Teresa Pascual: «La confiança en el llenguatge i en la vida em fa feliç» entrevista a Teresa Pascual a LaVeuDelsLlibres (10.06.23)

Teresa Pascual és poeta i traductora. Va nàixer al Grau de Gandia i va estudiar Filosofia a la Universitat de València. El mateix Plató que explicava a l’alumnat li ha servit per a indagar sobre el sentit de les coses i el lloc que ocupen en aquest món. Entre el seu primigeni Flexo (1988) i el darrer i recentment publicat Tot passa baix, hi ha una trajectòria impecable que ha mantingut un constant estira-i-arronsa amb el llenguatge en un intent constant i gloriós de convertir en tangible allò que no ho és. El 2020 la Institució Alfons el Magnànim publica El temps en ordre. Poesia reunida 1988-2019, on podem gaudir de totes les seues obres, reconegudes amb alguns dels guardons més importants en llengua catalana.

És igualment destacable la seua tasca en traducció: ha traduït de l’alemany, amb Karin Shepers, L’enfonsament del Titànic, de Hans Magnus Enzensberger (València, 1993) i Poesia completa, d’Ingeborg Bachmann (València, 1995). A la Teresa li donen calma i la reconforten els paisatges coneguts, però al 2020 decideix implicar-se d’una manera activa en l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Ocupar un òrgan de poder era eixir del que anomenem zona de confort, però creu en la disciplina, en la feina i en la il·lusió. I amb la mesura exacta de cada cosa es converteix en la Vicepresidenta pel País Valencià de l’AELC.

Per què decideixes presentar candidatura a l’AELC pel País Valencià?

Mai havia participat en òrgans de govern a l’AELC. Es va obrir el procés electoral i a la Junta del País Valencià calia renovar dues vocalies i la vicepresidència. La veritat és que em van comboiar per a preparar un equip i presentar-nos-hi. Vaig tindre la grandíssima sort que Mercé Viana i Carles Mulet m’acompanyaren en el projecte. Amb ells teníem diversos gèneres i comarques representades, comptant amb les vocalies que ja estaven cobertes a Alacant per Lliris Picó i Carles Cortés. El més important és que ens hi vam presentar amb molta il·lusió i ací estem treballant amb ganes i amb la voluntat de fer-ho el millor possible.

Comencem per la base. Quina funció té l’AELC?

Es va fundar el 1977. Eixíem d’una forta repressió franquista que posava tots els obstacles necessaris per a impedir i eliminar les altres llengües, entre elles el català, i les escriptores i els escriptors necessitàvem unir-nos per a sobreviure. L’AELC és una entitat professional que vetlla pels drets de les escriptores i escriptors en llengua catalana. Ens podem trobar amb problemes de caràcter legal i necessitem un organisme que ens preserve els drets i ens ajude. A més s’encarrega de promoure la llengua i la literatura catalana. Però, més enllà de tot això, jo crec que la unitat ens motiva perquè ens fa sentir part d’un col·lectiu. L’Associació també treballa per una projecció no només nacional sinó més enllà del nostre àmbit català. Tampoc cal oblidar la part formativa amb l’oferta de cursos que tracten matèries d’interès per a l’ofici de l’escriptura, així com la informació sobre beques, residències d’escriptors, premis literaris o activitats destinades a la defensa de la unitat de la llengua i la literatura catalana.

I què es fa des del País Valencià?

El nostre esforç va dirigit a vertebrar. Tenim una destacada participació pública, a través d’homenatges. La Lletra Lila n’és un bon exemple. D’altra banda, estem treballant en la consecució de suports institucionals, que no s’havien tingut fins ara. Mira, per exemple, el Premi Salvador Iborra, el tenim articulat en tres branques, les Illes Balears, el País Valencià i el Principat, però cap institució se’n feia càrrec com una de les seus del premi. Jo vaig aconseguir acordar amb l’Ajuntament de Gandia incorporar a la programació de la festivitat del 3 de March un recital per part dels finalistes del Salvador Iborra i la presentació a la Biblioteca Central de Gandia del poemari guanyador del certamen. També hem aconseguit una col·laboració de la Institució Alfons el Magnànim en els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians i aspirem a consolidar-la.

Per què és tan important el suport econòmic? En realitat el més important no són els diners sinó la normalitat que es dona al treball que s’està fent en la llengua i la literatura valencianes. Que les institucions s’impliquen significa que la llengua i la literatura es valoren com a part essencial del nostre patrimoni cultural i ha de ser estimada pels nostres representants polítics. Al País Valencià ha costat molt de dir Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i crec que institucionalment estem avançant.

Els resultats de les eleccions, sobretot autonòmiques, són decisius en eixa normalització. 

La política importa moltíssim, igual que importa que la societat civil lluite pel que vol aconseguir; treballar junts és fonamental. Hem de forçar que se’ns escolte. I tindre una política que ens cuide és fonamental.

I què creus que passarà ara amb la dreta en el govern de la Generalitat? Hem de patir pel suport a la llengua i la cultura?

Inevitablement ens hem de fer eixa pregunta. Voldria dir que no. Això és el que jo desitge. Durant la campanya, el PP ha parlat en castellà i aquesta actitud vol dir alguna cosa, et fas una idea de per on aniran les línies d’acció. Voldria pensar que atorguen a la llengua i la literatura el valor que tenen. Igual que cuidem el convent de Santa Clara de Gandia, igual que ens enorgullim de la platja, del Palau dels Borja, etc., hem de respectar la llengua i la literatura, perquè també són béns patrimonials que han de ser tractats com a tals.

Quins objectius t’has marcat en els pròxims anys, des de la vicepresidència al País Valencià?

D’entrada volem mantindre els lligams i les relacions institucionals i si podem, aconseguir-ne d’internacionals. Estem treballant en els nostres territoris, i en enfortir la vertebració. Això es plasma en les activitats que es programen, que cada vegada més tendeixen a la professionalització. S’ha treballat molt des del voluntarisme però no hem d’oblidar que som un sector professional i que hem de fer valdre els nostres drets i el nostre treball.

El pròxim 16 de juny se celebraran a València els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, on es premien els millors llibres d’autors en llengua catalana publicats durant l’any anterior en les modalitats d’assaig, literatura infantil, literatura juvenil, narrativa, teatre i traducció. I també el Premi a la millor iniciativa de difusió cultural i de la literatura catalana. Fins al 2021 els premis eren només per a autors valencians, amb la teua vicepresidència això ha canviat.

Quan entra a l’AELC la junta del País Valencià, la decisió estava en la taula i el que vam fer és assumir la responsabilitat, vam fer nostre el manament. Però evidentment, una cosa és complir un acord i l’altra és fer-lo teu i creure-hi. Després de grans discussions i moltes consultes, vam decidir, per majoria, que havíem d’obrir els Premis de la Crítica. Calia creure que ho havíem de fer i calia tindre il·lusió per a fer-ho. En el seu moment, la creació d’aquests premis va ser importantíssima perquè va sostindre la literatura valenciana en un moment sociolingüístic delicat. La consolidació és indiscutible. Però la situació ha canviat. Que un premi de l’AELC només premiara valencians podia fer que altres se sentiren discriminats. Es tractava de materialitzar la unitat de la llengua amb la unitat territorial.

Però al mateix temps heu volgut conservar l’essència valenciana dels premis. Creus que ho heu aconseguit?

Jo crec que sí. Per a conservar eixa essència vam decidir que els membres del jurat serien valencians. Els premis s’obrin però mantenen la nostra sensibilitat, se celebren a València i som els valencians els qui els atorguem. Cada gènere disposa d’un jurat específic. Amb això ens fem grans, creixem, vertebrem i consolidem la unitat de la llengua. Els Premis Cavall Verd, de poesia i traducció, es lliuren a les Illes, però s’incorporen als Premis de la crítica, i s’inclouen en la gala. A més, el Premi a la difusió i l’escriptor o escriptora homenatjat sempre serà valencià. D’aquesta manera guanyem en projecció, en difusió i en unitat.

Enguany l’escriptora homenatjada és Marisol González Felip, escriptora i poeta de Nules, a la Plana Baixa.

Marisol té una llarga, constant i intensa trajectòria poètica i és cert que aquest homenatge li fa justícia. Compartisc les paraules de Manel Alonso sobre la poeta de Nules quan destaca la seua intel·ligència, i també la seua fidelitat a la concepció que té del món i de la vida. Ha treballat, sovint des de l’anonimat, en la defensa de la llengua, en la lluita per una educació valenciana, pública i de qualitat, així com en diverses activitats de promoció de la literatura i en especial de la poesia.

I el Premi a la millor iniciativa de difusió cultural i de la literatura catalana se l’emporta enguany la Poefesta d’Oliva, un festival de referència que ja ha fet la majoria d’edat de la mà de la incombustible Àngels Gregori.

El mèrit és incontestable. D’una iniciativa particular, Àngels ha aconseguit dotar el festival d’una gran transcendència. A més de trobar el suport d’entitats públiques i privades, hi ha aconseguit implicar tota la població, el sector educatiu i el comercial perquè participen amb activitats al voltant de la Poefesta. Ha convertit la poesia en una festa que aglutina moltíssima gent, i a Oliva en referent.

Aprofitem per a fer un recordatori de la resta de premiats.

En assaig ha guanyat el poeta, assagista i traductor de Godella Vicent Alonso, per l’obra Camins que el temps no esborra (Notes d’un dietari, 2006-2008), publicada per Afers; en narrativa juvenil, el valencià Ximo Cerdà amb l’obra El secret del contacontes, de Bromera. El premi de teatre se l’emporta l’autor i director català Sergi Belbel, per Ella i màquina, també de Bromera. A l’escriptora valenciana Raquel Ricart se li reconeix la novel·la El dit de Déu, d’Edicions Proa. I el premi en narrativa infantil és per a la beneixamuda Maria Josepa Payà per Mariola i la botiga de la font, igualment a Bromera.

Quin nivell! Com cada any, d’altra banda. Per cert, quan parlem de salut de la literatura catalana, de què parlem en realitat, de qualitat o de visibilitat?

La bona salut, l’entenem com a qualitat, però està clar que escrivim en una llengua minoritzada, que encara sosté una perifèria més minoritzada. Per això el treball de l’AELC se centra en la vertebració. Per exemple, el premi Jaume Fuster no serà lliurat únicament al lloc d’on és l’autora o l’autor, sinó que tindrà presència a les Illes, al Principat i al País Valencià. La difusió dels guanyadors dels Premis de la Crítica arribarà també als tres territoris. La unitat de la llengua no serà possible si no es plasma geogràficament. Eixa visibilitat és una mostra de salut.

Eixa dificultat en la difusió ha estat sempre un punt feble de la literatura en llengua catalana.

Hi ha esforços de xicotetes editorials per ser visibles en altres llocs. Són molts els sectors implicats. I tots hem de pensar no en una visió local, sinó en una transcendència territorial.

Dius transcendència i em fas de pont per a passar a parlar de la teua poesia. Em corprèn que penses en la poesia com una revelació d’una part molt fonda i molt íntima de la nostra humanitat.

Cert, una part essencial que només pot ser captada a través de l’art, tot això necessita un llenguatge especial. Voler mostrar i voler arribar tan lluny com puguem. La poesia ha de ser precisa i hi ha d’entrar dins, descobrir la part entranyable i enigmàtica, la part de la veritat humana.

La Institució Alfons el Magnànim et va publicar, l’any 2020, El temps en ordre. Poesia reunida 1988-2019, on podem fer una viatge retrospectiu al teu univers poètic i copsar el punt de sal de cada poema. Després d’això publiques Tot passa baix. El fil que l’uneix al teu interrogant vital i estilístic és el mateix?

Crec que sí. Després de publicar la Poesia reunida sempre hi ha un abans i un després i volia mantindre la qualitat i no decaure. M’agrada posar un exemple molt gràfic que vaig llegir en una novel·la de Belén Gopegui: entre l’andana i el tren hi ha un buit i sempre hem d’anar amb cura per salvar-lo. La creació i la publicació d’un nou llibre per a mi és la por de posar el peu en el buit i no en l’andana. Corres el risc d’enfrontar-te a això.

Amb Tot passa baix, jo esperava que els poemes em portaren a construir uns pilars que sostingueren una casa, si els trobava hi ha poemari, si no, no n’hi hauria. Els vaig trobar en els poemes “Amb la punta dels dits” i “Tornar a casa”.

En Tot passa baix, hi ha la constatació del nostre pas pels llocs, i un diàleg sense amargura entre el buit i la memòria.

Sí. Trobem senyals des de l’absència que sembla que ens reclamen seguir presents: hem estat ací, soc jo, hem ocupat aquest lloc. Sense amargura, fins i tot amb la constatació que això pot fer mal. Com si prosseguira la vida i l’allargàrem, seguim estant ací. I per això la importància que té per a mi el lloc. Hem estudiat que el lloc és un complement circumstancial, quan en realitat és essencial. He fet justícia a eixos llocs que es perpetuen en la memòria, perquè som el que hem sigut i el que han sigut per nosaltres. Hi ha una línia existencial de la qual s’ha de donar constància d’una manera sentida però objectiva.

Com d’important és la memòria!

Quan hi ha absències que tornen, apareixen perquè encara estan en la meua memòria i això les fa estar presents. Però no estan tenyides de cap sentiment dolorós, se’m fan presents a través de llocs que han estat ocupats i ara estan buits.

Si tot passa baix, què queda dalt?

És molt bonic poder viure filosòficament i poèticament. No teoritzem, no sabem fer-ho. Podem separar el món sensorial del món intel·lectual.

El nivell de baix és on tot passa, on hi ha matèria, on una cosa comença a ser. Les sensacions, les alegries, la corrupció, tot el que ens passa sensorialment està baix. Això és la vida. Quan Plató ens posa dalt com a motle, com al lloc de les idees i allà situa la bellesa, les grans coses, s’equivoca. Aristòtil ja va dir que això no era així, perquè tot passa baix. Dalt no hi ha temps, per tant no hi pot començar res. I en Tot passa baix volia posar èmfasi en aquesta dicotomia. La veritat és que puc oblidar posar els peus a terra per a mostrar que també l’escriptura passa baix i pot ser sentida, viscuda i entesa. Estic preocupada per això.

Preocupada i ocupada?

Les dos coses. L’art no necessita sempre ser explicat. No em puc imaginar que en un concert de música calguera una explicació prèvia respecte al que anem a escoltar. Tampoc ho esperem en una visita a un museu. Em preocupa l’afirmació que la poesia en general no s’entén. Què volem dir quan li reclamen intel·ligibilitat?

Tota la teua obra ha estat marcada per un profund respecte al llenguatge i hi has mantingut diferents relacions. Creus que com més et dona, més t’exigeix en la verbalització de conceptes més abstractes i intangibles?

Jo veig apassionant que hi haja un lloc on a les eines estilístiques els costa entrar. Eixa vivència íntima que experimentem, la part vivencial, és costosa de dir, ha de passar per tants filtres… Per a mi això és màgic: paraula-cosa. Si fora fàcil, l’art no existiria i la nostra part emotiva més misteriosa tampoc. El llenguatge em permet viatjar a una part on costa d’accedir i d’arribar. El repte de dir el que volia de la forma que siga, eixa satisfacció és tan gran que paga la pena. Hi ha coses que difícilment poden ser dites però està bé que siga així, perquè pertanyen a un altre àmbit, desconegut. Però, si ara la confiança en el llenguatge pot estar en entredit, jo, com més gran, més confiança tinc, en el llenguatge i en totes les coses.

En totes les coses? Els anys ens donen bagatge, experiència, això de la confiança no és tan habitual, potser.

Amb els anys confie més en el poder que tenim per a viure i fer les coses. Si parlem de Nietzsche em referiria a la voluntat de poder. De poder fer, no de tindre’l com a ambició de poder. Cada vegada queda menys temps, però podem, tenim capacitat, força… Si no fora així, no estaríem tristos. L’acceptació de la vida va en augment, pense, quan et fas gran. I sí, crec modestament que la confiança en el llenguatge i en la vida em fa feliç.

Teresa Pascual troba recer on puga caminar sense obstacles i si pot ser, ben a prop de la mar. La seua casa, el cafè del matí són plaers irrenunciables, potser perquè són senzills, menuts, els més grans de tots. Els versos, li’ls dicten l’experiència personal, una reflexió, una música. Diu paraula i diu ànima. I l’escriu. Acabem, i encara que puga semblar el contrari, les dues tenim la sensació que aquesta conversa també ha passat baix.