Això pot canviar ara, ja que l’editorial LaBreu acaba de publicar l’antologia Bukowski essencial, quasi cent poemes amb traducció de Marcel Riera. I no només això, sinó que Edicions de 1984 publicarà al març una altra selecció, Els plaers del condemnat. Poemes (1951-1993) en versió de Martí Sales, amb 274 poemes extrets de 21 llibres diferents, a més d’una vintena d’inèdits. Els avatars editorials han fet quasi coincidir aquestes dues antologies, una –la de LaBreu– destil·lada per Abel Debritto, un dels màxims estudiosos bukowskians, l’altra –la d’Edicions de 1984– a càrrec de John Martin, que a més de ser amic del poeta va ser el responsable d’editar quasi tots els seus llibres de poemes. Marcel Riera assegura que a Bukowski aquest fet segurament li faria gràcia, i “potser fins i tot en faria un poema”. La coincidència no és agradable però tampoc no espanta els editors: per Laura Baena, de 1984, en la majoria de mercats les diverses edicions de Bukowski conviuen sense problemes, perquè són diferents i, en certa manera, fins i tot complementàries. Per ella va ser en part un repte personal –fins i tot té un gos que es diu Bukowski–.
Les dues editorials s’hi van interessar i l’agència literària que en té els drets no els ho va advertir. Dues tasses. Pel poeta Ernest Farrés, “en una cultura amb tantes mancances com la nostra no hauria de suposar un problema, sinó un enriquiment”. Per Farrés és relativament sorprenent que un poeta com Bukowski, un dels més singulars per ell en la literatura nord-americana del segle XX, no tingués veu en català fins ara, i més comptant que sí que en tenen molts dels seus correligionaris com Robert Lowell o Anne Sexton. “Però fins i tot entre ells Bukowski és una rara avis”, assegura. Tant Farrés com els també escriptors i traductors Riera i Sales coincideixen que potser el prejudici sobre si l’autor és un borratxo arreplegat que escriu sobre alcohol, dones i la mala vida també havia contribuït a un cert bandejament.
És aquest mateix prejudici el que havia fet que Martí Sales quasi no l’hagués llegit fins que es va posar a traduir-lo (el 2021 va traduir la seva primera novel·la, Correus, a QuidProQuo). “Em va sorprendre perquè esquiva els arquetips i ho fa des d’un lloc més interessant que no em pensava. Quan t’hi capbusses veus que en la seva poesia hi ha de tot, és un poeta fondo que no encaixa en una capseta tan petita”, explica Sales, que també pensa que Bukowski era considerat “el poeta que llegeixen els que no llegeixen poesia, i això el feia estar considerat com de segona fila”.
Riera creu que això ha pesat, sí, però cal desmitificar l’autor i deslligar-lo d’una obra que “escriu en vers o fins i tot prosa retallada, uns poemes que sovint són petites narracions, com un conte concentrat, amb un estil molt identificable i directe, efectiu i versemblant: és molt autèntic”.
En el seu cas, va ser ell mateix qui es va dirigir a l’editorial per publicar-lo, perquè li semblava que “no podia ser que la seva poesia no estigués traduïda al català”. “Fa tres o quatre anys, estava conversant amb Joan Margarit: ‘És molt bo, Bukowski!, l’hauries de traduir!’, va dir, i un cop mort hi vaig tornar a pensar i ho vaig proposar a LaBreu”, explica. Per ell, “Margarit és un poeta molt bukowskià, encara que no ho sembli”. La poesia de Bukowski, continua, “és una literatura culta amb voluntat d’estil, amb moments propers a la prosa poètica i jugant molt amb l’argot de la classe obrera de la costa oest dels EUA de l’època, però ni és molt groller ni tira a l’escatologia com fa el tòpic”.
La dificultat ha estat potser trobar el to adient, acostar-se a la seva veu “fins que el sents ressonar dins teu”.
Francesc Bombí, La Vanguardia (21.01.23)
