sobre SERGUEI DOVLÀTOV, Simona Škrabec, revista L’Avenç març de 2015

El viatge no s’ha acabat

Els nostres és el quart llibre que es tradueix al català de SergueiDovlàtov, un autor que s’ha fet un lloc evident i notori als prestatges dels amants de la bona literatura. Lluny de l’exotisme que se sol atribuir a l’est d’Europa, Dovlàtov ens retrata a nosaltres mateixos.

Simona Škrabec

Els nostres (1983) de SergueiDovlàtov [els hereus de l’autor han imposat que el nom havia de transcriure’s igual com en anglès; aquesta seria la transcripció catalanitzada] és el quart llibre de l’autor que ens arriba en català des de 2009. Com llegir aquests quatre volums primets, plens d’anècdotes i d’ocurrències? On cal trobar l’explicació per què aquest autor s’ha fet un lloc evident i notori als prestatges dels amants de la bona literatura?

La manera més fàcil seria circumscriure Dovlàtov entre els cronistes d’un món brutal i violent, i alhora ple de tendresa, que imaginem a la part est del continent europeu. Com si l’espai que s’estén entre Sant Petersburg i algun indret indefinit al mig de la península dels Balcans fos un territori indomable on regna una estranya llibertat tot i les coaccions constants que no obeeixen a cap lògica comprensible. Aquest esperit que «els d’allà són diferents» l’encarna millor que ningú Emir Kusturica a la pel­lícula La gata negra, el gat blanc (1998), que es capbussa sense fre en la vida quotidiana d’una comunitat gitana: lliures i desimbolts, sempre poc o molt feliços, joves i vells es mouen per la seva contrada en la llibertat més absoluta.

El director aconsegueix una aparença falsament bucòlica –que el públic s’empassa sense més. Els espectadors obliden tranquil·lament que La gata negra, el gat blanc és un relat gravat a contrallum de la guerra absurda, injusta i patològicament cruel que en aquells anys devastava aquells paratges. I ens oblidem també d’avaluar l’òptica des de la qual és narrada la història. Amb l’exotisme, ja en tenim prou com per trobar versemblants els personatges, els costums, fins i tot ens creiem que els seus il·limitats somriures mai no s’apaguen. Però com un baix continu, Kusturica entreteixeix en les escenes un missatge molt més problemàtic. La pel·lícula dibuixa l’existència d’un espai sense regles com un espai on tot desig és realitzable. Es tracta d’un espai on és possible acomplir aquelles fantasies –violència extrema per la qual no cal donar comptes a ningú, masclisme exacerbat, falta de tota justícia pública, la llei del més fort, els conflictes inesborrables i atàvics– que a l’Occident malauradament, sí, malauradament ja no són possibles.

Dovlàtov narra i diu, descriu i detalla, però mai, absolutament mai, no sucumbeix. L’altra característica de la seva ploma és que atrapa a tothom perquè allò que explica no és gens ni mica diferent del que ens podem imaginar que ha passat o hauria pogut passar o està passant al nostre voltant.

L’obscura força d’atracció –i perdoneu-me que m’atreveixi a aixecar aquesta catifa– que exerceix sobre els europeus la zona est, amb els seus gulags i matances, amb la gran fam i les guerres selectives que no paren d’aparèixer des dels anys 90 ençà és aquesta. No pas pocs consideren –sense reconèixer-ho mai ni amb la veu més baixa– que allí el món és encara el món a l’antiga. Un món on els forts encara tenen les regnes a les mans i on no cal escoltar tot el sant dia la xerrameca sobre drets humans i les igualtats o sospesar conceptes tan eteris com la democràcia o la seguretat jurídica.

Kusturica embruixa, i embruixa molt. Amb la música alegre de trompetes i de grans timbals, aquest director ens convida a una orgia desenfrenada. En els seus ulls no hi ha ni un bri de crítica a la pròpia societat, sinó només la celebració d’una vida finalment lliure. És a dir, que els Balcans d’aquests suposats gitanos (em nego a pensar que aquests conjunt de tòpics pugui representar un poble) serien un argument irrefutable per demostrar com la racionalitat no és el camí correcte, com l’ordre i la sensatesa ens han robat tota espontaneïtat. Com si per ser realment feliços ens calgués reconquerir de nou aquests espais indomables, aquests espais de més enllà de les fronteres, on qui mana, mana i qui no té res, mai no tindrà res…

A l’Europa d’avui no és pas difícil percebre l’auge d’uns moviments polítics, ara ja imparables, em temo, i no gens invisibles, que veuen en la Rússia més dura un exemple per recuperar el camí perdut, per retornar Europa de nou a les seves velles i segures parets. És estranya aquesta combinació, però brutalment efectiva: per un costat reclamar la llibertat absoluta als instints i per l’altre jurar un respecte cec per les fèrries regles de les societats més tradicionals, o el que és el mateix, assegurar la impunitat per als forts i la indefensió dels febles. A pesar d’aquesta contradicció tan evident, sota aquesta bandera es dibuixa el futur com un camí de retorn a l’ordre, en comptes de deixar-se endur per la perdició d’idees «llibertàries». No parlo en passat aquí, és important subratllar-ho. El Front Nacional a França aclama Putin com el tipus de líder a seguir i a Grècia i a Hongria onegen banderes nazis per protestar contra l’ordre imposat per la cancellera Merkel. El clima és enrarit, com ho demostren també dues altres pel·lí­cules notables Leviatan (2014) d’Andrei Zviagíntsev i El somni d’hivern (2014) de Nuri BilgeCeylan. En aquesta última, el director turc ens regala un protagonista –el podria descriure com una fotocòpia del vell bondadós del relat homònim d’Italo Svevo– que pretén ser aclamat per la seva saviesa i generositat, però que és en realitat la viva imatge de tots els vicis i baixeses que assoten aquests espais orientals.

I a Leviatan fins i tot la jove muller, que es decideix per l’adulteri amb l’amic del marit, des de l’inici renuncia a tota possibilitat de sortida, es veu condemnada abans de començar a rea­litzar-se. Res no creix, aquí, res. El nen adolescent del primer matrimoni del marit pot semblar d’entrada fràgil i abandonat mentre seu a la riba del Mar del Nord i observa l’esquelet d’una balena –el nom hebreu de Leviatan vindria a dir aquest animal–, però sens dubte es convertirà en un perpetrador de les mateixes coaccions i infàmies entre les quals ha crescut. Pocs horitzons ens ofereixen, doncs, totes aquestes cròniques de l’Est llunyà.

Aquesta llarga introducció és imprescindible per comprendre la singularitat de la veu de SergueiDovlàtov. Davant dels seus llibres, oblideu-vos d’exotisme i de tota sensació d’estar atrapats en un clima d’odis atàvics i d’un fatalisme del qual ningú pot fugir. Dovlàtov narra i diu, descriu i detalla, però mai, absolutament mai, no sucumbeix. Això, d’entrada. L’altra característica de la seva ploma és que atrapa a tothom perquè allò que explica no és gens ni mica diferent del que ens podem imaginar que ha passat o hauria pogut passar o està passant al nostre voltant.

No hi ha hagut, cert, ni purgues ni deportacions comparables amb l’estalinisme en gaires llocs del món –la dimensió del patiment a l’URSS va ser enorme. Però si ens mirem els destins humans un a un, i ens oblidem de les xifres com l’únic argument, llavors Dovlàtov fa de mirall de tantes al­-tres situacions d’indefensió absoluta. Quants afusellats hi va haver al Camp de la Bota? Intentem recor­­dar-ho sem­­pre de nou com a part d’un passat compartit i no hi ha manera que siguem capaços d’articular aquest i altres capítols semblants nítidament. Els detalls més durs sempre queden, vés per on, arraconats.

Aquest és, precisament, el mèrit de Dovlàtov. La seva singularitat és la seva mirada penetrant, no pas les circumstàncies en les que va viure. Aquest autor no té por d’il·luminar els espais més ocults. Un camp de presoners, descrit des d’òptica d’un vigilant capaç d’autoreflexió… On s’ha vist això? I la maleta de l’exiliat, que en lloc de guardar coses imprescindibles per sobreviure, es converteix primer en una rampoina oblidada i un cop buida –i descrit el seu contingut a la manera de La maleta (1986)– aquesta mateixa maleta perd la seva unicitat. Dovlàtov diu, literalment: «Però el viatge no s’ha acabat. I, a través del temps que se m’ha concedit, m’acostaré a d’altres portes.» Potser cal ser un exiliat com sóc jo mateixaper percebre tot el pes d’aquestes paraules, no ho sé… El fet és que, a mi sí, una esgarrifança em recorre l’espinada quan penso que la maleta amb la qual vaig arribar fins aquí fa un quart de segle ja no em serveix de res. El viatge continua… Res del que posseeixes no té cap fermesa i sempre de nou cal tornar a intentar sobreviure, a articular algun sentit per seguir endavant i envoltar-se d’aquells objectes, invisibles d’entrada, que amb el temps es convertiran en l’únic testimoni d’uns espais perduts per sempre.

No és cap cronista d’un país que fa riure de tan estrany i despentinat i que fa estremir de tanta crueltat i indiferència. Aquest seria un error gravíssim d’apreciació: Dovlàtov ens retrata a nosaltres mateixos. En l’àlbum de fotos de la seva família poc cohesionada de jueus i d’armenis, dispersada per un país immens, hi ha una frase per a tothom, tothom s’hi pot reconèixer en aquesta mania, en aquesta altra feblesa, en aquesta por, en aquesta il·lusió tan durament perduda. És impossible no veure-s’hi con en un mirall, estremir-se que les coses puguin ser tan, però tan pròximes, precises, inesborrables. I alhora, cal recordar que no és cert que les vides de les persones s’assemblin o que a tots els països vivim si fa o no fa igual.

Dovlàtov és minuciós en l’esbós de cada vida que retrata, les diferències són ben subratllades, i tampoc no hi falta el gust d’uns dies i d’uns indrets atrapats amb l’exactitud d’una fotografia. Allò que captiva en l’escriptura de Dovlàtov no és, però, la seva capacitat de fer de retratista a seques, sinó la capacitat de capturar el més important, els trets definitoris, els gestos delators, el punt exacte en el qual el transcurs d’una acció es torça i ja no té remei.

Dovlàtov escriu una comèdia perquè estudia costums i vicis sense pietat. I també escriu una tragèdia perquè no s’oblida mai de l’extrema fragilitat de tot el que és humà. No escriu, però, cap drama –no fa el que el seu pare actor procurava representar davant del públic. No vol instruir, no vol tampoc donar solucions prefabricades en les que els bons guanyen i els dolents a la llarga són castigats. El seu univers és un espai de caires aguts, tallants, el consol que ofereix no és cap medicina fàcil: No és cert que vendríem al diable l’ànima del millor amic per obtenir una mica de reconeixement públic i algun aplaudiment? I que també renegaríem del que calgués només per una vaga promesa que la roda de la història no ens passarà per sobre?

Però la roda de la història ens passarà per sobre inevitablement. Res del que som, res del que compartim, quedarà intacte. El gran missatge, allò que converteix aquest gegant –ho dic per la seva estatura corporal que també és objecte de befa, com no podria ser d’altra manera– en un mestre, en un pensador, en un humanista és la seva noció del pas del temps. Tot flueix, tot es transforma, tot se’ns escapa. És absurd, repeteix SergueiDovlàtov implacablement, creure’s que res pugui tenir cap valor davant de l’eternitat. Kafka va escriure en la seva última inscripció al diari: les coses passen si vols o no. No podem influir ni gaire ni gens el transcurs dels esdeveniments. Però podem –també tu tens l’arma, afegeix Kafka– comprendre allò que està passant. Podem tenir una relació analítica i serena envers la vida. Podem reconèixer els errors, podem riure’ns de les nostres pròpies il·lusions perquè només així podem assegurar-nos que no sucumbirem davant del terror màxim. Sabeu quin és el buit veritablement insuperable? Que la gent per mandra i per comoditat renunciï a pensar. Que acceptin la mentida i la impostura com a única via possible.

Els autors del segle XX més àcids i més valents com Dovlàtov o com –permeteu-me recordar la mort recent d’un autèntic amic i mestre TomažŠalamun– han lluitat contra la opacitat. Rigueu, doncs, amb en Serguei i afineu l’oïda i la vista i la ment com ell us ho mostra per veure tot allò que sense aquest autor i sense Miquel Cabal Guarro mai no hauríeu vist. No puc ni vull oblidar el traductor, que és en definitiva el responsable que pu­guem escoltar de tan a prop i amb tota la seva potència aquesta veu desafinada i forta, tendre i humana.

Simona Škrabec, revista L’Avenç març de 2015