Fa vuit anys, Cristina Garcia Molina (Granollers, 1975) va guanyar el premi Ciutat de Badalona amb els contes de Silenci a taula (Viena), destinats, com tants altres debuts condecorats, a passar sense pena ni glòria. No va ser així: el llibre no només era boníssim, sinó que va alimentar les expectatives d’una segona obra que es creia imminent. L’espera ha estat llarga, quasi torturadora, i per fi arriba Els irredempts (LaBreu), una novel·la en tres parts de no més de 140 pàgines que és més que la confirmació d’un talent: és la urpada d’una bèstia literària.
Hi ha certa dificultat a definir ‘Els irredempts’ com a novel·la, la mateixa que hi ha a definir què és una novel·la.
Ja havia escrit un llibre de contes i tenia claríssim que ara tocava la novel·la. Des del principi volia jugar amb veus diferents, superposant dues històries que anaven de bracet. I llavors en va sortir una tercera, i va ser quan em va explotar el cap. Jo era la primera que no sabia identificar el que tenia a les mans. M’hi vaig haver de barallar molt de temps. Si he trigat tant a publicar és perquè no sabia què estava fent. No era un llibre de contes, ni tampoc una novel·la en el sentit estricte, però necessitava posar-hi un nom: al final sempre busquem els noms per acollir-nos a alguna cosa. La meva amiga Silvana Vogt em deia que era igual, que em deixés d’orgues. I de sobte va aparèixer la idea del tríptic. Estava explicant Èdip rei en una classe i vaig projectar un quadre de Bacon; no era un tríptic, però les figures ja hi sortien molt desmembrades, i la lectura d’un llibre que li va dedicar Jonathan Littell em va servir en safata la idea. El que fa Bacon, al capdavall, és no perdre del tot la lògica narrativa però desmembrar les històries. A partir d’aquell moment, el llibre ja em funcionava, sense saber com funcionaria per als altres.
La forma del tríptic és tan antiga com l’art mateix. El que hi afegeix Bacon és la deformació. Hi ha també la voluntat d’esbudellar una certa realitat?
També respon a això, Els irredempts. Té una forma de con cada vegada més descarnat, fins i tot visible pel fet que l’extensió de cada part es va estrenyent. Va ser molt visceral també per a mi: quan vaig arribar a les últimes pàgines, ja no podia més. “Solar” és un món social, la veu és en plural, i m’encanta que hi siguem tots, a la narració. A “Linòleum”, aquest món queda acotat en el nucli familiar, i “Moll” és una part molt críptica, molt tancada, la més eixuta. Per tant, hi ha moviments successius cap a alguna cosa que rebenta i que s’esbudella.
Rebenta però també hi ha una resistència, tots s’arrapen a alguna cosa.
Quan vaig publicar Silenci a taula, tothom em deia que eren contes molt tristos, però per mi no ho eren. Jo no soc una persona trista; més aviat com Bacon: una nihilista optimista. La veritat és que no sé el que soc, però la tristesa segur que no és el que mou la meva narració, ni tan sols quan he parlat de la mort d’algú que estimo. Per tant, el títol és importantíssim: estem atrapats però resistim, que ho sapigueu. No diré que el llibre sigui vitalista, però no és trist ni derrotista. Al contrari, el que volia era posar-hi una força que empenyés des de sota.
Té molt a veure amb la literatura, aquesta força, com en la carta dels mestres de “Solar”, que invoquen Txékhov, o quan diu que “parlem molt de la mort però ningú no ens prepara per a la poesia”.
En el fons sempre estic parlant de literatura. Sempre. Sense que vulgui defensar una idea salvífica, és el que em fa viure, és el que respiro. La meva vida no té cap sentit sense aquest element. La majoria de sacrificis, també en l’àmbit personal, han sigut per la literatura, encara que hagi tardat anys a escriure. Els irredempts homenatja el que m’ha donat l’art, la literatura, tot allò que fa que siguem aquí i que ens hi vulguem quedar.
L’estil és molt més cisellat que als contes, una concentració radical de la frase.
Evidentment hi ha hagut un canvi, perquè si no m’ho hauria de fer mirar. De tota manera, amb Silenci a taula ja apuntava en aquesta direcció, però tenia por, ara ho veig claríssim. Tenia por de dir les coses com les volia dir. Ja m’hi aproximava una mica, però aquest és més destil·lat, i la frase, més densa i directa, més descarnada, tot i que encara podia haver anat una mica més enllà. Hi ha tingut a veure la maduració personal, però també les lectures que s’hi han afegit i que m’han permès acceptar que les coses es podien dir d’aquesta manera i que no t’havies de sentir culpable per voler complicar o condensar massa una idea. Al final, he après a respectar la meva escriptura, cosa que no sempre havia fet. Sovint he dubtat molt i he eliminat textos perquè no em respectava, perquè em pensava que s’havia de fer diferent. I quan he acceptat que aquesta és la meva manera de veure el món i d’expressar-me, m’he quedat molt més tranquil·la.
Requereix un esforç no només trobar la veu, sinó també deixar-la parlar. És el dilema de sempre, entre els que escriuen fàcil i els que hi pateixen?
Jo hi he patit, i molt. Em puc estar anys pensant alguna cosa abans d’escriure-la.
Potser hi ha un respecte sagrat per la paraula escrita?
Sagradíssim! I hi ha aquell sentiment de vergonya, que és horrible. Quan dones a llegir alguna cosa teva, et voldries fondre. És una mica un mirall deformador, perquè soc molt exigent i molt crítica amb mi mateixa: mai no en sé prou ni he arribat prou lluny. L’original d’Els irredempts només l’havien llegit l’Ester Andorrà, l’editora, i la Silvana Vogt; ningú més en va saber res fins que ha sortit. Tampoc volia tenir l’opinió de molta gent, perquè et pot saturar. Un cop ha sortit, la gent hi busca el lligam de l’argument, que és inevitable, ja ho entenc, però relaxeu-vos, no passa res si no hi és.
Ben mirat, també hi ha unitat d’acció, i conflicte, i una resolució.
És clar, hi són tots, aquests elements, però en lloc de lligar-los amb l’argument, la trama és Txékhov, Shakespeare, l’art, la música. El fil és aquest, perquè per mi són essencials. Si ets pagès i escrius un llibre sobre la pagesia parlant de plantes i adobs, ningú no t’ho discutirà; en canvi, als escriptors ens diuen que som esnobs i pedants si esmentem referents literaris. No he posat aquests referents per tirar-te’ls pel cap, sinó perquè aquesta és la meva terra, el material que llauro. No els puc evitar ni que volgués.
A “Linòleum”, la figura del pare és el dipositari del llenguatge i la mare no té una vida visible. Per què?
Quan moc els personatges, m’engruno en ells. Soc a trossets a tot el llibre. Que sigui la mare la vaporosa i el pare el fort no significa res. Ho podia haver girat, però sí que partia d’una història real. Al principi, jo volia parlar de James Joyce i la seva família, però m’imposaven tant que ho vaig deixar. “Linòleum” d’alguna manera reprodueix la relació entre Joyce, Nora Barnacle i els seus dos fills. Em va atrapar tant aquest món, que vaig anar dues vegades a Trieste, per fer la ruta de Joyce i d’Umberto Saba, i per visitar el Museo Civico, que surt a la part final. M’ho vaig passar molt bé però no em vaig documentar gaire. Sí que me’n vaig endur la imatge del moll, i el cafè San Marco, pensant que m’hi trobaria en Claudio Magris. Tinc una foto meva allà, esperant que comparegui… Tot aquest món és a la gènesi de “Linòleum”, però com que volia fer una cosa més meva, allò va anar tancat en un armari i em vaig quedar amb el substrat de la història per barrejar-hi la maternitat, la creació, la culpabilitat, la incapacitat de dir, una certa infelicitat.
I el teatre, com en l’humor negre amb què els dos germans escenifiquen la conversa que tindran quan es mori el pare. En el fons és assajar com posar paraules a allò que no en tindrà. L’art serveix en part per a això?
“Linòleum” tenia un altre final, però se’m va morir el pare al febrer, quan estava acabant el llibre i no podia deixar-lo. El vaig tancar en ple dol, i per això està modificat, perquè ell hi pogués entrar. És molt curiós: tenia un pare de ficció, i de sobte perdo el de debò. Vaig haver de matar-lo també en el llibre.
La famosa frase de “matar el pare” no està dita perquè sí, i no implica necessàriament odiar-lo.
Quan va morir la meva mare, fa tretze anys, va ser molt fort, però la buidor que m’ha deixat no tenir el pare és desoladora. És un sentiment d’orfandat molt bèstia. Tan exagerat, que a vegades tens la sensació que ningú no t’estima, perquè, és clar, les dues persones que segur, seguríssim que t’estimaven ja no hi són.
A “Moll”, el cos sofrent, el que no és normatiu i no encaixa, com tampoc els alumnes de “Solar”, és una paràbola sobre el desig?
Sí, sí, és això. És un procés molt feridor: com fer que l’altre em miri com jo vull que em miri. Barthes en parla bastant. No havia pensat mai que l’amor no correspost fos tan absolutament estrangulador. Acaba amb tu. Si ja ets un monstre, com el meu personatge, o t’aferres a alguna cosa, que és el que fa, o sucumbeixes. Sempre podem fer alguna cosa amb el que tenim. També se n’ha d’aprendre, a pensar així, a aprofitar el que tens, com el ballarí Raimund Hogue.
La seva deformitat podria no ser ni tan sols real, sinó tal com es veu a través dels ulls de la dona que estima. Quan no et volen, en efecte ets un monstre.
Si no et miren, no vals res. Per això la seva és una deformitat que potser els altres no veuen, però ell sí. I no hi ha res al món que et convenci que no ets aquest cos deforme que et retorna el mirall.
Quin pes té el teatre en la seva narrativa?
En la meva imaginació, els personatges es mouen dalt d’un escenari, encara que potser no es percebi en la narració. No me’ls imagino en una pel·lícula o al carrer, sinó en un teatre, que és allà on passen les coses. No és que sigui un recurs, és que penso en el teatre tot el temps. M’he format en dramatúrgia a la Sala Beckett, on he tingut dos professors brutals, Simon Stephens i Sergio Blanco, i a tots dos els he explicat que anava a classe a vampiritzar tot el que pogués per a la meva narrativa. M’enduc moltes coses del teatre, moltíssimes. Sergio Blanco també és de frase densa i curta, i m’ha ajudat molt també pel seu atreviment a dir coses, a estripar-te en escena.
En el marc d’això que en diuen la “nova literatura femenina”, com encaixa un llibre com el seu?
No hi encaixa. Evidentment que soc una dona, però la meva mirada és de lectora, i davant de l’art i la literatura projecto una mirada asexual. No em dedico a comptar quants homes i quantes dones llegeixo a l’any. Com tampoc he volgut tenir mai una carrera literària. Suposo que s’ha notat. El meu compromís és amb el fet literari, no amb l’èxit. Si volgués ser famosa, ja vaig tard, molt tard, i estic contenta que sigui així, perquè m’hi sento més còmoda. Si d’aquí a un temps tinc un altre llibre que considero que és honest, doncs endavant, i si no escric res que valgui la pena, doncs que no surti i ja està. Durant tots aquests anys molta gent em preguntava per què no estava escrivint, i la veritat és que sempre escric, fins i tot quan no escric.
