RUSC de Maria Isern a La Lectora (07.11.23)

Sobre Rusc o l’escriptura hipnòtica de Maria Isern

LaBreu ha publicat Rusc (2023), el segon llibre de poemes de Maria Isern, que havia debutat amb Sostre de carn (2017, 2n premi Francesc Garriga). Durant aquest temps l’autora ha acabat una tesi a la qual prompte tindrem accés obertament online, i la lectura de la qual potser ens ajudarà a interpretar millor aquest Rusc, si bé creiem que aquest llibre destaca just pels seus poemes «escàpols, que ningú entendria mai».

El llibre consta de sis seccions. La primera s’anomena «Hi ha la vall» que sona com «Hi ha l’avall» i, en efecte, el primer poema s’inicia així: «Tinc un cor a les cames»; en el text següent llegim «al cementeri que hi ha sota el genoll». Però no és una «vall» —la seua «arrel» originària— el que se’ns descriu al poema inicial, sinó una ciutat que és alhora un bosc que és alhora un jo líric extensiu; el cos, com en Sostre carn, és un pluricòs, de vegades capgirat, sovint empeltat d’arbre i tubs de màquina: «Dins el meu cos cargolat». El primer poema dringa amb l’anàfora del «Tinc» i acaba metapoèticament: «Enllà de l’arc hi ha l’animal de vidre ingràvid i una cúpula que arrenca». Arranca així un poemari misteriós, ambigu, ric en lectures. Per exemple aquestes: quin és aquest «arc» del fragment que hem copiat abans, és el de la cúpula del primer poema, el dels successius salts del llibre que vorem més avall? Quin és l’«animal» paradoxal? És neutre l’article de «l’animal»? Hi ha una al·lusió a La campana de vidre de Plath? Qui és el «qui» del poema segon? Podem desxifrar els polisèmics «caps» i «camps» del llibre?

La poesia d’Isern destaca per una mescla d’abstracte i concret i sensorial; en el poema inicial tenim «la sordesa d’un cos» i «l’abruptesa dels genolls» i conforme anem llegint trobem, per exemple, els «caminois de la duresa», «la simetria de les vèrtebres», «la fondària» i sobretot «l’estretor». Hi ha tot un lèxic geomètric: «distàncies», «vertical», «mides» i les constants des/figures. La vida s’objectivitza i es mesura pels estrats de pell succeint-se (p. 15 i 58); però també es metaforitza: “i allò no era altra cosa que un envellir brillant”. El lèxic biològic abunda. A Sostre de carn ja hi havia un poema anomenat «Hipocondria». A Rusc llegim: «Perquè els cossos serveixen per alguna cosa i el meu serveix per covar-hi mals que em fan tocar el món més fort». El magnetisme i la radiació són amoroses o mèdiques? El jo es definix així: «jo, malalta» aqueixada d’un «Únic dolor», potser l’amor; l’altre adjectiu isolat femení és un «covarda», aplicat a una tercera persona aqueixada de «dos dolors» indeterminats.

L’avortament, la fi del «creixement impúdic», «l’horror petit» del drenatge, apareix en sis ocasions al llibre; és un avortament físic o metafòric? Ja a Sostre de carn apareixia el tema de la maternitat o de la negació d’aquesta (en textos com «Agra llet» i en el més polític que començava amb «Per no embafar-nos») i mots com «zigot» i «gèrmens». A Rusc trobem problemes mèdics com l’infart, les arrítmies i els bonys sospitosos i «en herència»; també trastorns alimentaris: «I dic que em mato de gana perquè vull». El suïcidi apareix directament en expressions com «La vida s’obra [sic]» i el «dret a ser-hi sense cos» i en el desig per part del jo de patir un accident d’avió després de la separació de l’altra; el suïcidi ens sembla suggerit en aquest passatge: «i l’aire estén la tremolor dels dits a les cordes tensades dels balcons».; ai, el violí de l’ànima dolent! A la secció «Rusc» hi ha un oasi de calma quan el jo es deixa guarir per la mare, «s’emmara», davant «el plorar per l’operar-me»; la mare s’identifica amb l’abella i és guaridora, també del mal d’amor.

Podem llegir Rusc com una narració gràcies sobretot a la bonica carta-poema [ ʃ ] on un jo líric femení ha conegut a l’estranger un tu femení, també estrangera, amb la qual ha tingut una relació amorosa i a qui ara, un cop que ha tornat a Barcelona, enyora i dol. El jo quasi tasta la germana, l’estrangera —per dir-ho a la Marçal—, quan estudia la seua llengua; en aquella carta-poema hi ha una reflexió sobre el que és o no dicible, sobre el secret i la promesa, sobre l’escriptura com a allunyament, sobre el cos «sense cos» i, en definitiva, sobre el llenguatge mistèric de l’amor, «un llenguatge, que no podia entendre». Hi ha tot un «morir-se de plaer» per part del tu i del jo des de les respectives cambres pròpies (p. 51) —a la Wolf— que, per mor de l’amor i l’escriptura, també poden ser «nostres». Al símbol homoeròtic del mirall a Rusc cal afegir aquesta imatge iserniana eròtica i trista alhora: «i la buidor va ser ressò que va ser aigua, un joc de nines russes, el plor d’una inundant l’altra». Copiem a continuació un altre passatge eròtic, amb un to a la Duras: «La nit fa ploure. Ens llepem els dits, em mires. Jo no et dic res/ de les paraules que em venen, que vull guardar/ i després escriure». Entre els textos amorosos destacaria el que comença per «Tens el tacte rugós» on llegim açò: «Em filtro per les escletxes del teu cos/ per tornar-te’l».; vos hi recomanem la imatge de l’amor com a acte de màgia amb un alvocat. Caldria estudiar en la poesia iserniana el símbol del pinyol o de la llavor, així com en general el de la genealogia.

Malgrat que només apareix un «T’estimo», Rusc és un poemari d’amor amb totes les hipèrboles escaients: «Com si la distància fos només que respiràvem»., «la nit es dibuixa per nosaltres» i «Aquesta calor que té la teva forma». Aquest amor «Fins al final […] Fins a rebentar, que tot ho «exhauriria» (fi de p. 45), de vegades adquirix un tacte quirúrgic i un gust caníbal. L’amor sembla acabar amb l’estiu, també rotundament: «per sempre» i «mai més». L’estiu suposa l’alba (en el sentit trobadoresc) dels amants; ja sabeu, el cor «vol nit fonda» però «el dia és un avort». El jo líric és conscient «De com tot fuig com un glop» i que l’amor del tu-i-jo malauradament és mort i la fugida de totes dues és en va (fi de p. 52 i final del llibre). Al penúltim text del llibre (p. 59) sembla que el tu i el jo es retroben, un fet temut des de la p. 49; el retrobament és silenciós, ja que de sobte la paraula és «baldera»; també el «balderejar» apareixia en l’altre poema en prosa breu del llibre (p. 42); en aquell cas associat a la carn. Carn i paraula es mostren sobrers, potser a la Mallarmé. El jo no pot dir ja: «Jo confiava en les paraules». És curiós que en els dos textos breus (p. 42 i 59) el tu i jo no són femenins —«l’una i l’altra»—, sinó un nosaltres agenèric: «Vam trobar-nos-hi l’estiu següent, amortallats amb l’escalfor»; la paradoxa és clara; i el desamor sembla que també; o almenys és suggerit pels mots finals de text: «camp negat»; ara bé, el «negat» remet també a l’humit del sexe i potser el tu i el jo s’estimen en silenci. O també podem llegir eixe nosaltres de les p. 42 i 59, no com el tu i el jo femenins protagonistes del llibres, sinó uns altres diferents.

El llibre és molt unitari, i a açò ajuda la no titulació de la majoria dels problemes. Rusc està tan ben travat que cal llegir-lo no només pàgina a pàgina sinó «de biaix». Com diu al segon poema, «El creixement sempre és en cercles». Viatgem des de l’«horitzontal» horari del text primer fins al «vertical» que va dominant a poc a poc el llibre; alhora també llegim els «cercles» que van i tornen al poema: com les abelles «de flor en flor» i giravoltant el rusc fent escultura o «mapa» d’aire, com els avions, com les mans en els torns/cossos o com els dibuixos del riu sota la pedra, dels anells dins dels arbres i de la cadena genètica des de la terra i l’arrel en una «única verticalitat». Metapoèticament, hi ha molts poemes en estructura circular. La imatge del salt a l’aigua és molt ben trobada al llarg del llibre; ja a Sostre de carn llegíem: «parlo de cada fibló d’abella morint a la pell d’un banyista». El tu i el jo salten de país en país, de llengua a llengua, una dins del mar de l’altra i es ferixen mútuament, salten els peixos i els explosius de la mar, els astres desorbitats, salten també els joves el foc de Sant Joan sense «penediment» ni «culpa». Salta la poesia d’Isern del dins al fora, del concret a l’abstracte, de l’eròtic al «crístic»…

A Rusc domina el poema en prosa i en els versos les estrofes reglades (tercetes, quartets i quintets). Trobem dos poemes amb monorima (p. 17 i a la p. 39/40 on els versos són de 6+ 8 síl·labes) i dins la prosa hi ha camuflats hexasíl·labs (fi de 26) i tetrasíl·labs (p. 52) i algunes rimes internes. No cal dir que imatgísticament Rusc és riquíssim. Sovint el poema es cohesiona a través de l’anàfora; de vegades és una imatge inicial constant que apareix i reapareix en cercles; per exemple, uns pits marcats per la roba són «mores», després «pedres precioses» que duen a «herències» enverinades; o el fil dels dies i del temps és el de la veu i el de l’escriptura que és el traç d’un avió que duu a un llamp etc.. Les metàfores són abundants, més que els símils; destacaríem les sorprenents metàfores A (infinitiu) és B; un exemple: “habitar en aquell turó era una fi constant a la gola.” També hi ha un gran domini plàstic, virolat, com al text de la p. 41. Entre la paleta de colors, cal destacar l’ús de l’antítesi i la paradoxa fosca/llum: la «Negra nit, encesa» és covada pel migdia; es repetixen l’alquímic «sol negre» i la «mort blanca»; també apareixen «els àngels amb la cara de carbó». També l’amor és un terreny paradoxal: «pell seca com pell regada» i «la guerra d’aquest voler». Les referències tàctils (sobretot l’aspre i rugós) i gustatives (sobretot el fet d’engolir) són també abundants, ja que Isern és una poeta fortament sensorial. Isern també té un gran domini fònic; copiem dos exemples: “el cor es clou endins a poc a poc.” i «Vinc cap a tu, amb les miniatures minant entre muntanyes». Sobre la importància del so, només cal veure el nom de dues seccions del llibre: de [ʃ] passem —per la secció «Rusc»— a [ʒ], del sord al sonor, del record a la recreació amorosa.

El Bachelard de la Poètica de l’espai gaudiria amb Rusc d’Isern. Abans hem esmentat el treball en l’eix horitzontal/vertical. També tenim amors des/orbitats i gradacions embostables com la següent: «turons, rius i cossiols». Hi ha la terra per «on et caminin» i una casa enlairada i també la casa del poema de la p. 18 on un jo invident arriba a un balcó-esqueix i pensa «Dins de casa hi deu haver gent». Tenim el jo instal·lat en el no-lloc de les «sales d’espera de metges i aeroports» en els dos poemes més durs del llibre, els de les p. 39/40 i de les p. 57/58, primer i penúltim de la secció «Travessa»; el final de la p. 58 esdevé dolorós fins l’agramaticalitat. Per què eixa secció de Rusc es diu «Travessa»? Al text no apareix cap tren però sí que hi ha un constant desplaçament espacial; i pel que fa a la travessa com a joc, potser es podria llegir com «aposta» la fi del següents versos: «Jo pensant-te, et dibuixo el cos,/ amb l’incendi als dits del cap, i és una posta». El poema més jogarrí és «Tres» on llegim aquest enigmàtic vers: «I així érem tres com qui són dos. I era el mateix».

El jo és un lloc i un dolor: «I era jo, paisatge mutilat» i «i jo era un paisatge deformat». Tot espai té boca: la ciutat que engul el jo líric té ventre; en les personificacions, potser per la pandèmia, hi destaca la casa, amb esòfag, que fermenta. Rusc mereix una lectura psicoanalítica que no sabem donar; trobareu engoliments, escletxes, clots, coves, punxades, agulles, caus, traus, dents caigudes, cabells-cordes, el poema sencer «Figura» (que comença amb «Al llit, ets un martell») etc… La nostra imatge psicoanalitzable preferida és la següent: «M’empassaria endins tota aquella tremolor de les ales per l’agulla del meu sexe i que em tornessin tota avall».

Isern és una bona narradora, i ja al seu Sostre carn parlava de «guerra de relats». Hi ha monòleg interior amb el polisíndeton de la i a la p. 30 i sobretot al poema-oració asfixiant i duríssim de les p. 39/40. A Rusc apareixen elements meravellosos com els noms prohibits i secrets com en l’adolescència, com les molletes de pa pels camps, els rostres-monstres, les nits de sant Joan i molts somnis o malsons. Abans hem suggerit que tot el llibre podria també ser una gran relat de des/amor. Rusc inclou un text descriptiu surrealista (p. 18/19) que és alhora el més realista del llibre pel que fa als detalls urbans; i sobretot inclou tres poemes-contes amb títol: l’el·líptic «Tres» (que confessem que no hem acabat d’entendre), «NENHUM CORPO» (amb un final boníssim), i el darrer text del llibre, el magnífic «Visegrad». Aquest poema narra un viatge amb cotxe del nosaltres com un «engoliment al·lucinant», com un malson, cap a un lloc d’alfabet i llengua estranyes; a cada lector/a li suggerirà diferents interpretacions. Potser «Visegrad» és una al·legoria narrativa de la relació amorosa entre el tu i el jo amb la separació final; aquesta lectura justificaria la col·locació del text a la fi de Rusc, com una mena de síntesi.