“Rubén Luzón, i (el què de) la invectiva morbosa” a La Lectora (28.01.25)

Rubén Luzón (1982) ha publicat Segons manera, el seu setè llibre de versos (LaBreu, 2024). I hi aplega cinquanta poesies, numerades, sense títol. I me n’ha interessat, per algun motiu que miraré d’explicar, la número 43. Sens dubte, el text permetria una certa anàlisi des de la seqüencialitat del conjunt del recull, però –imprudentment– me’n desentenc, en favor d’una lectura isolada.
1
Es tracta d’un sonet de versos alexandrins. Res d’això té cap mèrit especial, per descomptat. Però és cert que el llibre arrenca amb una sèrie de sonets (del 2 al 12), i l’estrofa no es reprèn fins al 36 (un sonet blanc) i el 37, formant un díptic formal, i de nou també al 45 i 46. I, entremig, aquest 43.
Em sembla recordar que tinc la teoria que hi ha, exagerant, dues menes de sonets: els esforçats i els fluids. Aquest 43, tal com ho sé veure, és un sonet fluid, però contrapeuat. No té la fluïdesa d’un glop de cervesa a morro, sinó la precipitació d’un borratxo rodolant per un pendent que, d’entrada, sembla plàcid i que, a poc a poc, es va fent més i més rocós. O una cosa així. A cada tram de caiguda no és previsible ni fàcilment harmonitzable ni enfilable res del que passa a continuació. Tot hi avança a contrapeu.
Però anem a una mirada de dron sobre el text.
2
Aquesta poesia té només tres frases, cada cop més breus: vuit versos i mig; vuit hemistiquis (tres versos sencers i dos mitjos versos), i un vers i mig final. A cop d’ull, aquest sonet sembla un sonet de versos llargs, vull dir, gairebé un quadrat ben disposat: però té la forma –sintàctica, interna– d’un embut. O d’una caragolina. I avança, sí, àuriament; però com si caigués –volgudament imprecís, rodolant– per un tobogan acaragolinat.
¿De què va?…
3
És un poema que parteix del comentari dels efectes d’un contacte visual. En resum ximple: frase 1, quan el jo fa eye contact amb el tu queda inquietantment trasbalsat; frase 2, el jo sent que aquest trasbals és més complex (i acollible) del que podia haver semblat d’entrada, i –frase 3– el jo manifesta al tu que ell també té inquietuds trasbalsadores.
Llegiu-lo:
Així com hi ha cometes que envegen els xerracs
(gruix ressonant inclòs), se m’estremeix el fetge
tan bon punt ensopegue amb els teus ulls d’heretge,
avesats a arruixar greuges i contraatacsper mor de Pietat i d’altres atzucacs
bullents d’afany i ràbia: no hi deu haver cap metge
prou linx per amollir les estretors de setge
amb què se t’amunteguen les penes, com bitzacs,entre iris i parpella. I és que els tens tan xamosos,
els dos botons de cel que t’encenen el rostre,
que un servidor se sent glatir bituminososcent mil vasos sanguinis (¿caldrà que t’ho demostre?)
quan encreuem mirades. A l’hora dels llençols,
jo també deixe anar sanglots a cor què vols.
4
Una invectiva és un atac dominat, i de dominació: i l’energia hi circula del jo al tu, amb ganes de ferir, i de guanyar. I la morbositat –o sigui, el desig per coses que no ens agraden ni ens convenen– és una energia que, justament, et desposseeix de domini, que et sotmet: d’alguna manera, és una energia magnètica –provinent del tu– que t’hi vincula i t’hi arrossega. Segurament, la força del morbo també deu sortir del jo, però al jo no l’hi sembla: perquè no sorgeix de cap marge (del jo) de decisió exercida. És submissió. (¿O no?)
Aquest sonet, per mi, té la força singular de ser un xoc –tot ell– de les dues energies. És impietós perquè la invectiva és severa –de precisió neuròtica, de jo poderejat– i és també, sí, entre capes d’un humorisme tan efectiu com insuficient, pura pietat: perquè el jo venç la batalla (fent trampa, esclar: perquè és un soliloqui, i el juga sol) i perquè, alhora, exposa la misèria de la victòria no lluitada, i la innocuïtat de les armes –i de les tècniques de combat– exhibides. Vull dir: el jo és un poeta que s’exhibeix com a tal, i exhibeix vigor verbal, per acabar mostrant-se –vitalment, honestament– derrotat, perdedor. (Bravo.)
Però, ¿de què parla?…
5
El sentit del poema és irreductible. Volgudament ambigu. Per tant, hi diu –alhora– les dues coses que podria haver volgut dir si la poesia fos un negoci regit per la sensatesa. Per tant, hi diu tres coses alhora: les dues que podria haver volgut dir –i que cap material textual permet decantar– i, també, la cosa que diu dient-nos que les dues coses anteriors, contràries i incompatibles, són certes alhora. Vivencialment.
6
A la frase 1, el jo proclama que “se m’estremeix el fetge” quan “ensopegue amb els teus ulls”. La consistència semàntica i diagnòstica d’aquest estremiment s’escapa del propòsit d’aquest comentari: però tant el primer vers com certa tradició mèdica autoritzen que entenguem que el jo sent enveja del tu. L’enveja es desvetlla –a l’instant– a causa del contacte visual, i més en concret per la força dels “ulls” del tu. Són ulls herètics, rebels, combatents: contra les injustícies, sembla. I el seu combat fa que “se t’amunteguen les penes”, feridores, potser incurables.
És, literalment, una lloança de l’heroisme del tu. Però és una lloança hiperbòlica: o sigui, una invectiva cínica. La superioritat moral del tu sembla qüestionable –qüestionada– per un jo que sembla que hi veu més una autollegenda narcisista (del tu) que una personalitat lloable: com si el tu vampiritzés la noblesa del seu apostolat en pro d’una autoimatge –¿una identitat?– feta de bulímia moral. (Com a hipòtesi, almenys.) Malgrat la doble discursivitat inherent al sarcasme, entenc que aquesta frase 1 –fonamentalment– és de sentit únic.
(Aparco, però apunto, l’interès de certes formes ambiguadores, i el que generen en la lògica del contrapeu que dèiem: “cometes”, “arruixar”, “per mor de”, “bullents”, “amollir”… El lector no pot sinó dubtar de la lectura, etc. Però, en tot cas, totes les polisèmies redunden en la construcció de l’exageració irònica, diria; sovint, diria, ironitzant sobre la mateixa pompositat de l’estil, elevat i maldestre.)
7
I passem a la frase 2. Diu, el jo, sobre els “ulls” del tu: “és que els tens tan xamosos”.
A la lloança hiperbòlica, el jo (que es el narrador del relat, eh!) hi afegeix ara la cursileria. Per si “xamosos” no us sembla prou evidència d’això, considereu la metàfora següent, sobre els “ulls”: “els dos botons de cel que t’encenen el rostre”. I aquest petit salt de to –molt atrevit en termes de la prevenció poètica contemporània contra el xaronisme– genera una distorsió de plans, un col·lapse redesdoblador del doble sentit… Primer, perquè –en el codi tradicional dels cuplets, per exemple– accedeix al doble sentit més convencional de la picardia. I segon, perquè obre l’opció de dos discursos compatibles, i amb una sola frase. Quan diu: “un servidor se sent glatir bituminosos | cent mil vasos sanguinis […] | quan encreuem mirades”.
No entro en precisions fisiològiques sobre capil·laritats. Però aquí –centrem-nos– el sonet es desdobla.
Després de la invectiva inicial, en forma de falsa lloança, el jo tant pot estar dient (al tu, o a si mateix) que els seus ulls “xamosos” l’irriten i l’aïren amb intensos sentiments foscos, com que li provoquen un intens desig sexual (fosc) morbós. Òbviament, en tots dos casos la invectiva hi guanya –intensificada o enriquida de matisos perversos–. I, en el segon sentit, potser esdevé una seducció tèrbola, o una autoconfessió imprevista.
Sí, és un poema de tu–jo, però –tot i que no puc concloure-ho amb tota seguretat– insisteixo que sembla obeir més aviat a una lògica de soliloqui: encimbelladora i desarboradora, alhora. (¿O no?)
8
I rematem: frase 3.
El doble sentit, explotat, de la frase 2 es manté encara a la frase 3: “l’hora dels llençols” es pot referir al llit de qui dorm sol, o al de qui el comparteix. A la soledat del son, o a la fruïció del sexe.
En la lògica de la seducció cínica, el jo s’ofereix (per citar Palau i Fabre) a plorar “pel sexe” si és això el que, al tu, li agrada. I en la lògica de l’aïrament sobre “penes” amuntegades, el jo fa –potser– una confessió afeblidora davant de l’enemic. És un gir cap a la fragilitat –infreqüent en una invectiva–, però implica un rien ne va plus contundent; fort. La “Pietat” (la majúscula és del poema) o és fràgil, o és impostura, autocelebració.
El dolor del jo, afirmat, crea una exigència sobre la Pietat pretesa del tu, i en dinamita el narcisisme. (Bravo, un cop més.)
Un últim apunt…
9
La frase 3, com he avançat més amunt, manté els dos sentits de la frase 2, sí, i hi afegeix un tercer sentit. Curt: que els dos sentits paradoxals són, vivencialment, indestriables.
El jo es desmunta davant dels nostres ulls lectors, i perd: però guanya la consistència –la força poètica– de qui sap desmuntar-se. Quan el jo censura l’adoloriment heroic i combatiu del tu, potser no, però després sí: també entén que tota la seva censura és, diria, igual d’heroica i combativa. Igual de forjada en el dolor, igual de forjadora de “sanglots”.
Aquest sonet pot ser una invectiva a l’aire (una cançó de bravura) per a un tu. O pot ser un jo desmuntant-se (o sigui, construint-se) contra un tu. O pot ser un jo davant d’un mirall, jugant amb un reflex. I pot ser tot humorístic (refugi del jo), o en part, o enlloc. Tant se val.
Trenar dolor, desig i combat –i fer-ne sentit viu i necessari, aspre– és el mèrit d’aquests catorze versos. D’aquestes tres frases. ¿O no?… ¿O encara hi ha qui gosi defensar que les derrotes autoinfligides, o les derrotes de l’autoconeixement, o les del descavalcament del jo sever, autoritzen alguna mena de victimisme identitari?… ¿O encara hi ha qui pugui pretendre que un jo heroic i noble permet ser la font de cap mena de cosa semblant a la poesia?
Esteve Miralles, La Lectora (gener 2025)
https://lalectora.cat/ruben-luzon-i-el-que-de-la-invectiva-morbosa/