D’ON SORGEIX DE VEGADES UN BRAÇ D’HORITZÓ de Denise Desautels al bloc el RacóDeLaParaula (23.03.22)
D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó, Denise Desautels, LaBreu Edicions, Barcelona, 2022
D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó, Denise Desautels
L’art de la poesia / la poesia de l’art
Com és natural, la meva primera intenció, en llegir D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó (D’où surgit parfois un bras d’horizon), de Denise Desautels, LaBreu Edicions, 2022, traduït per Antoni Clapés, era fer-ne una anàlisi simple. Quan dic ximple vull dir, és clar, breu, atès que una crítica literària mai no ho pot ser, de simple. Sempre ha de ser seriosa, pregona, enraonada.
Tanmateix, en llegir-la, i, sobretot, en rellegir-la, aquesta obra tan colossal com multidimensional ha imposat les seves condicions. La primera de les quals ha estat excloure, de manera radical, la brevetat. Excloure que (em) sigui possible analitzar-la en condicions amb una simple anàlisi literària.
Una obra colossal que, com és natural, ha d’haver suposat, també, un esforç colossal, desmesurat, al seu traductor. Perquè, per més que, com ens diu al les seves paraules introductòries (“Agraïment coral a Denise Desautels, que m’ha il·lustrat sobre aquells punts problemàtics que tota traducció comporta”, p. 11), hagi comptat amb l’ajut, inestimable, de l’autora, com provar de traduir el que no és traduïble?
El que no és traduïble perquè tampoc la poesia de Denise Desautels no és una traducció o transcripció del que veu o sent sinó, més aviat, n’és una plasmació. Més exactament, un trasplantament; una translació. Transplantament o translació que exigeix un llenguatge nou. Un llenguatge que no admet, que no pot admetre cap tipus de limitació o de norma.
Llenguatge nou Un llenguatge nou alliberat i alliberador. Un llenguatge, un dir, el seu dir, que és aquest i no cap altre. Perquè el que ha escrit prové, directament, del seu interior, del més interior del seu interior. I hi prové d’una manera directa, immodificada, autèntica, immediata, sense admetre canvis.
Precisament perquè és —o intenta ser: què és, la poesia, l’art, sinó un permanent assajar de?— la translació d’aquest seu interior. D’aquest seu interior, d’aquest seu “jo jo[1]”, (p. 67), que és, que només pot ser, producte o fruit d’aquest seu moment d’ara, d’“el pensament d’ara[2]”, (p. 43), de l’“avui, panteixant[3]”, (p. 201). D’aquesta mirada d’avui que du a terme una poeta que és una “astronauta [que] observa el món des de la finestreta[4]”, (p. 20). Astronauta o, més aviat, arqueòloga. Això sí, arqueòloga humana.
D’aquest moment seu, i d’aquesta seva visió personal, que no es pot traduir en paraules. Que, precisament perquè no es pot traduir en paraules, perquè no se’n pot parlar, perquè no pot ser dit (o traduït) en el llenguatge convencional, s’ha convertit en poesia. Més exactament, s’havia de convertir, no podia sinó convertir-se, en poesia.
El jo interior En una poesia on no és (si ho volem dir així, no és tant) Denise Desautels qui parla, qui escriu, qui tradueix el que sent en paraules, sinó el seu jo, el seu jo interior, el seu jo més interiorment interior. Que prové del “fons d’aquella gorja[5]”, (p. 101).
Aquest jo que, potser —i el potser és (del tot) essencial, en aquest poemari, en aquest moment actual de la poeta; el potser, l’aculmulació de potsers ha estat el que ha fet néixer, el que ha fet néixer, necessàriament¸inevitablement, el poemari— podríem definir com a el jo del jo. El jo més profund del jo. El jo més enllà del jo.
Aquell jo, inconegut, inexplorat, incontrolat i incontrolable, que determina i configura el jo. Si ho volem dir d’una altra manera, el jo darrere del jo. El jo ocult que estableix el nostre jo. Aquest jo del jo, aquest jo darrere del jo, aquell jo més pregon del jo, que tan sols ens és possible conèixer —més que conèixer, entrar-hi en contacte, atansar-nos-hi (una mica)— mitjançant la creació artística.
Una creació artística que, si volem que doni o produeixi algun fruit —i sempre serà algun fruit, no pas res més; demanar-li més (pensar que li podem demanar més) seria absurd—, per força ha de ser interpel·lació, auto-interpel·lació, ha de ser diàleg, diàleg (permanentment) obert amb nosaltres mateixos.
Diàleg, artístic, literari, metafòric, amb el nostre jo del jo. Més exactament, entre el nostre jo —aquest jo més o menys conegut, més o menys assumit, aquest jo, diguéssim, habitual, aquest jo amb qui ja tenim el costum de fer-nos o tractar-nos, amb el jo nostre de cada dia que en dóna la vida quotidiana—, i l’altre jo, el jo del jo.
El jo del jo Entre el nostre jo, més o menys conscient, i l’altre jo, el jo del jo que tan sols ens parla alguna que altra vegada. Aquest altre jo, el jo del jo, que de tant en tant, de manera (del tot) excepcional, i per alguna raó especial, perquè ens trobem en algun estat límit, perquè hem arribat a algun abisme, es posa en contacte amb nosaltres: sorgeix de vegades un braç d’horitzó.
Es posa en contacte amb nosaltres o se’ns adreça. Sempre i quan, és clar, siguem capaços, i, sobretot, ens hi atrevim. Ens atrevim a mirar per “la finestra que obrim”, (p. 133). Per aquesta finestra del món que, com a astronautes (que observem de ben lluny) i com a arqueòlegs (que observem des de molt a prop i molt endins) —i aquesta és, sens dubte, la manera de mirar de la poeta quebequesa—, obrim de bat a bat, per poder veure millor, per poder veure més, per poder veure més enllà.
Aquest jo del jo que s{e’ns adreça directament, sense subterfugis, net i nu: “Nu, L’arbre[6]”, (p. 133). Que se’ns adreça en un llenguatge que no és el llenguatge convencional. Que és un altre llenguatge. Un llenguatge, també, més enllà del llenguatge.
El llenguatge del silenci, dels silencis; aquell que no necessita paraules per parlar; aquell que se’ns adreça sense paraules; aquell que parla, que només pot parlar —i parlar-nos— d’esperit a esperit, d’ànima a ànima. I, cal dir-ho, als esperits i a les ànimes, les paraules, el llenguatge (el llenguatge convencional; el llenguatge de cada dia) no els cal —ni els serveix— per a res.
El gran repte Però, és clar, és ací, en aquest punt precís, on el món i la persona coincideixen, on la realitat entra en contacte amb el pensament (i amb el sentiment), que es produeix el gran repte. Aquell en que cal que nosaltres, els humans, i, més concretament, entre els humans aquells, i només aquells que, dotats d’un do de comunicació especial, s’anomenen artistes, convertim en paraules, en art.
En que cal que convertim en paraules, en metàfora artística, el que hem vist en obrir la finestra, en entrar en contacte amb la realitat i mirar cap enfora i cap endins. Cap enfora des del més endins; cap endins, des del més enfora.
El que hem vist i, sobretot, el que hem pensat i, encara més, sentit. Que ho convertim en metàfora artística a fi de poder-ho compartir amb els altres. A fi de poder complir la nostra funció transmissiva. De convertir-nos en els intèrprets o torsimanys del que els nostres esperits senten, del(s) diàleg(s) entre les ànimes i les ànimes.
En aquest cas, com fa Desautels, entre el jo, diguem-ne, de cada dia, i el jo essencial o excepcional, el jo del jo. El jo que acostuma a estar (i a mantenir-se) callat però que, molt de tant en tant parla —ens parla. O, potser, que sempre ens parla però que, tan sols molt de tant en tant ens és donat o podem sentir.
Sentir, però, de l´única manera que podem sentir aquestes coses, aquest diàleg o conversa entre ànimes, entre diversos jos, entre, diguem-ne, el jo superficial i el jo profund: sense paraules, sense llenguatge.
O, si ho volem dir d’una altra manera, d’unes paraules i un llenguatge que està molt (i molt) més enllà de les paraules i del llenguatge. Si més no, de les paraules i del llenguatge que, a imitació o en paral·lel als jos, podríem anomenar superficial. D’aquestes paraules i d’aquest llenguatge que, per tant, també, com al nou jo la poeta l’anomena jo jo, bé podríem anomenar les paraules (de les) paraules o el llenguatge (del) llenguatge.
Acompanyament de les arts Probablement és per això —probablement, atès que, com ja he advertit, tan aviat com ens endinsem en aquest indret i moment excepcional, en aquest més pregon, en aquest més enllà, tot és, i no pot sinó ser, potser— que Desautels recorre a altres arts i a d’altres poetes, per escriure aquest poemari.
A fi que les altres arts, arts sense paraules, arts en que el llenguatge és més que llenguatge, en que el llenguatge és un altre llenguatge, i potser per això, més esclaridor o il·luminador, l’ajudin a dir el que no pot dir.
Perquè no tan sols sigui la poesia —l’art de la paraula, la paraula esdevinguda art, la paraula duta molt més enllà de la paraula, la paraula transformada en llenguatge de l’ànima, de les ànimes— la que li permetin anar molt més enllà, la que li permeti suplir, en la mesura que això sigui possible, els límits de les paraules, sinó que siguin les arts, totes les arts,
Perquè allò que ni tan sols no pugui dir la paraula poètica, la paraula metafòrica, la paraula sublimada, alliberada de la dictadura del sentit i del significat, ho puguin dir (o ajudar a dir) les altres arts.
Totes aquelles altres arts a les quals no els cal la paraula per parlar. Totes aquelles arts que, sense paraules —i, per tant, més enllà, per damunt de les paraules— (ens) parlen.
Més enllà (o per damunt) de les paraules, quan es tracta d’altres arts, o amb altres paraules, amb les paraules dels altres, quan transcriu versos o altres texts d’altres autors o, sobretot, autores. Aquestes altres paraules que ja han dit, abans que ella, el que no es pot dir. I que, per tant, l’ajuden a dir el que no pot dir. El que, malgrat no poder dir, ha de dir.
No poder dir I si ella no pot dir, si ella ha necessitat més de cent quaranta pàgines, i l’ajut o la col·laboració d’altres arts i d’altres autors —i, en català, d’un traductor de la talla d’Antoni Clapés— per provar de dir el que li calia dir però no podia dir, com hauria, jo, de poder dir en el limitat espai d’una breu crítica literària el que ens diu en el seu poemari?
Senzillament, no puc. Ni puc ni, en el quimèric cas que pogués, no vull fer-ho. No vull fer-ho perquè no tan sols trairia el poemari —com succeeix cada vegada que un soi disant crític literari té la pretensió d’explicar un poema o un poemari— sinó que, el que seria més greu, la raó que el va fer néixer.
Perquè si, Denise Desaulets, per dir el que li calia dir, per transmetre el diàleg entre animes, entre el seu jo (habitual) i el jo del seu jo, ha recorregut a un llenguatge més enllà del llenguatge, com podria, jo, cometre la insensatesa d’interpretar-lo en una primera aproximació?
Com no reconèixer, doncs, que, per poder parlar, en les condicions que crec que mereix —de fet, exigeix—, una obra com aquesta, em caldrà no tan sols una única crítica literària sinó unes quantes de consecutives?
Crítiques que aniré redactant amb l’atenció i la calma que requereixen. I que, tan aviat com estiguin a punt, publicaré a continuació d’aquesta al meu bloc.
Por semblar, per descomptat, una excusa, una simple manera de no comprometre’m, de fugir d’estudi, de sortir-me per la tangent, d’evitar de reconèixer que no he estat a l’alçada del repte, que no hi he entès res. La qual cosa, en realitat, tampoc no voldria dir gaire, atès que, en poesia, no hi ha res a entendre. No hi ha res a entendre perquè hi ha molt, hi és tot, a entendre.
[1] « moi moi », (p. 66). [2] « la pensée de maintenant », (p. 42). [3] « Aujourd’hui haletante », (p. 200). [4] « L’astronaute y observe le monde par sa fenêtre », (p. 19). [5] « fond de cette gorge-là », (p. 100). [6] « Nu. L’arbre », (p. 123).
El crit
Acabaré —em forçaré a acabar: hi hauria tantes, tantes coses a dir, encara…— aquestes tres anàlisis consecutives de D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó, LaBreu Edicions, 2022, en traducció d’Antoni Clapés, (D’où surgit parfois un bras d’horizon, Éditions Gallimard, 2022) de Denise Desautels, no fixant-me tant en el com (en la forma, com he fet fins ara), sinó en el què: en el que diu, en el que ha necessitat dir la poeta quebequesa. En el crit interior que la va dur a escriure aquest tan ric i enriquidor poemari.
Un què que, per descomptat, com he assajat d’establir en les meves dues anàlisis anteriors, està íntimament, inextricablement, lligat al com. Perquè, en qualsevol poesia de debò, com en qualsevol creació artística de debò, el com sorgeix, ha de sorgir, només pot sorgir, del què: la forma no és sinó el mitjà que es troba per expressar el què. Més exactament, assajar de dir; la creació artística sempre és un assajar de.
Poemari autoconclusiu El primer que crec que cal apuntar és que el poemari és autoconclusiu. Autoconclusiu en ell mateix, coherent, harmònic: comença i es clou en ell mateix. Però no pas en l’obra (i en la vida) de Desautels, atès que aquesta obra esdevé un graó més d’aquest seu camí. Un camí, també, coherent, harmònic, immediatament recognoscible. El poemari és un graó, una etapa, si preferim dir-ho així, amb una identitat pròpia indiscutible.
O el que és el mateix, que, malgrat que els poemes que s’hi recullen tenen una procedència tan diversa, formen un tot. Un tot que reflecteix, amb una netedat i una autenticitat impressionant, el moment vital de la poeta. Per dir-ho d’una altra manera, tots els poemes inclosos en el llibre no tan sols mantenen uns lligams evidents entre ells, sinó que s’hi havien d’incloure.
S’hi havien d’incloure perquè, deixar-ne fora algun d’ells, mantenir-los en la dispersió que els va donar naixença, hauria suposat que la visió total, totalitzadora, holística, d’aquest temps de la seva vida, d’aquest veure i viure (veure-viure) el món actual, no seria completa. No seria, almenys, prou completa. Perquè, si no s’hi haguessin inclòs tots, potser no tots “els ulls de l’insomni” s’haguessin tornat “llum, incendi, ferida”, (p. 193).
Aquest moment en que “Tot és allà. Ja”, (p. 43), que correspon a “el pensament d’ara”, (Íd.), i al qual, per tant (i, per força) li ha de correspondre, humanament, però també literàriament aquesta “manera d’atansar-te a l’eternitat actual dels llocs que han cremat i dels incendiaris”, (p. 127).
Aquesta manera, en que es mesclen, indissociablement, “la vida, l’envelliment, l’apocalipsi, l’art”, (p. 167), per donar lloc a un poemari, on, com en (gairebé) qualsevol de debò, com en (gairebé) qualsevol que en mereixi la definició, tant els primers versos com els finals són del tot essencials.
El primer (els primers, en realitat) per avançar-ho tot —o, si no tot, quasi tot: “Un mot. Sol. Per començar. Per l’embranzida. L’accés per l’embranzida”, (p. 21).
Els darrers, per resumir o concloure —i, per tant, i en certa manera, necessàriament, per tornar a començar: “Mostrar-hi embranzida, llengua i constel·lació./ Pensar alt i lliure”, (p. 201).
Inventari Res més adient, per a aquest poemari, que el seu subtítol: “Inventaris 2012-2016”, atès que, com molt bé afirma Antoni Clapés a la seva introducció, esdevé “una manera de passar comptes d’un breu però intens període de la seva vida”, (p. 9).
Una “col·lecció o inventari”, (p. 117), que, precisament perquè el du a terme en aquest moment, és, només pot ser, un “inventari de les absències”, (p. 24). Caracteritzat per una “Fina negror de tinta de plom dur. Devastadora”, (p. 117).
Les dones Un inventari que, com tota la seva obra poètica, és, alhora, una “autobiografia”, (p. 171). Una autobiografia de dona, de dona del segle XXI, però —i aquest però és el que atorga al seu poemari tota la seva força (o, almenys, la major de les seves forces), el que el converteix, alhora, en un poemari i, al mateix temps, en més que un poemari; en una obra d’art que, precisament perquè reflecteix el seu temps, però artísticament, transcendint-lo, està destinat a perdurar— no d’una sola dona, no d’ella com a dona, sinó de totes les dones.
Una autobiografia, un inventari del moment que, per més paradoxal que pugui semblar, és una autobiografia compartida. Una autobiografia que, en parlar d’ella, parla de totes les altres dones.
I ho fa, no només perquè recorre a l’obra de moltes altres dones —i aquesta pluralitat i complementarietat és crucial, importantíssima— sinó perquè assumeix en ella la realitat (i, per tant, l’existència, les vivències) de totes. Perquè si l’art, la literatura i la poesia és una mirada (interrogativa) endins, si la poesia és un mirall de paraules encarat amb el més endins de l’endins, la seva mirada reflecteix la de les altres.
Perquè ella no mira, i, per tant, no parla, no escriu per a ella (més exactament, no només per a ella), sinó per a totes les dones del seu temps d’ara: “Ferotges nits universals que es comparteixen amb moltes i la meva, l’aliada íntima, constantment reactivada per les dels altres”, (p .21).
Per totes aquestes dones d’ara que són el producte de tantes —de totes— les dones d’abans. De totes aquelles dones a les quals els homes no els van deixar ser dones, a les què no els van deixar ser elles mateixes.
No ella sola, doncs, sinó totes: “Aviat ha estat una altra cosa. Molt més que no pas una dona sola dona que fuig”, (p. 61). De totes les dones a les què cal reivindicar, defensar i, sobretot, alliberar. O el que és el mateix, impedir que fugin, que segueixin fugint: On desobeir. / On partir”, (p. 49).
Totes les dones I és per això, perquè “a cadascuna — vista de cara — el terror de totes”, perquè “a cadascuna tots els continents”, (p. 49), que cal que la seva “llengua” (i el seu dir) esdevingui una “referència per a totes”, (Íd.). Que li cal —i, en general, els cal, a totes les dones— “«Viure» com una imatge especular insistent”, (p. 29).
Que ella, tant en el seu viure com en el seu escriure (en el seu escriure, que és el seu viure; en el seu viure, que és escriure) declari: “Heu-me aquí plural. Nosaltres”, (p. 89). Un plural, nosaltres que “amb força que aixeca el que s’enfonsa”, (Íd.).
Que la seva poesia —aquesta poesia que, com veurem, és un crit— sorgeix del més endins de l’endins per dir, en veu alta i clara, “per dir heu-nos aquí”, (p. 83). Per esdevenir, com assenyala el vers de Nicole Brossard que tan justament cita, “una còlera amplificada amb plural femení?”, (Íd.).
Per fer inventari, per donar testimoni del dolor que pateixen, de la submissió a la qual tant de temps han estat sotmeses. Una submissió que els ha impedit de ser qui eren, que segueix impedint que siguin qui són: “No som les que som”, (p. 87). Vers que, no pas per casualitat, es repeteix a la pàgina 122.
Inventari i testimoni que és, sobretot, un crit d’alerta, una crida a rebel·lar-se, a dir prou, a dir “No!”: “Nosaltres salva […] Nosaltres «ens corregeix la vida». Nosaltres — clara consciència còlera de dones […] Nosaltres soques errants voluntàries avancem. Els nostres pits nus per dir no per dir heu-nos aquí”, (Íd.); “una infinita còlera s’arbora. S’obre”, (p. 49).
I, tot plegat, per les dones, sobretot per les dones, però no tan sols per elles, per tothom, perquè és de justícia. I, atès que és de justícia, atès que la sent (i és) una necessitat moral, cal fer-ho, amb ple convenciment: “Creu insensible com ferro que la humanitat hi guanyarà amb el canvi”, (p. 31).
Crit Un dels elements que li cal per alliberar-se, per poder ser el que ha de ser —que li cal a ella i, per tant, a totes les dones— és dir: “Prou!”. És dir: “Mai més!”. I, per fer-ho, perquè quedi clar, perquè no quedi ni la més mínima ombra de dubte, recorre al crit. A aquest crit que tan bé representa el quadre d’Edvard Munch: “allà on El Crit de Munch es manté clos”, (p. 23).
Un crit perquè és l’única manera de fer-se sentir —i escoltar. Un crit que ha d’esclatar, necessàriament, que no es pot seguir contenint: “Perquè esclati l’oval del crit i del gest”, (p. 25). Un crit, unes frases, que és, més aviat, un “cop de puny a la taula”, (p. 57); “es pensa puny”, (p. 69).
Crit que és un toc d’atenció, un avís, una alerta: “una boca xiscla”, (p. 51). En realitat, l’únic —i l’últim: “Per a quan el darrer broll de xiscle”, (p. 57)— toc d’atenció que els resta a les dones: “botó d’urgència senyal d’avís de socors”, (p. 181).
Un crit d’alerta desesperat, que sorgeix, que no pot sinó sorgir —“L’erigim”, (p. 25)— com a reacció imprescindible a tanta por, a tant de dolor, a tanta foscor: “massa nervis i actualitat esquinçada ben alerta al ple dia de la nit”, (p. 191).
Un crit que és un crit colèric, de desesperació, d’alliberament, de revolta, de regeneració —en realitat, de supervivència, per a (totes) les dones— però que és sí és (del tot) necessari, imprescindible, és perquè és portador d’esperança: “El que se’n diu còlera ha empès compacte i fort cap al fons tu parlaves tu eres la meva esperança”, (p. 97). Perquè és l’única “Vital esperança allà”, (p. 193).
(És possible que hi hagi que consideri que faig un ús excessiu, un abús, fins i tot, de les citacions del poemari. És possible que hi hagi que digui que no sóc més que un glossador, per no dir, un glossaire.
Si és així, haig de dir, en primer lloc, que, en general, les citacions il·luminen molt més del que poden dir les meves paraules. Que ens acosten al dir dels autors i autores. Que em permeten assenyalar els mots o els conceptes essencials en cada obra. Mots o conceptes —en realitat, mots que són conceptes— que, en aquest poemari, generós en extensió, són molts i diversos.
En segon lloc, que si ho faig, encara d’una manera més evident en aquesta obra és per deixar constància, per més que sigui implícitament, de la importància que tenen les repeticions. Aquestes repeticions, aquests nous dirs, que, com en una obra musical, conformen l’obra.)
Altes qüestions Per raons d’espai, no puc entretenir-me, com segurament convindria, en d’altres qüestions importants, qüestions o elements als quals tan sols puc fer una (molt) breu referència, quasi enumerativa. I, per tant, en aquest cas sí, (gairebé) glossadora:
a) La salvació. Aquest poemari conté un poder regeneratiu, salvador, salvífic, per a les dones: “salva’m quan no hi haurà de debò més estrelles”, (p. 69); “sense forrellat salva’m”, (p. 75); “En espera. De ser salvades”, (p. 99); “abraça’m salva’m”, (p. 181),
b) el dolor, els dolors. El dolor fa que la revolta, la salvació sigui del tot necessària, imprescindible: “I de quina manera abordar el dolor? El matí següent al dolor?” (p. 35); “L’amenaça fa via. El buit. Massa pesant per portar. Per tornar a començar”, (p. 105); “Pala i dolor lancinen”, (p. 131), “tatxar dolors”, (p. 193),
c) la ràbia i la por. Com s’ha de poder no ja viure, sinó tot just sobreviure, tenallada per la por?: “Ràbia i por colpejant damunt d’una efervescència de fossars”, (p. 22); “la basarda en l’oval cor”, (p. 53); “Tinc violentament por del que ens pervindrà”, (p. 63); “la meva por saltironeja acarada a aquesta constel·lació de fossars”, (p. 67); “por que batega”, (p. 179),
d) altres arts. Com assenyala Antoni Clapés a la seva introducció, l’aportació o nova mirada d’una vida “està intensament lligada als esdeveniments de les pràctiques artístiques de l’avantguarda”, (p. 10): “la vida, l’envelliment, l’apocalipsi, l’art”, (p. 167); “materials diversos”, (p. 183); “que corre d’una obra a l’altra”, (p. 185),
e) el silenci. Aquest silenci, aquest no poder dir, no ens deixen dir que al llarg de tant de temps s’ha imposat a les dones, i que ara esdevé un aliat de l’art poètica desauteliana, del dir sense (necessitat) de dir: “I el braç silenciós”, (p. 50); “Ferida. / Alguna cosa es plany, sense dir un mot”, (p. 103); “Les immersions i contra-immersions del silenci”, (p. 125); “l’eloqüència muda”, (p. 127),
f) la mà, els braços. Parts del cos de la dona, de les dones —i de la natura— , que, com el silenci, sovint parlen més que no pas els mots: “A l’extrem de la mà esquerra, la resistència dels dits de l’altra mà — a qui pertanyen?”, (p. 23); “d’abisme d’on sorgeix un braç d’horitzó”, (p. 63); “l’arbre a la mà al dit”, (p. 139); “olor de velles mans que a les palpentes cerquen ànima sentit i lloc”, (p. 179),
g) les ànimes. Per bé que és cert que els cossos de les dones també han estat atacats, són, sobretot, les ànimes, el seu interior, la seva espiritualitat, les que més ha sofert, les que cal regenerar o salvar: “cada ànima llampferida, cada ossada escrostonada”, (p. 25); “Gest d’una vivent que explora l’ànima”, (p. 41); “del desert en l’esquena de l’olor l’aire l’ànima”, (p. 75); “bressar cada vegada la meva ànima totes les nostres ànimes”, (p. 113); “Entenebrida per tant de xivarri d’ànimes, fora del desastre, estimar”, (p. 195),
h) els abismes, les alçades. Les dones, per poder alçar-se, cal, abans de res, que coneguin els abismes on segueixen enfonsades: “Primer, davallar. Anar a parar al fons de l’abisme”, (p. 136); “Penetrar-hi […] després remuntar. Enfilar-se”, (p. 25); “Fons d’abisme. Aquest pes de no-res”, (p. 33); “A l’estret al fons d’aquella gorja”, (p. 101); “Lluny de l’abisme”, (p. 153); “Els subsòls del cor”, (p. 197).
Final Només puc acabar com ho fa Denise Desautels, transcrivint aquest poema tan bell com adient. Amb el poema que, per força, havia de concloure el poemari, (p. 201):
Avui, panteixant, la inquietud minuciosa i global del món. Cada vegada tornar a fugir d’ella — lluny d’un estretor en bucle. Mostrar-hi embranzida, llengua i constel·lació. Pensar alt i lliure
We use cookies on our website to give you the most relevant experience by remembering your preferences and repeat visits. By clicking “Accept All”, you consent to the use of ALL the cookies. However, you may visit "Cookie Settings" to provide a controlled consent.
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
Tanmateix, en llegir-la, i, sobretot, en rellegir-la, aquesta obra tan colossal com multidimensional ha imposat les seves condicions. La primera de les quals ha estat excloure, de manera radical, la brevetat. Excloure que (em) sigui possible analitzar-la en condicions amb una simple anàlisi literària.
