VERGONYA de Soljenitsin amb ressenya de Glòria Farrés (07.03.14) al Cultura d’ElPuntAvui

Miniatures de Soljenitsin

         Labreu acaba de publicar a la col·lecció «La intrusa», Vergonya d’Aleksandr Soljenitsin, un recull que aplega les dues sèries de Miniatures i un parell de relats. Són textos escrits després dels vuit anys de confinament a Sibèria, i anys abans de publicar el gran relat en què descriurà la barbàrie estalinista: Arxipèlag Gulag. Aquest recull de contes que ara tenim per primer cop en català, molt personals i amb una veu fonda, encaixa bé amb l’obra dels altres escriptors que conformen la col·lecció: Dovlàtov, Fonseca, Nin, Fauser… Tots ells relaten, sobre un fons de violència, escenes plenes d’humanitat i de lirisme.

         Quan surt del Gulag, Soljenitsin és desterrat al Kazakhastan, pateix un càncer i, en recuperar la salut i la llibertat, recorre Rússia i redacta aquests contes. Són contes brevíssims ―una pàgina o dues, a tot estirar― que, com peces d’orfebreria, van configurant un cofre. Són fulguracions, epifanies que il·luminen petites coses: el tronc d’un arbre esberlat per un llamp que rebrota, un ànec petit i ple de nervi que s’esforça a sobreviure, un campanar que sobresurt d’una ciutat negada, les olors d’un pomer en primavera, la cantadissa refulgent d’un gall…  La manera com ens ho descriu testimonia la voluntat d’endinsar-nos a les arrels d’allò que som, interpel·la directament les nostres vivències més íntimes. La seva mirada és la d’un humanista que ha passat per l’infern i, de retorn al món dels vius, va a la recerca d’una vida veritable, d’una vida sense necessitats i sense artificiositats, que troba precisament en la senzillesa i la bellesa de la Rússia profunda.

         I és que un element molt interessant i comú en tots els contes ―i això ens els fa molt propers―, és l’amor a la pàtria, a la terra, gairebé com una religiositat, l’amor pur als orígens. El conte «Vergonya», amb què Labreu ha titulat encertadament l’obra, comença amb una frase esfereïdora: «Quin turment, sentir-te avergonyit de la teva Pàtria.» Perquè Soljenitsin va haver de travessar les tenebres en les quals es va enfonsar Rússia al llarg del segle xx, va viure en carn pròpia la dissort del seu poble, va ser ben conscient de la fatalitat que pateix la seva gent. I per això estima tant aquella «Rússia nostra» que ha quedat negada «per la voluntat de dèspotes ignorants», i la busca arreu, i la retroba en la gent senzilla.

         Durant l’exili forçat que va patir després de la publicació d’Arxipèlag Gulag, el seu somni era retornar a Rússia. No s’adaptava a Occident, hi trobava una comoditat excessiva i una raó afeblida. El patiment que va viure no va ser en va. Soltjenitsin va tenir la força de reconvertir-lo en coneixement, el seu esperit enèrgic i el seu geni literari van establir un combat contra la barbàrie. Quan li van concedir el Nobel el 1970, el motiu va ser «per la força ètica amb la qual ha perseguit les tradicions imprescindibles de la literatura russa». En aquesta obra petita i excelsa podem reconèixer el compromís, el cant a la vida i l’amor a la justícia que emanen de la seva veu.

Gloria Farrés Cultura d’ElPuntAVui (07.03.14)