“Sobre Cremaven, de Chantal Poch” LaLectora (26.09.23)

Quatre anys després d’haver guanyat el II Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra, Chantal Poch torna amb un nou poemari, Cremaven (LaBreu, 2023). Mentre que a L’ala fosca la imatge que suggeria el títol li servia per parlar del llenguatge com un mitjà que ens permet arribar a allò sagrat, que s’eleva com l’ala, però que també és fosc, perquè els mots mai no arriben a copsar plenament el que volem comunicar, a Cremaven utilitza la imatge del foc perdut, que ja no crema, sinó que fa cendra, per parlar-nos d’aquesta part més obscura.

El llibre està compost per 150 poemes de dos versos i sense títol. Amb aquesta proposta formal, l’autora pretén anar a l’essencial i, així, intenta oferir-nos imatges, més que no pas discursos, que excitin la nostra imaginació. Per bé que no tinguin un caràcter satíric, els poemes funcionarien com epigrames lírics molts suggestius: «Era dir com flotar cels | i no aquest preuat fantasma». El llibre demana, doncs, una lectura sense pressa i amb la ment oberta a tot allò que ens vulguin dir els versos. Què en trauríem, si no, de poemes com el que acabem de citar?

A Cremaven, ens adonem que la veu és conscient del desgast que ha patit el llenguatge. Al poema 119, per exemple, gairebé al final del llibre, se centra a parlar dels noms propis. Amb només dos versos, ens suggereix que aquests apel·latius ja no ens fan pensar en el significat dels noms, en la seva etimologia, sinó que són un so despullat del seu significat: «Com cremaven els noms | fins que van ser donats!». Per revifar la potència creadora del llenguatge, tot sovint Poch se serveix d’analogies irracionals, perquè, en el fons, «Les lletres del meu nom | no formen cap paraula». Des d’aquest punt de vista, podríem dir que el llenguatge és atzarós: les lletres que formen les paraules no signifiquen res, i, per tant, els hauríem de poder donar el significat que desitgéssim. Tanmateix, per fer comunicable un missatge, com és el cas de la poesia, que s’escriu per a un lector sense rostre, no es pot defugir de l’herència que ha anat omplint de significat els mots.  Per aquest motiu, la veu de Cremaven és conscient que no pot escapar de la tradició: «Caminen amb mi fileres de morts. | M’omplen la panxa de veus que no hi caben». Això no treu, però, que el jo poètic del llibre, que podríem identificar amb la figura del poeta, amb una màscara més o menys pròxima a Poch, reivindiqui la responsabilitat de l’escriptor a l’hora de continuar generant noves vies d’expressió: «D’on és que han vingut els altres camins? | On és que assenyalen els dits dels poetes?».

El nou llibre de l’autora de L’ala fosca aborda, per dir-ho en paraules d’Octavio Paz, la paraula com un pont mitjançant el qual l’home tracta de salvar la distància que el separa de la realitat exterior, i que afecta, evidentment, la manera com ens relacionem amb els altres. A Cremaven, el jo poètic s’adreça a un tu que és el seu objecte de desig, i que intenta trobar en la poesia la via per canalitzar les seves emocions. Per bé que, a la primera composició, el jo interpel·la un tu que podríem identificar amb qualsevol lector («Llegeix, | voreja’m»), hi ha diversos poemes, també adreçats a un tu, que presenten una càrrega eròtica. És el cas, per exemple, del 14 («El teu cos s’estén | d’una plaga a l’altra») o del 15 («Aquí em trobaràs, lligats els canells | al pal inclinat de la fantasia»). A més, el podríem identificar amb un home, o almenys és el que em suggereixen els versos del poema 38: «Jo, que podria engendrar un home | no sé mirar aquest home als ulls».

El fet que Poch, en aquest llibre, abordi l’expressió del desig és molt interessant, perquè es tracta d’una experiència molt impulsiva, fàcil de comunicar a través del cos, però difícil d’expressar en paraules que reflecteixin per complet les nostres emocions. Això em fa pensar en l’anècdota dels enamorats que explica Joan Maragall a Elogi de la paraula. Segons el poeta català, el parlar dels enamorats és tot trencat, ple de silencis, de mirades plenes de significat i de la plenitud del pit bategant. Sembla que cap paraula pugui fer justícia al seu sentiment, però, de sobte, en brolla una i, per bé que pugui ser insignificant, és màgica. Perquè, com diu Maragall, «porta tota l’ànima del terrible silenci que l’ha infantada», i, per molt que intentem trobar-li el sentit, no arribarem mai al fons, a l’infinit que porta en les entranyes. Des del meu punt de vista, això és el que trobem a Cremaven: la complexitat i brevetat dels versos són com els petits sospirs de l’enamorat, o d’aquell que desitja ferventment algú. Que el lector sigui capaç de donar-li una coherència als versos, en el fons, és insignificant. El que a Poch li interessa, crec, és reflexionar sobre la possibilitat de dir aquest desig, l’experimentació amb el llenguatge.

Andrea Pereira, La Lectora (26.09.23)

https://lalectora.cat/2023/09/26/sobre-cremaven-de-chantal-poch/