La poetessa valenciana Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952) és la nova guanyadora del Premi Lletra d’Or 2023, un dels més veterans i prestigiosos de les lletres catalanes. I ho és gràcies al llibre de poemes Tot passa baix, un compendi de versos lliures, íntims i meditatius publicat per l’editorial LaBreu el setembre del 2022. Com marca la tradició, l’autora ha rebut el premi durant el transcurs d’un dinar de premsa organitzat per la mateixa editorial i celebrat al restaurant de la Llibreria Laie, on també se li ha atorgat la distinció protocol·lària: un botó de solapa d’or fabricat i entregat per un joier de la família Capdevila que representa la lletra grega «fi» (φ), símbol clàssic que fa referència a la idea d’equilibri.

L’autora s’ha mostrat molt agraïda pel reconeixement del sector i per un premi literari que respon «a una sèrie de criteris i conviccions intel·lectuals, estètiques i poètiques». «El llibre explicita la creença que ens hem d’aferrar el món que tenim –que no vol dir canviar-lo. M’agrada reivindicar els sentits i la materialitat, ser una autora intel·ligible i no perdrem en idees abstractes. Sempre he sigut una escriptora que li agrada posar els peus a terra», ha explicat Pascual. Segons l’autora valenciana, el més important del procés d’escriure, més enllà dels reconeixements, és saber que l’obra té qualitat; a partir d’aquí, l’escriptura la situa en el lloc en què ha d’estar: «Els llibres segueixen el seu camí al marge de nosaltres, tenen la seva pròpia entitat. Aquest premi anima a seguir en un temps d’incerteses i em porta a nous pensaments, a noves sensacions. El que ve ara serà una cosa nova. Els ànims els tinc: no sé com viuria sense escriure», ha afirmat la poetessa.

Per la seva part, l’editora de LaBreu, Ester Andorrà, ha celebrat el premi a una veu literària amarada de «meravella i misteri» i a un llibre «recitat arreu del territori»: «[Tot passa baix] és la carta de navegació d’una vida que, per mínima, no sol ser dita. A les seves pàgines hi mana la predisposició de la mirada, l’observació i la reflexió, les paraules que són homenatge i fan guia. És un magnífic diàleg amb els ancestres i els paisatges». A més a més, l’editora ha destacat que el Lletra d’Or d’enguany és el tercer premi literari que l’editorial recull aquest 2023: el passat mes d’agost Cristina Garcia Molina es va endur el Premi Llibreter per la novel·la Els irredempts, i fa tan sols uns dies François-Michel Durazzo va rebre el Prix Mallarmé Etranger per la traducció al francès de la novel·la Mirall de negra nit, de Jaume Pont.

Pascual ha explicat que en aquest moment de ressaca emocional (i literària) es troba treballant en l’escriptura de més poesia –«de moment he escrit un poema i cinc versos, però em va costar molt començar»– i en un projecte que li té el cor robat: la revisió per a Edicions 62 de traducció de la poesia d’Ingeborg Bachmann, trenta anys després que l’obra de la poetessa austríaca fos publicada per primera vegada en català a Institució Alfons el Magnànim. «Tornar a escriure sobre una poètica que no és meva és apassionant», diu l’autora sobre un exercici, la traducció de l’alemany al català, que ha copat bona part de la seva carrera professional, treballant amb autors com Hans Magnus Enzenbersberger o Briggite Oleschinki. D’afegitó, l’escriptora s’ha obert a confessar el seu pròxim anhel professional: l’escriptura d’una antologia «de petits assajos» sobre poesia i traducció, les seves dues passions.

Teresa Pasqual es va donar a conèixer amb el poemari Flexo (1988), i fins ara ha publicat els reculls Les hores (1988), Curriculum vitae (1996), El temps en ordre (2002), Rebel·lió de la sal (2008) o Vertical (2019), entre d’altres. La seva poesia ha estat guardonada amb diversos reconeixements, entre ells el premi de la Crítica Serra d’Or i el premi nacional de la Crítica Catalana de poesia. Segons la crítica que Albert Gener va fer a Núvol el setembre del 2022, a Tot passa baix «hi ha la tibantor del problema, la tensió d’una inquietud. Un dels nuclis de sentit del poemari, un nucli que suggestiona més que no articula, és el plec: el punt d’inflexió mig esborradís que hi ha entre dos estats oposats, mal que sigui tan sols en aparença –una aparença verbal–: dia i nit, somni i vetlla, llengua i silenci, vida i mort».