“UNA TARDA AMB MARGUERITE DURAS” EL DOLOR i LA TARDA DEL SR.ANDESMAS de Duras a #Bibarnabloc (07.10.19)

UNA TARDA AMB MARGUERITE DURAS

Hi ha llibres que si sou lectors una mica ràpids es poden liquidar en una tarda, potser no és el més recomanable però sí és possible i aquí teniu dues idees per si voleu passar una tarda amb aquesta senyora francesa de qui tothom ha sentit parlar però que segurament és menys llegida del que tocaria, Marguerite Duras (de qui ja vaig parlar com a personatge de Vila-Matas en aquesta entrada).

Marguerite Duras

La tarda del senyor Andesmas

Pot ser entretinguda una novel·la on no passa res? Doncs sí. Aquesta novel·la ens bressola en una tarda d’estiu on no passa res més enllà d’una espera, amb el remor dels sons del poble proper que es prepara per una festa. El senyor Andesmas espera que vingui el paleta, vol fer una terrassa a la muntanya a casa seva, una casa i una terrassa que dominen el poble. Aquest poble, la festa que s’hi ha de fer, les visites que rep. el paleta que no arriba, els rumors sobre la gent… No passa res, tampoc ho sembla, Duras aquí es dedica a fer un quadre, una foto d’un moment concret, una situació, un estat d’ànim el d’una espera. Un llibre per llegir amb el mateix esperit, aquest no tenir pressa, no necessitar que passin coses, és una lectura pausada, per degustar amb calma.

El dolor

Aquest llibre no té res a veure amb l’altre. Aquí tenim un text escrit per una joveníssima Marguerite Duras i reescrit ja a la seva maduresa. La segona guerra mundial entra a la recta final a Europa. El desembarcament aliat a Normandia per una banda, i l’avenç de l’exèrcit soviètic per l’altre acorralaven a Alemanya en un replegament desesperat, amb l’única intenció de prorrogar el desenllaç inevitable.

Imatge icònica de la fi de la Segona Guerra Mundial amb la bandera de la URSS onejant al Reichstag de Berlín.

Cada dia sortien noticies de camps alliberats, i les atrocitats nazis, i les imatges… i el seu marit era un d’aquests presoners. Cada dia ella va al lloc on arriben els presoners, on els trien i intenten veure què en poden fer i alhora mantenir-los vius. És difícil. Finalment apareix el marit, o el que en queda, una persona de metra setanta-cinc que pesa menys de quaranta quilos… l’identifiquen per les dents, està més a l’altre barri que no pas en aquest. El no saber si és viu o mort, esperant veure la seva cara o el seu nom als diaris o a les llistes de presoners, la seva cara entre les cares que tornen i arriben a París… i si és un més de les piles de cadàvers que els nazis van deixant en la seva reculada? I si està esperant algú que mai tornarà? Aquest drama personal va ser el de moltíssima gent, els seus parents van ser fets presoners i pràcticament això és tot el que en saben fins que amb l’accelerada del final de la guerra la informació es dispara alhora que l’horror… molta gent va viure el final de la segona guerra mundial amb l’ai al cor de no saber res dels seus éssers estimats, i també de témer el pitjor. No va ser el cas d’ella, va aparèixer i va poder salvar la vida, pràcticament de miracle, però aquest final no va fer que l’espera fos menys angoixant.

En aquest moment, a París, hi ha gent que riu, sobretot els joves. No tinc sinó enemics. S’ha fet fosc, he de tornar a casa per esperar davant del telèfon. A l’altra banda també s’ha fet fosc. L’ombra avança dins de la fossa, ara l’obscuritat li tapa la boca. Sol roig a París, lent. Acaben sis anys de guerra. És el gran esdeveniment del segle. L’Alemanya nazi ha estat esclafada. Ell també, a dins de la fossa. Tot s’està acabant. Impossible deixar de caminar.

De Gaulle donant-se un bany de multituds

A més a més passaven altres coses.La resistència francesa, decisiva per combatre l’ocupació alemanya i facilitar la tasca als aliats després del desembarcament a Normandia havia tingut dos participants destacats: exiliats republicans espanyols i comunistes francesos. Però la França lliure del general De Gaulle no tenia la més mínima simpatia ni cap a l’esquerra en general ni pels comunistes en particular. S’anava cap a un govern de dretes que oblidaria moltes coses per no fer cap canvi i simplement retornar a com estaven les coses abans de la guerra. Per una lluitadora comunista com Duras això no deixava de ser una bufetada, tota la seva lluita només serviria per establir un govern de dretes, d’ordre i amb general al càrrec!

El volum es completa amb contes ambientats a la França ocupada. Són contes amb col·laboracionistes, resistència, i un entorn que feia sortir el pitjor de les persones. Un ambient permanent de sospita, de por per una delació, de vigilar què es deia i sobretot a qui. No arriben al nivell del conte principal però estan més que bé.

Amb aquest díptic ens fem una idea prou completa de Marguerite Duras, d’un extrem a un altre, des d’una escriptura tranquil·la i reposada dels seus darrers anys als escrits de joventut més punyents i combatius.

Bibarnabloc (09.10.19)