“Poesia al quadrat” QUATRE COSTATS d’Antoni Marí, Culturas (10.05.25)

L’últim llibre del poeta Antoni Marí recull quatre meditacions interconnectades sobre la visió que el seu autor té de diferents coses que el meravellen i obsessionen

És ben possible celebrar aquest llibre lluminós d’Antoni Marí (Eivissa, 1944) com un exuberant oasi al desert moral en què vivim, atapeït d’exabruptes vulgars i impunes crims contra la humani tat. Quatre costats, com es titula el llibre, és, sens dubte, una de les seves obres mestres i això no és dir poc, Marí és una figura literària de primer ordre i ha destacat en tots els gèneres que ha tocat, de la narrativa, amb obres tan singulars i destacades com El vas de plata o El camí de Vincenness, a l’assaig o la poesia. Professor de Teoria de l’Art a la Pompeu Fabra, Marí va dirigir a més, i durant anys, una de les col·leccions canòniques de la poesia espanyola, Nuevos Textos Sagrados, per a l’editorial Tusquets. Aquesta mateixa editorial va publicar un altre dels seus treballs més destacats, El entusiasmo y la quie-tud, una ambiciosa antologia del Romanticisme alemany.

Quatre costats segueix alguns dels temes ja desenvolupats en una trilogia poètica anterior, Tríptic des Jondal. L’estructura i títol del nou llibre són un homenatge a Quatre quartets de T.S. Eliot, i està dividit, com la cèlebre obra del poeta angloamericà, en quatre poemes extensos que són meditacions interconnectades sobre la visió que el seu autor té de diferents coses que el mera vellen i obsessionen. Els quatre costats o bandes que són aquests poemes cons trueixen un espai metafísic, una mena de quadrat del centre del qual emanen apreciacions i imatges fulgurants. Marí és capaç de fondre amb sorprenent facilitat detalls de la seva vida quotidiana,

“El passat és el fruit de la imaginació/que involuntàriament construeix un altre passat/que és el mateix i és un altre, / i en el que és possible que la ment si reconegui./Si la ment s’hi reconeix s’omplen d’alè les cases buides,/les quintanes s’obren a la llum, / deixen de marcir-se els desigs/i creixen els arbres i les cases. / Però la consciència del passat es recolza en la memòria / i la memòria pot enfosquir o il·luminar/els seus lligams amb el passat/i transformar els records/amb una altra cosa del que foren”

Marí fon amb sorprenent facilitat detalls, records o descripcions amb una lúcida reflexió filosòfica

records familiars o descripcions de les atmosferes de casa seva i els paisatges circumdants, amb una permanent reflexió sempre lúcida i transparent sobre diferents idees filosòfiques. La seva poesia, a més, és culta i ambiciosa, en la línia dels més grans poetes romàntics, com Leopardi, Wordsworth, Goethe i Novalis, i com la d’ells està atapeïda d’epifanies emocionants.

El primer poema del llibre, Del costat de les hores, manifesta encara una altra referència literària, en aquest cas a Die Horen, nom de la revista editada per Friedrich Schiller, i on van col·laborar les ments més destacades del Romanticisme germànic. Aquest primer poema es desenvolupa a partir del que li suggereix un antic rellotge dret i l’historial de les seves diferents ubicacions a la casa familiar. Aquest rellotge actua de manera semblant a la magdalena proustiana, desencadenant records i idees sense seguir una lògica estricta. El rellotge, i les hores que mesura, és també una referència directa a la transitorietat de les coses. En l’obra i la vida de Marí, les idees, l’escriptura, la reflexió o la lectura són tan importants com la percepció de la naturalesa, la consciència de ser o el simple silenci contemplatiu. Un món proper a la música d’Erik Satie o a la pintura de Giorgio Morandi.

El segon cant està dedicat a l’invisible i a la nit, moment en què el poeta és posseït per la inspiració i els records de diferents lectures definitòries. Rememora i compara, per exemple, les diferents traduccions al català i al castellà d’un fragment d’Eliot considerant el bonic moment ambigu que marca el final de la nit i el començament de l’alba. El tercer cant està dedicat a la foscor, amb nous records de la casa des de la qual parla, i també sobre la naturalesa de la imaginació i la seva contribució a la construcció de la memòria. L’últim cant es titula Del costat de l’esperit, on ara considera presències, idees, imatges, percepcions o desitjos, anhelant al fer-ho una reconciliació definitiva entre la naturalesa i l’esperit. Un llibre memorable.

Culturas de La Vanguardia (10.05.25)