Goran Simić ELS MEUS DIES FELIÇOS AL MANICOMI a Núvol (21.11.23)

«Hi ha cada cop més herois i menys testimonis»
Goran Simić presenta ‘Els meus dies feliços al manicomi’, un recull de poemes traduït al català per Simona Škrabec per a la col·lecció Alabatre

La col·lecció Alabatre, de laBreu Edicions, creix aquest novembre amb un nou títol espectacular: Els meus dies feliços al manicomi, un recull de poemes de l’autor serbi Goran Simić, que és una de les principals veus poètiques que van testimoniar el setge de Sarajevo entre el 1992 i el 1996. L’antologia funciona com una espècie de memòries en què els records cristal·litzen en forma de poema. «On m’he mostrat més clarament és a través de la meva poesia», diu el mateix autor al pròleg de l’obra; per a ell, la forma poètica és l’única que pot operar realment com a testimoni. «Heus aquí», apunta, «les meves memòries escrites en versos».

Els meus dies feliços al manicomi és un llibre ple de guerra, mort i tristesa, però també de supervivència i imaginació. A la presentació que va fer acompanyat de la seva brillant traductora al català, Simona Škrabec, durant la celebració del Dia de l’Escriptor Perseguit, Simić va explicar que, abans del setge, Sarajevo era el centre cultural de Iugoslàvia, una ciutat que reunia gent de tot arreu. La guerra semblava impossible en un lloc així. En qüestió de dos o tres dies, però, el conflicte va esdevenir real. Llegim en un dels poemes del recull: «estic cansat d’aquesta guerra de debò / que fa poc només passava / als llibres».

Simić va resistir el setge amb dos fills petits, i va haver d’esforçar-se perquè, dins de la situació d’excepció, poguessin viure una certa infantesa. Els va escriure, per exemple, una obra de teatre que els mantenia distrets i, alhora, els apartava del carrer, on era perillós passar gaire hores jugant. De la mateixa manera, el poeta va lluitar per preservar la vida cultural, acompanyat per altres artistes com Susan Sontag, que va entrar a Sarajevo i va organitzar una representació de Tot esperant Godot en un teatre sense electricitat, només il·luminat amb espelmes. Entremig de tota aquella mort, calia assegurar la continuïtat de la vida.

El mateix Simić va escriure el poemari Lament per Sarajevo a la llum de les espelmes, durant el setge. El seu objectiu principal, que després ha mantingut al llarg del temps, era servir de testimoni d’una realitat inesperada i esfereïdora. No volia fer, però, un testimoniatge des de l’odi, sinó des de la tristesa per una ciutat que havia existit com un espai multicultural, obert a la diferència, i on en canvi ara es vivia amb una sensació de por permanent –d’estar fent cua per morir, assegurava ell mateix a la presentació del llibre.

Simić escriu, doncs, enregistrant la realitat, però sempre des de l’emoció i la complexitat. Škrabec destaca a l’epíleg d’Els meus dies feliços al manicomi la intenció dels poetes del setge de Sarajevo de brindar un testimoniatge immediat en forma de «reflexions poètiques, literàries» que es resisteixen a ser convertides en un «missatge simplificador». En un dels poemes del recull, Simić escriu: «m’hauria agradat escriure poemes / que s’assemblessin als reportatges periodístics, / buits i freds fins al punt / de poder-los oblidar al cap d’un moment». Així doncs, ens trobem davant d’un testimoniatge poètic i compromès, que deixa empremta com la vida mateixa.

Aquesta dimensió viscuda de la memòria connecta necessàriament amb un interès per captar la realitat des de prop, deixant de banda les dades oficials. Una de les preocupacions principals del poeta, segons explicava ell mateix a la presentació de l’antologia, era retratar cada persona individualment, com el cosmos preciós que era, perquè no es perdés ningú a la fredor dels números. Simić destacava, a més, la importància de no abandonar mai la imaginació, tan fàcil de perdre dins de la irrealitat d’una guerra.

El 1996, quan va acabar el setge, el poeta va poder marxar al Canadà gràcies a l’ajuda del PEN Internacional. Aquesta experiència de l’exili també queda retratada a Els meus dies feliços al manicomi, on l’autor explicita el vincle que hi ha sempre entre el fet de testimoniar una guerra i el de ser-ne un supervivent. Giorgio Agamben ho deixa clar al seu famós Homo sacer III: sempre es testimonia en nom d’aquells que ja no poden parlar. Als poemes de Simić, la idea de seguir viu mentre algú altre és mort es repeteix constantment, des del primer poema. «Hi ha cada cop més herois i menys testimonis», llegim en una de les peces.

Actualment el poeta torna a viure a Sarajevo, on es dedica plenament a la literatura. Després de la guerra, assenyala ell mateix, l’escena artística de la ciutat és probablement l’únic que torna a funcionar de debò: «els artistes han sabut atrapar el pas del temps». Pel que fa a la seva producció, Simić explica que l’exili al Canadà el va confrontar amb destins semblants al seu; va conèixer persones que també estaven plenes de dolor, però que en canvi intentaven amagar-lo. Això el va reafirmar en la necessitat d’expressar el trauma, de seguir operant com a testimoni, tot i que per a ell viure sigui tan dolorós i confús com per a la resta. Per posar punt final a la presentació, Simić va dir rient: «Ara em podeu fer preguntes, però no em pregunteu quin és el sentit de la vida».

Sofia Vilella, Núvol (21.11.23)

https://www.nuvol.com/llibres/hi-ha-cada-cop-mes-herois-i-menys-testimonis-352976