Amb quinze anys ja va escriure aquests versos: “El món sencer és música: ¿oi que coneixeu la música del mar, la música dels ocells, dels vents, de les flors, que això ho és tot i tot és en mi?”. Katherine Mansfield (1888-1923) escrivia des d’una sensibilitat suprema, fet que desencadenava la transparència, la realitat omesa. Era una escriptora clarivident, metòdica, tocada pel seu temps. Va morir amb trenta-quatre anys de tuberculosi. Era la veu i la creu de la paraula, amb una extraordinària consciència, lliure de símbols i de postures simples. En la seva visió inicial hi ha una certesa, una mort que intueix i estremeix, “tant de bo pugui morir a les fosques”.
Va escriure cinc reculls de contes entre els anys 1910 i 1920, molt llegits i celebrats. Va esdevenir una referència del conte modern i va ser comparada amb altres escriptors europeus, especialment amb Anton Txèkhov. Tal com passa amb moltes trajectòries literàries, la seva poesia no ha arribat als lectors tal com es va rebre la narrativa. A part dels seus contes traduïts al català que recomanen, Tots els contes (Proa, 2018), es va publicar de forma pòstuma el seu dietari i la seva correspondència, que podem llegir, en part, en català: Diaris (L’Avenç, 2018) i La vida de la vida. Sobre l’ofici d’escriure (Angle Editorial, 2022).
En un poema de confessió, ens parla d’amor, de l’estimada. “El món gira, amb llàgrimes, amb riures, el món no m’importa, m’importes tu”. Hi ha inicialment una devoció que es transforma finalment en una mediació, en una salvació. En la poesia de Mansfield hi ha una constatació clara de la seva presència física, del lloc, sense deixar de sentir nostàlgia per alguns episodis i fets que han passat. “Aquest és el meu món, la meva habitació”.
Hi ha cançons que es deslliuren de tota tradició. “¿L’Hivern no dirà mai adeu? Els nens pidolaires, ¿què poden fer sense cap recer?”. Té una clarividència abismal, en alguns poemes, on evidencia els principis de l’existència, de l’aire, de la llum i de la bellesa. També hi ha poemes que resulten tendres i fràgils. Hi ha situacions i records de la seva infància a Nova Zelanda, amb una presència del seu germanet i, especialment, de la seva àvia, de nits mítiques, moments abans d’agafar el son i endinsar-se en els somnis. Descriu emocions viscudes, en el moment que es va començar a sentir ocell. És així com els seus poemes es van acomodant a la seva nova ciutat, Londres. “Pensaments morts que tremolen i cauen sobre la terra erma”. Les flors adquireixen una gran connexió amb la visió espiritual, perduda. Els poemes romàntics es vinclen amb la natura i el temps. També simbolitza les pèrdues i les absències en els ocells. Un món imaginari, literari, popular. Busca contrastos, interpretacions en les històries crepusculars.
Hi ha una fantasia en la seva poesia, lligada als objectes, a la rutina passatgera, fecunda. El seu estil és suau. “¿Podrien les teves mans sondar les profunditats del mar? I tanmateix el mar em vas donar”. La natura pren cos i ànima. El desig que sent per les flors, pels arbres, no s’hauria de llegir com una simple metàfora, ja que és un desig real. Qui no ha sentit desig per una rosa, per un paisatge, per un riu?
Les llàgrimes i les rialles prenen una consistència, un desequilibri absolut. També explica històries amb un gust de conte popular, amb un fons medieval, amb la seva baula. De la natura, per exemple, en fa un poema exquisit, per descriure els seus sons. Utilitza tots els recursos narratius que té, màgics, per descriure el vent que abat els arbres “carregats i orgullosos envers el vent”. Els poemes, una bona part, esdevenen introspeccions amb la natura, formes d’expressió a través dels insectes, dels animals, dels rius, dels llacs. Una de les seves grans aportacions és la seva forma literària, infantil, mítica, de narrar els fets. A la contra, la malaltia va prenent cos i dolor en alguns poemes de la part final del llibre. Són descripcions crues i dures de la tuberculosi que l’anava arrabassant. Ens parla obertament del patiment, de la solitud, de llocs on no es veu el camí de tornar a casa. La delicadesa extenuant, depurada, de la contemplació del món, ens aboca als dies definitius. “Oh, ales meves, alceu-me, alceu-me”.
