Cristina Garcia Molina ELS IRREDEMPTS entrevistada a LaVeuDelsLlibres (27.07.24)
Cristina Garcia Molina: “No es pot actuar si no es coneix la veritat, si no hi ha un examen de la situació”
Cristina Garcia Molina (1975) és professora de llengua i literatura. Viu a Girona, i també fa classes a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. El seu primer llibre de contes, Silenci a taula (Viena, 2014), va rebre el premi Ciutat de Badalona. També és autora d’un llibre infantil: Plou… però quin sol (La Meceua, 2013). El seu darrer llibre, Els irredempts (LaBreu, 2022), un conjunt de tres històries, ha obtingut un gran èxit entre el públic lector i la critica. Va rebre el Premi Llibreter 2023 de literatura catalana per obra publicada, i ja porta quatre edicions.
Has explicat en alguna entrevista que el llibre et va costar molt. Que el vas capgirar tot.
Els irredempts és la història d’un segrest molt llarg i d’un rescat molt ràpid i molt net, perquè durant molt de temps el desànim es va encarregar d’embargar la història i després un parell d’anècdotes lluminoses la van alliberar. Va començar amb un idil·li que es va transformar en ruptura, i més tard va tornar l’idil·li, però ja amb un altre contorn, amb una altra membrana.
Podem parlar de l’original, del periple que va tenir, si va rondar per editorials o premis, ja que tot llibre abans de ser publicat té una història. Es podria saber com va anar?
Amb l’Ester Andorrà de LaBreu estàvem en contacte perquè ella havia llegit Silenci a taula i li havia interessat, així doncs, quan em vaig sentir valenta, li vaig enviar la part del “Solar” sense tenir el manuscrit acabat. Una de les millors decisions de la meva vida. LaBreu sempre ha sigut una mena de predestinació –vaig néixer el mateix dia que en Sergei Dovlatov!–. És una editorial amb un catàleg impressionant.
Amb el reconeixement que has tingut d’aquesta obra, tindràs més facilitats per editar noves obres, i més possibilitats per arribar a més públic.
Sí, però, més enllà de l’alegria de veure el recorregut que ha tingut Els irredempts, ara m’agradaria continuar escrivint com he fet sempre, pensant només a torturar amb els meus textos 4 o 5 persones que podrien ser els meus lectors ideals. La meva ambició és purament textual. M’agradaria tornar a publicar, però només si allò que he fet és honest.
Abans del teu èxit, com vas afrontar el repte d’entrar dins del món literari? Quines consideracions has vist difícils d’acceptar per a un escriptor que comença?
Tot i que ja m’ho imaginava, em va costar assimilar que hi havia factors externs al fet literari que podien modificar-lo de manera brutal. La maquinària pot determinar que ets massa jove, massa vella, massa fal·lible, massa escolàstica, massa insignificant, o tot el contrari. Jo no posaria ni una fotografia de l’autor a la contracoberta.
D’altra banda, un escriptor sempre és un escriptor que comença. El dia que deixi de pensar així, deixaré d’escriure.
El llibre està dividit en tres parts. Com podem explicar la teva idea del tríptic?
La idea del tríptic apareix després de llegir les obres de Gilles Deleuze i Jonathan Littell sobre els tríptics de Francis Bacon. Els tríptics de Bacon no progressen, no expliquen cap història. Són tres ritmes fonamentals i inquietants. Són contenidors de figures que intenten escapar o que desapareixen per abstracció. Després de barallar-me amb l’etiqueta genèrica durant molt de temps, la idea del tríptic em va portar a un lloc més segur, perquè jo sentia que també atrapava figures en un espai i volia que aquestes figures diguessin alguna cosa, però no a la manera novel·lísticament ortodoxa.
El primer relat comença amb la descripció d’una escola prefabricada, sense nom, d’una realitat amb “errors informàtics” i “un paisatge de fruita”.
Em sento bé en els mons provisionals i perifèrics. El solar és tot això. Sense ser absolutament desastrosa, em reconec més en el desastre que en l’encert, i no ho dic amb acritud. Sense ser emigrant, em reconec en el dol migratori. Viure amb un sentiment constant de pèrdua t’obliga a moure’t, a rastrejar, t’empeny a l’acceleració, a remar en contra del destí. Hi ha una obra de Giorgio de Chirico que es titula El retorn d’Ulisses on Ulisses és dins una barca i rema al menjador de casa, amb la porta oberta, a punt de marxar just després d’haver arribat. Ítaca no pot ser mai el final.
La història queda situada en una zona desconeguda, en una perifèria de la realitat, “en un carrer per inventariar”.
És la imatge del buit, però no de l’absència. Al solar hi ha vida. I la construcció d’un imaginari que es defineix per l’escalfor i també per l’apatia. Un món per inclusió i per exclusió.
La teva escriptura concisa amaga una realitat fràgil, dura i poètica, fonda.
Fa uns anys vaig llegir un article d’en Philippe Vilain –que, per cert, ha escrit molt sobre l’autoficció– que es titulava “De la timidité comme esthétique de la brièveté”, on vinculava timidesa i concisió estilística. Certament podria semblar absurd psicoanalitzar una pràctica d’escriptura, però hi ha un moviment censurant en el fer del tímid que lliga molt bé amb aquesta idea. En el fons, un tímid voldria escriure un llibre sobre no res. Després hi ha la mirada sobre el món, que no sé si neix amb tu o es construeix. La meva detesta l’autoengany, la falsa bondat i la insubstancialitat.
Hi ha moments que amb una sola frase dones joc i possibilitats a un assaig, a una radiografia social, a un estudi històric.
Perquè hi he pensat molt abans. No vol dir que hagi pensat bé o d’una manera filosòfica o sociològica. En absolut, no estic capacitada per fer-ho. Només puc dir que s’ha produït l’acte de la reflexió quan podria no haver existit mai. I que aquest acte s’ha repetit, i més tard s’ha tornat a repetir. A vegades de manera incapacitant. A vegades de manera delirant.
Les descripcions que fas són matisades, pensades, analitzades. Fa que s’obrin els conceptes. És la teva peculiar suavitat de veure el món.
Cada escriptor posa el focus on li interessa. A mi m’interessa descriure el impulsos que ens porten a executar actes concrets, siguin gestos o paraules. Les persones em semblen incomprensibles, i moltes vegades opaques, però sempre mostren una escletxa per on jo puc entrar i començar a fabular.
Consideres que generes una certa sensació d’incertesa, d’angoixa, de desesperació quotidiana, de dolor callat, invisible.
Suposo que sí, perquè m’ho han dit molts lectors, però si l’objectiu en algun moment va ser aquest, el vaig oblidar. La quotidianitat és desesperant per naturalesa, no anem sobrats de qualitats morals, som incapaços de projectar el dolor com cal, però crec de manera ferma que tot això que acabo de dir es pot subvertir. Per tant, encara podem esperar alguna cosa.
“Ningú va protestar. Era massa aviat”.
No es pot actuar si no es coneix la veritat, si no hi ha un examen de la situació. Els professors i els alumnes del solar lluiten a la seva manera. El descontent amb el món no els porta sempre a l’acció; sovint cauen en la letargia. És una letargia comprensible. La dominació exterior és molt forta. La llibertat és lluny.
La vida de mestra és dura, duríssima. Com s’afronta?
No, no ho és, de dura. És una feina com qualsevol altra. Fins i tot et diria que és millor, perquè et concedeix el poder de la transplantació. Mudar un teixit a una altra persona. Et permet donar alguna cosa que és teva. No totes les feines et permeten aquesta transitivitat.
L’escola cap a on va?
Primer caldria saber on anem nosaltres com a individus, què volem i què som capaços de fer per aconseguir-ho. Jo no ho sé. Algú ho sap? A mi, per exemple, em preocupa el descrèdit de les humanitats a l’escola, però no vull fer el ploricó, no serveix per a res i ens fa semblar a tots ridículs. Prefereixo practicar la insistència a les aules. Els llibres no són objectes muts.
Ens parles de la por, de la responsabilitat. De la responsabilitat de tenir por?
Desitgem tant que desaparegui la por, que en aquest exercici semiespiritual perdem la identitat. Les nostres pors ens informen que hem de fer constantment actes performatius per tirar endavant. No hi ha una lletra petita de la por que ens demani que ens tornem uns temeraris o uns encartonats.
Hi ha una mirada fonda i angoixant, de tensió existencial de la quotidianitat.
Ho vaig escriure a “Linòleum”: “domèstic és una paraula plena d’odi.” La tensió de la quotidianitat és una tensió provocada pels actes repetitius i àrids de cada dia. La regularitat pot arribar a ser pitjor que qualsevol passió tirànica.
Ens parles d’aprendre, d’alumnes que aprenen des de la crueltat.
Els alumnes del solar estan lluny d’aquesta manera de créixer privilegiadament protegida del primer món. No fan classes de dansa clàssica o de saxo, no els disfressen el trauma, no són uniformes. El seu temps està desarticulat. On és el futur? Totes les classes magistrals s’han suspès, excepte la ferocitat del seu present.
Com aprenem?
Per imitació, primer, i després per obstinació, imagino. Jo no he perdut mai les ganes d’aprendre. Aprendre és una meravella, perquè com més saps, més imbècil i buit et sents. I llavors et passes la vida intentant saciar-te.
També ens parles de tenir un treball que si crides ningú et sentirà?
Només cal llegir les notícies que ens arriben del Departament d’Educació. Cridem més fort?
“Decidíem no parlar perquè sentíem que abusàvem de les paraules, i com més n’abusàvem, menys significaven”.
La xerrameca no vol dir res i impedeix que les coses importants siguin dites. Les paraules també es contorcen i es coagulen, com en l’art baconià. No passa res, si no parlem. No té tanta importància.
Una altra de les grans observacions del llibre és la societat expulsada.
Persones sobreres, éssers liminars. Els nens del solar. La família deformada. O personatges com ara David Wojnarowicz, un artista dels anys 80 febrils que va morir per culpa de la sida.
Ens parles de nens que no ho són.
Als contes de la Fleur Jaeggy, els nens tampoc no ho són. Són nens-adults. Nens accelerats. També han de créixer en espais tancats i estrets. Jaeggy s’alimenta de Kafka. Jo m’alimento de tots dos.
Els alumnes ja arriben totalment predeterminats a l’escola, amb les seves històries familiars? Destins visibles.
I poc modificables. A les vides dels nens del solar no hi ha whisful thinking. El discurs perversament hegemònic que et diu que, si tu vols, tot és possible em sembla irrespirable en qualsevol context.
Una aula és un observatori futur, molt previsible?
És un observatori, i prou. Això de la previsibilitat ho deixo per als valents. Jo fa temps que vaig deixar de fer-me l’oracle amb el futur dels alumnes, perquè la vida es construeix cada dia de manera accidental i no podem saber com acabarà la història.
Les escoles esdevenen llocs de dificultats, de tensió i patiment, per part d’alumnes i professors?
Les escoles són pistes per fer equilibris i cada dia és diferent a l’anterior; si tu vols treballar i no sentir res, doncs dedica’t a una altra cosa. Però, sobretot, no et dediquis a viure.
Compares la situació, les històries, entre alumnes exclosos i professors ben situats, en pisos cèntrics.
I els professors amb pisos cèntrics també són infeliços perquè també viuen un destronament que és pitjor que el dels alumnes, perquè està provocat per l’excés, no té justificació. M’interessava comparar-los per desmarcar-los a tots d’allò que funciona. I per mostrar que el solar, com la mort, té un poder igualitari.
En el segon relat, ens parles d’una família. La descripció que fas del pare és dura.
El pare de “Linòleum” és un compendi de caràcters de persones que he conegut i del meu propi caràcter. Sembla un personatge que no té l’interès de comunicar o la vanitat de l’autoafirmació, però no és del tot cert. És un pare afàsic perquè el llenguatge no li fa de pont ni amb els altres ni amb sí mateix. L’afàsia no és només una condició mèdica, és una condició íntima: si jo no soc capaç de dir-te el que et vull dir, el que jo penso de tu es dissol, desapareix. Només quan arriba la mort, o el presagi de la mort, el pare activa plenament el llenguatge, però ja és un llenguatge soterrat.
En els teus diàlegs que recreen uns fets, que inventen una història dins la història…
I que serveixen de prolepsi, d’anticipació, perquè s’avancen al dolor. La representació de la mort del pare a “Linòleum”, l’improvisat teatre, és un mecanisme de protecció per als bessons i una manera de duplicar la realitat per donar-li una altra forma. Com diu Olivier Py, el teatre és un escultor que esculpeix amb l’alè.
És un conte que confirma una escriptura molt més poètica, més abstracta.
Un bon amic artista em va dir que Els irredempts recorria un camí cap a l’abstracció. “Moll” és la part més críptica, la més despullada. La que potser es resisteix més a la interpretació. També és la que conté més traces de mi.
“Totes les caigudes són al final resplendents”.
Aquella cita que hem gastat tant de Beckett del “fracassa millor” ens diu que caure és un imperatiu. Sense les caigudes, la vida seria uniforme. La història de la literatura és una història de caigudes.
Hi ha ambients –tensions– que semblen paisatges buits, postnuclears.
Quan escric, penso en sales d’assaig. En terres de linòleum. En veus. No hi ha una construcció naturalista dels espais o dels personatges. Escric des d’una fredor abstracta i estètica.
La teva escriptura expressa una poesia de fons, una mirada molt clavada de l’anima.
Abans de l’escriptura, hi ha un procés molt llarg. Necessito disseccionar-ho tot, en aquest sentit tinc una ment molt científica, molt analítica, però que es comunica directament amb l’emoció. Té sentit, això? Una altra cosa que no sé. Podríem dir que soc una persona profundament emocional, i que l’anàlisi m’estructura i m’organitza.
“La poesia és un exili”.
Sí, perquè la poesia és inusual. A l’exili, tot és inusual. Com la poesia, l’exili foragita les persones dels seus contextos habituals. L’hàbit anestesia, ho fa tot bonic i tranquil. L’hàbit és una manta. En canvi, l’exili pot ser un bon propulsor de creativitat.
Una altra elevació a subratllar. Algunes parts et porten a un tractat assagístic, filosòfic, sobre les emocions, sobre les dificultats del desig.
És un altre forat, aquest del desig, i no hi he acabat d’entrar encara. El desig estableix una relació terrorífica amb la mirada. Que no et mirin com tu vols que et mirin és una tragèdia.
Sabem desitjar i expressar-ho bé?
El vigilant del museu de “Moll” desitja profundament i només és capaç d’expressar-ho a través del soliloqui. El soliloqui li permet objectivar una ànsia que, d’una altra manera, seria lletra morta. Instaura una convenció teatral per donar una dimensió èpica i lírica al seu desig.
Vas obtenir el premi Llibreter 2023 de literatura catalana, un dels premis més prestigioses per obra publicada, un guardó del Gremi de Llibreteres de Catalunya que ja té vint-i-quatre edicions. Què et va suposar guanyar-lo, ara fa més d’un any?
És un reconeixement que prové de les llibreries i dels llibreters. En aquest sentit, és molt pur, té un valor molt gran. El premi, d’altra banda, també ha ajudat a mantenir el llibre viu durant mesos.
El jurat va qualificar l’obra d’“una anomalia extraordinària en el panorama literari català”, apuntant que expressa una “intel·ligència aclaparadora”.
Anomalia és una paraula anòmala. Pot tenir, en determinats contextos, connotacions molt negatives, però quan el jurat la va pronunciar per presentar l’obra, la vaig rebre com un regal. Tots els personatges de Els irredempts són anòmals, perquè es desvien de la norma.
Quins llibres estàs llegint?
Pensar el gris de Peter Sloterdijk i el Journal de travail de Patrice Chéreau.
Santi Borrell, La Veu dels Llibres (27.07.24)
