EL GRAN GATSBY de Fitzgerald a EixDiari
Llegida ara, aquesta novel·la que adelita els lectors més exigents quant a excel·lència literària, pot horroritzar per la banalitat ambient, per la manca d’ètica i moral que destil·len alguns dels personatges
El gran Gatsby és la novel·la més coneguda i celebrada de F. Scott Fitzgerald (1896-1940). Se n’han venut milions d’exemplars des que va ser publicada l’any 1925 i és de lectura obligatòria a les escoles de secundària i a les universitats dels EE.UU. Traduïda a múltiples llengües, fa bo aquest 2021 (aviat farà cent anys de la seva aparició) de llegir-ne la traducció catalana a cura de Ferran Ràfols Gesa publicada per LaBreu Edicions.
Ben segur que els lectors han vist més d’una de les diverses versions cinematogràfiques que s’han fet d’El gran Gatsby: un personatge de figura elegant envoltat d’una aura de misteri que en la seva gran mansió organitza unes festes luxoses en les quals no hi falta res, amb convidats dispersos per tota la casa i els jardins que s’aprofiten d’un magnífic espai on sopar, ballar, flirtejar i beure alcohol a pleret durant tota la vetllada.
La història d’en Jai Gatsby està explicada pel personatge d’en Nick Carraway, veí temporal de la casa d’en Gatsby il·luminada als quatre vents. Però a desgrat de la gran mansió, dels diners esmerçats en el servei i en les grans festes nocturnes celebrades durant un estiu xafogós, sembla que en Gatsby només estigui pendent de l’aparició d’algú la presència del qual persegueix secretament: un amor de joventut, la Daysi, una dona ara casada amb un home tan frívol com ella, amb els valors materialistes de l’Amèrica puixant i acostumada a una vida regalada. Encantadora i enlluernadora, en Jai Gatsby n’està enamorat d’ençà que la va conèixer abans de participar a la Gran Guerra a Europa i es comporta amb ella com un cavaller medieval en aquesta època anomenada del jazz: una època tan hedonista com ho podia ser la de la Roma imperial, que va acabar de la mateixa manera que va davallar aquesta època dels esplendors més daurats de Hollywood. En Gatsby està enamorat d’una imatge que no existeix. La grandesa d’en Gatsby rau en la capacitat de meravellar-se davant d’una llum que en realitat només procedeix d’ell mateix.
Com més pesa la matèria, la riquesa, menys es troba la innocència, la decència. Amb agudesa perceptiva, el gran escriptor nord americà descriu aquests dies abocats a la decadència i de no poca desesperació vital per mor dels desajustaments que causa portar una vida desmesurada i de grans velocitats que de forma simbòlica en la novel·la s’expressen en la carretera. Una vida sovint regada amb l’alcohol que begut en grans quantitats destrueix. El mateix Scott Fitzgerald en va ser víctima. Va morir amb només 44 anys.
El gran Gatsby, de F. Scott Fitzgerald, és el prototip d’una novel·la teixida amb els valors imperants en aquells anys vint plens de gestes exagerades i manifestacions grandiloqüents per a escàndol de la pobrissalla que en la mateixa mesura, però a la inversa, omplia els barris més foscos i miserables de Nova York o de Chicago. A El gran Gatsby aquesta pobresa poc es reflecteix, llevat de la que aclapara un personatge molt desgraciat que es dedica a reparar automòbils i que tindrà un paper destacat en la novel·la, si bé equivoca el tret de la seva ira.
Als personatges secundaris d’El gran Gatsby cal considerar-los ben rellevants en aquest gran retaule literari dels anys vint del segle XX, pintat amb els ideals de l’Amèrica on tot és possible, però sobretot amb les negrors anímiques i les baixeses morals que s’empara de tantes ànimes. Llegida ara, aquesta novel·la que adelita els lectors més exigents quant a excel·lència literària, pot horroritzar per la banalitat ambient, per la manca d’ètica i moral que destil·len alguns dels personatges i per la magnitud estratosfèrica d’una cultura basada en la fascinació pel luxe i el diner guanyat vés a saber com, com es desprèn d’aquest relat exquisit en el qual els personatges s’hi mouen amb gran versemblança. Scott Fitzgerald s’inspirava en personatges reals: la protagonista Daisy, que sembla flotar en un món sempre als seus peus, està inspirat en Ginevra King, una jove de l’alta societat que l’escriptor va conèixer quan estudiava a la universitat de Princeton. Bella i vaporosa, va ser el primer de tants dels amors de F. Scott Fitzgerald, inclosa la seva esposa Zelda, un personatge tan ‘literari’ com el mateix Scott Fitzgerald.
El gran Gatsby és una obra capital de l’anomenada Generació Perduda del segle XX, i el seu autor, F. Scott Fitzgerald, un perfecte exponent del món que descriu i fa reviure amb la mateixa carnalitat i aire dens que ell va respirar. Un món feliç en aparença, però amb unes aigües tan tèrboles al seu interior que fa feredat. D’aquí ve l’actualitat i pervivència d’aquesta novel·la gairebé centenària: la bellesa i la crueltat que els humans som capaços de generar un segle després romanen si fa no fa amb el mateix grau d’intensitat.
Teresa Costa Gramunt, EixDiari (novembre 2021)
https://www.eixdiari.cat/opinio/doc/98320/el-gran-gatsby.html