, i uns quants antics alumnes. Perquè Canyelles, que també va estudiar Educació Social i va capgirar els esquemes a les agrupacions d’escoltes, s’ha dedicat encara a una altra tasca desagraïda i vital –ho va assenyalar, durant la festa, l’actriu Mercè Sampietro–: la d’ensenyar. Amb ella, els seus alumnes no només aprenien la nostra llengua maltractada i preciosa, sinó que a més aprenien a estimar, i treballaven per poder treballar en allò que els fes feliços.
Al poemari ‘Tot passa baix’ (LaBreu), l’últim llibre de Teresa Pascual, hi ha la tibantor del problema, la tensió d’una inquietud.
El nostre no és el temps del cant. La innocència de la lírica, de la lírica en el sentit més pur, limita amb l’altivesa, gairebé entristida, de la malfiança en tot. Una malfiança històricament enraonada que ens ha dut a enraonar, a enraonar pels descosits, però que ens ha robat el cant. Som, en definitiva, en una època de prosa, i si voleu prosaica.
Havent perdut el cant, el poeta coetani n’invoca l’ombra, prova de resseguir el rastre d’un cos perdut; tota activitat poètica és, ara per ara, una mena de nostàlgia. Forfolla, crida o xiuxiueja però el poeta ja no pot imitar els ocells. L’impediment, com sempre, ha obert tot de camins i cadascú el fressa a la seva manera. Hi ha qui, en ressegint el pas de l’impossible, juga. La ironia el salva de la desesperació, i fa música rient; prova de recuperar amb el somrís, feliçment infant, el mot melòdic, la innocència lírica. També hi ha qui, paradoxalment cercant la poesia, d’alguna manera s’exilia del poema: prova de trobar-la en la novel·la o en el conte, en la frontera imprecisa dels gèneres o bé retallant frases. I encara hi ha qui, encallat en el jo, limita amb el problema i s’expandeix a través del problema; ha renunciat, potser intraquil·lament, al cant: és una poesia de preguntes, una poesia de tensions i fronteres, de trencaments, de moviments traquetejants –i, si no de reflexions, de to reflexiu.
A «Tot passa baix» (LaBreu), l’últim llibre de Teresa Pascual, hi ha la tibantor del problema, la tensió d’una inquietud. Un dels nuclis de sentit del poemari, un nucli que suggestiona més que no articula, és el plec: el punt d’inflexió mig esborradís que hi ha entre dos estats oposats, mal que sigui tan sols en aparença –una aparença verbal–: dia i nit, somni i vetlla, llengua i silenci, vida i mort. «Entre el dia i la nit | no hi ha paret | ¿on és la ratlla?», adverteix de bell antuvi el llibre. En el dinamisme del trànsit, internat en aquella línia imaginada, el poemari prova de trobar-hi una quietud: s’instal·la en una mitjania, en una observació desconfiada però serena, que prova de captar la síntesi tanmateix irresolta d’una realitat closa en ella mateixa –com la poeta, altrament, sembla closa també en ella mateixa.
Potser per aquest afany de recercar en el moviment, en la confrontació entre opòsits, el valor essencial i quiet –una veritat poètica–, els poemes funcionen per acumulació: s’hi van llençant constantment imatges, com qui prova una vegada i una altra d’encertar per tempteig, enquimeradament, la clau que a l’últim obri la porta de la realitat. Aquest procediment, si es vol justificable però en cap cas exclusiu de Pascual ni del seu propòsit, tot sovint dona als poemes un cert aire d’ortopèdia: la frase, tanmateix versificada amb correcció, constitueix d’habitud una sola imatge; deslligades les unes de les altres, generen només per juxtaposició una certa fantasia d’unitat, en definitiva, la il·lusió d’un poema. Aquest ús de la frase, que no és sinó la formalització d’una experiència d’observació, interior i exterior, agafa necessàriament la forma de l’enmeració; el poeta, en desconèixer-ne la clau, només pot palpar l’estricta superfície de les coses, enumerar-les. Un ús acumulatiu, enumerador, que pot funcionar esparsament, aïlladament, però que en conjunt es fa repetitiu, com si hom hi llegís constantment una poemàtica llista de la compra, encara que sigui la llista de la compra de l’esperit. És en aquests moments en què la quietud té el perill d’esdevenir garratibament.
El llibre, deia, s’instal·la en una mitjania, en una mediocritat –mot redimit per Horaci–, que ho amara tot: realment, tot passa baix. Aquest passar arran de les coses, aquesta disponibilitat, pacifica d’alguna manera el misteri inexplicable de la realitat, que no esdevé angoixant, encara que continuï essent problemàtic en tota la seva dualitat irresolta. El conflicte esdevé una ponderació serena del misteri que, i és d’agrair, no es deixa endur mai pel perill, ara tan habitual, de la desmesura ni la grandiloqüència. Una mediocritat, tanmateix, que a diferència de la clàssica ja no es pot revestir d’or perquè ja no parteix del cant, sinó d’una època prosaica. El llibre clou amb un poema que potser es podria llegir de plenitud, i si el llegíssim així potser el llegiríem erradament i encertadament alhora: es parla de la casa, el camp i el fruit, però hi ha «el plec», «l’escletxa» i un retorn impossible. Ni tan sols la mediocritat feliç és, en el nostre temps, gaire daurada.
recital de Teresa Pascual TOT PASSA BAIX amb Àngels Gregori a LA VALL DE LLIBRES 2a Fira d’editorials independents i de proximitat de la Valldigna al Monestir de Santa Maria de la Valldigna, on hem fet parada el cap de setmana (25.09.22)
presentació d’A TRAVÉS de Glòria Coll Domingo amb Joaquim Mallafré i Maria Eugènia Perea serà al Centre d’Estudis Riudomencs Arnau del Palomar (23.09.22)
LES QUATRE CAMBRES DEL COR d’Anaïs Nin (LaBreu Edicions) – a partir del minut 11.12 – al Suplement de Catalunya Ràdio ( acompanyant PURA PASSIÓ d’Annie Ernaux publicat per Angle Editorial)
«Anaïs Nin, com l’Annie Ernaux, fa molt això de sobreexposar-se, que parlava de les seves relacions poliamoroses – ara molt freqüents, no gens freqüents a la seva època- tinc relacions ambivalents a aquesta senyora … els seus llibres sempre parlant d’enamoraments, li agradava experimentar, jugar amb la gent, i a l’hora es donava completament a les seves relacions, podria haver triat molts llibres però trio el darrer que ha publicat LaBreu LES QUATRE CAMBRES DEL COR on s’explicar la història d’un embolic entre dues parelles i com ningú troba mai el que necessita en l’altre completament tota l’estona… no volen deixar anar quan estaven al núvol de l’enamorament» Marina Porras
ESCRIURE de Marguerite Duras traducció Blanca Llum Vidal
lectura recomanada per Míriam Cano a FetAMidaTV
«les seves relacions han marcat profundament el seu art… un llibre amb una estructura que voreja la carta, el dietari… convida a ser llegida en calma… és d’aquells llibres que semblen curts d’entrada i pesen molt… traduït per Blanca Llum Vidal amb un català molt viu, un català molt especial, això fa que la traducció d’ESCRIURE de la Marguerite Duras funcioni d’una manera molt plaent…»
Cristina Garcia Molina és escriptora i professora de llengua i literatura. També fa classes d’escriptura a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Fins ara ha publicat el llibre de contes Silenci a taula (Viena), que va rebre el Premi Literari Ciutat de Badalona, o dels textos infantils Plou… però quin sol! (La Meceua). Amb el seu últim llibre, Els irredempts (LaBreu), ens ofereix la seva particular exploració pels gèneres de la novel·la i la poesia mentre es desferma la seva capacitat d’establir relacions i connexions amb els seus referents literaris. Hem conversat amb ella sobre tot el que carrega aquest llibre.
Cristina Garcia Molina. Foto: Laia Serch
Com sorgeix la idea del llibre?
Bé, és un camí difícil perquè realment la primera imatge de Els irredempts em va venir d’una manera estranya. Em van venir al cap tres històries i jo pensava que acabaria triant una i l’acabaria desenvolupant. Tenia pensat escriure una novel·la —o volia intentar escriure una novel·la— i la veritat és que no, no les vaig poder deslligar mai. Això em va provocar certs dubtes, perquè, si jo el que volia era lligar tres històries —o no lligar-les del tot, perquè expressament no estan del tot lligades—, allò que jo tenia a les mans, què era? En qüestions de gènere, era una novel·la o era un llibre de relats? Què era? I això em va fer aturar molt l’escriptura del llibre perquè no sabia ben bé on anava a parar allò que jo tenia al meu cap i que no podia separar de cap manera. Va ser un procés curiós. Va arribar un moment que vaig arribar a la conclusió que era igual: aquesta la forma definitiva. I una vegada tenia la forma, ho vaig tirar endavant. Però em va costar.
Els irredempts no és ni novel·la ni poesia: per mi és un llibre que des del principi va imposar la forma del tríptic.
M’ha semblat que hi ha molta experiència personal al darrere del llibre? Voldries explicar quines experiències personals hi has vessat?
No. I et diré per què. Sí que hi ha vivències meves, però el que passa és que, una vegada aquestes vivències passen al terreny de la ficció, allò es converteix en una cosa molt diferent. Per tant, ara m’és difícil saber on soc en aquest llibre. Jo crec que estic en diversos llocs. Trec el cap en diversos moments, però no et podria dir que cap de les tres històries sigui una vivència directa meva. N’hi ha una que sí, més que les altres, que és la primera, el “Solar”, però tampoc la vull fer passar per la meva experiència personal. Això és una cosa que a mi m’interessava especialment a l’hora de parlar del llibre: no dir “això és una cosa que m’ha passat”, sinó “això és una cosa que jo he viscut i que transporto al terreny de la ficció de diverses maneres: mentint, tergiversant i deformant”. A mi em sembla interessant aquest procés, no el que a mi m’hagi passat.
Els irredempts està ple de referents. Quins són els teus referents principals? Què signifiquen per a tu?
He fet aparèixer volgudament diversos autors o artistes que signifiquen molt per mi perquè són tots ells artistes que generen la seva pròpia iconografia. Si vaig en ordre amb les històries, al “Solar” apareix Pier Paolo Pasolini, que per mi és essencial perquè és un autor absolutament consagrat a la seva feina, a viure la poesia i l’escriptura, i també a viure la creació com a font única d’existència. Després van apareixent altres autors, Francis Bacon, que apareix a “Linòleum”; Txèkhov, evidentment; Shakespeare i d’altres que em deixo. Altres estan per sota el text, és a dir, que no apareixen explícitament i que només sé jo que són allà.
Crec que una de les grans preguntes sobre aquest llibre és si és novel·la, un llibre de relats o poesia.
Jo tampoc sabia què dir què era exactament. Quan vaig començar a parlar amb l’editorial LaBreu els vaig dir que era una novel·la. Després vaig dir “com veieu, no és ben bé una novel·la —perquè no és ben bé una novel·la— però tampoc és ben bé un llibre de relats”. Treballant i llegint sobre Francis Bacon vaig arribar a la conclusió que això era un tríptic. Si considerem com funciona un tríptic pictòric veurem que tenim tres panells amb tres imatges on apareixen personatges. Aquests estan atrapats en el seu espai, però tots junts conformen un tot. Potser no és una narració sencera, però construeixen una narració sense que la relació entre ells hagi de ser lògica ni conseqüencial. Aquesta imatge del tríptic em va ajudar molt a assimilar la forma de Els irredempts. No és ni novel·la ni poesia: per mi és un llibre que des del principi va imposar la forma del tríptic.
La poesia com a representació de tota la literatura és un exili. Tots aquells que vivim molt lligats a la literatura o a l’art sabem que aquesta és una vida paral·lela.
Al final, els personatges recorren a la poesia com una forma d’exili de la realitat.
En un moment es diu que la poesia és un exili. Sí, perquè la literatura també ho és. La poesia com a representació de tota la literatura és un exili. Tots aquells que vivim molt lligats a la literatura o a l’art sabem que aquesta és una vida paral·lela. És la vida que ens dona elements que no acabem de trobar a la vida diària. Per tant, també és una fugida. Però no ho dic en cap sentit negatiu ni pejoratiu. No. Aquesta és la millor de les fugides, o el millor dels exilis. La poesia, entesa com a representació d’allò que és magnífic, és per mi essencial, és el tot.
Cristina Garcia Molina. Foto: Laia Serch
Tots els personatges es troben en el límit de fugir de la realitat i de tornar-hi, d’enfrontar-s’hi o refugiar-se fora. L’exili de la literatura t’ajuda a sentir-te reconfortat a fora o de reconciliar-te amb la realitat?
És clar, per això són els irredempts: són uns captius. Un irredempt és algú que està atrapat en un lloc, per exemple, per mi el “Solar” és la captura social i històrica que podem viure; “Linòleum” és la família; i “Moll” és la captura que es fa un mateix, de quina manera ens empresonem nosaltres mateixos. Llavors, aquests personatges sempre intenten sortir, però no poden o no volen. No ho sé això exactament, si els personatges no poden o no volen. I és que la poesia, la lectura i l’escriptura és una manera d’intentar sortir, però no estic segura que acabem sortint d’aquest cau on a vegades ens hem posat nosaltres mateixos. No hi ha ningú que ens ho hagi imposat: som irredempts perquè volem, moltes vegades per decisió pròpia.
Cristina Garcia Molina: “Prefereixo complicar-me la vida”
Intentes sempre buscar connexions amb el món de la literatura, però mantens una veu molt pròpia. Com descriuries la teva mirada d’escriptora?
El com m’expresso no és una cosa que hagi pogut decidir. Per començar, tots som el producte involuntari de les nostres lectures. A més, crec que la meva manera d’expressar-me té molt a veure amb el meu caràcter. Jo soc una persona força introvertida i, a vegades, puc ser una persona de poques paraules. Aquesta manera de ser crec que s’ha transportat a l’escriptura amb aquesta frase curta, la juxtaposició, no dir-ho tot, buscar la paraula exacta… Hi ha una recerca del que és essencial en l’escriptura. Jo necessito tenir poques frases, però que siguin molt directes.
Fas una feina de depuració extrema.
A vegades és dur escriure així perquè t’estàs censurant tota l’estona. És a dir, tens una frase i et dius: “La necessito realment? És absolutament vital aquesta frase aquí?” Això provoca que l’escriptura a vegades sigui molt lenta. Molt i molt lenta. Hi ha un llibre del filòsof Roland Barthes que es diu La preparació de la novel·la. És un recull de conferències i de seminaris que va impartir en què distingeix entre l’escriptura ràpida i l’escriptura lenta. L’escriptura ràpida és molt muscular i l’escriptura lenta t’imposa molta censura perquè es necessita, diu ell, prémer molt sobre el paper cada vegada que s’escriu i fa que moltes vegades s’aturi aquesta escriptura, perquè no estàs segur, perquè busques la perfecció que no arriba mai, etc. Tots aquests elements han conformat l’estil o la veu que apareix aquí.
A vegades també m’agrada arribar a ser crua, quasi brutal. Bé, més que m’agradi, crec que ho he de ser.
A mi els adjectius que em venen a la ment és “intens”, “dens”, és a dir, quan es redueix el text, augmenta la seva intensitat i densitat.
Exacte. I és un procés que com a escriptor és dur. Evidentment, tota mena d’escriptura, si la fas de manera conscient i honesta, hi ha d’haver una feina al darrere i hi ha d’haver moltes hores. Escriure d’aquesta manera tan tensa m’agrada molt perquè la trobo sensual, però fa que escriure sigui esgotador, perquè necessites que tot sigui essencial i que tot vagi cap allà mateix. A vegades també m’agrada arribar a ser crua, quasi brutal. Bé, més que m’agradi, crec que ho he de ser.
El món sembla un mar de frustració i les petites guspires d’èxit ens omplen d’esperança. És al voltant d’aquestes guspires on sorgeix la poesia i la poètica. La vida és crua, però aquestes petites guspires l’omplen de sentit.
Amb el llibre anterior m’havien dit moltes vegades que jo escrivia contes molt tristos. Sempre deia que no, que no és veritat, perquè una cosa és ser cru, és dir la veritat, i l’altra cosa és que les coses siguin tristes. Per mi és diferent. Per mi els personatges de Els irredempts poden tenir un context hostil, però no hi ha rendició. Per això jo crec que sí: hi ha aquestes guspires d’esperança. No són textos destructors, el que passa és que pot ser que la realitat que hi aparegui no sigui del tot plaent.
Són molt conscients d’on pot sorgir la bellesa i la poesia. No són banals, pàmfils o innocents.
Això mai! Això és impossible perquè jo, com a autora i com a persona, no he vist mai la vida així. Per exemple, vaig considerar que el pare havia de morir i la poesia s’havia de quedar. I així ho fem tots, nosaltres morim, però la poesia queda. Aquesta és la meva visió: tot i que tenim la certesa que morirem, hem de gaudir sempre de la vida i de la poesia.
Pel que fa a mi, el que em manté viu és el risc imminent de la passió i els seus coadjuvants: amor, odi, goig, misericòrdia
La Praça da Sé és el centre geogràfic de Sao Paulo. Una plaça desgavellada, amb la catedral i una concentració de sense llars considerable, superior encara als nivells ja alts del centre de Sao Paulo. Creuàvem, sense gaire interès en aturar-nos, mentre la gent feia la seva. Alguns cridaven, d’altres feien glops a la botella. La majoria simplement seia en grupets. Hi havia furgonetes de la policia a cada cantonada. Quan sortíem, J. em va dir que fa temps hi va haver una matança. Grups paramilitars van entrar de nit i van començar a matar sense llars. A bastonades, rebentant caps. Molts es van salvar tancant-se a la catedral. Ha passat a la història com la Massacre de Sé (Chacina da Sé), al 2004.
L’odi del poder envers al pobre, a la faula més feble del sistema, és organitzat i sistemàtic. Normalment dissimulat, o emparat legalment. De tant en tant passen aquestes explosions d’odi on un grup de gent simplement es dediquen a matar tots els que passaven per allà. Perquè eren testimonis que calia esborrar, perquè son una carrega pel sistema o simplement perquè no son com ells i no els admeten. Però aquest odi i aquesta violència és real, no és metafòrica ni simbòlica. Per contra, la revenja del oprimit te poquíssimes opcions, i només dos per esquivar la repressió; prendre el poder o la ficció.
A ‘El cobrador’, l’últim conte del llibre de Fonseca i el que li dona títol, el narrador va al dentista a que li treguin un queixal podrit i quan li passen factura, explota com el personatge de Michael Douglas a ‘Un dia de fúria’: ‘Ja no pago més, estic cansat de pagar! Li he cridat. Ara soc jo el que cobro!’. I enceta la seva venjança contra tots. Vàzquez Montalbán ho feia sovint als seus llibres; matava un especulador immobiliari o un secretari general del PCE. Aquest Cobrador és més directe. Com el protagonista de ‘Baile con serpientes’ de Castellanos Moya, surt a la ciutat i descarrega una fúria folla i espontània però selectiva . Tots aquells que es va trobant i que li han estat cobrant la vida, aquells que se’n porten, però no donen res a canvi. Enmig de la seva nova vida, el Cobrador tindrà temps d’enamorar-se i fins i tot de jugar a futbol tres hores, abans de immolar-se. Violència, amor, catarsi i contradiccions. Aquí, a ‘El cobrador’ i a la resta de la obra de Fonseca. Autor molt conegut a Brasil i molt poc a casa nostra, la Breu va recuperar aquest recull de contes de 1979 magníficament traduït per en Josep Domènech Ponsatí. Fonseca té una obra extensa, sobretot de contes, i algunes novel·les, un parell traduïdes al castellà. ‘Bufo & Spallanzani’ la va traduir el tot just traspassat Basilio Losada al 1998, titulant-la ‘Pasado negro’. Com alguns dels contes de ‘El cobrador’, Fonseca escriu literatura negra molt heterodoxa, fins i tot autoparódica, on la trama i la violència es deixen retorçar per uns personatges i una narrativa molt original, que sota un traç gruixut mostra una habilitat tècnica i una voluntat de furgar els racons extraordinària.
A la primera lectura de Fonseca hi trobarem el que mencionava. Sexe, neurosi, mort i poder. El determinisme social i vital de la novel·la negra, on tot passa perquè no hi ha més remei i els homes son durs i les dones submises. Però si seguim, trobarem un mon malalt i una narració que es porta a ella mateixa al límit a base de contradiccions, que ens fan rebotar d’una banda a l’altre en una mena de joc macabre i que en textos com el conte que obre el recull, ‘Pierrot de la caverna’, arriben al nivell d’obra mestra.
El conjunt de contes de ‘El cobrador’ es notable, i té peces excel·lents com ‘El joc del mort’ (negre a l’estil Borges) o ‘Trobada a l’Amazonas’. Però ‘Pierrot a la caverna’ és excepcional. La historia no és gaire més que un escriptor misantrop i esgotat, un depredador sexual que va passant d’amant en amant fins la Sofia, una nena de dotze anys de la que s’enamora i deixa prenyada. El conte té dos elements que el fan ser molt més que una simple reescriptura de ‘Lolita’. Per una banda, les contradiccions. Per començar, el narrador ens diu que no pensa escriure, que tot ho dictarà a un magnetòfon. Que, entre d’altres motius, tot allò que dirà ‘no ho podria escriure’. I doncs, ¿què estem llegint?. ¿Com estem llegint?. Un text a l’estil Fonseca, frases curtes i polides, a velocitat de vertigen però sense una coma de més o de menys. Res més llunyà que el monòleg d’un neuròtic que ens presenta el propi narrador. Un escriptor que no escriu, que qüestiona el sentit o el destí de l’escriptura però està fent un conte gairebé perfecte. Les escenes del passat i del present es succeeixen sense pausa. La voluntat del propi narrador és tan contradictòria com la seva pròpia idea de la literatura.
Voler produir frases que facin bonic es tan absurd com voler ser coherent cada dia, cada setmana. Soc contradictori, bast, sensible, cruel i generós, comprensiu i despietat. Aquesta confessió no la faria mai per escrit.
L’altre element és la repetició. A ‘El cobrador’ és el ‘Aquesta si que es bona’. A ‘Pierrot a la caverna’ son dos expressions que el narrador va deixant anar rítmicament, cada poc, com un cop de martell damunt del text. El ‘Que em mossegui un mico’ (‘M’agrada dir ‘que em mossegui un mico’ perquè era el que el meu pare deia quan es quedava de pasta de moniato’) i el ‘Ordre i Progrés’ de la bandera brasilera (‘Ordre i Progrés soc jo mateix’). Tot plegat un monument al sarcasme i la distància narrativa i una lliçó de com construir en vint pàgines un personatge a l’alçada dels desastres morals de les novel·les de Nabokov.
Rubem Fonseca, El cobrador, Barcelona, la Breu, 2010
CELEBREM CUSSÀ lectura que celebrà Cavalls salvatges i Formentera Lady, amb Matthew Tree, Joan Vigó, Míriam Cano, Martí Sales, Jaume C.Pons Alorda, Llorenç Capdevila, Toni Gol, Anna Pantinat, i els editors de LaBreu Edicions i Edicions de l’Albí a la Llibreria Calders (08.09.22)
Arriba La Setmana del Llibre en Català del 9 al 18 de setembre i serem a la caseta 48 al Moll de la Fusta, amb els companys de Lleonard Muntaner, Adia Edicions i Edicions del Buc.
🖊 Els horaris de signatures són:
BEN BÉ Josep Ramon Roig dissabte 10 a les 19 h a la caseta 4, i mitja hora després a la 48
A TRAVÉS Glòria Coll Domingo Premi Jocs Florals de Barcelona 2022 divendres 16 a les 18.30 h caseta 48
ELS IRREDEMPTS Cristina Garcia Molina dissabte 17 a les 19 h caseta 48
Hi trobareu les novetats de setembre, que ja han arribat a llibreries:
ESCRIUREde Marguerite Duras traduït per Blanca Llum Vidal
L’espero al bar de vidre, la veig creuar el semàfor amb aire d’escriptora maleïda carregada de paciència i de dimonis interiors. D’un cistell enorme en treu un llibre menut i me’l dona de pressa, com una mare que abandona el seu nadó. Sembla tendre, preciós, indefens, però em temo que l’apariència enganya i trepitjaré un camp de mines. Fingeixo indiferència i li agraeixo poc, una reacció típicament gironina.
Xerrem de tot durant una hora, per dissimular el nerviosisme i les ganes de tenir a les mans “Els irredempts” i les ulleres de prop. Set anys llarguíssims esperant aquest moment, des que vaig descobrir l’autora amb el seu “Silenci a taula”. Primer error: comparar les criatures. No tenen res a veure, nosaltres ja no som les mateixes.
La seva prosa s’ha depurat, depurat, depurat: pell i os, mestratge absolut i mala bava, punta d’un iceberg inabastable ple de referències culturals i d’experiències personals i col·lectives. Paraules tallades meticulosament fins a la perfecció, diamants d’una joia mai vista que no aconsegueixo definir. És prosa? És teatre? Es poesia? És realitat o ficció? Segon error: classificar-lo. En aquest cas, no es permeten etiquetes. És Cristina Garcia Molina en tot el seu esplendor. L’única certesa és que és refotudament bo.
Té poques pàgines, però el cos em demana lentitud. Li dedico tres dies intensius. Tres relats, tres obres mestres, tres cops de puny calculats.
Llegeixo ben concentrada, asseguda, amb els cinc sentits. No és un text de platja ni de llit. Malgrat la meva postura, quan acabo he estat fent puènting: confio la meva vida a una corda i un baudrier, salto al buit, reboto, xisclo i quan torno a tocar el terra soc conscient que tenim gent prodigiosa que ens sacseja i ens transforma (simplement?) amb un teclat.
El llibre surt avui. Sempre he estimat el setembre.
Escrits així fan possible que els lectors no ens conformem amb merdeta facilona, que ens atrevim a volar i apostem per literatura de qualitat com un bé de consum massiu. Nosaltres tenim l’última paraula i ella encara no.
dijous 8 de setembre, a partir de les 19 h, una lectura que vol celebrar els dos títols de Jordi Cussà que ens van fer lectors incondicinals seus: Cavalls salvatges i Formentera Lady, per a la qual necessitarem de la vostra col·laboració: tota aquesta gent que apareix a la invitació d’aquí baix passarà pel nostre micro i en llegiran fragments.
Hi ha espai per a tothom: si hi voleu participar, escriviu al mail de La Calders indicant el vostre nom i us apuntarem a la llista de lectors: info@llibreriacalders.com
Visca Cussà!
Cristina Garcia Molina (Granollers, 1975). Viu a Girona. És professora de llengua i literatura i fa classes d’escriptura a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Va guanyar el Premi Literari Ciutat de Badalona amb el recull de contes Silenci a taula (Viena Edicions, 2014). També és l’autora dels textos infantils de Plou…però quin sol! (La Meceua, 2013). Ha publicat contes en diverses antologies i al portal Paper de Vidre.
Els irredempts és una narració en tres temps. Com en els tríptics de Francis Bacon, els personatges es regiren en els seus panells i generen la seva pròpia iconografia. És un tríptic de diapositives en fuita: un solar per a una escola de la perifèria on bastir un simulacre de vides; una família superada pel llenguatge i per la pèrdua dels pares, que obre una falla vital; i una ciutat escindida com a testimoni de la desfeta de l’amor platònic enmig de l’art.
La divisió en tres espais de diversitat narrativa s’unifica en una sola, intensa, experiència de llenguatge. Aquests episodis de situació i condició humanes, que per si mateixos agiten la passivitat distant del lector, s’eleven a través d’un manierisme contingut, que allunya la complaença en la bellesa per enfrontar el lector a una sensació d’abisme situada en el territori del sublim.
Hi podeu llegir espais d’exili, de desarrelament, de dol, històries de renegats i de fronteres —socials, familiars, personals. D’integracions i de desintegracions. I, al final, sempre un anhel: tornar al lloc d’on venim. Si aconseguim recordar quin era.
Marguerite Duras va néixer el 1914 a Gia Dinh (prop de Saigon) i va morir a París el 1996. Visqué la infància i l’adolescència a la Indoxina francesa fins que el 1932 es traslladà a França, on va estudiar Ciències Polítiques i Dret a la Sorbona. Treballà com a secretària del Ministeri de Colònies de 1935 a 1941. És una de les escriptores i cineastes europees més influents de la segona meitat del segle XX, amb cinquanta-sis llibres, entre novel·les, reculls periodístics, obres de teatre, dinou pel·lícules i una desena de guions cinematogràfics i una vasta producció en el camp televisiu.
El 1943 publica la seva primera novel·la, Les Impudents. Durant l’ocupació nazi col·labora activament a la Resistència i s’afilia al Partit Comunista, que deixa el 1955. Del trasbals de la Segona Guerra Mundial en neix el recull El dolor (LaBreu Edicions, 2019). Contacta amb l’existencialisme de Sartre i Beauvoir, però se’n distancia per apropar-se al nouveau roman amb al relat La tarda del Sr. Andesmas de 1960 (LaBreu Edicions, 2015). Guanya el Premi Goncourt amb L’amant (1984), amb el que assoleix un èxit mundial.
La pròpia vida és una font d’experiències sobre la qual va escriure de manera incessant: una història tempestuosa des del seu naixement. La soledat, l’escriptura, l’alcohol, el narcisisme, els desitjos fulgurants i la justícia conflueixen en una obra clarivident i ineludible.
Escriure és el recull de cinc textos que podem considerar un llibre-testament de Duras. L’autora hi ofereix confidències relacionades amb la seva vida, les imatges i les històries que l’han perseguida, la creació literària. També hi planteja una àmplia reflexió sobre l’escriptura i sobre l’essència del llenguatge.
Els textos d’Escriure llisquen, entre pauses, per la casa de Neauphle, completament envaïda per l’acte de l’escriptura, on troba l’entorn idoni per aprofundir en la reflexió contínua que la sedueix i l’habita. El títol anuncia el llibre que, en un infinitiu il·limitat, s’obre a la profunditat de les edats de la paraula durassiana per lluitar contra les pors, els mites, els dolors i la solitud que l’enderien.
«A Escriure, s’hi percep una constant relació al·legòrica entre casa i cos a través de l’element comú que és la soledat.» Victoria Cirlot
Títol_ Tot passa baix
Autora_ Teresa Pascual
Col·lecció_ alabatre, 122
Pàgs_ 72
PVP_ 14 €
ISBN_ 978-84-125774-2-6
Premi Lletra d’Or 2023
Premi trajectòria Fira del llibre de València 2024
3ª edició
Teresa Pascual (El Grau de Gandia, 1952) es va donar a conèixer amb el poemari Flexo (1988) i fins ara ha publicat els reculls: Les hores (1988), Arena (1992), Curriculum Vitae (1996), El temps en ordre (2002), Rebel·lió de la sal (2008), Herències (2011, amb Àngels Gregori), València Nord (2014) i Vertical (2019). Recentment ha publicat la versió bilingüe català-castellà Rebelión de la sal (2020) amb traducció i pròleg de Lola Andrés i El temps en ordre. Poesia reunida 1988-2019 (2020). Ha guanyat diversos premis, entre ells el Premi de la Crítica Serra d’Or i el Premi Nacional de la Crítica Catalana de poesia. Ha estat traduïda a diversos idiomes i la seva obra està present a diferents antologies.
Tot passa baix Dos presents, l’avui i l’ahir, convergeixen en aquest llibre de maduresa de Teresa Pascual, on els matisos de la llum, i la importància de les finestres, s’imposen a la dualitat foscor-claror i el dins i el fora es comuniquen com a parts d’un mateix espai on el concepte de llindar, de lloc de pas, ajuda a relativitzar la importància de les coses. Aquí, la matèria pesa però tot és relatiu, i es relaciona amb l’oblit i el silenci dels altres. Instants i traç que va deixant la vida configuren aquest llibre d’una poeta que a través d’una aparença de paraula menuda es confirma com a una de les nostres veus més essencials.
Glòria Coll escriu una poesia desperta, amb una gran tècnica, hàbil, que diu coses. Dir coses no és el mateix que dir paraules
El primer poema és revelador. Neix del plaer de l’autora mateix, del plaer de llegir, del plaer d’escriure un gran poema. És un poema demolidor que segurament li ha resultat suficient per obtenir el premi Jocs Florals de Barcelona 2022. Parla d’una ossera que ha trobat al bosc, fent lligams arqueològics entre els somnis, les pedres, les erosions i les vides estroncades. Ella sap que necessita els seus ossos per viure. Els ha necessitat tant que els ha deixat sense carn ni pell. La imatge és elèctrica. Et parla i et diu el que fa. Furga el mantell, l’escorça i descobreix que les fatigues humanes, que les arrels que s’han enfonsat esdevenen els nostres somnis. Mentre el llegia una i altra vegada, anava pensant que si tots els poemes mantenien aquest nivell, ja no estaríem parlant d’un altre premi més: estaríem parlant d’una obra colossal, amb una gran influència dels grans poetes europeus i de les grans poetes americanes de la segona meitat del segle XX.
El següent poema, sobre la realitat grotesca, més curt i limitat, agafa un altre perfil, com la resta de poemes que el van seguint, una variació molt més subjectiva i més opinable. De fet, quan un poema es torna opinable, els impactes canvien i el risc es fa evident. Són poemes que et toquen, que emocionen perquè toquen la realitat. Glòria Coll escriu una poesia desperta, amb una gran tècnica, hàbil, que diu coses. Dir coses no és el mateix que dir paraules. El verb travessar és el verb que conjuga el temps de tot el llibre. A mesura que el llibre avança, van canviant l’enfocament i l’ambició. Hi ha un altre poema extraordinari sobre l’aniversari del seu pare, un poema que ens acaba inquietant perquè no ho explica tot. És un poema sincer i molt dur.
En diversos passatges, té la tendència als significats contraris, amb algunes escletxes iròniques quan parla de l’amor. Ens parla del desig, del desig de posseir el desig, amb composicions contraposades i línies que salten i espais textuals en blanc. L’autora valora l’amor com un simulacre, per bé que expressa el plaer que evidentment li dona. Pot semblar una paradoxa, però no. La postmodernitat enfoca la realitat d’aquesta manera. Hi ha una actitud dissolvent, crítica i convalescent davant el món, un punt de sutura dolorós, amb referències a la música (“hi ha el so: som música”), a la família (“Mare, treu el calidoscopi de l’ull amorós”), a les seves històries amoroses (“En una mà el cor, en l’altre el sexe”), a la seva adolescència (“el pèl púbic encara no arrissat”), a la cultura (“No hi ha audiència, no hi ha teatre en el teatre”).
La imatge escabrosa de com el cor li va bombant fins a tenir-lo a la boca i posar-li els dits i la mà sencera és impactant: “Intentava dibuixar un cor i em sortia un puny”. A mesura que vas llegint, et vas endinsant en una tristesa estructural, en la tristesa que molts dies pots veure pels carrers. El desig d’oblidar l’empeny i, per tant, esdevé una prioritat, una obsessió. Glòria Coll planteja tocs surrealistes, molt ben escrits, enginyosos, que poden semblar cínics, però que no ho són, perquè tenen molta càrrega. El poema sobre la balena, amb reminiscències de Maria Mercè Marçal, acaba derivant cap a la queixa. L’autora necessita expressar-se i demana ajuda en el poema Bengales. Té descripcions dures que es podrien entendre com històries viscudes, doloroses. El dubte com a lector que sempre tinc amb el discurs de la tristesa és si el relat té fonament existencial o no. La tristesa planteja un altre debat: es pot ser honrat amb la poesia? Es pot ser honrat amb la tristesa? Es pot ser conseqüent amb la infelicitat expressada?
UNA BONA ESTONA (LaBreu Edicions) / UNA VIDA ACEPTABLE (Impedimenta), de Mavis Gallant: una elegía envuelta en sátira
En la orfandad y extrañamiento de la protagonista, se embosca mucho de la propia autora, quien se instaló en París en 1950 con lo puesto para consagrarse a la literatura
En una amplia entrevista que le dedicó ‘Granta’ en 2009, la canadiense Mavis Gallant (Montreal, 1922 – París, 2014) ensanchó una frase de Marguerite Yourcenar para moldear lo que parecería una divisa de su forma de entender la ficción: «Un caos inútil; en eso consiste». Más que inútil —la reconvendríamos—, se trata de un caos chispeante y confortador por la profundidad que a veces alcanza su escritura, como se desprende de ‘Una vida aceptable’ / ‘Una bona estona’ (1970), la segunda de las dos únicas novelas que escribió. La primera, Agua verde, cielo verde (1959), también la rescató Impedimenta del limbo hace cuatro años. Gallant es mucho más conocida por sus cuentos, con los que sus compatriotas Alice Munro y Margaret Atwood se sienten en deuda.
La protagonista es una canadiense anglófona de 27 años, reciente viuda que ha rehecho su vida —en un decir— en el París de los años 60, casándose con un periodista francés llamado Philippe. En el segundo capítulo, la joven ha pasado la noche en casa de una amiga que ha intentado suicidarse y, de camino al domicilio conyugal, no encuentra una excusa verosímil para contarle al marido. De todas formas, él está ausente: a Shirley le llevará buena parte de la novela darse cuenta de que la ha abandonado. En su deambular, se tropieza con amigos, familiares, vecinos y desconocidos que parecen menospreciarla o vivir en un mundo paralelo, donde Shirley, tan cándida como sarcástica, devora libros y ajena a las convenciones sociales, parece compartir la confusión de Alicia en el País de las Maravillas. Su torbellino vital se mimetiza con la estructura narrativa, donde conviven cartas, fragmentos de una novela, apuntes, pensamientos, recuerdos, digresiones. Pero nada sobra. Cada frase está afilada por una psique especialmente hábil en la observación («se sentó como su suegra, como una viuda de Vuillard, como alguien que lleva sus ahorros en una bolsita cosida al corsé»).
En el extrañamiento del personaje hay mucho de la propia autora, quien se instaló en París con lo puesto en 1950 para convertirse en escritora y con cuya madre mantuvo una relación muy distante, igual que la protagonista. Gallant perdió a su padre a los 10 años y su progenitora, que volvió a casarse enseguida, se desentendió de ella, dejándola a cargo de un tutor y, luego, en varios en internados. Así, la sensación de orfandad impregna la novela. A pesar del sarcasmo, de las situaciones disparatadas, de las exhibiciones de ingenio, ‘Una vida aceptable’ Impedimenta / «Una bona estona» LaBreu Edicions resulta una elegía disfrazada de sátira. En el camino hacia la madurez, Shirley encadena pérdidas: su madre, su primer marido, muerto en un estúpido accidente («supe que mi único triunfo en la vida, mi único logro, sería ese matrimonio»), y el desengaño con el segundo, un ser gélido, incapaz de empatía. Pero no hay tragedia ni autocompasión, porque así es la vida. Ahí es donde cobra pleno sentido el epígrafe de Edith Wharton que encabeza el texto: «Si te decides a no ser feliz, no hay motivos para no llevar una vida aceptable».
Joan Todó al podcast literàri-musical DOMINI MÀGIC
» Anna Ballbona: el conjunt del llibre proposa una relació particular amb el temps…
Joan Todó: tenia el títol del llibre LA VISTA ALS DITS però no tenia els poemes, vaig tenir un poema o dos, que em donava lo to del que volia fer allí, que era una cosa més rimada, més sensual, tàctil, tal i qual, però allò va costar molt d’arrencar… llavors en un moment determinat del 2016, estava a l’estació de tren de Cornellà de Llobregat parlant amb la meva editora i vem començar a parlar del fet que s’estava esgotant LOS FÒSSILS (AL RAS) i si el reeditavem tal qual o el canviàvem, i vem anar ajuntant la cosa que al mateix temps tinc una cosa que no arriba a llibre, seria només una plaquette… finalment vaig poder fer una cosa que com a lector a mi m’agrada que és fer un llibre doble, contra més sucre més dolç, llavors la cosa es va enredar amb les cares B que és el quart «les cartes mortes» que són poemes de totes les èpoques…»
28 de juliol, a les 20 h, Acte central de la desena edició del RUSC Festival de Poesia de l’Espluga de Francolí, encapçalat per la 54a Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la mallorquina Antònia Vicens. El recital comptarà també amb el poeta Amat Baró, Teresa Colom, Carles Dachs, Joan Todó. La vetllada la clourà la música de Maria Hein.
4 d’agost, a les 20 h, recital de Blanca Llum Vidal, Maria Callís Cabrera, Raquel Pena i Laia Carbonell; es clourà amb el concert d’Ivette Nadal.
als jardins del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí.
La Guingueta del Museu estarà oberta i servirà menjar i beguda.
tertúlia lectura al voltant de les darreres traduccions de la col·lecció la intrusa. dues novel·lasses!EL BOSC DE LA NIT de Djuna Barnes UNA BONA ESTONA de Mavis Gallantals jardins de Torre Maria de la Bisbal d’Empordà, amb la col·laboració de Llibreria La Siglantana (23.07.22)
dissabte 23, a les 19.15 h tertúlia lectura amb els editors de LaBreu al voltant de les darreres traduccions de la col·lecció la intrusa. dues novel·lasses!
EL BOSC DE LA NIT de Djuna Barnes
UNA BONA ESTONA de Mavis Gallant
serà als jardins de Torre Maria de la Bisbal d’Empordà
Josep Ramon Roig, un poeta que va per lliure LaBreu publica el segon llibre de poemes de l’autor tortosí, ‘Ben bé’
uan en un cenacle sentim: “És que no sabem el que tenim!” Doncs demostrem per una vegada que sí que ho sabem! El títol de la ressenya prové de la citació d’Antonin Artaud que fa de colofó a l’obra, i que dona pistes d’interpretació. La represa en causa és feta a base d’”exclamacions, interjeccions, crits, interrupcions, interrogacions, proclamacions”, tots ells indicadors verbals d’intensitat que reconeixem com a elements essencials en la construcció d’aquesta obra. Josep Ramon Roig ha de ser “presentat”, no perquè sigui precisament un novell, sinó perquè és un poeta que ha defugit sistemàticament i de manera persistent l’anomenat “circ mediàtic”.
Roig ja es va convertir a la seva Tortosa natal, als anys 80, en un referent de la poesia escènica i oral catalana. L’Illa dels Bous, llibre col·lectiu, constituí una obra seminal. Roig, i d’altres poetes, hi mostraven un ús desacomplexat de tortosinismes, i ell ja apuntava la seva poètica fonda, feta de densitats orals que esdevenen metafísiques. Per posar en context el fenomen caldria remuntar-se a l’escola de Joan Brossa , dels Accidents Polipoètics d’altra banda, i del grup de caire més llibertari que inclouria Jesús Lizano, Enric Casasses i Joan Vinuesa, entre d’altres.
Proximitat amb la dansa i la meditació
Però Roig diríem que va per lliure. El fet és que ha deixat passar 23 anys des del seu primer llibre (Malbé, 1999), que li vaig presentar al Círcol Maldà, aquell mateix any. Em permeto (amb la vènia d’Andreu Subirats –l’autor–) de citar un estudi on descriu la seva poètica: “La poesia de J.R. Roig s’apropa al que coneixem com a poesia fonètica, en l’aspecte més formal, malgrat que en els seus poemes hi ha una clara voluntat de sentit complet partint del minimalisme més conceptual i no està per la desconstrucció postmoderna del sentit amb decorats fònics, sinó que més aviat els seus poemes fonètics són essencialitzacions basades en la repetició i la interpretació vocal i gestual. I aquesta manera de fer apropa el fet poètic a la dansa i la meditació, accentuant així el recital en directe com una experimentació del moment únic i irrepetible”.
El llibre, estructurat al mil·límetre, comença amb “l’Abans d’Ara”, segueix amb un poema megamix verdaguerià, que fou escenificat, i entra a les “Primeries de Ben bé”, on un dels temes és la consciència i la identitat: “Ni reconèixer. / Ni ser ja jo”. A “La promesa (parla Faust), reprèn el fil (“Sense jo, ja.”), i passa pel Dol, per l’Horror: “Oh! Ànima en nit! / Vida sense alè / Que faci sentit / D’acte, pensa, fe”. El «Sacrifici» (de Faust) és un dels grans poemes del recull. En “Lo rogle de la llum” torna a planar-hi la mort: “Art sense dia. / Me fuig lo món! / Boira, colga’m!” I tanca amb les “Raderies”: “Ganyols. /Plorinyol i llanto!” I a l’Epíleg fa l’exegesi sàvia, per cortesia. I una endreça on reconeix de forma perenne l’herència dels ancestres: “La seva memòria parlada és la saó dels meus poemes. Ells són la memòria de la meua memòria”.
Si bé ha estat un motiu de representació dominant en la literatura catalana contemporània, l’espai com a matèria narrable està rebent una atenció renovada en la novel·la recent. S’agraeix, a més, que es tracte d’espais narratius que no passen necessàriament per la centralitat de la —sobreliteraturitzada— Barcelona. L’atenció prestada a la urbs com a acumuladora de les virtuts del progrés es desplaça cap a espais-altres que, des de fa dècades i lluny de ser estàtics i endarrerits, estan sent desfigurats per processos de caire global. Ens trobem amb una literatura que es distancia de la foto fixa del món rural i que, si bé incorre ocasionalment en la nostàlgia del-que-era-i-no-és, mira el territori des de la materialitat que l’estructura i conflictivitza.
Maica Rafecas fa, d’El setembre i la nit (La Breu Edicions, 2021), la novel·la d’un paisatge, d’un territori i d’una terra. Situada a la localitat imaginada de Vilarer, al Baix Penedès, entre el setembre del 2006 i el del 2007, narra la lluita obsessiva i solitària de l’Anaïs per la defensa de la vinya Llobeta, amenaçada per la construcció d’un centre integral de mercaderies promogut per la Generalitat. La plataforma logística està arrasant aquesta plana de vinyes i, amb ella, l’escassa activitat pagesa. Anaïs és una dissenyadora de quaranta anys, acabada de separar i amb una filla, que, lluny de resignar-se, inicia un procés compulsiu de defensa de la vinya que es va tensant —un pèl exageradament— fins fregar una qüestionada bogeria. Una constel·lació de personatges completa aquest fresc d’actituds envers la desfeta del territori: el pare, que amb prou feines sosté el treball d’una vinya poc rendible; el germà, que lídia amb la precarietat laboral davant d’una crisi imminent; el tiet, que defensa el complex logístic en nom del progrés; l’Elisa, que fa de treballadora social implacable a qui el cas de l’Anaïs sotmet a un —també exagerat— procés de transformació; la plataforma contra el cim, que fa fallida malgrat reunions, signatures i manifestacions; i, sobretot, el difunt avi Pau, la memòria del qual ressona amb l’exigència de la custòdia de la terra.
Un dels aspectes més interessants és com la novel·la articula narrativament l’espai com a resultat de l’estratificació de diferents temporalitats. Anaïs solca la terra i remou tot un substrat que parla dels valors i les relacions que ens travessen, apuntalen i possibiliten una continuïtat. Estructurada circularment, la narració se sosté en el temps de la verema (contingut en el títol), però també en el temps d’un progrés a punt de saltar pels aires. El llenguatge del camp i la vinya farceix la narració, gest amb el qual Rafecas recupera i referma l’entorn. Si bé la trama presenta algun desenvolupament no justificat o moments d’un dramatisme desajustat, hi abunden passatges sòlids, esplèndidament construïts i d’una bellesa continguda, on es demostra l’esforç constant per llegir i explicar-se el paisatge. I és aquesta la gran proposta de la novel·la, plantejada en el moment climàtic: quan s’evidencia que l’Anaïs ha buscat com podia els recursos per portar a terme una lluita visceral «que no es podia explicar en paraules perquè començava en el passat més antic de les vinyes» (194). La novel·la reïx en la tasca de traslladar imaginativament la materialitat d’un territori format d’una densitat difícilment sintetitzable.
Merescudament seleccionada com a candidata a Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any 2021, El setembre i la nit presenta una necessària visió del camp en particular, però d’espais no urbans en general, com entorns que condensen transformacions i complexitats. Territoris que obliguen a pensar sobre processos de llarga durada que, sedimentats en espais concrets, són un reflex del món globalitzat. Entorns que, ara desencaixats, i malgrat les dificultats, estan tractant de ser adreçats narrativament per una nòmina d’autores i autors catalans en el que s’ha establert ja com una tendència literària.
D’aquest poemari vaig dir que era més interessant llegir-lo des del final fins a l’inici, o sia, tot just començant quan l’esperit ja està perdut, quan els canvis han culminat i el leitmotiv s’expressa com un cos íntegre, perquè és en aquest precís instant que coincideix amb l’estat real de les coses. Però l’obra, sense gaire culpa, no pot evitar caure en allò que coneixem de primera mà al món de la consigna política i les xarxes socials, on cada petit i últim canvi és exagerat fins a l’absurd i acaba esborrant la dura situació prèvia, que pren forma de bonança. És, d’aquesta manera, que l’statu quo s’assegura sempre la permanència forçant la dicotomia a encabir-se dins els seus límits.
I al mateix temps, m’agradaria ampliar tota aquesta apreciació dient que l’editorial hauria d’haver sospesat per a aquest llibre l’opció del text únic, és a dir, sense separacions entre poemes, donat que el seu estil, polisíndeton com a arma, s’hi abraona completament al concepte i els títols no hi fan cap funció rellevant. En afegit, els tres capítols que la componen («Repleció», «Antiperistalsi» i «Èmesi») només contextualitzen text i subtext en les fases de la nàusea, tot i que entenc que la metàfora que dona nom a l’obra ha d’estar present d’aquesta forma, complint amb els cànons literaris actuals. Penso, no obstant, que girar l’ordre d’aquestes fases hagués sigut igualment profitós tot forçant el contingut de l’obra a transitar moments inesperats, qui sap si afegint revestiments narratius addicionals.
La gran nàusea de Xavier Mas Craviotto s’inscriu a l’època literària del món que s’ensorra, forjada enèrgicament al si de la poesia catalana en els últims anys sobre la base de referents filosòfics que, d’alguna manera, exageren les conseqüències d’uns canvis culturals que fa anys que se succeeixen i que, en algun moment, es mouran en altres sentits fins i tot contraris als actuals. La contrapartida, a curt termini, és que en exagerar aquests canvis, s’exageren també els efectes, i es troba a faltar una exploració momentània dels perquès.
Malgrat aquest pecat, l’obra que ens ocupa és terreny nou i alhora últim en el seu gènere; deixa enrere l’ego de salvador a què ens té acostumada la poesia catalana i ens presenta un fil narratiu inevitable que, per una vegada, fa alguna cosa més que descriure’s a si mateix en formes diverses, obrint la porta a l’acció, encara passiva i en forma de resposta biològica anunciada a la portada del llibre, i que té la virtut per defecte de no venir acompanyada de cap judici moral. Malauradament, i quasi per sorpresa, tindrem en els últims versos una modificació d’aquesta partitura tot presentant molt breument una lluita que tothom esperava, un semifinal feliç, abandonant les possibilitats que la construcció de l’obra oferia a l’autor.
En termes d’utilitat crítica, La gran nàusea ofereix als poetes l’oportunitat per a superar la tendència en la qual pròpiament s’emmarca, essent així que el desplegament literari que Mas Craviotto porta a terme no deixa espai per a més recorregut poètic sense entrar en la còpia i la repetició. Assistim, doncs, a l’últim estadi comercial de la tendència literària de l’ensorrament del món, alhora que es posa un granet més de sorra per a una literatura activa (o antipassiva) que es farà a si mateixa tot just en desempallegar-se de l’àmbit biològic o psicologista per anar-se’n al social. No obstant això, aquest procés va per a llarg i no està prevista una conclusió ràpida, encara que sí que continuarà posant ingredients en la ment dels joves poetes, la cocció dels quals provocarà un esclat quan menys ho esperem.
I com a qüestió final, voldria plantejar la següent, sorgida de l’anàlisi integral d’aquest llibre: en quin moment hem convertit la poesia en una disciplina que no és capaç de renovar els seus símbols, o, si més no, en la dels autors que no ho volen fer? Fins a quan continuarem emprant la simbologia d’autors passats, resistint-nos a oferir combinacions originals i noves? Això és tot
Com parlar de qui sempre va vestit de lletra i guarnit amb les randes més fines del llenguatge? Com parlar de qui no es despulla mai davant la mirada inquisidora del lector ni del crític? Parlar és utilitzar un codi, el mateix que utilitza el qui no comunica, però expressa. Davant d’aquesta dicotomia, ens cal fer una pregunta: En què es converteix el llenguatge poètic quan no descansa en una intenció clara? Doncs en això rau el misteri de la literatura. La no intenció pot ser a vegades més poderosa que la voluntat i esculpir l’estil de l’autor amb una geometria densa i tan aromàtica com subtil. Aquest és el poder d’Encarnacions, la darrera obra d’un Biel Mesquida en plena maduresa, que neda com un delfí entotsolat en l’oceà irreductible de la paraula. És dels pocs autors que conec que, amb una sola paraula, pot construir un univers, un esqueix de creació al qual té accés perquè li vessa la capacitat per a arribar-hi. No coneix les estacions, que humilien els límits del poetes, perquè s’està en el voraviu del temps i del clima. Això és Encarnacions, potser descarnades (permeteu-me la paradoxa): Una successió d’estats psíquics amarats de memòria, cultura, coneixement i amor. Els protagonistes són intèrprets d’una realitat construïda amb maons de somni i amb ciments de quotidianitat. Es barregen, es confonen, se succeeixen en una cadena d’esdeveniments no sempre previsibles: «L’agulla de la brúixola es mou en totes direccions».
L’omnipresent Dàior, guia dels relats i del relat, personifica la filosofia escèptica de l’autor, que va fitant els arguments, les proeses ínfimes dels protagonistes. La veu d’una consciència supranatural teixeix els fils de totes les vides. I sense saber massa bé el perquè aquesta intervenció continuada em condueix a Octavio Paz i els seus Signos en rotación. M’hi atansa la prosa fluida de Mesquida fins que arribo a La palabra edificante, on el poeta mexicà traça el progrés de la poesia, la que esdevé en el futur de la seva. I el poeta mallorquí segueix la línia d’arena, el pas marcat per la regularitat d’un sentit fràgil, incert: «L’atzar és una de les forces que més has de treballar», ordena Dàior a l’aprenent etern, a l’indecís, al narrador. La lògica ‘interior’ existeix però és inassolible en el món poètic. No hi ha dreceres, cal seguir les tres vies purgatives d’accés al temps i que Paz distingí: la primera, el descobriment sobtat (un paisatge, un cos, una música). Però l’obsessió és en el llenguatge i això és profundament simptomàtic. Qui vol escriure i ser escrit necessita entomar l’enigma dels signes, els impermeables significats que romanen rere l’escriptura. Així assolirà allò que només està permès a molts pocs: una poètica pròpia, que no està sotmesa als moviments temporals, a les efervescències efusives d’una dimensió única. Allò que amb melangia recorda un dels protagonistes (o tots alhora): «Les roses de Rilke són tan fresques com el primer dia».
El darrer llibre de poesia d’Antònia Vicens (Santanyí, 1941) és una ossada de records —avortaments vitals, experiències traumàtiques, incerteses i malsons—, espargits en una memòria que és cementiri. Els poemes s’enfilen en un diàleg escapçat, una conversa frustrada entre una veu poètica i un pare sord, inflat de silenci, quiet fins al punt de fer-nos-en dubtar de l’existència. A mesura que la veu narradora ens parla, insisteix més i més en el fet que tota engruna de vida sorgeix del ventre d’una mare tan fèrtil com devastadora, la qual contrasta amb la impassible i eixorca mudesa del pare. Hi ha altres personatges que transiten els poemes i hi escampen significances denses i variades: la fornera, el llanterner, l’infant que esclata, les ànimes voladores, afamades, perdudes, en zel. Els àngels morts i els insectes: cucs, grills, libèl·lules, escorpins… La imatgeria que desplega Antònia Vicens és tan trasbalsadora com les visions que esclaten durant la lectura de la seva obra poètica anterior. Pare què fem amb la mare morta és el seu cinquè llibre de poesia. El primer, Lovely, va irrompre de manera sobtada l’any 2009, després d’una vida dedicada al conreu de la narrativa —d’una prosa formidable—. L’acadèmia ha reconegut la categoria de l’obra vicensiana i, entre els darrers guardons obtinguts, es poden comptar el Premi Cavall Verd, el Premi Joan Fuster i el Premi Nacional de Poesia. Indubtablement, Antònia Vicens és una escriptora d’una altíssima qualitat literària, creadora d’una bellesa exquisida i turbulenta.
Entre els poemes precedents i els que s’inclouen en aquest llibre sembla que hi ha una certa continuïtat estilística, més enllà de les divergències argumentals de la història que vertebra cada aplec. L’onirisme pendent d’un fil argumental molt dèbil, el simbolisme personalíssim, la plasticitat i contundència d’unes imatges originals… són elements detectables també als altres poemaris. I, sobretot, la violència: dones de boques esdentegades i entranyes buidades, cossos esqueixats i ulls encetats, sangonosos, extrets a cop de bec esmolat… La brutalitat que amara els textos poètics d’Antònia Vicens en contamina així mateix l’obra narrativa, en la qual n’és un tret omnipresent i molt característic. N’hi ha prou amb una primera lectura distreta per adonar-se de l’atmosfera tibant en què s’insereixen uns personatges travessats per forces virulentes que els fan xocar entre ells, amb ells mateixos i amb el món. I es tracta d’una violència que depassa la temàtica per esdevenir estètica. En aquest sentit, hom pot establir llaços entre aquests escrits i els d’autores excel·lents en l’escriptura fosca i magnífica, com Caterina Albert o Mercè Rodoreda.
A Pare què fem amb la mare morta, a banda de manifestar una agressivitat pertorbadora, les imatges s’encavalquen abruptament, s’entrebanquen les unes amb les altres, tot apareixent sense un lligam conseqüent ni clar en corrues d’escenes de densitats completament oposades: unes suren, d’altres s’enfonsen, sense tocar-se, sense barrejar-se, allunyades per la incoherència i la sobtadesa de la seva successió. Amb tot, les imatges queden emmarcades en unes coordenades de surrealisme oníric —més que d’ensomni, de malson— i, a més, amb aquesta compareixença seguida i incoherent, hi té lloc un efecte multiplicador de la potència emocional de cada visió.
En definitiva, Pare què fem amb la mare morta és un intens assaig d’oradura, uns versos que volen dir la inconsistència, la bajanada, el dolor de carn i d’ànima. És un cant a l’absència, a allò que hi és sense ser-hi, amb una identitat vaporosa, imperceptible, lluminosa i qüestionable. És d’una bellesa massissa i d’un crit que esberla… Llegiu-lo i, sobretot, llegiu Antònia Vicens.
inauguració de Poesia i Més 2022 amb els recitals de Raquel Pena, Antònia Vicens i Biel Mesquida i l’acompanyament musical d’Antoni Cuenca a Canet de Mar (28.06.22)
celebració dels Premis de la Crítica 2022 conversa amb Joan Todó i Borja Bagunyà,guanyadors d’aquesta edició amb Anna Ballbona, Jordi Nopca i Simona Škrabec, membres del jurat.
a la Biblioteca de Catalunya (28.06.22)
Podeu escoltar l’episodi especial dedicat a La vista als dits, amb l’autor del poemari Joan Todó i Anna Ballbona, membre del jurat obrint aquest enllaç:
dins el cicle “Me siento extraña” conversa lectura d’EL BOSC DE LA NIT de Djuna Barnes amb Raquel Pena, Ester Andorrà i Maia Jenkinson a Candy Darling (27.06.22)
El desengaño de un alma femenina Mavis Gallant, entre Canadá y Europa
Una extensísima vida tuvo MavisGallant –nacida en Montreal en 1922 y fallecida enParís en2014, donde llevaba instalada desde1951–,a lo largo de la cual se hizo un nombre de prestigio dentro del género del cuento, muy en especial, aunque también firmó dos novelas, la primera de las cuales,Agua verde, cielo verde (1959),hace pocos años vio la luz en la editorial impedimenta. una primera historia esta que giraba en torno a una relación rota entre una estadounidense divorciada y su hija, y en la que aparecían como escenarios de fondo ciudades como Venecia, Cannes y París.
Su otra novela, novedad e ahora, es Una vida aceptable (Impedimenta), y en catalán Una bona estona (LaBreu Edicions) que también bebe de esos asuntos de tinte familiar y que pone en el centro la independencia de las mujeres o su impulso por imponer sus criterios. Ambientada en París en los sesenta,A fairly good time tiene como núcleo las opiniones y deseos de Shirley Perrigny, una canadiense de veintisiete años que vive en París y que ha conseguido un segundo marido de lo más apreciable, Philippe, un periodista de éxito. Todo ello está aderezado por un epígrafe extraído de un cuento de Edith Wharton que bien merece la pena transcribir: “Existen muchas formas de ser desdichado, pero solo una de vivir tranquilo: dejar de buscar frenéticamente la felicidad. Si te decides a no ser feliz, no hay motivos para no llevar una vida aceptable”
Tal existencia aceptable está llena de confusión, empero, pues tenemos a una protagonista con verbo torrencial, incluso a veces delirante, como si Gallant hubiera querido extender el estilo modernista de una Virginia Woolf o un James Joyce en cuanto al tratamiento de la psique, el lenguaje y los pensamientos. El resultado es que obtenemos un texto atractivo pero que divaga en exceso,y que exige que simpaticemos con las ocurrencias o comentarios en apariencia banales de Shirley,toda una especialista en provocar escenas incómodas entre familiares o amigos.
La novela tiene un curioso inicio, con una carta de su madre, de temática botánica, y a ello le sigue el momento en que Shirley vuelve a casa tras echar una mano mavis gallant en 1965 impedimenta a una amiga que había intentado suicidarse y tras advertir la ausencia de un marido que acabará por no regresar. En medio de ese cúmulo de sensaciones, aparecerá Claudie Maurel, de quien se hace amiga,y poco a poco el lector irá conociendo los antecedentes del primer matrimonio de Shirley, que había quedado viuda.
Lo que desaparece, aquel que abandona, son los tics literarios de una Gallant que, muy de niña, vio cómo su madre la dejaba con un tutor después de morir su padre. una autora que empezó a publicar, con veintisiete años, en The New Yorker, relatos caracterizados por reflejar la soledad o el desengaño, casi siempre reflejado en el alma femenina, por lo común a la espera de una situación que mejore sus días o solucione sus diferentes angustias. Sin embargo, tal cosa, irremediablemente, nunca sucederá, y Una vida aceptable es buena prueba de ello.
—Toni Montesinos, Culturas, La Vanguardia (25.06.22)
Ahir al vespre, Xavier Antich va fer el lliurament del Premi d’Honor a Antònia Vicens ÒMNIUM CULTURAL.
“Orgull de ser catalans i universals, no sucumbiu, no us arronseu a amenaces insidioses”
DAVID CASTILLO–BARCELONA
Aquest vespre al Palau de la Música, Òmnium Cultural ha fet lliurament del 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a l’escriptora mallorquina Antònia Vicens i Picornell. Ha estat un acte que celebrava no només una de les obres deganes de la nostra literatura, sinó una transformació, de la narrativa a la poesia com en una mena de metamorfosi de síntesi. Nascuda a Santanyí el 1941, Antònia Vicens va començar a destacar en el panorama de la narrativa a finals de la dècada dels seixanta quan publica les narracions Banc de fusta, que havia obtingut el premi Vida Nova de Cantonigròs el 1966. Seria poc abans d’una novel·la d’impacte, 39º a l’ombra, obra guardonada amb el premi Sant Jordi l’any 1967. com indica el mateix títol. Era una novel·la contundent, amb el rerefons del turisme que destruiria el litoral mallorquí i dins un àmbit casolà opressiu, d’un fosc neorealisme. Ho va explicar a la perfecció el poeta mallorquí Sebastià Portell en la seva glosa: “Si a les seves primeres obres, com la mateixa 39º a l’ombra i La festa de tots els morts, Vicens ja gosà retratar l’explotació laboral perpetrada pel caciquisme i pel franquisme, a novel·les com La santa i Material de fulletó va denunciar el poder que aquells anys tenia l’Església, i com massa vegades aquest es materialitzava en una cruenta repressió sexual, exercida especialment sobre les dones.”
El renaixement d’Antònia Vicens va arribar a través de la poesia, i fa poc relativament, tres anys després de la mort del seu pare. Des del 2009, els poemaris s’ha anat succeint: Lovely, Sota el paraigua el crit, Fred als ulls, Tots els cavalls, Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre (antologia) i Pare què fem amb la mare morta. No només els ha publicat, sinó que ha obtingut un gran reconeixement i ha connectat amb la nova generació d’autors, omplint un buit amb versos esfereïdors i subvertint els límits normatius del llenguatge com els que inauguren el seu últim llibre, publicat per Labreu, l’editorial de moda en poesia: “Taques d’esperma Noms escrits amb sang / omplen la porta / del lavabo del cementeri El Llanterner / just passant-hi les mans / ha refet / veus / aturades Penes / d’exili:”
Vicens estava pletòrica i despistada, com li passa sovint. Molt emocionada, va agrair-ho: “Un regal meravellós sense que jo hagi fet res a canvi.” En un to més reivindicatiu, però amb la seva veu tènue va continuar: “No oblideu que hi som i que contra la força de les paraules, el poder de la poesia i el saber dels nostres morts, ningú no hi podrà fer res. M’he passat la vida aferrada a les paraules. Tinc una fal·lera que mai em deixa voler deixar de trobar les paraules a les constants humiliacions, a les llengües menystingudes i minoritzades, i a les nacions sense estat i a les guerres que mai acaben.” Malgrat el mar que ens separa, Antònia Vicens va mantenir el seu compromís amb la nostra literatura –va publicar el seu primer llibre abans de la creació del Premi d’Honor fa 54 anys–, amb paraules fermes: “Orgull de ser catalans i universals, no sucumbiu, no us arronseu a amenaces insidioses. Durant les hores baixes, dies grisos, la nit més blanca, no oblideu que hi som i que contra la força de les paraules, el poder de la poesia i el saber dels nostres morts, ningú no hi podrà fer res.” L’acte va acabar amb l’habitual himne Els segadors, amb tot el Palau dret.
Òmnium Cultural entrega del 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
a Antònia Vicens en un acte amb un espectacle sobre la seva vida, glossa i entrega del guardó. espectacle creat especialment per a l’ocasió i dirigit per Israel Solà La Calòrica al Palau de la Música (13.06.22)
Jaume Pont i Miquel de Palol reciten la seva obra davant d’un Marché de la Poésie ple de gom a gom, acompanyats del seu traductor al francès, François-Michel Durazzo. (12.06.22)
recital “Al juny la falç al puny” 1oa poetada! amb Joan Todó, Josep Pedrals, Andreu Subirats Oriol Sauleda, Núria Martínez-Vernis, Enric Casasses, Guim Valls, Víctor Benetarbolí, Alba Vinyes i Blanca Llum Vidal a Marçà (11.06.22)
al Festival En Veu Alta 2022, xerrada al voltant de la novel·la EL SETEMBRE I LA NIT de Maica Rafecas a mb la periodista Ariadna Caballero i voluntaris lectors de l’EVA435 a les Caves Jaume Giró i Giró de Sant Sadurní d’Anoia (04.06.22)
dins el cicle “Setena Setmana de poesia a les cases en homenatge a francesc garriga barata” recital de Joan Todó LA VISTA ALS DITS Joan Vigó SAURÍ DEL NOM al Pati de Can Ametller a Molins de Rei (07.06.22)
Antònia Vicens: “Escric amb una destral” Entrevista a l’escriptora de Santanyí, que avui rebrà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes Vilaweb (12.06.22)
Diu Antònia Vicens (Santanyí, 1942) que, quan Jordi Cuixart li va telefonar per comunicar-li que li havia estat concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, es va abraçar al llimoner per no caure. Ella, que diu que quan escriu no té gens d’interès a complaure el lector, sinó que no fa res més que provar de respondre la caterva de preguntes que l’acompanya d’ençà que era una nina, encara se sorprèn i s’impressiona quan li passen aquestes coses. “Somrius, i penses que, quan tens més de vuitanta anys, t’han passat coses bones i coses dolentes, i aquesta és de les coses millors que t’han passat.” Diu això i passa full, i explica que aquesta horabaixa de juny el cel del Terreno, als afores de Palma, és gris, com si volgués ploure. Tot d’una, brolla la narradora, la contadora d’històries. “El cel és gris com si volgués ploure, però llavors hi ha el que cadascú té dins. Pot ser que el cel sigui gris, però jo el vegi clar.”Tenim molta estona per davant per fer aquesta entrevista. Antònia Vicens, que ha rebut la majoria de premis del país tant per obres com per trajectòria, s’arma de paciència i fa memòria. De tant en tant, el to de veu li canvia i regala un microrelat, una metàfora brillant o un plany que incrusta dins la resposta a una pregunta qualsevol.“L’heura està molt verda, el llimoner, carregat de llimones, i la buguenvíl·lia també trau flor que és una meravella. Cada dia hi pas una estona, amb ells.”
—Avui rebreu el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Impressiona? —Quan m’ho van dir, sí que em va impressionar. Em vaig abraçar al llimoner per no caure. No t’ho esperes gens. Només la paraula, “Premi d’Honor de les Lletres Catalanes”, és impressionant. Després somrius. Estic molt agraïda a Òmnium Cultural, al jurat que va optar per la meva trajectòria, perquè crec que és un regal que et fan. No crec que vos donàs res, perquè he fet el que he volgut, el que m’ha agradat, que és escriure. Escric perquè vull. És la meva llibertat i la meva passió. Escric per egoisme, perquè, sense escriure, sense les paraules, pens que no seria res.
—Cada vegada que us donen un premi per la trajectòria, els periodistes us demanam que mireu enrere, que feu balanç. Us molesta? —No! Perquè, enrere, què és? Tot el passat és ben present. La memòria és un misteri. No cal anar enrere per veure enrere, tot hi és en un moment. Tot, condensat. Les coses bones i les dolentes, les lluites i els moments de tranquil·litat, tot esclata en un moment.
Què faig escrivint? No té importància, escriure. És un acte d’egoisme, escriure
—Viviu al Terreno, retirada de Palma, en aquest barri alterós i tan literari, un poc allunyat del trui de la ciutat turística. Quan guaitau, què veieu? —Quan guait, com una persona normal, veig algú que passa amb el seu ca, veig gent en bicicleta, gent en patinet… Moltes vegades no passa res. Però després, enmig del carrer desert, hi pos tot el que passa al món. És que el món és molt petit. Només que estiguis amb un poc de silenci, veus tota aquesta incongruència, tot aquest dolor, tot aquest tràfic d’armes, tota aquesta injustícia, totes aquestes guerres que es fan pels interessos d’algú. Interessos econòmics i de poder, no hi veig gaire ideologia. I dius, per què provoquen tant de dolor, per què? I al Terreno m’arriba tot això.
—Tots aquests per què us acompanyen sempre. Trobau respostes? —Crec que no he deixat mai de ser aquella nina que sempre deia “per què?”. I em deien “les nines no demanen”. I et quedaves amb el “per què?”. I encara ara, em deman “per què?” davant totes les coses. Però és que si tenguéssim resposta, possiblement, encara seríem més infeliços. No hi ha resposta.
—Passau molts dies tota sola. Per què estau tan còmoda, amb la soledat? —La soledat és molt important per viure amb una certa harmonia amb una mateixa. Ens eduquen que sempre has de viure amb algú, amb una parella, o el que sigui, que has de sortir, que has de fer vida social, això pot causar frustració, fins i tot. Tenc les meves amistats i hi ha el telèfon per a comunicar-me si un dia sent el vertigen de la soledat, però puc passar mesos dins ca meva. Estic encantadíssima dins un món de soledat. Que no sé si la soledat existeix, perquè seria el res, quasi, i les persones tenim molt de què parlar amb nosaltres mateixes, tenim molt a projectar, molt a recordar, moltes coses a fer. Jo no em cans mai d’estar tota sola.
—Dieu que ara fa estona que no escriviu, que encara notau la buidor que us va deixar el darrer poemari. —No. No torn a escriure. Quan vaig acabar Pare, què fem amb la mare morta?, vaig quedar com si alguna cosa m’hagués buidat. Però, a més, les circumstàncies no m’han ajudat. Per escriure, necessit estar mentalment concentrada amb el que vull escriure, i com que m’han anat passant coses, i he col·laborat amb festivals i en actes literaris, no em puc concentrar. Necessit la soledat absoluta, però no física, sinó mental, i no l’he tenguda. Estic dispersa, i d’aquesta manera no puc escriure.
—En teniu ganes? —No m’ho planteig, perquè pens que si vas a una llibreria, ja no parlem d’una biblioteca gran, veus tants de llibres, hi ha tants de llibres importants, de noms pesants, que sempre em deman: “Què faig, escrivint?” No té importància, escriure. És un acte d’egoisme, escriure. Crec que la literatura ja no ens necessita.
—… —Ni a jo ni a ningú. Hi ha obres importantíssimes. Hi ha monuments literaris i si algú deixa d’escriure, no passa res. No hi don gens d’importància, a escriure o no escriure. He escrit tota la vida. De vegades he pensat que sense escriure ni existiria, a vegades m’he confós jo mateixa amb les paraules. He tengut aquesta mena de bogeria, però tenc una relaxació total, ara. No sent la urgència d’escriure.
—Podria ser que aquest no escriure, aquesta relaxació sigui perquè, sense voler, sense saber-ho, escriviu dins el vostre cap i que algun dia els versos tornaran a caure de cop? —Tot és possible. A mi, la poesia sempre m’ha caigut de manera inesperada, no l’he cercada mai. És possible. Ara mateix tenc projectes de petits viatges, de petites col·laboracions en festivals… i això fa que el meu cap, la meva ment, no pugui estar atenta a si cau res.
No sé per què és important vendre cent llibre o vendren cent mil. Si tens cent lectors ja és una meravella
—Una imatge: Antònia Vicens en un avió volant cap a Barcelona per començar una vida nova. Havíeu guanyat el Sant Jordi i la capital us esperava amb els braços oberts. Però en vau fugir. —Ja m’havien cercat feina, un lloc on estar i una senyora que em rentaria la roba i em faria el menjar. A l’avió em vaig trobar amb en Jaume Vidal Alcover que anava a viure amb na Maria Aurèlia Campmany, i en Jaume em diu: “Vine a sopar a ca na Maria Aurèlia.” Jo hi vaig anar, a aquell àtic del carrer Mallorca. Ella em va acollir molt bé i em va dir que una dona escriptora a Barcelona hauria de col·laborar a programes de ràdio, hauria de fer entrevistes, articles a la premsa… Tot el que ella feia i que era necessari per a viure a Barcelona. Em vaig atabalar. “Quan seré jo?”, pensava, “si he de fer tantes coses, quan podré escriure?”. A més, vaig guaitar per la finestra de la pensió i vaig veure el cel molt gris, perquè l’any 1967 a Barcelona encara hi havia fàbriques, i el vaig comparar amb el cel de Cala d’Or. Aquella aigua verda, el cel també verd amb aquella lluminositat. Per un tros de cel més blau i per escriure el que volgués, me’n vaig anar a l’aeroport i vaig comprar un passatge. Escriure no és una obligació, és una passió i una llibertat, i tot allò em semblava un esclavatge.
—Heu pensat com hauria canviat la vostra vida si no haguéssiu tengut aquell rampell?
—Dins el món literari hauria estat més coneguda, per ventura, alguna obra s’hauria llegit més, però no ho canviaria per res. Crec que aquell rampell em va salvar. Escriure ha estat la llibertat que he tengut, i aquestes coses es fan en solitari.
—A pesar d’això que dieu, sí que sou molt reconeguda i molt respectada dins el món literari. Us fa recança no vendre més llibres? —No! En absolut! No sé per què és important de vendre cent llibres o vendre’n set mil. Si tens cent lectors, ja és una meravella. Amb tants llibres com es publiquen! Ara, a tot li’n diuen literatura. He dit cent, però podria dir cinquanta o vint. Crec que tenc un parell de lectors fidels. Mai he pretès de tenir moltes vendes ni agradar al lector. Em sap greu per aquests pocs lectors que tenc, però mai pens en ells. Pens en allò que escric, en allò que vull dir. La resta, m’és indiferent.
—… —Vull burxar el lector, no complaure’l. M’agradaria tenir aquesta capacitat de burxar i de sacsejar-lo. No escric perquè el lector passi una estona còmoda ni perquè somrigui. Per ventura es pot complaure, però quan sóc davant el paper, em ve una realitat molt dura, i aleshores ja no tenc compassió ni de jo, ni del món. Escric amb una destral.
Crec que va ser un maneig molt hàbil del franquisme. Destruïen el paisatge i la identitat
—Els lectors les notam, aquestes ferides fetes amb el tall de la destral. —M’agrada que m’ho diguis perquè el que jo voldria és deixar de ser complaent. El món és d’una gran bellesa, però és un desastre d’injustícies. És incomprensible que les persones hàgem creat tant de dolor. M’agrada agafar els personatges, els pobres personatges, de vegades, i em deman què ha passat perquè hagi arribat a una decrepitud tan gran. Quins somnis se li han romput? Per les placetes veus homes que seuen amb una botella de cervesa a la mà i notes clarament que esperen un camell que els durà un porro o alguna altra cosa. Els veus que remenen contenidors i jo em deman per tots aquests somnis romputs. Possiblement, són més intel·ligents i tenen més sensibilitat que nosaltres. L’altre dia, davant ca meva passava un home, pareixia feliç, duia uns globus penjats a la bicicleta i cornetes i saludava somrient. I jo deia, aquest home té un esperit infantil, és feliç. Ahir un veí em va dir que l’home de la bicicleta i els globus s’havia penjat en un pi del bosc de Bellver. Què és aquest horror que es passeja dins la gent, de vegades? Això és el que vull entendre, i em fic dins aquests pous quan escric.
—Quan començau, amb 39° a l’ombra, entrau al pou dels obrers de la construcció i dels treballadors de l’hostaleria en aquella Mallorca que es despertava al turisme. —M’interessava molt el món obrer, l’esclavatge en què vivia aquella gent, i ho volia veure de prop. A Cala d’Or ho veia de prop. Les coses que cont són personatges de bon de veres. Escrivia i feia literatura sobre uns personatges i unes situacions que no m’agradaven. Deia que aquest món no hauria d’existir i hi volia furgar. Viure en una ciutat i estar en una oficina un poc sofisticada, no tocar la realitat de la gent, no era el que volia. Volia veure la realitat i tocar-la.
—No era gens gran, l’oficina on vau escriure la novel·la que, a més, us va fer guanyar el Sant Jordi. —La vaig escriure dins un vàter. Quan ets davant una pàgina, l’espai desapareix, i la pàgina es pot tornar tan gran com el món. Una cadireta, una tauleta petita, però aquella pàgina en blanc, o la pantalla de l’ordinador, es pot tornar immensa.
—Les vostres primeres novel·les destapaven els canvis socials i culturals que s’esdevenien a Mallorca. Uns canvis que, moltes vegades, van tenir uns efectes que encara s’arrosseguen. —Va passar a Mallorca i també a Catalunya, aquesta destrossa de la costa. Però a Mallorca va ser tristíssim perquè anava amb l’explotació del paisatge i de la llengua. Caramulls d’obrers d’Andalusia que, pobra gent, no sabien ni llegir ni escriure el seu nom. Encantadors, si vols, però això feia que la gent de Mallorca els hagués de parlar en castellà. Crec que va ser un maneig molt savi del franquisme. Destruïen el paisatge i la identitat.
—I no ho vam saber veure venir. —No hi donaven importància. Record que un matí, en un hotel, quan la gent es va despertar, va veure una gran bastida i un munt de picapedrers. Semblava ciència-ficció. Un hotel estrenat feia pocs mesos era ple de goteres. Això demostra la via que feien amb el ciment. No els importava res.
—Vós ho denuncieu mentre treballeu en un hotel. Vau tenir problemes? —Els directors van llegir per curiositat la novel·la. Es van enfadar moltíssim. Em van dir que si continuava escrivint sobre el turisme no trobaria feina en tot Mallorca. Però vaig continuar, perquè vaig pensar que no eren gaire lectors, ells. M’interessava la destrucció del paisatge, però sobretot els personatges. Com viu una persona enmig de tots els traumes? No hi havia sindicats i els amos feien allò que volien amb la gent. Em sentia una escriptora obrera en aquells anys i ho feia amb tota la meva passió, amb tot el meu abrandament. Denunciar i fer literatura, perquè m’interessaven les paraules. Denunciar, però posar-hi tot l’art possible.
—Els vostres pares van entendre que volguéssiu ser escriptora i que, a més, fóssiu tan compromesa? —Mon pare no ho entenia de cap manera, però tampoc no s’hi posava. Que fos sindicalista, no se’n temien. Ells vivien a Santanyí i no en sabien res, de tot aquell altre món. I que fos escriptora, mon pare em va enviar la primera màquina d’escriure de contraban. Era contrabandista. Passaven tabac i niló, que era un pecat en aquells temps, perquè era transparent, i una mitja de niló deixava veure les cames de les dones. Mon pare era contrabandista del pecat.
—Se’n parlava, a casa, d’això del contraban? —Era una cosa normal. Després de la guerra, per no passar gana, la majoria d’homes que vivien a la costa se’n van haver d’anar en barques. Hi havia molta misèria. Molta gent ja no se’n recorda. Era una misèria moral i cultural. No hi havia res. No hi havia llibres, i la gent només anava a Palma quan tenia una malaltia per veure un metge especial. Era com viure dins un clot, dins un pou. No es veia res.
—M’impressiona un poema vostre en què explicau el dia en què tota la família anau a comprar una llibreria. La primera llibreria que vàreu tenir. —Volia llibres i necessitava un lloc on posar-los. En Bernat Vidal Tomàs me’n deixava. Els meus pares ja començaven a estar una miqueta més… no diré contents, però ja em toleraven. La seva filla els havia sortit rara i volia una llibreria. Un horabaixa vam anar a Manacor, la ciutat dels mobles, a comprar-la. La petita llibreria va ser un esdeveniment molt gros a la meva vida. Van començar a arribar llibres. Van venir na Carson McCullers, va venir na Virginia Wolf, na Víctor Català… Tota aquesta gent venia a ca meva, i allò era extraordinari.
—Dieu que no pertanyeu a grups o a cercles literaris, però vau ser ben rebuda pels grans noms de les lletres del moment. —En Bernat Vidal i Tomàs, santanyiner com jo, em va salvar les paraules i em va acollir molt bé. Feia la meva vida laboral a Cala d’Or i els veia poc, però sí que tractava en Josep Maria Llompart, en Jaume Vidal Alcover. Quan vaig posar la botiga d’artesania a Palma, vaig comprar una cadira amb uns braços revinguts, com d’església i sempre passava gent interessant. En Tomeu Fiol, n’Estellés, que a vegades venia a Mallorca amb la dona i el fill, un canonge de la seu. Venien i feien tertúlia. Era entranyable. Però jo no anava a bars o a llibreries a fer tertúlies.
En aquell temps, els pares no eren amorosos amb els fills perquè obeïen l’Església Catòlica
—A l’entrevista biogràfica que us va fer en Sebastià Portell, dieu que no heu estat mai preparada per a viure en parella. Tanmateix, us vàreu casar. —Em vaig casar. Per això puc dir amb tota certesa que no estava preparada. No va ser una bona experiència, viure en parella. No, de cap manera. No em trobava còmoda amb una altra persona dins la casa en tot moment. No m’ho vaig passar bé, jo, i, segurament, la meva parella tampoc. La cosa bona de tot això és que tenc un fill, que és el que més m’estim, i ara un nét.
—No heu tingut germans. Com era la vostra relació amb els pares? Eren persones amoroses? —En aquells anys, els pares no eren amorosos amb els seus fills, perquè obeïen l’Església Catòlica i l’Església Catòlica deia que havien de ser molt durs amb els fills, que els havien de fer anar rectes, i si tenien sentiments amorosos, gairebé se’ls guardaven. Les filles, sobretot, havien de tenir respecte i obediència als pares. No havien de tenir confiança. Això de l’obediència era sagrat.
—Com és la vostra relació amb n’Héctor, el vostre fill? —Tenim una relació d’amistat i de respecte i confiança. Molt de marassa. Tenc molt de respecte per les coses que creixen, i quan n’Héctor creixia, li tenia respecte i quasi adoració. Em semblen sagrades, les coses que creixen. I ara, estic encantadíssima amb tots els projectes que fa. Sempre li don ànims i continua, aquesta amistat de la infantesa.
—Ara sou la padrina d’en Lluc. Com ho viviu? —Tot d’una, quan veia aquella criatura, m’escarrufaven els seus ulls. Em semblava que els ulls d’en Lluc connectaven amb els meus. No entenc aquest misteri de la sang. Jo mir en Lluc i veig connexions amb la meva infantesa i amb la meva vida.
—Com serà el món on viurà en Lluc? —El món que deixem a les criatures és un món d’anar superficialitzant. Esper que en Lluc i la majoria de criatures tenguin la necessitat una altra vegada d’una vida mental, d’una vida espiritual i de fer un món millor. Esper que hi hagi una generació que faci un món millor del que nosaltres hem desfet. Amb tanta gent pobra que no té ni on viure. Crec que toca una generació que ens redimeixi d’alguna manera.
—Teniu una malaltia a la vista. Us ha canviat la manera de veure el món? —Tenc un glaucoma a cada ull, i en tenc un que em penja d’un fil. En els moments més complicats pensava, “em podrà passar el que sigui, però un ull no em deprimirà”. Em vaig fer forta, preparada pel que fos i és quan vaig escriure Fred al ulls, perquè, amb els ulls clucs, em va venir el poemari, em va surar enmig de la fosca. Quan acluques els ulls, desapareixen les parets, les portes, i era allà, enmig de l’univers, com si fos una estrella.
—Us ha canviat la manera d’escriure? —Pens que no. M’ha fet la punyeta perquè tenc molt de temps per llegir i llegesc menys perquè els ulls se’m cansen. Trob una mica injust això que m’han fet els ulls, però en comptes de plànyer-me’n, els menysprei totalment. Hi pos gotes i no hi pens gaire.
Si no lluites, és que no estimes
—No hem parlat de política, encara. —Mir molt poques notícies. He llevat els dos televisors que tenia. No mir cap notícia perquè som massa desgraciada quan les mir. Sí que mir qualque diari i veig que hi ha gent que acota el cap, i em deman si l’acoten ara o ja van nàixer amb el cap acotat. Veig que hi ha massa gent cofoia, i els que, de veres, són en la lluita, o no tenen nom, o són invisibles, o estan tancats.
—No sé si demanar-vos pel futur.
—[Riu.] Voldria que hi hagués una generació més neta, amb més llum, amb més cor, amb més compassió. Ja està bé! Som a l’any 2022 i encara hem de parlar de la llengua. Per l’amor de Déu!
—La llengua, el territori, les mateixes lluites de sempre. —Tenc la impressió que hi ha molta gent, alguns dels que governen, que fan el paper que han de fer perquè governen, però després, res. Si sentissin amor per la llengua, per exemple, lluitarien per la llengua. Perquè la gent lluita per allò que estima, sigui un ocell o un gerani. Per tant, falta estimació. Si no lluites, és que no estimes. És molt bàsic, això que dic, però no hi veig res més.
—Com serà el discurs d’acceptació del Premi d’Honor? —Tenc una pagineta de donar gràcies i de dir alguna cosa més. Trob que no t’ho he de dir.
—Us ho havia de demanar. —Tan sols et puc dir que serà molt breu perquè la gent ja haurà vist un espectacle i parlarà més gent. Seré breu, però alguna coseta hauré de dir.
—Haureu de tornar a sortir de casa. —Em fa vessa sortir de ca meva, però quan surt i em pos dins un taxi, ja m’és igual si em duen a la plaça Major o a l’aeroport. Els hotels m’encanten. No he de fer res, m’ho fan tot ells. Podria viure dins una habitació d’hotel. El meu espai pot ser molt petit. Em va molt bé.
Antònia Vicens (Santanyí, 1941) rebrà, de mans d’Òmnium Cultural, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un dels guardons més prestigiosos del nostre panorama, al Palau de la Música Catalana. Serà el proper dilluns 13 de juny i, per celebrar-ho, aprofitem per repassar el vessant poètic d’una de les autores més celebrades i estimades de les darreres dècades.
Antònia Vicens, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes | Europa Press
Té raó Antònia Vicens quan assegura que, en realitat, és una poeta emergent, ja que no va ser fins ben entrada la primera dècada del segle XXI que va publicar el seu genial debut, Lovely, a la llegendària col·lecció “Balenguera” de l’antiga Editorial Moll. Era l’any 2009 i aquell bateig de foc, i d’aigua de mar plena de peixos carnívors, va significar un profund impacte dintre del nostre sistema literari. Per a molts mandarins allò era un gir de timó inesperat, però per a les persones que feia anys que llegíem amb atenció les obres narratives de l’autora, aquesta redimensió de la seva escriptura confirmava el que sospitàvem des de molt temps enrere: que la paraula vicensiana passava per una veu de profundíssima alenada poètica. En més d’una ocasió, la mateixa poeta ha declarat que no es va plantejar conscientment escriure aquell llibre, més aviat li va caure a sobre com una pluja, i, en aquell cas, es tractava d’una densa pluja de llàgrimes. Lovely és un llibre plany, un dol en versos, per la mort del pare i per tot un seguit de degeneracions individuals i col·lectives.
Però també és molt més que això. El primer títol poètic d’Antònia Vicens no només conté poemes memorables, com “La meva primera llibreria”, que es llegeix com un meravellós autoretrat (“Aviat a casa varen anar arribant Albert Camus. William / Faulkner. Virginia Woolf. Víctor Català. Carson / McCullers. I James Joyce amb el seu Retrat / d’un artista adolescent que / em va crear una úlcera / a la ploma”); sinó que també segella l’estil de la poeta al llarg d’una futura trajectòria lírica: versos trencats i esqueixats, normalment sense mètrica ni rima però amb un ritme de gran contundència, fet que es confirma en els corprenedors recitals que ofereix i que genera ovacions; imatges d’impacte, amarades de violència estricta, fet que ha menat més d’una veu a comparar-la amb Víctor Català, Mercè Rodoreda o, fins i tot, Quentin Tarantino, i val a dir que aquestes comparacions no són desencertades, ja que els poemes d’Antònia Vicens tenen una força implacable inqüestionablement gore, gairebé com de film coreà; la capacitat d’explicar històries de manera el·líptica, mai directament, però sí de forma clara, sintètica, salvatge…
En aquest sentit, sembla com si el camí d’Antònia Vicens com a escriptora ha passat d’escriure històries duríssimes amarades de poesia a aconseguir una poesia que subtilment deixa entendre històries tèrboles, capaces de ser compreses no pas amb mecanismes narratològics sinó amb revelacions plenes d’inspiració. La ja imprescindible col·lecció “La Fosca” de Lleonard Muntaner Editor, liderada per una de les més perseverants defensores del projecte vicensià com Maria Muntaner, va treure a la llum el seu volum següent, Sota el paraigua el crit, una obra de gran volada mística que inclou poemes sacsejadors com “dEsclofia”: “Els pits com secalls. Els mugrons dues ametlles / amb gramenera i encara vol alimentar el món / la dona mare. // L’esquena corbada. I no és per besar la terra / és per enterrar-hi el ventre / la dona mare. // Els ossos de les víctimes són plany i cant / dins la seva oïda. Sàvia i només coneix el dolor del seu poble / la dona mare”. Més que un poemari sembla un tractat de mística que analitza, amb una volada intensitat i una veu messiànica, algunes de les zones més fosques del nostre món a través d’unes metàfores implacables.
Fred als ulls va significar una confirmació. El llibre, una altra investigació immisericorde a través d’inhòspits terrenys de gelor espiritual, veia la llum a la mítica i prestigiosa col·lecció “Jardins de Samarcanda” de Cafè Central i Eumo Editorial, empesa durant més de trenta anys pel lideratge de dos noms fonamentals de les nostres lletres com Antoni Clapés i Víctor Sunyol, que també varen decidir recuperar i reeditar Lovely quan era introbable. A més a més, l’aparició d’aquests volums implacables (“moltes de les coses que abans no vas gosar / fer ara sí que tens prou coratge / de fer-les però no pots a la sang / ja no t’hi creixen lliris camines arrossegant // amb les sabates / enfilalls de sols petits que no / encalenteixen”) van dur altres confirmacions: la de la veneració d’una autora que no sempre havia estat tan reivindicada i que durant moltes dècades havia maldat per defensar una incorruptible aposta ètica i estètica. Un joveníssim Sebastià Portell li va dedicar una llarga entrevista biogràfica amb Massa deutes amb les flors (Lleonard Muntaner Editor, 2016). Alhora, Antònia Vicens va començar a rebre una llarga corrua de reconeixements, que s’afegien als que ja tenia com el Premi Sant Jordi de Novel·la, que va guanyar quan tenia vint i pocs anys, o la Creu de Sant Jordi a la seva contribució: el Premi Nacional del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Santanyí, el Premi Josep Maria Llompart dels Premis 31 de Desembre de l’Obra Cultural Balear, el Premio Nacional de Poesia del Ministeri de Cultura, el Premi Cavall Verd i el Premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, el Premi Trajectòria de la Plaça del Llibre i, més recentment, el Premi de la Crítica Serra d’Or i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
A aquests reconeixements s’ha anat afegint, progressivament i massivament, una defensa equànime per part dels vectors de la crítica, però també de les persones que llegeixen i estimen la poesia. Així Antònia Vicens ha anat recitant en els més importants festivals de poesia dels Països Catalans, però també de la península Ibèrica i de punts clau d’Europa: la seva obra completa s’ha traduït al francès i va ser una de les convidades d’honor a Le Marché de la Poésie de París per defensar-la, i els seus títols estan sortint de mica en mica en castellà, gràcies a Carlos Vitale i Rodolfo Häsler. Sense cap mena de dubte, es pot declarar que Antònia Vicens és un dels noms més importants del cànon.
LaBreu Edicions ha apostat decididament per Antònia Vicens aquests darrers anys. La va convidar a formar part de la col·lecció “Mas de Bernis”, en què tres plomes van al Delta de l’Ebre per escriure un conte. El resultat va ser Cremen cels, un recull exquisit a cura de la mateixa Vicens al costat de Míriam Cano i Martí Sales. A la col·lecció “Alabatre” s’han publicat els dos darrers poemaris de la poeta fins ara: Tots els cavalls, un torrent d’energia desbocada (“Els cavalls peüngles sangonoses úlceres / a la pell bromera a la boca es fiquen / a les cases violen les dones mentrestant / jo reclosa en una pallissa / m’aliment de farratge / la panxa inflada a punt de donar / a llum un pollí”); i Pare què fem amb la mare morta, una terrorífica aventura amarada de foscúria (“Si llancéssim les dents de la mare al voltant del / taronger traurien / arrels / obririen vies Així / a nosaltres / ens seria fàcil endinsar-nos / fins al nucli de la terra / ja que / entre les roques foses / de ben segur / hi ha / encara viva /la seva veu No ploris”). Són dos títols bestials per a dues obres absolutament duríssimes i alhora il·luminades per una obscura claredat, com si Antònia Vicens parlés de tu a tu amb els àngels i els dimonis tal com ja ho feia William Blake.
Per a qui vulgui llegir i copsar alguns dels sentits totals de la poesia d’Antònia Vicens, té a la seva disposició dos volums de gran ajuda que, de ben segur, faran molt bona companyia: Davant el fulgor. Per a llegir l’obra d’Antònia Vicens, editat per Sebastià Perelló i Sebastià Portell amb fotografies de Jean Marie del Moral (Lleonard Muntaner Editor, 2018), i el número 116 de la revista de poesia Reduccions (maig del 2021), que no només porta el cicle de poemes inèdit “Baleigs” sinó també estudis de la seva obra a càrrec de Sebastià Perelló, Maria Palmer, Roser Casamayor i Pol Guasch. L’obra de Vicens no ha estat només exaltada per part d’aquest grup de gent, sinó que s’ha propagat més enllà, i les obres recents de Pau Vadell, Lucia Pietrelli, Anna Gual, Laia Llobera o Chantal Poch no es poden entendre del tot sense el mestratge de l’autora nascuda a Santanyí, que al seu torn va rebre el mestratge de dos definitius santanyiners il·lustres, com Bernat Vidal i Tomàs i Blai Bonet, i d’un altre nom molt especial per copsar la dimensió de tota la cultura als Països Catalans com va ser Josep Maria Llompart, amb qui Vicens va escriure i publicar un text híbrid, entre la poesia i la prosa, que porta per títol Vocabulari privat i que recentment ha recuperat AdiA Edicions.
Aquest darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes confirma, de bell nou, no només un talent poètic major, sinó també una figura que ha sabut transmetre una identitat i una idiosincràsia com a baula generadora de present i de futur; per això Vicens va ser una de les indiscutibles convidades al recital poètic i musical Llegats vivents al Palau de la Música Catalana en una nit històrica, memorable i patrimonial. Ara tornarà a la Casa dels Cants, com la va batejar Joan Maragall, per agafar el conegut guardó que cada any lliura Òmnium Cultural a una persona que hagi contribuït, exemplarment, a la vida cultural dels Països Catalans a través d’una obra literària, científica o intel·lectual. És així com Antònia Vicens s’afegeix a una llista recent de persones que han consagrat la vida a la poesia, com Marta Pessarrodona o Enric Casasses. Finalment, no em puc estar de dir que aquest guardó fa olor de consagració definitiva per a una creadora infatigable que ha lluitat tota la seva vida per existir i per escriure amb una llibertat absoluta. Reconeixements com aquest no només són merescuts sinó que també fan il·lusió, i generen un brou èpic que pot convidar noves persones a llegir, per primer cop, una obra excepcional com l’Antònia Vicens, i gràcies a ella descobrir una de les més grans poetes nostrades, però també del panorama europeu i internacional.
Dir sense dir. Passejar pels límits dels mots, esquivar-los, perdre’s en el no-res. Encegar-se amb la llum que, tímida, ho trasbalsa tot i (des)dibuixa ombres dins la foscor. Escoltar, gaudir, propiciar els silencis reveladors. Traçar amb els dits camins que són retorn i que, immutables, es transformen als nostres ulls. Això és llegir Clars, aquest matí, són els teus records, llibre que aplega bona part dels poemes escrits per Antoni Clapés entre 1986 i 2011.
El volum, que inclou un encisador epíleg de Víctor Sunyol, es divideix en sis apartats, referits als títols originals amb què foren publicats anteriorment cada un d’aquests llibres de poemes: A frec (1994), In nuce (2000), Alta Provença (2005), Miro de veure-hi (2007), La llum i el no-res (2009) i L’arquitectura de la llum (2012). Malgrat aquesta classificació, però, cal reconèixer que els poemes vertebren un cos d’una unitat sorprenent, com si en lloc d’una obra reunida ens trobéssim davant d’un llibre compacte i indivisible.
I és que hom hi pot detectar motius comuns i indestriables que apareixen de manera recurrent al llarg de l’obra. A poc a poc, d’amagades, en silenci; ítems que, d’una manera o una altra, sempre emergeixen: dubtes, silencis, records, ombres, camins, pedres, buit. Perquè, independentment de l’apartat –i fins i tot del poema– allò que els versos clapesians destil·len va molt més enllà d’una simple temàtica o reflexió; ens trobem davant una particular manera d’entendre –i fer– poesia, caracteritzada per la recerca de respostes probablement inexistents. I és que no és el poeta qui tria els mots per dir i descobrir, sinó que del desconeixement i del no-res irrompen les paraules per sacsejar-ho tot. Com un arbre que crema, els versos neixen dels guspireigs i s’escampen lliures, fugissers. Atret per una força incomprensible, el poeta ja no pot sinó rendir-se a aquesta atracció invisible. I després de l’eclosió, la pau.
Llegir Clapés és transitar un camí ple d’interrogants, cavil·lacions, enigmes sense resposta. Vacil·lar, cercar, perdre’s i tornar a començar: «Poema –pensament en dubte / que cerca mons on habitar. / Dubte –encara i sempre / vorejant límits / abismant-se a l’inconegut.». Et transforma, llavors, en un viatger que ha de travessar escletxes, (re)construir trencaclosques, vorejar muntanyes per atansar-se a una realitat del tot inassumible i desconeguda, perseguit per una ombra solitària que t’acompanya dins la foscor. Llegir els versos clapesians és volatilitzar-se entre instants de claror, miralls còmplices, records inesborrables i tèrbols. És caminar inesgotablement per, tanmateix, comprendre i acceptar que, malgrat les passes, els salts i memòries, no hi ha trajecte ni recorregut. No hi ha traces ni empremtes, només quedes tu. Perquè sempre has estat –només– tu: «canvies tu, no pas el camí […] el camí el fas i et va fent.». Aleshores tot esdevé retorn, et tornes situar al punt de partida i acceptes emprendre un nou viatge, tornar a començar(-te). I davant el pacte, l’essència; novament el silenci.
Un silenci que tot ho eclipsa i absorbeix, que és inici i fi alhora, perquè tot ho sap i tot ho amaga. Testimoni del viatge i del recorregut, present a cada vers, a cada mot, a cada instant, t’acompanya sempre. Aventurar-se a entendre’l és com intentar domar un animal salvatge; imprevisible, incontrolable, impossible: «Cap mot no el pot dir, el silenci: / el perfà –tot just. / Escolta / la seva indesxifrable veu.». I en aquest emmudir, en el no-dir, trobar les veritats ocultes; ser víctima i partícip d’una revelació magnànima, i aleshores entendre(‘t), descobrir(-te): «En el ressò del silenci / escoltar la pròpia veu: / interior». Un silenci revelador que, pacient, t’aguaita i et confessa camins, llums, records, pluges, ombres, veritats, no-res: I aleshores entens per què «només callar és dir».
Antònia Vicens, la nina que sempre va tenir «fe» en les paraules L’Escola Municipal de Mallorquí de l’Ajuntament de Manacor ha entregat aquest dimarts el Reconeixement de Mèrits 2022 a l’escriptora de Santanyí, AraBalears (08.06.22)
Era una nina que va néixer en una casa sense llibres, però que, amarada de les paraules que sentia al seu carrer, va començar a somiar en ser escriptora; projectava paraules a les parets de la seva habitació, paraules que enfilaven històries. Va ser una nina educada en castellà, de tradició oral en català però orfe d’ortografia en la seva llengua -la catalana. Una nina que un dia va escapar-se d’escola i va dir a un veí que se n’anava a un lloc, un lloc que no existia, inventat. «Aquell dia va emprendre un viatge del qual no ha tornat mai», diu Sebastià Portell. Ho diu sobre Antònia Vicens , aquella nina que somiava ser escriptora, i que deixa (de moment) un llegat a la literatura catalana de 17 títols de narrativa i cinc de poesia. Fou en el carrer del Rafalet, a Santanyí, on l’escriptora que se celebra avui va descobrir el poder de les paraules.
L’escriptora santanyinera, Antònia Vicens i Picornell, ha rebut aquest dimarts el Reconeixement de Mèrits 2022 que concedeix anualment l’Escola Municipal de Mallorquí (EMM) de l’Ajuntament de Manacor. Ha estat una cerimònia emotiva que s’ha celebrat en el Teatre Municipal de Manacor. Els actors Joan Toni Sunyer i Maria Antònia Salas, acompanyats del músic Damià Timoner, han inaugurat l’horabaixa fent un recorregut, a través de paraules de Vicens, per la seva infantesa, recordant la importància de Bernat Vidal i Tomàs en aquesta història: fou qui aconseguí que Antònia Vicens escrivís en català i n’aprengués l’ortografia.
L’escriptora, tímida i breu, ha sortit a l’escenari per pronunciar unes paraules d’agraïment a l’EMM i també al públic. «Rebre aquest reconeixement m’emociona, em trasbalsa i em fa empegueir perquè, de mèrits, no n’he fet cap. Escriure ha estat sempre la meva gran passió, i potser l’única llibertat que he tingut en un món ple de servituds, especialment per les dones. Per això crec que he escrit amb cert egoisme», ha dit Vicens.
No ha oblidat mencionar que va aprendre català gràcies a unes classes que l’Obra Cultural Balear oferia a Palma, unes sessions en què es respirava certa «clandestinitat»: «A vegades venien Francesc de Borja Moll i Josep Maria Llompart i ens posaven al dia de la política i repressió que hi havia. Nosaltres no en sabíem res, ningú ens ho explicava, només hi havia silenci», ha recordat. «Massa bé saben que la llengua és el cervell i la memòria d’un poble, i que sense les paraules que broten des de la profunditat, des de la història, un poble esdevé una comunitat amb demència», ha pronunciat Vicens, una dona que «sempre» ha tingut «fe» en les paraules, «que són un miracle».
L’escriptor Sebastià Portell , lector i amic de Vicens, ha oferit, prèviament al discurs d’agraïment de la poeta, una glossa propera, completa i afectuosa sobre la santanyinera. Ha destacat el «caràcter visionari i lucidíssim» de l’obra vicensciana, i ha dit d’ella que «va començar a escriure abans de saber escriure», precisament, «quan projectava històries a les parets de la seva habitació». Ha repassat els temes que ha abordat en els seus títols: el poder repressor de l’església, el caciquisme explotador, el condicionant àmbit rural, la corrupció política, les violències masclistes, les «dones que volen fugir, que volen transcendir».
Portell també ha celebrat que, després de 30 anys de trajectòria com a narradora, Vicens sentís que els versos, en paraules de l’escriptora, li «queien» damunt . Va començar amb Lovely, versos «escrits des del dol per la mort del pare». La poeta va arribar entre «l’inesperat i la urgència», i ha deixa escrits poemes que plantegen «qüestions metafísiques i místiques, des dels que parlen personatges carregats de culpa que no tothom vol escoltar». Una poesia, en definitiva, segons Portell, «tenaç i clarivident».
Durant l’acte s’ha projectat un vídeo en què diferents amics de Vicens li dedicaven unes paraules. Hi han sortit l’editora Ester Andorrà; l’escriptora Magdalena Cladera; l’escriptor Sebastià Perelló; Antònia Matamales, del col·lectiu de Dones de Llevant; i la traductora i poeta Laia Malo.
El batle de Manacor, Miquel Oliver, ha fet entrega del reconeixement a l’escriptora, i n’ha destacat el seu caràcter «rebel, lliure i humil». «Com és que no l’havíem reconeguda abans?», s’ha demanat des de l’escenari.
Algunes figures que s’han deixat veure a la cerimònia han estat secretari general de Política Lingüística, Miquel Sureda; la vicepresidenta i responsable del departament de Cultura del Consell de Mallorca, Bel Busquests; el president de l’obra Cultural Balear, Joan Miralles; el coordinador de la Fundació Mallorca Literària i poeta Pau Vadell; l’escriptor Antoni Vidal Ferrando; i l’escriptor Antònia Vives Riera; així com nombrosos representants de l’Ajuntament de Manacor.
Vicens ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi, el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Santanyí i el Premi Josep M. Llompart de l’Obra Cultural Balear i, recentment, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes impulsat per Òmnium Cultural, que recollirà dilluns, 13 de juny, a Barcelona.
dimecres 15 de juny, a les 19 h, presentació del llibre
EL GRAN GATSBY de F.Scott Fitzgerald
amb el traductor Ferran Ràfols i Xavier Pàmies ( que n’ha traduït la versió per al musical que s’estrenarà el 21 de juny a l’Atlàntida de Vic) amb l’editora Ester Andorrà.
a la Llibreria Foster&Wallace (c/de la Riera, 20 Vic)
Poesia als parcs aposta per donar veu a joves poetes amb Xavier Mas Craviotto i Max Codinach, al Parc de la Serralada Litoral
Instant del recital al Parc de la Serralada Litoral. Autor: Tramoia Cultura
Dins del cicle Poesia als parcs, el diumenge 5 de juny es va celebrar el recital de Xavier Mas Craviotto i Max Codinach acompanyats per Albert Girons de La Sentina a prop de Mons Observans, jaciment romà de Montornès del Vallès, al Parc de la Serralada Litoral.
El diumenge 5 de juny es va poder gaudir d’un recital de Xavier Mas Craviotto i Max Codinach, amb acompanyament musical d’Albert Girons, guitarrista de La Sentina. A l’ombra d’un pi que protegia el públic i els artistes del sol de migdia, els textos i les melodies de tots tres es van anar entrellaçant.
Tant en Xavier Mas Craviotto com en Max Codinach han sigut guanyadors del Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra. La primera edició d’aquest premi convocat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, el 2018, la va guanyar Renills de cavall negre, de Xavier Mas Craviotto, i la darrera, el 2021, Els angles del vent, de Max Codinach. Tots dos llibres han sigut publicats per Viena Edicions. En Xavier Mas Craviotto també va llegir textos del seu darrer poemari, La gran nàusea, publicat per Labreu Edicions. Entre les seves composicions, els dos autors van citar també l’obra de poetes com Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli, Andreu Vidal, Frank O’Hara o Carles Rebassa, en una combinació interessantíssima i diversa.
Albert Girons, amb la seva guitarra carregada d’efectes, va oferir un ambient sonor fosc que acompanyava perfectament el to dels poemes, i també va cantar cançons de La Sentina, el seu grup amb Ildefonso Alonso. Cançons del seu últim disc Brutalismes com «El petó més llarg», «Un tros de tu» o «Palusantus».
El pròxim recital de Poesia als parcs serà al Centre d’Art i Natura (CAN) de Farrera, al Parc Natural de l’Alt Pirineu, amb la poeta pallaresa Magalí Garrell i la Maria Callís Cabrera, integrant de Vladivostok, el dissabte 11 de juny a les 19 h. L’endemà, diumenge 12 de juny, s’organitza una passejada poètica que sortirà a les 12 h del Centre d’Art i Natura.
L’assistència als recitals de Poesia als parcs és gratuïta, només cal inscriure-s’hi mitjançant el formulari present a la web del cicle.
En la traducció de Laia Malo, LaBreu Edicions ha publicat El bosc de la nit, de Djuna Barnes (Nova York, 1892-1982), que inclou el prefaci que T. S. Eliot va escriure per a la primera edició i una introducció de Jeanette Winterson, escrita l’any 2007, que en el seu text afirma que El bosc de la nit «és el seu propi món de creació, exòtic i estrany». Un món que no és ni obert ni tancat, s’expressa per ell mateix, rotund, en unes relacions de sentiments grandiosos, però que la psicologia moderna, tan higiènica, potser titllaria de tòxiques.
Cal oblidar-se de conceptuar El bosc de la nit com una obra narrativa en sentit clàssic, tot i que quan es diu que és un clàssic de la novel·la modernista, què es vol dir? El qualificatiu modernista es presta a equívocs en el nostre entorn cultural i, per tant, cal anotar que en el món anglosaxó el modernisme literari és avantguardista, experimental, un moviment de ruptura amb l’herència victoriana, un moviment intel·lectual que va beure de l’expressionisme, el cubisme i el surrealisme artístic. Literatura, doncs, fora de la vella convenció, una revolució estètica feta d’expressions com cops de puny i imatges contundents: «Només som pelleringues al vent, amb músculs contrets contra la mortalitat».
Un cop ens hem situat ni que sigui de manera succinta en aquest marc mental que engloba els anys 1900 fins al 1940, ens podrem acarar a l’experimental proposta literària de Djuna Barnes, escriptora reconeguda i misteriosa: a partir del seu retorn als Estats Units quan va esclatar la Segona Guerra Mundial va viure d’esquena a la gent durant 41 anys, fins a la seva mort l’any 1982. Veritat o llegenda, es diu que quan Susan Sontag va llegir El bosc de la nit, va escriure als seus diaris que no només havia fet una lectura imprescindible per a la seva formació literària i humana sinó que aquella lectura havia estat per a ella com un enamorament, per la qual cosa algunes vegades es desviava del seu camí habitual per situar-se davant la casa de Djuna Barnes per veure si se la trobava, si podia parlar amb ella.
En va. Djuna Barnes, que havia tastat l’èxit i havia conegut els personatges literaris més importants del segle, entre els quals T. S. Eliot, que va emparar la seva trajectòria literària, i James Joyce, a través del qual va arribar amb una carta de recomanació al París de 1921, es va mantenir apartada durant quatre dècades del soroll del món gràcies a la generositat de la seva amiga Peggy Guggenheim. Tan sols escrivia poesia de manera obsessiva, rectificada una i una altra vegada en paperets escampats per tot arreu. Barnes bevia i era molt desordenada, tot i que perfeccionista, tal com explica Phillip Herring al text d’introducció del llibre Poesía reunida 1911-1982, a cura d’Osías Stutman i Rosa Lentini. Es tracta de la primera traducció en llengua castellana d’una selecció de poemes de Djuna Barnes publicada per Ediciones Igitur l’any 2004.
Djuna Barnes s’havia donat a conèixer com a poeta amb la publicació The Book of Repulsive Women l’any 1915, a més de destacar en la vida cultural novaiorquesa a través de les seves publicacions a la premsa, que va recollir a The Brooklyn Daily Eagle. L’any 1921 es va traslladar a París per fer entrevistes als membres de la «generació perduda», que hi vivien atrets pel bohemi i culte ambient cultural de la ciutat. Djuna Barnes, que en la seva figura reprodueix l’estil art déco del moment, va acabar formant part d’aquest grup d’exiliats voluntaris. Barnes, que va viure a París durant vint anys, freqüentava espais nocturns. En un d’aquests espais va conèixer l’escultora d’origen americà Thelma Wood, el gran amor de la seva vida. La ruptura d’aquesta relació va clavar l’escriptora en una depressió profunda que va empènyer-la una mica més cap a la beguda, que ja no deixaria. La història d’amor amb la Thelma s’explica en clau a la seva novel·la més celebrada: El bosc de la nit, publicada l’any 1936 per Faber & Faber, però que havia estat redactada durant els estius de 1932-33 sota la teulada de Peggy Guggenheim, a la seva casa de camp a Anglaterra.
Imatge d’Imanol Buisan “Nasty II”.
A El bosc de la nit s’hi narren les vides amoroses d’un grup d’expatriats nord-americans i europeus que transiten en els dies, però sobretot en les nits, de París, amb les seves glòries i misèries. Si bé és Robin Vote qui atrau com les flors les abelles un fals baró vienès, Felix Volkbein, la jove Nora Flood i l’estrambòtica Jenny Petherbridge, és Nora Flood i el doctor Matthew O’Connor qui captiven el lector, si més no aquesta lectora, per la destil·lació d’una filosofia que amb un nou llenguatge s’aboca a les eternes preguntes: «No has pensat mai en totes les portes que de nit s’havien tancat i s’han tornat a obrir?». La nit, el mar per on sempre s’escapoleix Robin per desesperació de les seves amants. La nit, metàfora i alhora realitat del «París sòrdid de les putes i els bars de mala mort [que] encara no ha començat a canviar. És aquest món que atreu la Robin Vote: el món de la nit, on no la jutjaran i on pot trobar l’anonimat de l’abraçada d’un desconegut. Aquest món el ressegueix i l’escorcolla atentament l’amant de Robin, la Nora Flood, que va cercant el dèbil rastre dels seu amour errant, i de vegades la troba, estabornida pel beure i amenaçada per policies, captaires i dones de mala vida», escriuJeanette Winterson al seu text.
Aquest és el fil conductor d’El bosc de la nit, de Djuna Barnes: amors desgraciats, en aquest cas entre dones, amors narrats amb una poesia del tràgic de la vida, i amb una metafísica dels extrems entre la vida i la mort, entre la bellesa i la putrefacció, que s’expressa en un llenguatge d’imatges estrafetes, picassianes: «Es va girar i se’m va encarar, amb l’expressió d’una cosa bonica que et trobes ofegada al riu».
Diu T. S. Eliot al prefaci d’El bosc de la nit que el va llegir unes quantes vegades i que li va costar «arribar a una apreciació global del llibre». Com tota obra d’art, El bosc de la nit ressona de forma diferent en cada lector perquè cadascú llegeix des de la pròpia sensibilitat i des del cabal dels seus referents. Per a mi el sentit global del llibre va lligat al sentit íntim de l’obra, que queda resumit en la pregunta de la Nora Flood quan precisament de nit va a veure el qui esdevé el confident, el tu al qual adreçar-se, en el fons a la consciència que pren la figura del doctor Matthew O’Connor: «Vigilant, què me’n dius de la nit?».
La nit, el bosc de la nit, metàfora del que no sabem. Djuna Barnes no va escriure cap resposta perquè no hi és més que en la manifestació de la vida, de l’amor i de la mort. En el manifestat hi ha la bellesa i la desesperació, el dolor i la tendresa, el diàleg i el silenci, el que és a dins i el que és a fora, la ferida i el guariment, la realitat i la visió, la ciència i la poesia, la descreença i la fe, l’harmonia i l’horror i la sageta i el bes entrellaçats en la nit oberta tant a la llum com a la fosca.
Teresa Costa-Gramunt a Quadern Fundació Ars (07.06.22)
entrevista a Laia Malo en ocasió de la traducció de la novel·la EL BOSC DE LA NIT de Djuna Barnes a Mentimentres
«reconstruir el propi passat per mirar de tenir una esperança de vida feliç en un futur que ja veuen, com són persones diferents que no encaixen a les estructures, s’hauran d’inventar per poder sobreviure… tensiona els personatges i la bellesa d’aquest llibre és que els tensiona precisament fent la tensió en el llenguatge. és un llibre que té uns experiments sintàtics, una complexitat d’imatges, que no busca cridar cap referent, si no al revés, busca desmarcar-se una mica d’uns referents que creu que no l’acompanyen, que no li permeten a Djuna Barnes explicar la història que vol explicar, ella fa un esforç de dir en paraules coses a les quals encara no se’ls ha donat nom perquè la societat rebuta, la societat margina, i excel·leix en fer-ho… un bosc a nivell lingüístic i cultural… espècie de gosadia o de possibilitat de ja no haver d’utilitzar tantes màscares i poder explicar els temes que ja eren els preocupaven als romàntics poder traspassar això i explicar-ho d’una manera més d’estar per casa»
Títol_ A través Autor_ Glòria Coll Domingo Col·lecció_ alabatre, 121 Pàgs_ 88 PVP_ 14 € ISBN_ 978-84-124575-9-9
Glòria Coll Domingo (Riudoms, 1988) és música i poeta. En el camp de la música, ha estudiat interpretació del violoncel a l’Esmuc (Barcelona) i als conservatoris d’Utrecht i Amsterdam, on s’ha especialitzat en la interpretació del violoncel barroc amb criteris històrics. Ha treballat en diferents agrupacions de cambra, tant aquí com a l’estranger, centrades tant en la interpretació amb perspectiva històrica com en l’experimentació amb altres disciplines artístiques. Pel que fa a la literatura, en l’àmbit acadèmic ha realitzat cursos de Filologia Catalana a la URV i d’Estudis Literaris a la UB. L’any 2013 es va publicar el seu primer llibre, Oda als objectes (Galerada, 2013), guardonat amb el Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits. El 2015 va rebre el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol de la UAB per Territori inhabitable (Edicions de la UAB, 2015), i el 2017 va publicar Retorn (Godall, 2017). Ha participat en els principals festivals de poesia catalans i els seus poemes han estat publicats en revistes i antologies diverses.
A través està format per tres parts, que podríem llegir com tres llibres per separat. En la primera part, Glòria Coll reflexiona sobre la memòria (“memòria: bastó corcat / sobre el qual no goso vinclar-me”) i el passat, amb un notable descrèdit sobre algunes de les figures familiars; també hi ha la infantesa i la vida senzilla al poble. Els poemes són molt descriptius, però com en tot el llibre, la poeta juga amb un ús eficaç del joc d’oposats i amb repeticions i al·literacions. Amb un ús intel·ligent d’aquestes figures retòriques, la lectura dels poemes resulta planera, suau. A la segona part, Coll explora noves mirades sobre l’erotisme i la relació afectiva i sexual entre home i dona; aquí la poeta es mostra molt oberta a nous models de relacions interpersonals i utilitza la ironia i lleus tocs d’humor. Finalment, la tercera part constitueix un quadern de somnis molt ben travat i molt ben articulat, amb un ampli espectre d’imatges oníriques d’una alta qualitat literària i psicoanalítica.
al cicle Poesia als Parc recital de Xavier Mas Craviotto LA GRAN NÀUSEA edita LaBreu Edicions i Max Codinach ELS ANGLES DEL VENT edita Viena amb l’acompanyament musical de Lluc Valverde, de La Ludwig Band a l’Assentament romà de Can Tacó – Turb d’en Roina (05.06.22)
presentació de la novel·la EL BOSC DE LA NIT de Djuna Barnes amb la traductora Laia Malo i l’escriptor Biel Mesquida a la Fira del Llibre de Palma (02.06.22)
Fem servir cookies al nostre lloc web per oferir-vos l'experiència més rellevant recordant les vostres preferències i visites repetides. En fer clic a "Accepta-ho tot", consentiu l'ús de TOTES les cookies. Tanmateix, podeu visitar la "Configuració de cookies" per proporcionar un consentiment controlat.
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
/cloudfront-eu-central-1.images.arcpublishing.com/prisa/SK32BZ2665HY5MU4RVR4AKA2HI.JPG)
Instant del recital al Parc de la Serralada Litoral. Autor: Tramoia Cultura
