entrevista a Cristina Garcia ELS IRREDEMPTS a ElPuntAvui (25.10.22)

CRISTINA GARCIA MOLINA 

“He après a respectar la meva escriptura”

  • Cristina Garcia Molina és professora de batxillerat en un institut de Girona i també imparteix classes d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès QUIM PUIG.
No m’imagino els meus personatges en una pel·lícula o al carrer, sinó en un teatre, que és allà on passen les coses

Fa vuit anys, Cris­tina Gar­cia Molina (Gra­no­llers, 1975) va gua­nyar el premi Ciu­tat de Bada­lona amb els con­tes de Silenci a taula (Viena), des­ti­nats, com tants altres debuts con­de­co­rats, a pas­sar sense pena ni glòria. No va ser així: el lli­bre no només era boníssim, sinó que va ali­men­tar les expec­ta­ti­ves d’una segona obra que es creia immi­nent. L’espera ha estat llarga, quasi tor­tu­ra­dora, i per fi arriba Els irre­dempts (LaBreu), una novel·la en tres parts de no més de 140 pàgines que és més que la con­fir­mació d’un talent: és la urpada d’una bèstia literària.

Hi ha certa difi­cul­tat a defi­nir ‘Els irre­dempts’ com a novel·la, la mateixa que hi ha a defi­nir què és una novel·la.
Ja havia escrit un lli­bre de con­tes i tenia claríssim que ara tocava la novel·la. Des del prin­cipi volia jugar amb veus dife­rents, super­po­sant dues històries que ana­ven de bra­cet. I lla­vors en va sor­tir una ter­cera, i va ser quan em va explo­tar el cap. Jo era la pri­mera que no sabia iden­ti­fi­car el que tenia a les mans. M’hi vaig haver de bara­llar molt de temps. Si he tri­gat tant a publi­car és perquè no sabia què estava fent. No era un lli­bre de con­tes, ni tam­poc una novel·la en el sen­tit estricte, però neces­si­tava posar-hi un nom: al final sem­pre bus­quem els noms per aco­llir-nos a alguna cosa. La meva amiga Sil­vana Vogt em deia que era igual, que em deixés d’orgues. I de sobte va aparèixer la idea del tríptic. Estava expli­cant Èdip rei en una classe i vaig pro­jec­tar un qua­dre de Bacon; no era un tríptic, però les figu­res ja hi sor­tien molt des­mem­bra­des, i la lec­tura d’un lli­bre que li va dedi­car Jonat­han Lit­tell em va ser­vir en safata la idea. El que fa Bacon, al cap­da­vall, és no per­dre del tot la lògica nar­ra­tiva però des­mem­brar les històries. A par­tir d’aquell moment, el lli­bre ja em fun­ci­o­nava, sense saber com fun­ci­o­na­ria per als altres.
La forma del tríptic és tan antiga com l’art mateix. El que hi afe­geix Bacon és la defor­mació. Hi ha també la volun­tat d’esbu­de­llar una certa rea­li­tat?
També res­pon a això, Els irre­dempts. Té una forma de con cada vegada més des­car­nat, fins i tot visi­ble pel fet que l’extensió de cada part es va estre­nyent. Va ser molt vis­ce­ral també per a mi: quan vaig arri­bar a les últi­mes pàgines, ja no podia més. “Solar” és un món social, la veu és en plu­ral, i m’encanta que hi siguem tots, a la nar­ració. A “Linòleum”, aquest món queda aco­tat en el nucli fami­liar, i “Moll” és una part molt críptica, molt tan­cada, la més eixuta. Per tant, hi ha movi­ments suc­ces­sius cap a alguna cosa que rebenta i que s’esbu­de­lla.
Rebenta però també hi ha una resistència, tots s’arra­pen a alguna cosa.
Quan vaig publi­car Silenci a taula, tot­hom em deia que eren con­tes molt tris­tos, però per mi no ho eren. Jo no soc una per­sona trista; més aviat com Bacon: una nihi­lista opti­mista. La veri­tat és que no sé el que soc, però la tris­tesa segur que no és el que mou la meva nar­ració, ni tan sols quan he par­lat de la mort d’algú que estimo. Per tant, el títol és impor­tantíssim: estem atra­pats però resis­tim, que ho sapi­gueu. No diré que el lli­bre sigui vita­lista, però no és trist ni der­ro­tista. Al con­trari, el que volia era posar-hi una força que empenyés des de sota.
Té molt a veure amb la lite­ra­tura, aquesta força, com en la carta dels mes­tres de “Solar”, que invo­quen Txékhov, o quan diu que “par­lem molt de la mort però ningú no ens pre­para per a la poe­sia”.
En el fons sem­pre estic par­lant de lite­ra­tura. Sem­pre. Sense que vul­gui defen­sar una idea salvífica, és el que em fa viure, és el que res­piro. La meva vida no té cap sen­tit sense aquest ele­ment. La majo­ria de sacri­fi­cis, també en l’àmbit per­so­nal, han sigut per la lite­ra­tura, encara que hagi tar­dat anys a escriure. Els irre­dempts home­natja el que m’ha donat l’art, la lite­ra­tura, tot allò que fa que siguem aquí i que ens hi vul­guem que­dar.
L’estil és molt més cise­llat que als con­tes, una con­cen­tració radi­cal de la frase.
Evi­dent­ment hi ha hagut un canvi, perquè si no m’ho hau­ria de fer mirar. De tota manera, amb Silenci a taula ja apun­tava en aquesta direcció, però tenia por, ara ho veig claríssim. Tenia por de dir les coses com les volia dir. Ja m’hi apro­xi­mava una mica, però aquest és més des­til·lat, i la frase, més densa i directa, més des­car­nada, tot i que encara podia haver anat una mica més enllà. Hi ha tin­gut a veure la madu­ració per­so­nal, però també les lec­tu­res que s’hi han afe­git i que m’han permès accep­tar que les coses es podien dir d’aquesta manera i que no t’havies de sen­tir cul­pa­ble per voler com­pli­car o con­den­sar massa una idea. Al final, he après a res­pec­tar la meva escrip­tura, cosa que no sem­pre havia fet. Sovint he dub­tat molt i he eli­mi­nat tex­tos perquè no em res­pec­tava, perquè em pen­sava que s’havia de fer dife­rent. I quan he accep­tat que aquesta és la meva manera de veure el món i d’expres­sar-me, m’he que­dat molt més tran­quil·la.
Reque­reix un esforç no només tro­bar la veu, sinó també dei­xar-la par­lar. És el dilema de sem­pre, entre els que escri­uen fàcil i els que hi patei­xen?
Jo hi he patit, i molt. Em puc estar anys pen­sant alguna cosa abans d’escriure-la.
Pot­ser hi ha un res­pecte sagrat per la paraula escrita?
Sagradíssim! I hi ha aquell sen­ti­ment de ver­go­nya, que és hor­ri­ble. Quan dones a lle­gir alguna cosa teva, et vol­dries fon­dre. És una mica un mirall defor­ma­dor, perquè soc molt exi­gent i molt crítica amb mi mateixa: mai no en sé prou ni he arri­bat prou lluny. L’ori­gi­nal d’Els irre­dempts només l’havien lle­git l’Ester Andorrà, l’edi­tora, i la Sil­vana Vogt; ningú més en va saber res fins que ha sor­tit. Tam­poc volia tenir l’opinió de molta gent, perquè et pot satu­rar. Un cop ha sor­tit, la gent hi busca el lli­gam de l’argu­ment, que és ine­vi­ta­ble, ja ho entenc, però rela­xeu-vos, no passa res si no hi és.
Ben mirat, també hi ha uni­tat d’acció, i con­flicte, i una reso­lució.
És clar, hi són tots, aquests ele­ments, però en lloc de lli­gar-los amb l’argu­ment, la trama és Txékhov, Shakes­pe­are, l’art, la música. El fil és aquest, perquè per mi són essen­ci­als. Si ets pagès i escrius un lli­bre sobre la page­sia par­lant de plan­tes i adobs, ningú no t’ho dis­cu­tirà; en canvi, als escrip­tors ens diuen que som esnobs i pedants si esmen­tem refe­rents lite­ra­ris. No he posat aquests refe­rents per tirar-te’ls pel cap, sinó perquè aquesta és la meva terra, el mate­rial que llauro. No els puc evi­tar ni que volgués.
A “Linòleum”, la figura del pare és el dipo­si­tari del llen­guatge i la mare no té una vida visi­ble. Per què?
Quan moc els per­so­nat­ges, m’engruno en ells. Soc a tros­sets a tot el lli­bre. Que sigui la mare la vapo­rosa i el pare el fort no sig­ni­fica res. Ho podia haver girat, però sí que par­tia d’una història real. Al prin­cipi, jo volia par­lar de James Joyce i la seva família, però m’impo­sa­ven tant que ho vaig dei­xar. “Linòleum” d’alguna manera repro­du­eix la relació entre Joyce, Nora Bar­na­cle i els seus dos fills. Em va atra­par tant aquest món, que vaig anar dues vega­des a Tri­este, per fer la ruta de Joyce i d’Umberto Saba, i per visi­tar el Museo Civico, que surt a la part final. M’ho vaig pas­sar molt bé però no em vaig docu­men­tar gaire. Sí que me’n vaig endur la imatge del moll, i el cafè San Marco, pen­sant que m’hi tro­ba­ria en Clau­dio Magris. Tinc una foto meva allà, espe­rant que com­pa­re­gui… Tot aquest món és a la gènesi de “Linòleum”, però com que volia fer una cosa més meva, allò va anar tan­cat en un armari i em vaig que­dar amb el subs­trat de la història per bar­re­jar-hi la mater­ni­tat, la cre­ació, la cul­pa­bi­li­tat, la inca­pa­ci­tat de dir, una certa infe­li­ci­tat.
I el tea­tre, com en l’humor negre amb què els dos ger­mans esce­ni­fi­quen la con­versa que tin­dran quan es mori el pare. En el fons és assa­jar com posar parau­les a allò que no en tindrà. L’art ser­veix en part per a això?
“Linòleum” tenia un altre final, però se’m va morir el pare al febrer, quan estava aca­bant el lli­bre i no podia dei­xar-lo. El vaig tan­car en ple dol, i per això està modi­fi­cat, perquè ell hi pogués entrar. És molt curiós: tenia un pare de ficció, i de sobte perdo el de debò. Vaig haver de matar-lo també en el lli­bre.
La famosa frase de “matar el pare” no està dita perquè sí, i no implica necessària­ment odiar-lo.
Quan va morir la meva mare, fa tretze anys, va ser molt fort, però la bui­dor que m’ha dei­xat no tenir el pare és deso­la­dora. És un sen­ti­ment d’orfan­dat molt bèstia. Tan exa­ge­rat, que a vega­des tens la sen­sació que ningú no t’estima, perquè, és clar, les dues per­so­nes que segur, seguríssim que t’esti­ma­ven ja no hi són.
A “Moll”, el cos sofrent, el que no és nor­ma­tiu i no encaixa, com tam­poc els alum­nes de “Solar”, és una paràbola sobre el desig?
Sí, sí, és això. És un procés molt feri­dor: com fer que l’altre em miri com jo vull que em miri. Bart­hes en parla bas­tant. No havia pen­sat mai que l’amor no cor­res­post fos tan abso­lu­ta­ment estran­gu­la­dor. Acaba amb tu. Si ja ets un mons­tre, com el meu per­so­natge, o t’afer­res a alguna cosa, que és el que fa, o sucum­bei­xes. Sem­pre podem fer alguna cosa amb el que tenim. També se n’ha d’apren­dre, a pen­sar així, a apro­fi­tar el que tens, com el ballarí Rai­mund Hogue.
La seva defor­mi­tat podria no ser ni tan sols real, sinó tal com es veu a través dels ulls de la dona que estima. Quan no et volen, en efecte ets un mons­tre.
Si no et miren, no vals res. Per això la seva és una defor­mi­tat que pot­ser els altres no veuen, però ell sí. I no hi ha res al món que et con­venci que no ets aquest cos deforme que et retorna el mirall.
Quin pes té el tea­tre en la seva nar­ra­tiva?
En la meva ima­gi­nació, els per­so­nat­ges es mouen dalt d’un esce­nari, encara que pot­ser no es per­cebi en la nar­ració. No me’ls ima­gino en una pel·lícula o al car­rer, sinó en un tea­tre, que és allà on pas­sen les coses. No és que sigui un recurs, és que penso en el tea­tre tot el temps. M’he for­mat en dra­matúrgia a la Sala Beckett, on he tin­gut dos pro­fes­sors bru­tals, Simon Step­hens i Ser­gio Blanco, i a tots dos els he expli­cat que anava a classe a vam­pi­rit­zar tot el que pogués per a la meva nar­ra­tiva. M’enduc mol­tes coses del tea­tre, moltíssi­mes. Ser­gio Blanco també és de frase densa i curta, i m’ha aju­dat molt també pel seu atre­vi­ment a dir coses, a estri­par-te en escena.
En el marc d’això que en diuen la “nova lite­ra­tura feme­nina”, com encaixa un lli­bre com el seu?
No hi encaixa. Evi­dent­ment que soc una dona, però la meva mirada és de lec­tora, i davant de l’art i la lite­ra­tura pro­jecto una mirada ase­xual. No em dedico a comp­tar quants homes i quan­tes dones lle­geixo a l’any. Com tam­poc he vol­gut tenir mai una car­rera literària. Suposo que s’ha notat. El meu com­promís és amb el fet lite­rari, no amb l’èxit. Si volgués ser famosa, ja vaig tard, molt tard, i estic con­tenta que sigui així, perquè m’hi sento més còmoda. Si d’aquí a un temps tinc un altre lli­bre que con­si­dero que és honest, doncs enda­vant, i si no escric res que val­gui la pena, doncs que no surti i ja està. Durant tots aquests anys molta gent em pre­gun­tava per què no estava escri­vint, i la veri­tat és que sem­pre escric, fins i tot quan no escric.

Molt més que una promesa.Li poses un focus al davant, i es retreu com la banya d’un cargol. Si li parles de llibres (o de teatre, que l’atrau fins a l’obsessió), surt de la closca, però només una mica, perquè allà on Cristina Garcia Molina respira millor és dins de la literatura, forcejant amb la resistència d’una frase o llegint les que ja han abatut els autors que admira, es diguin Txékhov, o Anne Carson, o Pascal Quignard. Professora de literatura a l’institut Sobrequés de Girona i a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on ella mateixa va formar-se, encaixa amb humor haver-se convertit en “la jove promesa de més edat de la temporada”, perquè ben mirat no se’n sap mai prou, no, d’escriure amb respecte per les paraules que poses en moviment? A “Els irredempts”, ha donat a cada una de les seves una densitat i una exactitud tan meditades, que molts lectors se l’han pres com un llibre d’aforismes (la brevetat és també una forma d’intel·ligència), dels quals n’hi ha, és veritat, de memorables: “els contes infantils només reforcen la injustícia”, “cada mudança és un regne perdut”, “als homes bons els fascina la crueltat”, “domèstic és un adjectiu ple d’odi”, “no pots dir al passat què ha de fer”, “que dòcils que ens acostumem a les coses tortes”. Però si algú necessita encara alguna raó més per entrar en el fulgor glaçador d’aquest llibre, la mateixa autora l’adverteix: “Aquest text ondulatori no és una història senzilla que agradi a la gent. Parla de les abdicacions de la vida.” I no s’abdica en línia recta.

Eva Vázquez, ElPuntAvui (25.10.22)

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2208982-he-apres-a-respectar-la-meva-escriptura.html

Subscriu-te a la nostra newsletter